Un nen espera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
Video-x-generic.svg
A Child is Waiting
Un nen espera
ChildWaitingPoster.jpg
Pòster de la pel·lícula

Fitxa tècnica
Direcció: John Cassavetes
Direcció artística: Rudolph Sternad

Producció: Stanley Kramer

Guió: Abby Mann

Música: Ernest Gold

Muntatge: Gene Fowler Jr. i Robert C. Jones

Protagonistes: Burt Lancaster
Judy Garland
Gena Rowlands
Steven Hill

Dades i xifres
País: Estats Units
Data d'estrena: 1963
Gènere: Drama
Duració: 102 minuts

Companyies
Productora: United Artists

Pàgina sobre “A Child is Waiting a IMDb

Valoracions
IMDb 7.3/10 stars

Un nen espera (A Child is Waiting) és una pel·lícula estatunidenca, la tercera dirigida per John Cassavetes després de Too Late Blues i abans de Faces, estrenada el 1963. Ha estat doblada al català.[1]

Argument[modifica | modifica el codi]

Ted Widdicombe confia el seu fill Reuben, que considera com endarrerit, a càrrec de la clínica del doctor Matthew Clark, que acull endarrerit mentals, autistes i trisòmics. Dos anys passen sense que el nen hagi fet cap progrés, continua sent rebel i refusa integrar-se a totes les formes de grup. Jean Hansen, una música desenganyada, és contractada a la clínica per sessions de musicoteràpia. Enganxa aviat a Reuben, i vol, contra l'opinió del doctor, conèixer els pares, ja que percep que sens dubte, conscientment o no, han llençat el seu fill. Troba Sophie, la mare que es nega categòricament a veure el seu fill.

Llavors hi ha l'enfrontament entre el doctor i la seva empleada. Reuben fuig, però el troben. Jean Hansen prepara un espectacle musical on arribarà a captar l'interès del nen, al si de la petita tropa teatral, i renunciarà a voler establir un vincle privilegiat, però fusional. L'espectacle té lloc davant els pares, entre els quals Ted, que, molt colèeric, havia vingut a retirar el seu fill de l'Institut, i el veu capaç de mantenir el seu paper a l’obra. Al final de la pel·lícula, el doctor confia l'acollida del nou nou vingut a Jean Hansen.[2]

Repartiment[modifica | modifica el codi]

Context, rodatge i acollida del film[modifica | modifica el codi]

John Cassavetes persegueix amb aquesta pel·lícula aproximar-se a les grans companyies començat amb Too Late Blues i la Paramount Pictures. Aquesta pel·lícula serà produïda per Stanley Kramer per United Artists. La confrontació entre el cineasta i el productor anirà ràpidament al desastre. Stanley Kramer signarà el final per una pel·lícula en la qual John Cassavetes no reconeix les seves intencions: «La diferència principal entre el meu muntatge i el de Stanley Kramer és aquesta: el seu muntatge afirma que els nens retardats s'han de quedar en institucions especialitzades, i la pel·lícula que he rodat insisteix en el fet que aquells nens són millor a la seva pell que molts adults sans de cos i d'esperit. ». Aquesta versió, negada per el seu autor, és evidentment l'única a subsistir avui.

El càsting és brillant: Burt Lancaster fa el paper del doctor. Pel que fa a Judy Garland al paper de Jean Hansen, roda la seva última pel·lícula com a actriu dramàtica. Seguiran una comèdia musical, I Could go on Singing i La Vall de les nines , de la qual seran suprimides les seves escenes.

En la gravació, els debats són vius sobre els diagnòstics diferencials a portar als autistes i als endarrerits, fins i tot als trisòmics, que en efecte estan barrejats en aquesta institució. Un ressò de les teories de Bruno Bettelheim és fins i tot explícitament present en una rèplica del doctor a Jean «Love is not enough / L'amor no en té prou», títol d'una cèlebre obra d'aquest psicoanalista, aparegut el 1950.

Malgrat el càsting i les intervencions violentes de Stanley Kramer, la pel·lícula coneixerà un ressonant fracàs comercial, una aposta definitiva de Cassavetes pels desitjos del seu productor, i una subestimació de les seves grans qualitats cinematogràfiques: enquadraments i composicions extremadament polides, un treball de gran proximitat amb els nens, la construcció en dues escenes (la institució a l'interior i la parella de pares que es desfà, a l'exterior), i una intenció documental més manifesta que a les seves altres pel·lícule. Així es tanca de nou el parèntesi hollywoodià de John Cassavetes, que, amb la seva pel·lícula següent Faces , tornarà cap al seu equip i en el cinema independent.

Es retindrà finalment que aquesta pel·lícula obre la participació de Gena Rowlands a les pel·lícules de l'home amb qui es va casar el 1954 i amb qui passarà tota la seva vida. Rodaran junts altres sis pel·lícules.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. esadir.cat. Un nen espera (en català). esadir.cat. 
  2. «A Child Is Waiting  ». The New York Times.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: cinema