Turisme ecològic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Nyus i zebres al Parc de la Reserva Maasai Mara a Kenya.

El Turisme ecològic o ecoturisme és el conjunt d'activitats turístiques enfocades en les pràctiques sostenibles, la preservació i l'apreciació del medi (tant natural com cultural) que acull els viatjants. Encara que existeixen diferents interpretacions, en general el turisme ecològic es promou com a un turisme "ètic", en el qual també es considera primordial preservar el benestar de les poblacions locals, que es veu reflectit en l'estructura i el funcionament de les empreses/grups/cooperatives que es dediquen a oferir aquest servei.

A causa del seu creixement, l'ecoturisme es va convertir en el segment de creixement més ràpid i el sector més dinàmic del mercat turístic d'abast mundial. Aquest moviment va aparèixer a finals de la dècada de 1980, i ja ha aconseguit atreure l'interès suficient en l'àmbit internacional, fins a tal punt que l'ONU va dedicar l'any 2002 a aquest.

La Societat Internacional d'Ecoturisme (TIES)[1] defineix ecoturisme com "un viatge responsable a paratges naturals que conserven l'ambient i milloren el benestar de la població local".

L'ecoturisme genuí segueix els set principis següents,[2] tant per als qui operen els serveis com per als qui hi participen:

  1. Minimitzar els impactes negatius, per a l'ambient i per a la comunitat, que genera l'activitat;
  2. Construir respecte i consciència ambiental i cultural;
  3. Proporcionar experiències positives tant per als visitants com per als amfitrions;
  4. Proporcionar beneficis financers directes per a la conservació;
  5. Proporcionar beneficis financers i enfortir la participació en la presa de decisions de la comunitat local;
  6. Crear sensibilitat envers al clima polític, ambiental i social dels països amfitrions;
  7. Donar suport als drets humans universals i les lleis laborals.

Malgrat la seva curta existència, l'ecoturisme és vist per diversos grups conservacionistes, institucions internacionals i governs com una alternativa viable de desenvolupament sostenible. Existeixen països com Costa Rica, Kenya, Madagascar, el Nepal i Equador (Illes Galápagos), on el turisme ecològic aporta una part significativa dels ingressos de les divises provinents del sector turístic, i fins i tot en alguns casos, de l'economia del país.[3]

Cimera Mundial d'Ecoturisme a Quebec[modifica | modifica el codi]

L'any 2002 és considerat l'Any Internacional de l'ecoturisme. Aleshores es va celebrar la Cimera Mundial d'Ecoturisme, entre el 19 al 22 de maig d'aquell any al Quebec.

Els temes que es tractaren van ser:

a) Política i Planificació de l'Ecoturisme, amb plans, polítiques i programes a escala local, nacional i internacional; integració de polítiques en plans de desenvolupament sostenible; planificació territorial; ús de parcs naturals i àrees protegides; equilibri entre desenvolupament i conservació; programes i finançament per a ecoturisme i desenvolupament de recursos humans.

b) Reglamentació de l'Ecoturisme.

c) Desenvolupament de Productes, Màrqueting i Promoció amb estudis de mercat i promoció, creació de productes sostenibles, cooperació de múltiples agents, educació ambiental, relacions de cooperació entre els sectors públic i privat.

d) Supervisió dels costos i els beneficis amb la contribució de la conservació mediambiental, efectes potencials, adopció de mesures preventives, integració en la supervisió i avaluació, necessitats d'investigació i sistemes de gestió.

Els debats esmentats es van centrar a sostenir l'ecoturisme des de l'ambiental, sociocultural i econòmic i, en la participació i atribució de competències de les comunitats locals, la gestió i supervisió de les activitats i la distribució equitativa dels beneficis reportats.

Diferències d'amb altres tipus de turisme verd[modifica | modifica el codi]

Salt Àngel, la caiguda d'aigua més alta del món, està ubicada al Parc Nacional Canaima, Veneçuela.

A la pràctica es presenta un problema per establir el que és turisme ecològic i el que no ho és. D'una banda, existeixen diverses definicions del que és ecoturisme; tampoc no existeix un òrgan a nivell internacional que reguli aquesta activitat; i a més, molts dels turistes realitzen en els seus viatges activitats d'ecoturisme combinades amb d'altres que no ho són. D'altra banda, alguns governs i empreses del sector turístic, per conveniència econòmica, tracten l'ecoturisme erròniament com l'equivalent a qualsevol classe de turisme basat en la naturalesa.[4] Turisme d'aventura, sol i platja, acampar, pesca o qualsevol activitat turística de convivència amb la naturalesa no necessàriament és ecoturisme, en la majoria dels casos és només turisme natural o turisme verd.

Una gran part del que es mercantilitza com a ecoturisme a nivell mundial realment només és "ecoturisme lleu", o encara pitjor, el greenwashing, que és l'engany mitjançant el qual s'utilitzen imatges i l'etiqueta de turisme ecològic només com a mitjà publicitari per atreure turistes a certes activitats que en realitat no segueixen cap dels principis i pràctiques de l'ecoturisme verdader.[5] L'exemple clàssic és el d'un gran complex hoteler de platja tradicional localitzat prop d'un lloc pristi o de bellesa singular per aprofitar-se de la seva ubicació. En general el turisme massificat produeix un impacte molt negatiu i només genera beneficis econòmics per als propietaris i les operadores de turisme, sense que existeixin beneficis per a la conservació de l'ambient ni per a la població local, excepte per als llocs de treball de baix cost. Per aquesta raó, l'ecoturisme ha estat criticat per la seva manca d'estàndards i criteris d'homologació fiables, la qual cosa permet que s'ofereixin al mercat mundial productes que no són realment ecoturisme com si ho fossin.

Casos model d'Ecoturisme en àmbit mundial[modifica | modifica el codi]


Resulta difícil identificar oasis d'excel·lència en la modalitat de turisme ecològic, perquè encara els llocs que compleixen tots els principis de l'ecoturisme, acaben resultant víctimes del seu èxit, en atreure quantitats més grans de turistes, i malgrat les restriccions d'ingrés que generalment existeixen, alguns impactes negatius són inevitables. Com a il·lustració es presenten alguns dels casos documentats en la literatura especialitzada.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Turisme ecològic Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. [enllaç sense format] http://www.ecotourism.org/what-is-ecotourism Definició presa del lloc oficial dóna International Ecotourism Society (anglès) 24-12-2007
  2. Honey, Martha. Ecotourism and Sustainable Development: Who Owns Paradise?. Island Press, Washington, D.C., 1999. Isbn 1-55963-582-7, pp. 22-23 (anglès)
  3. Honey, Martha. op. cit., pp. 5 i 18 (anglès)
  4. Buckley, R., " Research Note, a framework for ecotourism " en Annals of Tourism Research, pàgina 21,(3):661-669
  5. Honey, Martha. op. cit., pp. 390 (anglès)
  6. Honey, Martha. op. cit., Chapter 4. The Galápagos Islands: Test Site for Theories of Evolution and Ecotourism, pp. 101-130 (anglès)
  7. Illes Galàpagos - Ministeri de Turisme - Ecuador
  8. [enllaç sense format] http://www.noronha.pe.gov.br/ctudo-meio-parnamar.asp Lloc web oficial del Parc Nacional Fernando de Noronha
  9. Nalini M. Nadkarni i Nathaniel T. Wheelwright, Editors. Monteverde: Ecology and Conservation of a Tropical Cloud Forest, Oxford University Press, Usa, 2000 (anglès) Isbn: 978-0195133103
  10. Honey, Martha. op. cit., Chapter 5. Costa Rica: On the Beaten Path, Monteverde Cloud Forest Reserve, pp. 150-156 (anglès)
  11. [enllaç sense format] http://www.ots.ac.cr/en/laselva/ Lloc oficial de l'Estació Biològica La Selva
  12. Honey, Martha. op. cit., Chapter 5. Costa Rica: On the Beaten Path, Private Reserves of the Organization for Tropical Studies, pp. 156-159 (anglès)
  13. La Selva Protected Zone, National Parks Costa Rica