Uncial

Exemple d'escriptura uncial.

L'escriptura uncial té forma de majúscules gregues i llatines, és arrodonida i es va emprar en els còdexs des del segle IV fins al IX.

Una de les característiques principals d'aquest tipus d'escriptura és la coexistència de lletres capitals o majúscules amb algunes minúscules com la h i la q.

Alguns autors consideren que aquesta tipologia de lletra prové de l'anomenada lletra capital rústica romana, encara que hi ha diferents teories sobre el tema. Sembla que la introducció dels nous costums escriptòrics (pergamí, aparició de la ploma en substitució del càlam...) va ser definitiva en la formació dels alfabets mixtos de les escriptures uncials i semiuncials.

Al segle VII és l'escriptura librària més comuna i és emprada en la majoria de còpies de la Bíblia pertanyents a aquest període.

A partir del segle VIII, però, haurà de competir amb les anomenades escriptures nacionals o precarolines que sorgiran arreu d'Europa.

Imatge d'una pàgina de "Llibre de Kells", de l'any 800 escrit en una cal·ligrafia coneguda com "majúscula aïllada", una variant de la cal·ligrafia uncial originada a Irlanda .

La cal·ligrafia uncial (del llatí unciālis, «d'una polzada») és un tipus de escriptura en el qual tot el text s'escrivia en lletres majúscula s. Va ser d'ús comú entre els segles III i VII, principalment pels escriguis llatins i grecs. Des del segle VIII i fins al segle XIII aquest tipus d'escriptura es va utilitzar sovint en l'escriptura de títols i caplletres.

És probable que la primera escriptura uncial s'hagi desenvolupat a partir de l'última cal·ligrafia romana cursiva antiga i ha estat definida com la característica del primer cristianisme. Al principi, les formes es caracteritzaven per un traç simple, amb lletras de formes arrodonides, aprofitant les noves superfícies del pergamí i la vitel i lligada a l'ús de la ploma d'au, en contraposició a les lletres angulars de múltiples traços, més adequades per a superfícies rugoses i aspres com el papir. En els exemples més antics d'escriptura uncial, com el manuscrit De margaridoies macedonicis a la Biblioteca Britànica, totes les lletres estan desconnectades les unes de les altres, i la separació entre paraules normalment no s'utilitza. No obstant això, la separació de paraules, és una característica de l'ús posterior de la uncial.

Com l'escriptura va evolucionar al llarg dels segles, els caràcters es van tornar més complexos. En concret, al voltant del 600, comencen a aparèixer en molts manuscrits, traços bàsics exagerats i florejats. Els trets ascendents i descendents van ser les alteracions més importants, seguits per girs de l'eina en els traços bàsics i en la superposició de traços. L'escriptura minúscula més compacta sorgeix al voltant del 800.

El moment on va sorgir l'escriptura minúscula més compacta s'estableix voltant de l'any 800 i algun dels estils uncials evolucionats va servir de base per a aquests caràcters més petits i simplificats. La cal·ligrafia uncial es va seguir utilitzant, sobretot per còpies de la Bíblia, disminuint al voltant del segle X. En l'actualitat, existeixen més de 500 còpies d'escriptura uncial que han sobreviscut, la majoria, anteriors al renaixement carolingi.

Vegeu també

• Cal·ligrafia
• Cal·ligrafia occidental
• Cal·ligrafia infantil
• Cal·ligrafia àrab
• Cal·ligrafia xinesa
• Cal·ligrafia cúfica
• Cal·ligrafia japonesa
• Cal·ligrafia gaèlica
• Semiuncial

Bibliografia

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Uncial

• Sadurní i Puigbò, Núria: Diccionari de l'any 1000 a Catalunya. Edicions 62, Col·lecció El Cangur / Diccionaris, núm. 280. Barcelona, octubre del 1999. ISBN 84-297-4607-2, plana 143.

Enllaços externs

• Anàlisi detallada de la escriptura uncial. Document PDF del professor Juan-José Marcos. Gener 2011.
• Vall Camacho Matute - Emiliano Navas Sánchez. Quadern de cal·ligrafia uncial.. Edicions Emilianenses, 2009. ISBN 978-84-937178-2-7.