Uapití

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Uapití
Cervus canadensis2006.jpg

Black Paw.svg Accediu al Portal:Mamífers

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Animalia
Fílum: Chordata
Classe: Mammalia
Clade: Artiodactyla
Subordre: Ruminantia
Família: Cervidae
Subfamília: Cervinae
Gènere: Cervus
Espècie: C. canadensis
Nom binomial
Cervus canadensis
(Cérvol canadenc)
(Erxleben, 1777)[1]
Mapa de distribució
Mapa de distribució
Sinònims

diverses subespècies de Cervus elaphus

El uapití (Cervus canadensis) és una de les espècies de cèrvid més grans del món i un dels mamífers més grans de Nord-amèrica i l'Àsia Oriental. De la seva família, només l'ant, Alces alces, és més gran, i el sambar (Cervus unicolor) pot comparar-se amb C. canadensis en mida. Els uapitís són gairebé idèntics al cérvol comú d'Europa, del qual es pensà que era una subespècie durant molt de temps; tanmateix, proves d'ADN mitocondrial del 2004 suggereixen clarament que són espècies diferents.[2]

Els uapitís viuen als boscos i el seu entorn, on s'alimenten d'herbes, plantes, fulles i escorça. Tot i ser originaris de Nord-amèrica i l'est d'Àsia, s'han adaptat bé als països on han estat introduïts, incloent-hi Nova Zelanda, Austràlia i l'Argentina. La seva gran adaptabilitat pot amenaçar les espècies endèmiques i els ecosistemes en què se'ls ha introduït.

Els mascles tenen banyes grans que muden cada any. Els mascles adopten comportaments ritualitzats d'aparellament durant l'estre, incloent-hi postures, combats amb les banyes (espàrring) i "sons de corneta", una sèrie de vocalitzacions fortes que estableixen dominància sobre els altres mascles i atreu les femelles.

Els uapitís són vulnerables a una varietat de malalties infeccioses, algunes de les quals poden ser transmeses al bestiar. Els esforços per eliminar malalties infeccioses de les poblacions de uapitís, principalment per mitjà de vacunacions, han tingut diferents graus d'èxit.

Algunes cultures reverencien el uapití com a força espiritual. A parts d'Àsia, se'n fan servir les banyes i el vellut per la medicina tradicional. El uapití és objecte de caça; la seva carn és més magra i rica en proteïna que la carn de bou o pollastre.[3]

Nom i etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom "uapití" deriva del mot shawnee waapiti, que significa "gropa blanca".[4] El uapití és conegut com a maral a Àsia, tot i que això és degut a una confusió amb el cérvol comú de l'Europa Oriental (Cervus elaphus maral), que és una subespècie del cérvol comú. Hi ha una subespècie de uapití a Mongòlia anomenada maral de l'Altai (Cervus canadensis sibiricus), que també és conegut amb noms com ara "uapití de Sibèria".

Taxonomia[modifica | modifica el codi]

Uapití a la terrassa Opal de Mammoth Hot Springs (Parc Nacional de Yellowstone)

Els avantpassats del uapití del gènere Cervus apareixen per primer cop al registre fòssil fa 12 milions d'anys, durant el Pliocè d'Euràsia, però no apareixen al registre fòssil nord-americà fins més tard, quan travessaren el pont terrestre de Bering durant les glaciacions del Plistocè.[5] L'extint Megaloceros no formava part del gènere Cervus, sinó que era el membre més gran de la família dels cérvols (Cervidae) conegut al registre fòssil.[6]

Fins al 2004 es considerà que el cérvol comú i el uapití eren una mateixa espècie, Cervus elaphus, basant-se en híbrids fèrtils que han nascut en captivitat. Anàlisis d'ADN mitocondrial recents, dutes a terme sobre centenars de mostres de subespècies de cérvol comú i uapití, així com altres espècies de Cervus, suggereixen fermament que els uapitís formen una espècie diferent, C. canadensis.[2] La classificació anterior tenia més d'una dotzena de subespècies dins de l'espècie C. elaphus; les proves d'ADN conclouen que els uapitís són més propers al cérvol de Thorold i fins i tot al sika que al cérvol comú.[2] Tot i que els uapitís i els cérvols comuns poden engendrar descendència fèrtil en captivitat, l'aïllament geogràfic entre ambdues espècies en llibertat i les diferències en el comportament d'aparellament indiquen que la reproducció entre elles fora d'un medi controlat seria improbable. Tanmateix, les dues espècies s'han entrecreuat al Parc Nacional de Fiordland a Nova Zelanda, on els híbrids pràcticament han eliminat la sang pura de uapití de la regió.[7]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

S'han descrit nombroses subespècies de uapití: sis de Nord-amèrica i quatre d'Àsia, tot i que alguns taxonomistes les consideren diferents ecotipus o races de la mateixa espècie (adaptats a medis locals gràcies a canvis menors d'aspecte i comportament). Les poblacions varien respecte a la mida i forma de les banyes, la mida del cos, la coloració i el comportament reproductiu. Estudis de l'ADN de les subespècies asiàtiques revelaren que les variacions fenotípiques en el desenvolupament de les banyes, la crinera i el desenvolupament de la taca de la gropa es basen en "factors d'estil de vida relacionats amb el clima".[8]

El uapití oriental d'Audubon, actualment extint.

De les sis subespècies de uapití que se sap que visqueren a Nord-amèrica en temps històrics, en queden quatre, incloent-hi els uapitís de Roosevelt (C. canadensis roosevelti), de Tule (C. canadensis nannodes), de Manitoba (C. canadensis manitobensis) i de les Muntanyes Rocalloses (C. canadensis nelsoni).[9] El uapití oriental (C. canadensis canadensis) i el uapití de Merriam (C. canadensis merriami) porten com a mínim un segle extints.[10][11] Almenys en part, la classificació dels quatre grups nord-americans supervivents en subespècies es manté per motius polítics, per tal de possibilitar mesures de conservació i protecció per cadascuna de les poblacions supervivents.[12]

Les quatre subespècies descrites a Àsia inclouen el uapití de l'Altai (C. canadensis sibiricus) i el uapití de Tian Shan (C. canadensis songaricus). Dues subespècies distintes de la Xina i Corea són el uapití de Manxúria (C. canadensis xanthopygus) i el uapití d'Alashan (C. canadensis alashanicus). El uapití de Manxúria té un color més fosc i vermellós que la resta de poblacions. El uapití d'Alashan de la Xina nord-central és la subespècie més petita, la que té un color més clar i la menys estudiada.[7] Valerius Geist, que ha escrit sobre les diferents espècies de cèrvid del món, sosté que només existeixen tres subespècies de uapití. Geist manté els uapitís de Manxúria i d'Alashan però classifica tots els altres uapitís dins de C. canadensis canadensis.[12]

Uapití de Tule en una reserva de l'estat de Califòrnia a prop de Tupman.

Estudis recents d'ADN suggereixen que no hi ha més de tres o quatre subespècies de uapití. Totes les formes americanes semblen pertànyer a una mateixa subespècie (Cervus canadensis canadensis). Fins i tot el uapití de Sibèria (Cervus canadensis sibiricus) és més o menys idèntic a les formes americanes i, per tant, és possible que també pertanyi a aquesta subespècie. En canvi, el uapití de Manxúria (Cervus canadensis xanthopygus) és clarament distint de les formes siberianes, però no és distingible del uapití d'Alasha. Les formes xineses, el cérvol de MacNeill, el cérvol comú de Kansu i el cérvol comú del Tibet també pertanyen als uapitís, i són indistingibles l'una de l'altra per mitjà d'estudis d'ADN mitocondrial.[2]

El uapití és un animal gran de l'ordre ungulat dels artiodàctils, amb un nombre parell de dits a cada pota, de manera similar als camells, les cabres i els bovins. És una espècie de remugant, amb un estómac de quatre cambres, que s'alimenta d'herbes, plantes, fulles i escorça. A l'estiu, els uapitís mengen gairebé tota l'estona, consumint entre 4 i 7 kg al dia.[13]

Ramat de uapitís de Roosevelt als Parcs Nacionals i Estatals de Redwood (Califòrnia).

Els uapitís pesen més del doble que els cérvols muls i tenen un to més vermellós al color del pèl, així com taques a la gropa grans i de color buff, així com cues més petites. Els ants són més grans i foscos que els uapitís, els mascles tenen banyes clarament diferent i els ants no viuen en ramats. Les femelles de uapití pesen una mitjana de 225 kg, mesuren 1,3 m d'alçada a l'espatlla, i fan 2 m des del nas fins a la cua. En estat adult, els mascles són un 25% més que les femelles, amb un pes mitjà de 320 kg, una alçada d'1,5 m (5 ft) a l'espatlla i una llargada mitjana de 2,5 m.[14] La subespècie més gran és el uapití de Roosevelt, que viu a l'oest de la serralada de les Cascades als estats estatunidencs de Califòrnia, Oregon i Washington, així com la província canadenca de la Colúmbia Britànica. Els uapitís de Roosevelt han estat reintroduïts a Alaska, on s'estima que els mascles més grans pesen fins a 600 kg.[15]

Només els mascles tenen banyes, que comencen à créixer a la primavera i cauen a l'hivern. Les banyes més grans poden mesurar fins a 1,2 m de llarg i pesar 18 kg.[16] Les banyes estan fetes d'una mena d'os que pot créixer fins a 2,5 cm al dia. Quan estan a la fase de creixement actiu, les banyes estan cobertes i protegides per una capa tova de pell altament vascularitzada coneguda com a vellut. El vellut cau a l'estiu, quan les banyes han crescut del tot. Els mascles poden tenir vuit dents o més a cada banya; tanmateix, el nombre de dents no té res a veure amb l'edat o maduresa d'un exemplar donat. Els uapitís de Sibèria i Nord-amèrica tenen les banyes més grans, mentre que les més petites són les del uapití de Sibèria.[7] El creixement i manteniment de les banyes estan regulats per la testosterona.[17] Després de la temporada d'aparellament a finals de la tardor, la quantitat de feromones alliberades al medi durant l'estre cau, i per consegüent el nivell de testosterona dels mascles es redueix. Aquesta disminució de la testosterona fa que caiguin les banyes, normalment a principis de l'hivern.

A la tardor, els uapitís desenvolupen un pelatge més espès que contribueix a aïllar-los durant l'hivern. Els mascles, femelles i cries de uapitís de Sibèria i Nord-amèrica desenvolupen espesses crineres al coll; en canvi, les femelles i les cries de uapitís de Manxúria i Alaska no ho fan.[12] A principis de l'estiu ja els ha caigut l'espès pelatge hivernal, i se sap que els uapitís es freguen contra arbres i altres objectes per treure's pèl de sobre. Tots els uapitís tenen taques petites a la gropa ben definides amb una cua curta. La coloració canvia segons l'estació i el tipus d'hàbitat: a l'hivern predomina una coloració grisa o més clara, i a l'estiu un pelatge més vermellós i fosc. Les subespècies que viuen en climes àrids tendeixen a tenir un pelatge més clar que les que viuen en boscos.[18] La majoria tenen un pelatge clar groc-marró a taronja-marró que contrasta amb el pèl marró fosc que apareix al cap, coll i les potes durant l'estiu. Els uapitís de Manxúria i Alaska adaptats als boscos tenen un pelatge més fosc de color marró vermellós, amb menys contrast entre el pelatge del cos i la resta del cos durant els mesos estivals.[7] Les cries neixen amb clapes, com és el cas de moltes espècies de cèrvids, i les perden a finals de l'estiu. Els uapitís de Manxúria adults poden conservar algunes clapes taronges a la part posterior del pelatge d'estiu fins que són més grans. Aquest caràcter també s'ha observat en els cérvols comuns europeus adaptats als boscos.[7]

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Distribució[modifica | modifica el codi]

Un uapití mascle fent sons de corneta durant l'estre.

Les subespècies actuals descendeixen dels uapitís que antigament vivien a Beríngia, una regió d'estepa entre Àsia i Nord-amèrica que connectava ambdós continents durant el Plistocè. Beríngia fou una ruta de migració per moltes espècies de mamífers, incloent-hi els óssos bruns, els rens i els ants, a més dels humans.[19] A finals del Plistocè, el nivell del mar començà a augmentar, i els uapitís migraren cap al sud, a Àsia i Nord-amèrica. A Nord-amèrica s'adaptaren a tots els ecosistemes tret de la tundra, els deserts autèntics i la costa del Golf dels Estats Units. Antigament, els uapitís del sud de Sibèria i l'Àsia central estaven més estesos, però avui en dia estan restringits a les serralades a l'oest del llac Baikal, incloent-hi muntanyes Saian i Altai de Mongòlia i la regió de Tian Shan que voreja amb el Kirguizistan, el Kazakhstan i la província xinesa de Xinjiang.[20] L'hàbitat del uapití de Sibèria a Alaska és semblant al de la subespècie de les Muntanyes Rocalloses a Nord-amèrica.

Dins el seu àmbit de distribució, viuen a boscos i hàbitats a la vora dels boscos, com altres espècies de cèrvids. A les regions muntanyoses sovint viuen a altituds superiors durant l'estiu i baixen muntanya avall a l'hivern. Els uapitís, molt adaptables, també viuen a semideserts de Nord-amèrica, com ara la Gran Conca. Els uapitís de Manxúria i Alashan són principalment silvícoles, i és probable que les seves banyes més petites siguin una adaptació a aquest medi.

Introducció[modifica | modifica el codi]

Uapitís mascle en captivitat a Nebraska. Aquests uapitís, provinents de ramats de les Muntanyes Rocalloses, tenen un comportament diferent pel fet de trobar-se en captivitat, sota una menor pressió selectiva.

La subespècie de uapití de les Muntanyes Rocalloses ha sigut reintroduïda per organitzacions de caça i conservació a la regió d'Apalàtxia, a l'est dels Estats Units, on antigament vivia l'actualment extint uapití oriental.[21] Després de la reintroducció de uapitís als estats de Kentucky, Carolina del Nord i Tennessee, migraren als estats veïns de Virgínia i Virgínia de l'Oest, on han establert poblacions permanents.[22] Els uapitís també han estat introduïts a altres estats, com Pennsilvània, Michigan i Wisconsin. A data del 1989, les poblacions de uapití de les Muntanyes Rocalloses comptaven amb 782.500 exemplars, mentre que la xifra total de uapitís nord-americans s'estimava a més d'un milió.[23] S'estima que hi havia uns deu milions de uapitís en aquest continent abans de la colonització europea.[14] Comptant els individus tant en captivitat com en llibertat, la població mundial de uapitís és d'aproximadament dos milions.

A fora del seu hàbitat natural, s'han introduït uapitís i altres espècies de cèrvids a àrees que anteriorment tenien pocs o cap gran ungulat nadiu. Foren portats a aquests països per caçar-los i criar-los per la seva carn, pell i vellut, però han demostrat ser molt adaptables i sovint han afectat negativament els ecosistemes locals. A principis del segle XX s'introduïren uapitís i cérvols comuns a Argentina i Xile.[24] Actualment se'ls considera espècies invasores que s'instal·len als ecosistemes argentins, on competeixen per aliment amb l'espècie indígena del cérvol andí meridional i altres herbívors.[25] Aquest impacte negatiu sobre les espècies d'animals nadius ha dut la UICN a designar el uapití com a un dels cent pitjors invasors del món.[26] Els uapitís i els cérvols comuns també han estat introduïts a Irlanda i Austràlia.[27][28]

La introducció de cèrvids a Nova Zelanda començà a mitjans del segle XIX. Les poblacions actuals es componen majoritàriament de cérvols comuns, amb només un 15% de uapitís.[29] Els uapitís han hibridat amb els cérvols comuns, més nombrosos, fins al punt que és possible que ja no quedin uapitís purs en llibertat a Nova Zelanda. Aquests cèrvids afecten negativament la regeneració forestal d'algunes espècies de plantes, ja que consumeixen les plantes que troben més apetitoses, que són substituïdes progressivament per les espècies que no els agraden tant. L'impacte a llarg termini provoca canvis en els tipus de plantes i arbres presents, així com en les espècies animals i vegetals que en depenen.[30] Com a Xile i l'Argentina, la UICN ha declarat que les poblacions de cérvols comuns i uapitís de Nova Zelanda són espècies invasores.[26] N'hi ha més de 250 exemplars en captivitat.

Biologia[modifica | modifica el codi]

Comportament[modifica | modifica el codi]

Espectrograma d'un uapití americà fent sons de corneta,
,
Reprodueix l'àudio (format wav).

Els uapitís adults solen romandre gran part de l'any en grups monogenèrics. Durant el període d'aparellament, conegut com a estre, els mascles adults competeixen per atreure les femelles i intenten defensar les femelles del seu harem. Els mascles rivals repten els seus oponents cridant i posant-se en paral·lel amb ells, caminant endavant i endarrere. Això permet als combatents potencials avaluar les banyes, la mida i la capacitat de lluitar del seu rival. Si no retrocedeix cap dels mascles, comencen a combatre amb les banyes, i a vegades acaben rebent ferides greus. Els mascles també excaven forats a terra per orinar-hi, i després s'hi rebolquen. L'orina n'amara el pèl i els dóna una olor característica que atrau les femelles.[31]

Durant l'estre, que dura des de l'agost fins a principis de l'hivern, els mascles dominants segueixen grups de femelles. Els mascles defensen el seu harem de vint femelles o més dels mascles rivals i depredadors.[32] Els únics que tenen harems grans són els mascles madurs i el seu èxit reproductiu assoleix el zenit a l'edat d'uns vuit anys. És rar que els mascles d'entre dos i quatre anys o de més d'onze anys tinguin harems, i es passen gran part de l'estre a la perifèria dels harems més grans. Els mascles joves i vells que aconsegueixen formar un harem el tenen en un període més tardà de la temporada d'aparellament que els mascles que es troben al seu punt àlgid. Els mascles que tenen un harem s'alimenten poc i poden arribar a perdre fins a un 20% del pes corporal. Per tant, els mascles que arriben a l'estre en males condicions tenen menys probabilitats de resistir fins al període àlgid de concepció o de sobreviure el rigor del pròxim hivern.[31]

Els mascles tenen vocalitzacions fortes conegudes com a sons de corneta, que es poden sentir a quilòmetres de distància. Els sons de corneta sovint estan associats a una adaptació a medis oberts com ara parcs, prats i sabanes, on els sons poden cobrir grans distàncies. Les femelles se senten atretes pels mascles que emeten aquests sons més sovint i més fort.[33] Els mascles solen emetre aquests sons al principi i al final del dia, i es tracta d'un dels sons més distintius que es troben a la natura, igual que l'udol del llop gris.

Reproducció i cicle vital[modifica | modifica el codi]

Una femella cuida les cries.

Les femelles de uapití tenen un cicle estral curt que només dura un o dos dies, i les copulacions sovint requereixen una dotzena d'intents o més. A la tardor del seu segon any, ja són capaces de tenir una o (molt rarament) dues cries, tot i que la reproducció és més habitual entre les femelles que pesen almenys 200 kg.[34] El període de gestació és d'entre 240 i 262 dies, després dels quals neixen cries amb un pes de 15-16 kg. Quan els queda poc per donar a llum, les femelles tendeixen a aïllar-se del ramat principal, del qual romanen allunyades fins que la cria és prou gran per fugir dels depredadors.[35] Les cries neixen amb clapes, com és habitual en moltes espècies de cèrvids, i les perden a finals de l'estiu. Els uapitís de Manxúria poden conservar algunes clapes taronges a la part posterior del pelatge d'estiu fins que són més grans. Les cries ja poden unir-se al ramat després de dues setmanes i són deslletats a l'edat de dos mesos.[36] A l'edat de sis mesos, les cries de uapití ja pesen tant com un cérvol de Virgínia adult.[37] Les cries romanen amb la mare durant gairebé un any i l'abandonen més o menys quan neixen les cries de la temporada següent.[33] El període de gestació dura el mateix en totes les subespècies.

Els uapitís viuen 20 anys o més en captivitat, però els exemplars en llibertat viuen una mitjana de 10-13 anys. Una mitjana de 15 anys en llibertat és possible en les subespècies menys exposades als depredadors.[38]

Protecció contra els depredadors[modifica | modifica el codi]

Els mascles conserven les banyes durant més de sis mesos a l'any. Quan porten banyes és menys probable que s'agrupin amb altres mascles. Les banyes són un dels seus mitjans de defensa, juntament amb els cops forts que poden donar ambdós sexes amb les potes anteriors si se'ls provoca. Quan els cauen les banyes, els mascles tendeixen a formar grups que els permeten col·laborar per foragitar els depredadors. Els ramats solen tenir un sentinella o més mentre els altres membres mengen i reposen.[33]

Els mascles solitaris són vulnerables als atacs dels llops.
Il·lustració d'una femella morta per un ós negre americà, de The Natural History of Quadrupeds, escrita per Frederick Shoberl (1834).

Després de l'estre, les femelles formen grans ramats de fins a 50 individus. Les mares eviten que els nounats s'allunyin per mitjà d'una sèrie de vocalitzacions; als grans grups de mares i fills se sent una remor constant durant el dia. Si s'acosta un predador, les femelles més grans i robustes s'hi enfronten, utilitzant les potes del davant per colpejar els atacants. Els seus grunyits guturals i postures amenaçants serveixen per desencoratjar qualsevol predador tret dels més determinats. Els depredadors més comuns són grups de llops i coiots, així com pumes solitaris, tot i que els óssos bruns i negres també cacen uapitís.[33] Els grups de coiots ataquen principalment les cries, tot i que a vegades també són capaços d'abatre un adult que hagi quedat debilitat per la duresa de l'hivern.[39] Els óssos són el principal predador de cries de uapití al Gran Ecosistema de Yellowstone que inclou el Parc Nacional de Yellowstone.[40] A Àsia, els depredadors principals inclouen el llop, el gos salvatge asiàtic, l'ós bru, el tigre de Sibèria, el lleopard de l'Amur i el lleopard de les neus. A vegades, el linx nòrdic i els senglars salvatges preden cries de uapití asiàtic.[7] Els tigres del Baikal s'han alimentat històricament de uapitís de Manxúria, cosa que continuen fent a la regió de l'Amur.[41]

Migracions[modifica | modifica el codi]

Com en moltes espècies de cèrvids, especialment les que viuen a regions muntanyoses, els uapitís migren a altituds més altes a la primavera a mesura que la neu es fon, i en el sentit contrari a la tardor. La pressió de la caça també n'afecta les migracions i els moviments.[42] A l'hivern prefereixen àrees boscoses i valls arrecerades per protegir-se del vent i per la disponibilitat d'escorça comestible. Els uapitís de Roosevelt no solen migrar, car les seves fonts d'aliment varien menys d'una estació a l'altra.[33]

Dieta[modifica | modifica el codi]

Com remugants que són, els uapitís tenen l'estómac amb quatre cambres. A diferència dels cérvols de Virgínia i els rens, que són animals principalment brostejadors, els uapitís s'assemblen als bous pel fet de ser principalment pasturadors, però com els altres cèrvids també brostegen.[43][44] Els uapitís mengen principalment al matí i el vespre. Fan la digestió reposant a zones arrecerades. La dieta varia una mica d'una estació a l'altra: mengen herba nadiua durant tot l'any, escorça a l'hivern i fòrbies i brots d'arbres durant l'estiu. Consumeixen una mitjana de 9 kg d'aliment al dia.[45] Els uapitís tenen una preferència especial pels brots de trèmols que surten a la primavera i han tingut un efecte negatiu sobre els boscos d'aquests arbres, que jan minvat en algunes àrees on hi ha uapitís.[46]

Fems de uapití

Els agents faunístics estudien els grups de fems de uapití per supervisar-ne les poblacions i l'ús de recursos.[47][48]

Salut[modifica | modifica el codi]

S'han identificat almenys 53 espècies de protists i paràsits animals en els uapitís.[49] Excepte en alguns casos, és rar que aquests paràsits causin una gran mortalitat entre els uapitís captius o en llibertat.

Parelaphostrongylus tenuis (el cuc cerebral o cuc meningi) és un nematode paràsit que afecta la medul·la espinal i el texit cerebral dels uapitís i altres espècies, causant-ne la mort.[50] L'hoste definitiu és el cérvol de Virgínia, al qual no sol causar efectes perjudicials. En pasturar, els uapitís poden empassar-se sense voler cargols i llimacs, els hostes intermedis.[51]

La malaltia d'emaciació crònica afecta el teixit cerebral dels uapitís i ha sigut detectada arreu del seu àmbit de distribució a Nord-amèrica. Aquesta malaltia, identificada per primera vegada a finals de la dècada del 1960 en cérvols muls, ha afectat uapitís captius i en llibertat a diverses regions. Els uapitís malalts comencen a perdre pes, beuen més, es desorienten i esdevenen letàrgics, fins que en els seus estadis avançats la malaltia acaba causant la mort. La malaltia és similar, però no igual, a la malaltia de les vaques boges, i no es coneixen riscos pels humans ni pels bovins domèstics.[52] El 2002, Corea del Sud prohibí la importació de vellut de banya de uapití a causa de la preocupació per la malaltia d'emaciació crònica.[53]

La brucel·losi pot afectar uapitís del Gran Ecosistema de Yellowstone, l'únic lloc dels Estats Units on se sap que la malaltia encara existeix. La brucel·losi provoca infertilitat, avortaments i una menor producció de llet en els bovins domèstics. Es pot encomanar els humans com a febre undulant, causant símptomes semblants als de la grip que es poden perllongar durant anys. Tot i que els bisons tenen més probabilitats de transmetre la malaltia a altres animals, els uapitís han encomanat inadvertidament la brucel·losi a cavalls de Wyoming i bous d'Idaho. Els investigadors intenten eradicar aquesta malaltia mitjançant vacunes i mesures de gestió de ramats que s'espera que tinguin èxit.[54]

Un estudi per necròpsia recent de uapitís captius de Pennsilvània atribuí la causa de la mort en 33 casos sobre 65 a paràsits gastrointestinals (21 casos, principalment Eimeria sp. i Ostertagia sp.) o infeccions bacterianes (12 casos, majoritàriament pneumònia).[55]

Alguns paràsits com Fascioloides magna o Dictyocaulus viviparus són comuns en els uapitís, tot i que no solen tenir gaire importància clínica en aquesta espècie (però vegeu[56]). Com que la infecció d'alguns animals de bestiar comercials per part d'algun d'aquests paràsits sovint és mortal,[57] la seva presència en ramats de uapitís ha causat preocupació.

Aspectes culturals[modifica | modifica el codi]

Els uapitís han tingut un paper important en la història cultural de diversos pobles. Fa milers d'anys, els anasazi del sud-oest dels Estats Units gravaren pictogrames i petroglifs de uapitís a les parets dels penya-segats. Tribus ameríndies més recents, incloent-hi els kutenai, cree, peus negres, chippewa i pawnee, manufacturaven mantes i roba a partir de pells de uapití. El uapití era especialment important pels lakota, on tenia un paper espiritual a la societat.[58] Els nens lakota rebien una dent de uapití en néixer per donar-los una vida llarga, car veien la dent com l'última part que es podria d'un uapití mort. El uapití era vist com a un animal de gran potència sexual i els homes lakota joves que havien somiat amb uapitís portaven una imatge de la representació mítica del uapití als "abrics de festeig" com a símbol de valor sexual. Els lakota creien que el uapití mític o espiritual, no el físic, era el mestre dels homes i l'encarnació de la força, la potència sexual i el coratge.[59]

Hi ha petroglifs del neolític a Àsia que mostren femelles de uapití; la interpretació és que representen el renaixement i el manteniment. El principi de l'edat de bronze veié una minva en el protagonisme del uapití a l'art rupestre que coincidí amb una transformació cultural que restà importància a la caça.[60]

El uapití de les Muntanyes Rocalloses és l'animal estatal oficial de Utah. La bandera estatal de Michigan mostra un uapití i un ren.

El Benevolent and Protective Order of Elks (B.P.O.E.) prengué el nom del uapití perquè es considerà que tenia atributs que havien de ser cultivats pels membres de la fraternitat. Els fundadors de l'Orde veien el uapití com a un animal característic d'Amèrica. La primera insígnia de l'Orde mostrava el cap majèstic d'un mascle amb les seves grans banyes, que encara és l'element principal de l'emblema registrat de la fraternitat.[61] Una de les possessions preuades de molts dels seus membres són "dents" de uapití muntades en or i amb joies incrustades,[62] que en realitat estan fetes d'ivori.[63]

Usos comercials[modifica | modifica el codi]

A la primavera, els mascles muden el pelatge d'hivern i tenen les banyes cobertes de vellut.

Tot i que l'Estudi Nacional del 2006 del Servei de Pesca i Fauna dels EUA no dóna el detall de cada espècie de caça, el principal impacte econòmic dels uapitís és probablement la caça.[64]

Els humans mantenen uapitís en captivitat o com a bestiar per caçar-los i obtenir-ne carn o vellut. Es dóna el nom de "caça enllaunada" a una caça en què el caçador paga perquè se li garanteixi l'oportunitat d'abatre un uapití en una zona d'on no pugui fugir. No se'ls sol criar a gran escala per obtenir-ne carn. Tanmateix, hi ha restaurants que en serveixen carn com a especialitat i també es pot comprar en algunes botigues. El gust de la carn es troba a mig camí entre la carn de bou i la carn de cérvol. És més rica en proteïna i més pobra en greixos que el bou o el pollastre.[65] La carn de uapití també és una bona font de ferro, fòsfor i zinc, però porta bastant colesterol.[66]

Un mascle pot produir entre 10 i 11 kg de vellut a l'any. Hi ha ranxos als Estats Units, el Canadà i Nova Zelanda que recullen el vellut i el venen a mercats de l'Àsia Oriental, on es fa servir amb fins medicinals. Algunes cultures veuen el vellut com a afrodisíac.[53] Tanmateix, el consum de vellut de uapitís nord-americans comporta riscos, car el vellut d'animals infectats amb la malaltia d'emaciació crònica pot contenir prions que poden causar la malaltia de Creutzfeldt-Jakob en els humans.[67]

També es fan servir banyes per obres d'art, mobles i altres objectes similars. Igual que altres cèrvids, les subespècies asiàtiques han estat criades per les seves banyes a l'Àsia Oriental pels xinesos Han, els turquesos, els tungusos, els mongols i els coreans. Les granges de uapitís són relativament comunes a Nord-amèrica i Nova Zelanda.[29]

S'ha fet servir la pell de uapití des de fa milers d'anys per cobrir tipis i per fer mantes, roba i calçat. Els usos actuals són més decoratius, tot i que les sabates, els guants i els cinturons de pell de uapití no són quelcom de rar.[14]

Des del 1967, els Boy Scouts of America han ajudat els empleats del National Elk Refuge de Wyoming a recollir les banyes que cauen a l'hivern. Aquestes banyes són subhastades i la majoria dels beneficis es destinen al refugi. El 2006 se subhastaren 3.200 kg de banyes per un total de gairebé 76.000 USD. Es vengueren 980 kg per ser utilitzats localment per restaurar arcs decoratius de la Plaça de la Vila de Jackson.[68]

Mèdia[modifica | modifica el codi]

El so de corneta d'un uapití (format Ogg)

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Erxleben, J.C.P. (1777) Anfangsgründe der Naturlehre i Systema regni animalis.
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Ludt, Christian J.; Wolf Schroeder; Oswald Rottmann; Ralph Kuehn. «Mitochondrial DNA phylogeography of red deer (Cervus elaphus)» (PDF). Molecular Phylogenetics and Evolution 31 (2004) 1064–1083. Elsevier. [Consulta: 04-06-2007].
  3. Robb, Bob; Gerald Bethge. The Ultimate Guide to Elk Hunting. The Lyons Press, 2001. ISBN 1585741809. OCLC 44818360. 
  4. «Wildlife - Wapiti (Elk)». U.S. Forest Service, 21 juny 2006. [Consulta: 04-06-2007].
  5. «Ecosystem and Climate History of Alaska». U.S. Geological Survey, 14-02-2006. [Consulta: 04-06-2007].
  6. «The Case of the Irish Elk». Universitat de Califòrnia a Berkeley. [Consulta: 04-06-2007].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 7,5 Geist, Valerius. Deer of the World: Their Evolution, Behavior, and Ecology. Mechanicsburg (Pennsilvània): Stackpole Books, 1998. ISBN 978-0-8117-0496-0. OCLC 37713037. 
  8. Groves, Colin. «The genus Cervus in eastern Eurasia». European Journal of Wildlife Research. Springer Berlin / Heidelberg, 52, 1, 11 novembre 2005, pàg. 14–22. DOI: 10.1007/s10344-005-0011-5 [Consulta: 4 juny 2007].
  9. Keck, Stu. «Elk (Cervus canadensis)». Bowhunting.net. [Consulta: 04-06-2007].
  10. Gerhart, Dorothy C. «Skull and Antlers of Extinct Eastern Elk Unearthed at Iroquois National Wildlife Refuge in Northwestern N.Y.». U.S. Fish and Wildlife Service. [Consulta: 04-06-2007].
  11. Allen, Craig. «Elk Reintroductions». U.S. Geological Survey. [Consulta: 04-06-2007].
  12. 12,0 12,1 12,2 Geist, Valerius. Elk Country. Minneapolis: Northword Press, Juny 1993. ISBN 978-1559712088. 
  13. «Elk Habitat». Rocky Mountain Elk Foundation. [Consulta: 04-06-2007].
  14. 14,0 14,1 14,2 «Fast Facts». Rocky Mountain Elk Foundation. [Consulta: 04-06-2007].
  15. Eide, Sterling. «Roosevelt Elk». Alaska Department of Fish and Game. [Consulta: 04-06-2007].
  16. «What Are Elk?». Rocky Mountain Elk Foundation. [Consulta: 04-06-2007].
  17. «Friends of the Prairie Learning Center». U.S. Fish and Wildlife Service. [Consulta: 04-06-2007].
  18. Pisarowicz, Jim. «American Elk - Cervus elaphus». National Park Service. [Consulta: 04-06-2007].
  19. Flannery, Tim. The Eternal Frontier: An Ecological History of North America and Its Peoples. Atlantic Monthly Press, 10-05-2001, p. 212–217. ISBN 0871137895. 
  20. «Cervus elaphus». International Union for Conservation of Nature and Natural Resources. [Consulta: 04-06-2007].
  21. Fitzgerald, Maria. «Bears, elk make comeback in E. Ky.». Appalachian News-Express [Consulta: 16 juliol 2007].
  22. Ledford, David. «Seeing the Southern Appalachians with 2030 Vision». Rocky Mountain Elk Foundation. [Consulta: 04-06-2007].
  23. Peek, James. «North American Elk». Servei Geològic dels EUA. [Consulta: 04-06-2007].
  24. «Elk and Elk Hunting». Petersen's Hunting. [Consulta: 09-06-2007].
  25. «Diet of Huemul deer (Hippocamelus bisulcus) in Nahuel Huapi National Park, Argentina». Taylor and Francis Ltd. [Consulta: 04-06-2007].
  26. 26,0 26,1 Flueck, Werner. «Cervus elaphus (mammal)». Global Invasive Species Database. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura i els Recursos Naturals. [Consulta: 04-06-2007].
  27. «Distribution and Movement». Cervus elaphus - Red deer (North American Elk). Wildlife Information. [Consulta: 12-06-2007].
  28. Corbet, G.B.; S. Harris. The Handbook of British Mammals. Blackwell Science, Inc, 1996. ISBN 978-0865427112. OCLC 36133032. 
  29. 29,0 29,1 «Deer farming in New Zealand». Deer Farmer, 29 novembre 2003. [Consulta: 04-06-2007].
  30. Husheer, Sean W.. «Introduced red deer reduce tree regeneration in Pureora Forest, central North Island, New Zealand». New Zealand Journal of Ecology. New Zealand Ecological Society, 31, 1, 30 abril 2007 [Consulta: 4 juny 2007].
  31. 31,0 31,1 Walker, Mark. «The Red Deer». World Deer Website. [Consulta: 04-06-2007].
  32. «Elk (Cervus elaphus)». Departament de Caça, Pesca i Parcs de Dakota del Sud. [Consulta: 04-06-2007].
  33. 33,0 33,1 33,2 33,3 33,4 Thomas, Jack Ward; Dale Toweill. Elk of North America, Ecology and Management. Nova York: HarperCollins, 2002. ISBN 1-58834-018-X. 
  34. Sell, Randy. «Elk». Alternative Agriculture Series. Universitat Estatal de Dakota del Nord. [Consulta: 04-06-2007].
  35. «Elk». Living with Wildlife. Departament de Pesca i Fauna de Washington. [Consulta: 04-06-2007].
  36. «Cervus elaphus». Animal Diversity Web. Museu de Zoologia de la Universitat de Michigan. [Consulta: 04-06-2007].
  37. «Elk Biology and interesting facts». History of Elk in Wisconsin. The Wisconsin Elk Reintroduction Project. [Consulta: 04-06-2007].
  38. «Elk». Great Smoky Mountains. National Park Service. [Consulta: 04-06-2007].
  39. «Yellowstone National Park - Coyotes (U.S. National Park Service)». Nps.gov, 07-08-2006. [Consulta: 29-05-2009].
  40. Barber, Shannon. «Elk Calf Mortality Post–Wolf Restoration Bears Remain Top Summer Predators». Yellowstone Science. National Park Service, 13, 3, Estiu del 2005, pàg. 37–44 [Consulta: 4 juny 2007].
  41. V.G Heptner & A.A. Sludskii. Mammals of the Soviet Union, Volume II, Part 2. Leiden u.a.: Brill, 1992. ISBN 9004088768. 
  42. Jenkins, Kurt. «Ecology Of Elk Inhabiting Crater Lake National Park And Vicinity». Servei de Parcs Nacionals dels EUA, 31 maig 2001. [Consulta: 04-06-2007].
  43. «Feeding Elk Cows». Manitoba Agriculture, Food and Rural Initiatives. [Consulta: 25-01-2009].
  44. Pond, Wilson; Alan Bell. Encyclopedia of Animal Science. Marcel Dekker, 16 novembre 2005, p. 280. ISBN 0824754964 [Consulta: 24 juliol 2009]. 
  45. «Elk biology» (PDF). Servei de Pesca i Fauna dels Estats Units, Juliol del 2006. [Consulta: 25-01-2009].
  46. «The wolf has a story to tell in Banff National Park». Nature. Envirozine, 31 maig 2007. [Consulta: 25-01-2009].
  47. Burt R. McConnell i Justin G. Smith. «Frequency distributions of deer and elk pellet groups». The Journal of Wildlife Management, 34, 1, 1970, pàg. 29–36. DOI: 10.2307/3799488.
  48. William J. Ripple, Eric J. Larsen, Roy A. Renkin i Douglas W. Smith. «Trophic cascades among wolves, elk and aspen on Yellowstone National Park's northern range». Biological Conservation, 102, 3 (desembre del 2001), 2001, pàg. 227–234. DOI: 10.1016/S0006-3207(01)00107-0.
  49. Taula 62, pàg. 368 de Thorne, E.T., E.S. Williams, W.M. Samuel i T.P. Kistner (2002) Diseases and parasites. A: D.E. Toweill and J.W. Thomas (eds) North American Elk: Ecology and Management. Smithsonian Institution Press: Washington, DC, pàg. 351-387
  50. McIntosh, T., R. Rosatte, D. Campbell, K. Welch, D. Fournier, M. Spinato i O. Ogunremi (2007) Evidence of Parelaphostrongylus tenuis infections in free-ranging elk (Cervus elaphus) in southern Ontario. Canadian Veterinary Journal 48(11):1146-1151. [1]
  51. Fergus, Chuck. «Elk». Pennsylvania Game Commission. [Consulta: 04-06-2007].
  52. «Chronic Wasting Disease». Rocky Mountain Elk Foundation. [Consulta: 04-06-2007].
  53. 53,0 53,1 Hansen, Ray. «Elk Profile». Agricultural Marketing Resource Center, November 2006. [Consulta: 04-06-2007].
  54. «Brucellosis and Yellowstone Bison». Serveis d'Inspecció de la Salut Animal i Vegetal, USDA. [Consulta: 04-06-2007].
  55. Hattel, A. L.; D. P. Shaw; J. S. Fisher; J. W. Brooks; B. C. Love; T. R. Drake; D. C. Wagner (2007) Mortality in Pennsylvania captive elk (Cervus elaphus): 1998-2006. Journal of Veterinary Diagnostic Investigation 19(3):334-337. [2]
  56. Bildfell, R. J.; C. M. Whipps; C.M. Gillin; M.L. Kent (2007) DNA-based identification of a hepatic trematode in an elk calf. Journal of Wildlife Diseases 43(4):762-769. [3]
  57. Fascioloides magna#.283.29 Hostes aberrants
  58. «Elk In History». Rocky Mountain Elk Foundation. [Consulta: 04-06-2007].
  59. Halder, Bornali. «Lakota Sioux Animal Symbolism I». Lakota Archives, 2002. [Consulta: 04-06-2007].
  60. Jacobson, Esther. The Deer Goddess of Ancient Siberia: A Study in the Ecology of Belief. Leiden (Països Baixos): Brill Academic Publishers, 1993. ISBN 978-9004096288. OCLC 185933267. 
  61. url = http://www.chea-elks.org/name.html
  62. url =http://www.phoenixmasonry.org/masonicmuseum/fraternalism/elks.htm
  63. «DanShelley Jewelers -Elk Ivory: Story». Danshelley.com. [Consulta: 03-11-2008].
  64. «2006 National Survey of Fishing, Hunting, and Wildlife-Associated Recreation». Servei de Pesca i Fauna dels Estats Units, 2006. [Consulta: 16-09-2008].
  65. «Elk Meat Nutritional Information». Wapiti.net. [Consulta: 04-06-2007].
  66. «Nutritional Summary for Game meat, elk, raw». Condé Nast Publications, 2007. [Consulta: 04-06-2007].
  67. Angers, Rachel C.. «Chronic Wasting Disease Prions in Elk Antler Velvet». Emerging Infectious Diseases. CDC, Epub ahead of print, Maig del 2009, pàg. 696. DOI: 10.3201/eid1505.081458 [Consulta: 21 abril 2009].
  68. Servei de Pesca i Fauna dels Estats Units (22 maig 2006). "39th annual elk antler auction held in Jackson". Nota de permisa. Consulta: 04-06-2007. Arxivat a l'original a data de 09-03-2008.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Uapití