Una cambra pròpia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca


Una cambra pròpia (en l'original anglès, A Room of One's Own) és un ampli assaig de l'escriptora Virginia Woolf publicat per primera vegada el 24 d'octubre de 1929,[1] en un recull de les conferències dictades a Newnham College i al Girton College, dues escoles universitàries per a dones a la Universitat de Cambridge amb el títol de “Dones i ficció”. L'obra ha estat traduïda al català per Helena Valentí i publicada a l'editorial Deriva (1996) i La Temerària (2014) i ha estat seleccionada dins Els 100 llibres del segle de Le Monde.

Ocupa un lloc preeminent dins del cànon literari anglosaxó i a la teoria del feminisme[2] i malgrat les recances de l'autora, qui pensava que seria fortament criticada pel seu contingut, va convertir-se en un èxit de públic, amb 10.000 còpies venudes en els seus primers quatre mesos[3]. L'adaptació televisiva dirigida per Patrick Garland es va emetre a PBS Masterpiece Theatre l'any 1991. Patrick Garland en va fer una adaptació per al teatre; també va dirigir a Eileen Atkins en la seva actuació a l'escenari.

Tal com diu Virgínia Woolf, "una dona ha de tenir diners i una cambra pròpia si ha d'escriure ficció"[4] i d'aquí ve el nom de l'obra. També parla de la necessitat de qualsevol autor per tenir llicència poètica i la llibertat personal per crear art. L'assaig analitza si les dones són capaces de fer un treball de la qualitat de William Shakespeare, entre altres tòpics.

Argument i estructura[modifica | modifica el codi]

L'assaig es divideix en sis capítols. Primerament explica que va rebre l'encàrrec de parlar sobre el tema de les dones i la ficció i a continuació relata com va arribar a les conclusions que exposa, resumint els seus actes i pensaments dels darrers dies. Aquests la porten a ser conscient dels entrebancs que pateixen les dones que vulguin dedicar-se a escriure.

Al primer capítol l'autora està asseguda vora un riu quan veu un peixet que pot ajudar-la a concloure la tasca encomanada. Comença a perseguir-lo fins que un guarda la fa fora perquè les dones no poden entrar en terrenys universitaris ni tampoc a la biblioteca. Enfadada, s'acosta a una església on sona una preciosa música però decideix no entrar-hi per no ser novament rebutjada. Llavors reflexiona com tots aquests equipaments vénen dels diners que els graduats d'Oxbridge (nom fictici que aglutina la Universitat d'Oxford i la Universitat de Cambridge, tret de William Makepeace Thackeray[5]) han anat donant, tots ells homes.

Posteriorment assisteix a una festa, de la qual gaudeix però que troba incompleta perquè hi detecta la influència de la guerra en les converses, que mata la poesia. Passeja tota la tarda fins a arribar al campus femení (fictici) de Fernham. Allà sopa amb altres dones, però aprecia que tant la conversa com el menjar són de qualitat inferior. Pregunta pel finançament del que està veient i una companya li explica els problemes que tenen per mantenir-se. No poden accedir a llegats familiars, ja que les mares han estat ocupades tenint i criant fills[6].

Al segon capítol la narradora visita la Biblioteca del Museu Britànic per llegir el que s'ha escrit sobre la dona i poder començar el seu assaig però s'adona que tot el material està escrit per homes. Sentint-se culpable per no poder avançar en la seva tasca, surt a llegir el diari, un diari on totes les notícies importants estan protagonitzades per homes. Aleshores reflexiona que potser aquest desig de treure la dona del món públic pot ser degut a un desig de reafirmació masculí. En pagar el compte del restaurant reconeix el seu caràcter privilegiat, ja que ella sí disposa de diners propis, a diferència de les seves amigues, per una herència familiar.

Torna a casa i analitza les professions que l'envolten, per adonar-se que el seu valor social ha anat evolucionant amb el temps. Això pot obrir la porta a un futur on les feines lligades a les dones es considerin igual de valuoses que les dels homes. La ficció pot anticipar aquest futur de canvi.

Els capítols 3 i 4 se centren en la literatura. La narradora fulleja llibres d'història si s'adona que les dones apareixen de manera absolutament marginal. Imagina una autora genial, Judith, que no pot arribar a ser com Shakespeare per les pressions de l'entorn, i constata l'escassa quantitat d'autores que hi ha (i moltes d'elles amb pseudònim masculí). Reconeix que les dones de classe alta tenen més possibilitats d'arribar a escriure i publicar, però que la seva producció és diferent, està condicionada per la seva situació d'inferioritat en la consideració general. Examina el cas de diverses autores reconegudes (incloses Aphra Behn, Jane Austen, les germanes Brontë i George Eliot) per arribar a aquesta conclusió i aprecia una certa evolució. Aquesta esperança pot servir d'estímul per crear més literatura escrita per dones.

Durant el cinquè capítol, la narradora llegeix un llibre imaginari escrit per una autora que simbolitza tota aquesta nova literatura femenina i en fa una anàlisi crítica que li serveix per exposar les seves preferències literàries.

Al capítol 6 l'autora explica el segon i darrer dia previ a la conferència. Observa com es relacionen un home i una dona que pugen plegats a un cotxe i confia que s'acabin unint també a nivell mental, una menta comuna que necessàriament tindrà un caràcter andrògin. Una unió real entre homes i dones servirà per millorar l'art, amb les aportacions de tothom.

Després d'aquesta imatge, sent que ja pot respondre a la petició dels conferenciants, justament narrant el camí que l'ha portat a la seva conclusió de la necessitat que les dones puguin escriure per poder superar la divisió de sexes. Veu que el primer escull que s'ha de vèncer és la manca de diners per part d'elles però anima a prosseguir el canvi ja iniciat per honorar les autores precedents.

Personatges i al·lusions[modifica | modifica el codi]

En el seu assaig, Woolf barreja persones existents amb noms ficticis i alguns personatges, com la narradora, tenen un caràcter híbrid entre la realitat i la ficció. Apareixen també nombroses al·lusions a autors claus de la història de la literatura o de l'esfera social que li serveixen per il·lustrar la seva tesi.

La narradora afirma que pot rebre qualsevol nom perquè la seva identitat no és important. Un dels possibles apel·latius és Mary Beton, el nom de la tia que en la vida real ha llegat a l'autora una assignació que li permet viure de la literatura i a la qual ret homenatge a través d'aquestes conferències[7]. Aquest joc amb el nom de "Maria" (al·lusió a la Verge Maria, la mare per excel·lència que marca el rol femení socialment acceptat) es repetirà en altres personatges i prové d'una balada del segle XVI, Mary Hamilton, on la protagonista se suïcida després de quedar embarassada contra la seva voluntat del rei[8].

Mary Carmichael és l'autora del llibre imaginari Life's Adventure i representa l'estat actual de la literatura escrita per dones. Es constata que la seva obra és millor que la d'algunes predecessores i que té potencial, però encara està llastada per l'opressió del seu sexe. Comentar aquest llibre dóna peu a Woolf a dissertar sobre la literatura i l'estil. El seu nom és un homenatge a Marie Stopes, una de les pioneres en l'estudi de mètodes de contracepció[9]. Dins l'obra fictícia apareix el nom de Chartres Biron, un dels jutges encarregats de jutjar la possible obscenitat de la novel·la The Well of Loneliness, de Radclyffe Hall, on apareixen escenes de lesbianisme.

Una altra Maria és Mary Seton, una amiga de la narradora que li serveix per il·lustrar la diferència entre el món acadèmic femení i el masculí. Amb ella dialoguen sobre la importància dels diners per ser independents i serveix per interpel·lar el públic de la conferència, noies joves que estaven vivint una existència similar a la descrita per a Mary Seton.

Judith Shakespeare és la germana hipotètica del dramaturg anglès, una dona que té talent però que no el pot exercir com el seu germà per la pressió social. No se la deixa assistir a escola i per tant queda privada dels beneficis de l'educació formal, entre ells el coneixement íntim de la cultura literària. Aquesta figura ha aparegut en altres escrits sobre el paper femení i ha donat peu a un àlbum del grup de rock alternatiu The Smiths.

Temes[modifica | modifica el codi]

Els temes principals són els que deriven del títol que li van suggerir els organitzadors de les conferències: la seva visió sobre la dona i el paper de la ficció, entesos ambdós en sentit ampli.

Les dones apareixen com uns éssers que malden per fer-se valer en un món masculí. Es denuncien les normes que fan que la universitat sigui només per a homes, per preservar el saber tradicional. La impossibilitat de tenir accés al món acadèmic en igualtat fa que la dona no puguin arribar a les mateixes quotes d'excel·lència intel·lectual. No pot entrar a la biblioteca on es guarden els llibres fonamentals de la història de la literatura i en conseqüència no es pot inserir dins d'aquest cànon. No pot tampoc aspirar a ser econòmicament independent perquè s'ha de dedicar a tenir fills. La maternitat i el rol que hi va associat es presenta com el principal escull per desenvolupar una carrera[10].

La dona no disposa de diners i per tant pateix una doble discriminació: per gènere i per renda. La classe social apareix com una barrera afegida en el cas de les dones treballadores. Aquesta manca d'independència fa que les poques dones que escriguin ho facin guiades per la ira que els fa sentir la seva situació (amb excepció de Jane Austen, a qui Virginia Woolf admirava profundament), un fet que no afecta als homes i que poden aleshores escriure sobre temes més lliures. Les dones inevitablement escriuen sobre elles i la seva realitat, no poden evitar denunciar-la[11] (com li passa a la mateixa autora amb els seus llibres). La ficció escrita per dones està, doncs, sempre marcada pel seu gènere. Aquesta afirmació va resultar fonamental per al feminisme, tant per a la reflexió teòrica sobre el rol de la dona com sobre la crítica feminista de l'art[12]. Cal que les dones escriguin més perquè serveixin de model a les properes autores i que creïn una tradició en què emmirallar-se marcada pel gènere.

S'estableix un contrast entre l'àmbit femení, domèstic i sempre subordinat, i el masculí, públic i lligat a la política i les grans decisions. El món dels homes acapara tot el poder però també porta la destrucció, la guerra mecanitzada que va contra les humanitats i la cerca del sentit de la vida. Les dones, com ella mateixa, mantenen la poesia, el que es refereix als sentiments i a les persones. Però el seu món està narrat també pels homes, que són qui escriu els llibres que són més llegits; les dones no poden ni escriure sobre elles mateixes i llavors la seva imatge pública queda distorsionada. No apareixen en els tractats d'història, han estat silenciades.

Aquesta distorsió i la ràbia que semblen sentir els barons cap a les dones pot venir d'un sentiment d'inferioritat; cal mantenir les dones en una esfera inferior que pugui magnificar per contrast els èxits d'ells, com un mirall alterat que serveixi només per reflectir els triomfs masculins en comparació amb els fracassos o temptatives femenines. Aquesta imatge sorgeix de la importància de la psicoanàlisi en la literatura de principis de segle XX. La narradora suggereix que això és el que comparteixen els dos sexes: una inseguretat permanent per culpa de com està estructurat el món.

La literatura apareix com un antídot a la lluita permanent entre els sexes. La ficció té el poder de dibuixar realitats alternatives, on no es donin aquestes diferències i permetin imaginar alternatives aplicables posteriorment al món present. La ficció, doncs, no és un univers apartat o oposat a la realitat: l'actualitat determina quina ficció es pot escriure i els llibres poden alterar la manera de pensar de la gent real. La ficció fa més brillant la vida.

El problema, tanmateix, és que moltes dones s'han de disfressar de dones o escriure com anònimes per poder publicar els seus llibres. La literatura, que és l'única esperança de canvi, també sembla vetar la presència de les dones com a autores de ficció, un fet contra el que elles lluiten amb les armes de què disposen, una crida que fa extensiva a la seva audiència. Les alumnes que l'escolten poden progressar escrivint, ja que darrerament han aparegut diverses escriptores que han obert una mica el camí i mostren que desafiar les convencions és possible. El seu progrés servirà d'inspiració a les properes generacions. El moviment sugrafista ha estat un dels catalitzadors d'aquest canvi i sense ell no es pot comprendre el que està succeint a la literatura, no es pot entendre l'art sense atendre al seu context històric.

Un darrer tema que planteja l'obra és la veritat[13]. Woolf afirma no posseir-ne cap, només opinions, però en canvi confia que les oients puguin extreure alguna veritat del que narra, donat que tota veritat és relativa i subjectiva. L'estil fragmentari i la identitat difusa de la narradora subratllen aquest fet. La veritat, doncs, emergeix de la reflexió individual de la ficció, que sovint reflecteix millor la realitat que els simples fets, com declara la mateixa Virginia Woolf. Aquesta apel·lació a la manca de veritat de les seves paraules ("mentides" en tant que ficció), s'adiuen amb la captatio benevolentiae inicial: ella és conscient que no pot resoldre el tema de dones i ficció en tota la seva complexitat i per tant només pot assolir una veritat parcial a partir de les seves eines com a novel·lista.

Estil[modifica | modifica el codi]

L'estil és híbrid per la barreja de gèneres de l'obra, entre l'assaig, l'autobiografia i la novel·la. La narradora empra la primera persona i es dirigeix a un públic de manera explícita, al qual guia a través dels diferents passatges de l'assaig amb recursos propis de l'oralitat.

El text és un punt intermedi entre realitat i ficció. La mateixa autora adverteix que el "jo" que empra és una simple convenció literària, com passa sempre en els narradors, fins i tot quan estan escrivint la pròpia biografia, com és el cas. Per això adverteix que es pot donar qualsevol nom al personatge principal. Desmunta així el pacte de suspensió de la incredulitat, trencant la quarta paret i emprant recursos de la metaficció[14]: malgrat que narra uns esdeveniments a mode de fragment de la novel·la, les reflexions sobre la pròpia escriptura i aquests recursos fan que el text s'hagi de classificar com un assaig. Aquest recurs a un narrador que pot ser qualsevol dona, car el seu nom o identitat real no importen, facilita la identificació del receptor. En aquest sentit és una narradora que és alhora individual (una transposició o ficcionalització de l'autora o una dona anònima entre moltes) i col·lectiu (parla en nom de totes les dones oprimides que no poden fer-ho).[15]

La implicació de l'autora en la seva prosa és constant, i en un passatge critica el naturalisme justament per presentar narradors massa objectius, indiferents a les implicacions del que descriuen. Reivindica abordar la qüestió del gènere de manera explícita a la literatura. Si des de la literatura del segle XIX, la psicologia del subjecte és el tema central de la creació literària, és lògic que la mentalitat femenina i la seva manera de veure el món apareguin en llibres escrits per dones, amb un tarannà diferent al dels homes[16]. El flux de consciència que empra per descriure el seu dia és una forma d'accedir justament a la seva manera de pensar, inserint-se dins el tractament de la teoria crítica, que considera que no es pot separar autor i context de l'obra.

Utilitza constantment símbols i metàfores, com el peix amb que s'obre la narració, un peix que simbolitza una idea clau i que l'autor ha de pescar per poder-la transmetre. El guarda que l'impedeix l'accés a la universitat i li fa perdre el peix és igualment una al·legoria del poder masculí, que veta l'entrada a les dones (físicament i en sentit figurat) al saber. Alguns d'ells emanen del seu inconscient, com ella mateixa relata, per exemple el professor enfadat que dibuixa sense voler mentre està pensant, una figura masculina que la critica (a ella i per extensió a tot el seu gènere) per no saber arribar a conclusions valuoses per a la conferència. El remordiment que sent simbolitza l'angoixa de les dones intel·lectuals per no poder estar a l'alçada dels seus col·legues homes.

El cotxe del darrer capítol acaba sent una imatge de la possible unió entre home i dona, un espai tancat o ambdós puguin conviure al marge de la societat i comunicar-se allò que pensen i senten. El caràcter andrògin de la nova mentalitat està inspirat pel poeta Samuel Taylor Coleridge[17] i apareix a la seva novel·la Orlando, escrita just l'any anterior a Una cambra pròpia.

Judith Shakespeare, la imaginada germana del bard, esdevé una imatge del destí de la dona: malgrat tenir el mateix talent literari que William Shakespeare, mai no podrà desenvolupar-lo perquè estarà relegada a les feines de la llar i al rol que la societat ha decidit que és apropiat per a ella. El fet que aquesta autora fictícia s'acabi suïcidant reflecteix la impotència de la dona davant el destí prefixat del que no pot escapar i anticipa el final de Virginia Woolf, qui també es va donar mort.

Però sens dubte el símbol més important és el que dóna títol a l'assaig: la cambra pròpia, que representa un espai d'intimitat, al marge del món masculí hostil, on la dona pot escriure perquè pot accedir als seus sentiments en un santuari que la protegeix de les convencions socials[18]. La cambra és pròpia perquè està mantinguda per ella, disposar de diners li permet la llibertat de dedicar-se a l'art. I és pròpia perquè no hi entra ningú no autoritzat, ni els fills que lliguen la dona a l'àmbit de la maternitat i l'allunyen de la feina remunerada, ni els homes que volen donar la seva versió del que a dins s'esdevé. Així s'eviten interrupcions no desitjades que puguin fer perdre el fil, com li passa constantment a l'autora[19]. Dins la cambra, la dona tindrà intimitat i temps lliure per poder perseguir els seus pensaments i arribar a conclusions valuoses o a escriure poesia de qualitat artística.

El paisatge que envolta les seves reflexions inicials és una transposició del tòpic locus amoenus, on un entorn natural idíl·lic actua com a reflex de l'ànima dels qui el contemplen. Aquesta bellesa exterior ben aviat es contraposa a la realitat actual de discriminació i artificialitat, i la porta a enyorar el passat, en què evoca una certa edat d'or anterior a la guerra. La cambra pròpia a què aspira tota dona és també un locus amoenus[20] pel que té de preuada, de manera que el principi de la part narrativa i la conclusió de l'assaig s'emmarquen en un escenari positiu que servei de contrast al panorama desolador de la resta de l'obra.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. FAQ: A Room of One's Own, Publishing History. Recuperat el 7 d'agost de 2008.
  2. Maria Mercé Marçal, «La dona i l'escriptura. 3. La furia, la dona i l'escriptura», en Ángel San Martí (red.), Fi de segle. Incerteses davant un nou mil·lenni: X Universitat d’Estiu a Gandia, Col·lecció Oberta, Universitat de València, 1994, pàgina 33, ISBN 9788437016047
  3. Black, Naomi. Virginia Woolf as Feminist. Cornell University Press, 2004. ISBN 9780801488771. 
  4. Woolf, Virginia. Una cambdra pròpia. La Temerària, 2004, p. 4. ISBN 978-84-943201-0-1. 
  5. Anderson, Robert David. European universities from the Enlightenment to 1914. OUP, 2004. ISBN 978-0-19-820660-6. 
  6. Florman, Ben; Kestler, J. «LitChart on A Room of One's Own». LitCharts.com. [Consulta: 10 maig 2015].
  7. «A Room of One's Own Study Guide». Grade Saver. [Consulta: 16 maig 2015].
  8. Goldman, Jane. The Cambridge Introduction to Virginia Woolf. Cambridge University Press, 2006 [Consulta: 9781139457880]. 
  9. Maude, Aylmer. Marie Stopes: Her Work and Play. John Bale & Sons and Danielsson, 1933, p. 42. 
  10. Boehm, Beth. «Fact, Fiction, and Metafiction: Blurred Gen(d)res in Orlando and A Room of One's Own». ournal of Narrative Technique, 22:3, 1992 [Consulta: 21 maig 2015].
  11. Beauvoir, Simone de. El segon sexe, 1949. 
  12. Rosenman, Ellen. A Room of One's Own: Women Writers and the Politics of Creativity. Twayne Publishers, 1995. ISBN 9780805783742. 
  13. SparkNotes Editors. «SparkNote on A Room of One’s Own». SparkNotes.com. [Consulta: 12 maig 2015].
  14. Hutcheon, Linda. Narcissistic Narrative. The Metafictional Paradox,. Routledge, 1984. ISBN 0-415-06567-4 [Consulta: 10 maig 2015]. 
  15. Rusk, Lauren. he Life Writing of Otherness. Routledge, 2012. ISBN 9781136537431. 
  16. Miracky, James. Regenerating the Novel: Gender and Genre in Woolf, Forster, Sinclair, and Lawrence. Routledge, 2013. ISBN 9781135377847. 
  17. Beer, John B. Coleridge the Visionary. Londres: Chatto and Windus, 1970. 
  18. Hens, Walter. A Room of One's Own. indlers Neues Literaturlexikon, 1992. 
  19. Boshier, Rosa. How to Analyze the Works of Virginia Woolf. ABDO Publishing Company, 2012, p. 45. ISBN 9781614801597. 
  20. Ibeas, Nieves. La conjura del olvido: escritura y feminismo. Icaria, 1997. ISBN 9788474263329.