Ulpià

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Ulpià (desambiguació)».

Domici Ulpià (en llatí, Domitius Ulpianus) (Tir? 170? - Roma, 228) fou un jurista romà d'origen fenici, magister libellorum i prefecte del pretori de l'emperador romà Alexandre Sever.

Antecedents històrics[modifica | modifica el codi]

La data de naixement d'Ulpià és desconeguda, tot i que sol situar-se a l'entorn de l'any 170, a Fenícia. El període de producció de la seva literatura juridica està comprès entre 211 i 222, particularment durant el mandat de l'emperador Caracal·la (211-217).

La seva carrera pública fou paral·lela a la del seu rival Paule. Fou assessor del seu mestre Papinià, quan aquest exercí la prefectura del pretori i, a més, ell mateix exercí com a praefectus praetorio d'Alexandre Sever.

Després de l'homicidi de Papinià, el 212 i la persecució contra els simpatitzants de Publi Septimi Geta, decidí retirar-se a la vida privada, època en la que redactà la major part de les seves obres jurídiques, dedicant-se en especial a compondre comentaris dogmàtics complexes i monografies de divulgació.

Durant el govern d'Elagàbal fou expulsat de Roma, segons Scriptores Historiae Augustae, només per ser un bon home (bonus vir). L'any 222, al ser elegit Alexandre Sever com a emperador pogué retornar i fou cridat a participar en el govern per recomanació de Júlia Mamea, com a assessor i després com a prefecte del pretori,[1] però llavors l'emperador a petició de Júlia Mamea va nomenar a Ulpià nominalment com a col·lega de Flavià i Crest però a la practica com a cap, i els dos pretorians van començar a conspirar. Descoberts, Flavià i Crest foren executats.[2]

El seu programa, que cercava reduir els privilegis concedits per Elagàbal a la Guàrdia Pretoriana, a fi d'augmentar el control sobre l'estament mlitar, li provocà l'enemistat d'aquesta i un intent d'homicidi. Finalment, fou assassinat a palau, en una revolta que enfrontava els soldats i la multitud, probablement el 228.

Obres[modifica | modifica el codi]

Entre les seves obres destaquen els comentaris ad Sabinum (sobre el ius civile) en 51 llibres, ad Edictum (sobre l'edicte del pretor) en 81 llibres més (així com dos llibres més ad aedilium curulium como a apèndix).

També escrigué diversos textos sobre les atribucions de magistrats i funcionaris imperials, així, entre altres, 19 llibres de officio proconsulis, 3 llibres de oficio consulis i diversos textos en un sol llibre (libri singulares) sobre l'ofici del qüestor, del praefectus urbi i del praefectus vigilum. a més, redactà 2 llibres de Responsa (comentaris sobre casos reals ), 10 de Disputationes, 7 de Regulae (sobre regles) i unes Institutiones en 2 llibres.

De les seves obres se'n conserven només alguns passatges inclosos al Digest i en certes col·leccions privades i oficials, entre altres: els Fragmenta iuris Romani Vaticana conservat en un còdex del segle IV de la Biblioteca del Vaticà, descobert el 1820 pel cardenal Aneglo Mai; un papir de la Biblioteca de Viena descobert per Endlicher el 1835, amb fragments del primer llibre de les Institutiones; i un pergamí de la Biblioteca d'Estrasburg, amb passatges de les Disputationes.

Importància[modifica | modifica el codi]

Tot i no tenir el talent i l'originalitat de Papinià, la seva tasca es dirigí a assolir la més completa i minuciosa recopilació del dret vigent a la seva època (com també feu Paule). Dels seus escrits s'ha dit que, tot i ser monòtons al seguir les seves fonts al peu de la lletra (Ulpià rarament expressava les seves pròpies opinions), tenien un estil clar i senzill, el que li permeté d'esdevenir en els segles posteriors el més popular dels juristes.

Fou inclòs, juntament amb Gai, Paule, Modestí i Papinià, en la llei de cites de 426, que regulava la recitatio de les obres dels juristes davant dels tribunals (és a dir, quins juristes podien ser invocats i els criteris per a la decisió del jutge davant d'opinions diverses d'aquests).

La seva activitat expositiva del dret permeté a la seva obra obtenir el major reconeixement, ser la més utilitzada en el Corpus Iuris Civilis de Justinià (una tercera part d'aquest prové de les obres d'Ulpià), convertint-lo en un dels principals informadors del dret romà.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Arrià enllaçautor=Arrià. Arrian's History of Alexander's Expedition (en anglès). R. Lea, 1814, p. 10. 
  2. Honoré, Tony. Law in the Crisis of Empire, 379-455 AD: The Theodosian Dynasty and Its Quaestors with a Palingenesia of Laws of the Dynasty (en anglès). Oxford University Press, 1998, p. 202. ISBN 0198260784. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Javier Paricio, Los juristas y el poder político en la antigua Roma, Editorial Comares, Granada 1979. ISBN 84-8151-865-4 .