Txeca

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Txeques)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «República Txeca».

La Txeca (en rus cheká, ЧК — Чрезвычáйная Комиссия, ChK - Chrezvycháinaya Komíssiya, 'Comissió Extraordinària') va ser la primera de les organitzacions d'intel·ligència política i militar soviètica, creada el 20 de desembre de 1917 per Feliks Dzerzhinski. La Txeca soviètica va succeir a l'antiga ojrana tsarista, l'organització interna de la qual va emular. La seua comesa era «suprimir i liquidar» els actes «contrarrevolucionaris» o «desviacionistes».

Per extensió, es van denominar «txeques» a diverses policies polítiques secretes que van sorgir en altres països amb posterioritat. Durant la Guerra Civil espanyola, també van rebre el nom de «txeques» els locals que utilitzaven organismes anàlegs, sovint parapolicials, per detenir, interrogar, torturar i jutjar de forma sumaríssima. [1]

La Txeca soviètica[modifica | modifica el codi]

Insígnia de la txeca soviètica el 1922

Txeka és el nom de la primera policia política del règim soviètic, creada per Feliks Dzerzhinski en el 20 de desembre de 1917 i que fou dirigida per Fèlix Dzerjinski. El terme txeca prové de l'abreviatura de les paraules russes Txrezvitchainaia Komissia (o Crezvycajnaja Komissija), això és, Comissió Extraordinària. La Txeca, encarregada de perseguir els opositors al règim als quals considerava o bé contrarevolucionaris o bé desviacionistes, fou substituïda el 6 de febrer de 1922 per la Gosudarstvennoe Polititxeskoe Upravlenie (GPU), antecedent del que després fou el KGB.

Després dels intents inicials d'enderrocar als bolxevics per part de les potències imperialistes (Regne Unit, França i EUA) durant la Guerra Civil Russa, i després de l'assassinat del director de la Txeca de Petrograd Moiséi Uritski el 30 d'agost de 1918 (el mateix dia que Fanni Kaplán intentara assassinar Lenin), el govern soviètic i la Txeca es van convèncer que existia una vasta conspiració d'enemics estrangers i contrarrevolucionaris russos. Així doncs, van invertir recursos en el servei d'intel·ligència per combatre aquestes presumptes conspiracions. La txeca tindria ràpid èxit a destruir qualsevol resta d'activitat contrarrevolucionària. A més, la txeca va exercir un paper important per eradicar les bandes criminals apolítiques. Durant la Guerra Civil Russa, la txeca va formar les seues pròpies unitats militars, vestides de negre, que actuaven com a tropes de xoc.

Les txeques de Barcelona[modifica | modifica el codi]

En un principi, la direcció de les txeques de Barcelona estava en mans d'agents del NKVD, és a dir, del Comissariat del Poble per a Afers Interns, que era el Ministeri de l'Interior de la Unió Soviètica, encarregat, doncs, de dur a terme la repressió ordenada per Stalin. Un dels principals responsables de les txeques barcelonines fou el comunista hongarès Ernő Gerő, membre la Komintern; una de les primeres tasques de la txeca era identificar i eliminar els trotskistes, és a dir, tots aquells comunistes que es mostraven dissidents amb la línia política de Stalin; per això, els txequistes sempre miraren d'infiltrar agents dins del POUM, organització considerada trotskista.[2]

Aleshores, a Barcelona, els centres de detenció -i tortura- de les txeques estaven instal·lats als edificis del Banc d'Espanya, del Cercle Eqüestre i de l'Hotel Colón.

Després dels Fets de maig del 1937, les txeques barcelonines quedaren sota el control del Servei d'Investigació Militar (SIM), creat per Indalecio Prieto l'agost de 1937, del qual en fou director Antonio Ramos. A l'època del SIM, el màxim responsable de les txeques barcelonines fou Alfonso Laurencic. A part del SIM, a Barcelona actuà la Brigada d'Investigació Criminal, dirigida per Julián Grimau, que tenia la seva caserna general a la txeca de la plaça Berenguer el Gran, numero 1. Les txeques més destacades d'aquest període van ser les de: Sant Elies, Anglí, Ganduxer, Saragossa, Vallmajor n.29 (Parròquia i convent de les Agustines), Muntaner 321, el Seminari, el Cercle Eqüestre, l'Hotel Colón, el Banc d'Espanya, el xalet de La Tamarita i els vaixells-presó Vila de Madrid i Uruguai.[3]

Segons el testimoni de Laurencic, les txeques estaven decorades amb uns dibuixos geomètrics, molt similars als quadres de Kandinski o a les obres de la Bauhaus, que aconseguien marejar i obsessionar visualment el reclús. Les cel·les feien, aproximadament, 2 metres d'altura, 1,5 d'ample i 2 de llarg, enquitranades per dintre i per fora perquè l'espai s'escalfés amb la llum del sol i s'hi produís una calor insuportable. El pres mai no podia descansar, perquè la inclinació del 20% que s'havia donat a la taula que servia de llit, impedia qualsevol repòs. Un suport adossat a la paret impedia asseure's. No es podia passejar per la cel·la, ja que es col·locaren, estratègicament, uns maons en el terra, que impedien caminar. Amb la qual cosa, l'única distracció del pres era mirar les figures geomètriques. Es publicaren fotografies de l'interior de les txeques al volum editat per l'Espanya "nacional" en la immediata postguerra Causa nacional.

El 1940, Heinrich Himmler visità Barcelona i va anar a veure les instal·lacions de l'antiga txeca de Vallmajor.

Les txeques de València[modifica | modifica el codi]

Al País Valencià el setembre de 1936 va ser el mes amb el nombre més alt de persecucions. Es calcula que unes 4715 persones van ser assassinades durant aqueix mes.[4]

Algunes de les txeques que van operar a València van ser la Txeca de Sorní i la Txeca de Santa Úrsula, situada en el convent de Santa Úrsula, en la plaça del mateix nom de València, i creada per antics integrants de la Txeca de Marqués de Riscal després d'acompanyar al Govern en el seu trasllat a València.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Preston, Paul. El holocausto español. Odio y exterminio en la Guerra Civil y después. Debate, 2011, p. 357-359. ISBN 978-84-8306-852-6. «El govern va començar immediatament a donar passos, per vacil·lants que anaren, per detenir els robatoris, tortures i assassinats que es cometien en algunes txeques, però tardaria cinc mesos a establir alguna cosa semblat a un control ple de la situació.» 
  2. «La Barcelona de les txeques». E-notícies.cat, 28/02/2010.
  3. Clotet, Jaume. «Quina memòria històrica?». Avui, 31 de març 2011. [Consulta: 5/10/2011].
  4. Beevor, Antony. La Guerra Civil Española. Crítica, 2005, p. 905. ISBN 84-8432-665-9. 
  5. «Convento e Iglesia de Santa Úrsula» (en castellà). J. Díez Arnal.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Andrew, C, & Mitrokhin, V. (1999). The Mitrokhin Archive: The KGB in Europe & the West, London: Penguin Books.