Txoko

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Txoko és una paraula en basc que significa racó o lloc petit.[1] El terme designa als locals de les seus de les societats gastronòmiques, que poden ser tant recreatives com esportives, creades als diferents territoris d'Euskal Herria. En alguns llocs del País Basc, principalment a Guipúscoa, se'ls coneix també amb el nom de societats.

Aquestes societats estan formades per socis que moltes vegades pertanyen a una mateixa quadrilla, i s'utilitzen per realitzar sopars i àpats, ja sigui entre els socis, com entre un soci i els seus convidats. La característica principal és que el cuiner ho fa gratuïtament, mentre que els productes són aportats pels altres participants en l'esdeveniment, a excepció dels aliments bàsics d'ús comú que solen provenir del propi rebost de la societat gastronòmica. Una vegada realitzat l'esdeveniment es fan els comptes corresponents deixant la documentació i els diners en una bústia que s'ubica al recinte de la societat.[2]

Normalment es paga una quota que serveix per resoldre les despeses rutinàries i després cada soci paga la despesa que ell realitza. Els socis normalment són homes; fins fa poc temps les dones tenien prohibit el pas a les societats (encara en queda alguna on encara no poden entrar, com la Societat Gaztelubide de Sant Sebastià). De tota manera és habitual que no puguin entrar a la cuina.[3]

Característiques[modifica | modifica el codi]

Una característica bàsica dels txokos és que són els propis socis els que cuinen. Es realitza des de la compra al mercat, o s'obté la matèria primera d'alguna altra forma, cacera, pesca, collita... fins a la recollida final dels estris utilitzats (algunes vegades hi ha un servei de neteja). Com es pot suposar la part més important de qualsevol txoko és la cuina.

És molt habitual que després de l'àpats, o mentre es menja, es canti en grup. L'afició que hi ha al País Basc en cantar junts és molt estesa, de tal manera que és molt habitual trobar quadrilles de totes les edats que canten en les sobretaules i en els propis àpats, o quan van de bars.[2]

Explicació sociològica[modifica | modifica el codi]

La societat basca és matriarcal. A la casa, al caseriu, o a les cases dels arrantzales (pescadors) la que porta el pes de la rutina diària és la dona. L'home, tot i ser el cap de família i figurant socialment com a tal, assumeix un paper passiu en l'organització de les tasques de la llar, fins i tot als caserius on la producció ramadera i agrícola és important. Segons expliquen, els txokos -les societats- servien perquè els homes es poguessin "escapar" de la casa i del control de la dona, d'allà la prohibició d'entrada a aquestes. Això ja no és així en la major part de les societats; l'accés de la dona a la feina fora de la llar i la seva qualificació, juntament amb una educació destinada a la igualtat entre sexes ha fet que en l'actualitat siguin molt poques les societats en les quals, mantenint la forma tradicional, només s'admetin comensals barons.

Altres txokos[modifica | modifica el codi]

En algunes cases grans solen destinar un lloc, normalment un soterrani o semisoterrani, a realitzar reunions amb els amics. Aquest lloc sovint té una cuina i una àmplia taula i es designa, per analogia, txoko.

Existeix també una varietat d'aquestes societats denominades "penyes" i participen activament en l'organització de les festes, són habituals a Navarra i les més famoses són les de Pamplona, que es coneixen com peñas sanfermineras. La tradició que els socis siguin majoritàriament homes no succeeix, almenys avui en dia, en el cas de les penyes.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Kintana y otros., Xabier. Bimilla Hiztegia. San Sebastián: Elkar S.A, 1995. ISBN 84-7529-983-0. 
  2. 2,0 2,1 Societats gastrònomiques
  3. Societats Gastronòmiques

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]