Unió Progrés i Democràcia

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Unió Progrés i Democràcia
Unión Progreso y Democracia
Fundació 26 de setembre de 2007
Seu C/Cedaceros, 11, 2º H
28014, Madrid
Ideologia Progressisme,[1]
social liberalisme,[1]
laïcisme,[1] federalisme simètric i cooperatiu,[2]
federalisme europeu,[1]
transversalisme,[1]
patriotisme constitucional[1][3]
postnacionalisme[1]
Afiliació europea No-Adscrits
Colors oficials Magenta
Diputats al
Congrés
Eurodiputats al
Parlament Europeu
Lloc web
www.upyd.es

Unió Progrés i Democràcia[4] (denominació oficial en castellà: Unión Progreso y Democracia, acrònim: UPyD) és un partit polític espanyol fundat el 2007. Va ser inscrit en el registre de partits del Ministeri de l'Interior el 26 de setembre de 2007. Va obtenir un diputat per la circumscripció de Madrid en la persona del seu cap de llista i ex dirigent del PSE-PSOE, Rosa Díez, en les eleccions generals de 2008, obtingueren un total de 306.078 vots i van convertir-se en la cinquena força política per nombre de vots d'Espanya (la novena pel que fa al nombre de diputats). Entre els seus promotors es troben el catedràtic i ex president del Fòrum Ermua Mikel Buesa i els filòsofs Carlos Martínez Gorriarán i Fernando Savater.

Origen[modifica | modifica el codi]

Rosa Díez durant un acte a Móstoles

El dissabte 19 de maig de 2007 es van reunir 45 persones a Sant Sebastià amb l'objectiu de debatre sobre la necessitat i possibilitat de crear un nou partit polític que fes enfront dels dos principals partits a nivell estatal: el Partit Popular (PP) i el Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE). En la reunió, la majoria dels presents eren bascos, molts d'ells amb una llarga experiència en organitzacions polítiques, sindicals i cíviques, en molts casos procedents de l'àmbit de l'esquerra, però també de tradició liberal i ciutadana. Després de dita reunió, van prendre la decisió de posar en marxa un projecte polític d'àmbit estatal. Tot i que es defineix com un partit antinacionalista en realitat és un defensor del nacionalisme espanyol i que rebutja el reconeixement de les nacionalistes basca, catalana, gallega i altres existents dins de l'estat espanyol.

Per a això el primer que es va fer va ser crear una associació, Plataforma Pro. Per a això es van donar xerrades de presentació del projecte per tota Espanya exposant els objectius del partit que es crearia, entre els quals destacaven:

Entre els membres o col·laboradors de dita Plataforma es trobaven el filòsof Fernando Savater, el portaveu de Basta Ya!, Carlos Martínez Gorriarán (que n'era el coordinador), o l'eurodiputada del PSOE Rosa Díez. Aquesta última, va anunciar el seu abandó de les files del PSOE a l'agost de 2007 per a involucrar-se definitivament en el projecte. Altres grups que van manifestar el seu suport a la Plataforma van ser el partit Ciutadans-Partit de la Ciutadania, especialment els seus membres Arcadi Espada, Albert Boadella i Xavier Pericay, i l'Associació Basta Ya!, de la qual procedeixen molts dels seus promotors.

A mitjans de setembre de 2007, el fins llavors president del Fòrum Ermua Mikel Buesa va anunciar el seu propòsit de participar en el partit polític sorgit de la Plataforma Pro.

Finalment, en un acte públic de presentació el 29 de setembre de 2007 en el Teatre-Auditori de la Casa de Camp de Madrid va quedar constituït el nou partit. En l'esmentat acte van intervenir el dramaturg Albert Boadella, el filòsof Fernando Savater, l'escriptor Mario Vargas Llosa i Rosa Díez. Van assistir el periodista Arcadi Espada, els antropòlegs Teresa Giménez Barbat i Félix Pérez Romera (els tres membres promotors de Ciutadans de Catalunya), l'historiador Antonio Elorza, el pintor Agustín Ibarrola i l'ex dirigent del Fòrum Ermua Mikel Buesa, el filòsof Carlos Martínez Gorriarán, els diputats de Ciutadans Albert Rivera i Antonio Robles, el catedràtic de Filosofia Aurelio Arteta, l'escriptor peruà Fernando Iwasaki, l'ex secretari general de la UGT Nicolás Redondo i el diputat autonòmic basc del PP Fernando Maura (aquest últim finalment es va incorporar a UPyD el dia 6 de novembre de 2007, passant a formar part del seu Consell de Direcció). Posteriorment es van unir al partit l'escriptor Álvaro Pombo, Ricardo Moreno Castillo o l'esportista Álvaro de Marichalar.

Altres col·laboradors del partit són personalitats com José Antonio de la Marina, Carlos Castilla del Pino, Luis Alberto de Cuenca, Alberto González Troyano, Antonio Lastra, Carmen Iglesias, José Luis Pardo, Ramón Rodríguez i José María Ruiz Soroa.[5]

Ideologia[modifica | modifica el codi]

Evolució del percentatge de vots de UPyD a nivell estatal

Ideològicament, UPyD no es defineix com un partit d'esquerres o de dretes. Ells es declaren, al començament del seu Manifest Fundacional:

Partim d'un supòsit revolucionari: que els ciutadans no neixen sent ja d'esquerres o de de dretes ni amb el carnet de cap partit en els bolquers. Anem encara més lluny, a risc d'escandalitzar als timorats: considerem als ciutadans capaços de pensar per si mateixos i de triar en conseqüència, d'acord amb les ofertes dels partits i la seva experiència de la situació històrica que vivim. Per tant no creiem que ningú estigui obligat a votar sempre el mateix o a resignar-se a les opcions polítiques vigents, quan ja li han decebut anteriorment. Ser considerats d'esquerres o dretes no ens sembla el centre del problema, encara que ens apiatem cordialment de qui manca de millors arguments per a desqualificar a l'adversari.

Seguint amb el seu Manifest:

Per evitar aquest fals dilema, nosaltres preferim parlar de progressisme en comptes d'esquerra o dreta. Ser progressista és lluitar contra les tiranies que calciguen la democràcia formal, així com contra la misèria i la ignorància que impossibiliten la democràcia material. I ni els actuals partits d'esquerra ni els de dretes tenen el monopoli del progressisme, encara que ambdues tradicions polítiques han contribuït a ell. A nosaltres ens agradaria ser capaços d'aprofitar els elements positius d'uns i d'altres, però sense haver de carregar amb els seus prejudicis i resavieses reaccionaris, que existeixen en els dos camps.

UPyD es defineix com un partit progressista, més enllà d'altres etiquetes ideològiques. El partit s'engloba en allò que s'ha vingut anomenant en els últims temps transversalisme, i pretén recollir conceptes i idees d'ambdós eixos polítics espanyols.

Afirmen com a senyals d'identitat addicionals el "constitucionalisme", definint-ho com la defensa de l'Estat de Dret espanyol sota l'empara de la Constitució Espanyola de 1978 (tot i que proposen la seva modificació); el laïcisme, com defensa d'un Estat neutral davant les creences, en el qual cap confessió religiosa ni identitària gaudeixi de privilegis enfront de les altres; i el "no nacionalisme", com rebuig i lluita contra l'excessiva preponderància dels partits nacionalistes perifèrics i independentistes en el sistema polític espanyol.

Les seves propostes fonamentals, d'acord amb la seva terminologia, són les següents:

  1. Reforma de la Constitució espanyola de 1978, centrant-se en tres àmbits:
  1. Tancament del model autonòmic, definint les competències fonamentalment estatals i les autonòmiques, clarificant quines són indelegables a les comunitats autònomes o municipis. Respecte als concerts econòmics de Navarra i País Basc, UPyD manté una postura no uniforme. Mentre que d'una banda, proposen recalcular la quantia del contingent basc i l'aportació navarresa, de manera que s'augmenti la quantia econòmica aportada per les hisendes forals a la central, tal com afirmaven en el seu programa electoral i en la intervenció de Rosa Díez en la investidura de José Luis Rodríguez Zapatero, altres membres del partit sostenen que "els singulars procediments de finançament de Navarra i del País Basc" han de ser rebutjats, per considerar-los contraris a la igualtat de tots els espanyols. En la mateixa línia, durant la campanya electoral, l'organització de UPyD en La Rioja va arribar a defensar en un comunicat la supressió de dits concerts econòmics.
  1. Millora i reforç dels drets i obligacions individuals, definint-los estrictament iguals per a tots els ciutadans del país, sense desigualtats territorials, lingüístiques, ideològiques o religioses. La unitat de la nació espanyola és "l'únic instrument capaç de garantir la igualtat de tots els ciutadans".
  2. Millora de la separació de poders, reforçant l'autonomia del poder judicial respecte a l'executiu i el legislatiu, consolidant la unitat del sistema judicial en tot el país, i buscant formes de garantir la independència i professionalitat dels Tribunals i Òrgans Reguladors de caràcter econòmic, eliminant la seva dependència del poder executiu.
  1. Fer efectiva la laïcitat de l'Estat.
  2. Reforma de la Llei Electoral, per revisar les circumscripcions electorals, i per tant, el repartiment d'escons entre tots els partits polítics, tant els grans partits nacionals (PP, PSOE) com els minoritaris.
  3. Reforçar i promoure la qualitat de l'ensenyament públic, promovent el laïcisme, combatent el fanatisme i la ignorància, i promovent la investigació científica, així com defensant la llei en matèria de l'escolarització en la llengua materna, i la normalitat de la prevalença de la llengua castellana sobre les llengües pròpies de cada comunitat; si bé reconegudes, protegides i empleades en algunes comunitats per a garantir el bilingüisme on existeixi, es rebutja la imposició de la llengua pròpia enfront la llengua castellana entre els ciutadans per part de l'Administració.
  4. Mesures de regeneració democràtica: la possibilitat d'introduir un sistema electoral de llistes obertes, l'elecció directa de càrrecs personals principals (presidència, nacional i autonòmica, o ajuntaments), limitació de mandats, i incompatibilitats entre l'exercici de càrrecs públics i negocis privats. Així com mesures que previnguin pactes post electorals, que facin més transparent el finançament dels partits polítics i millorin independència dels grans poders econòmics.
  5. Mesures per combatre el terrorisme, que posin l'èmfasi a derrotar a ETA i altres organitzacions terroristes, combatent els seus actes de violència, perseguint el seu finançament i impedint la seva justificació política i ideològica.
  6. Mesures econòmiques i socials, que promoguin el desenvolupament i la competitivitat de l'economia espanyola, corregint les desigualtats. L'Estat ha de millorar l'educació, formació i seguretat dels treballadors, propiciar les infraestructures, afavorir la investigació i innovació empresarial, i garantir la llibertat econòmica i la competència.
  7. Política internacional, sensibilitzada amb les conseqüències de la globalització i integració mundial, incloent el fenomen de la immigració, amb vistes a assolir el progrés de la humanitat i el lliure desenvolupament de la civilització i dels principis democràtics universals en tot el món; també s'afavorirà l'enfortiment de la Unió Europea.
  8. Mesures racionals de política mediambiental, que facin compatible el desenvolupament econòmic i tecnològic amb la protecció del medi ambient i la biodiversitat.

Crítiques al partit[modifica | modifica el codi]

Des de la seva fundació, la ideologia del partit ha estat qüestionada. Per exemple, el politòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, professor titular de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid i coautor, amb José María Calleja, del llibre "La derrota d'ETA", havia plantejat en 2001 una hipòtesi per al final d'ETA ("ETA contra l'Estat. Les estratègies del terrorisme", Ed. Tusquets) basada en la idea que és possible convèncer al PNB que propiciés la desaparició d'ETA comprometent-se a "possibilitar la independència després de la desaparició d'ETA", sempre que la demanda independentista tingui el suport majoritari de la ciutadania del País Basc, en un model similar al de Quebec a Canadà ("en un País Basc pacificat, sense terrorisme de cap tipus, si al cap d'un temps es produís una majoria clara i duradora de gent favorable a la independència, el Govern i els grans partits no posarien obstacles perquè aquest territori pogués arribar a independitzar-se").

Sánchez-Cuenca també hi havia donat suport al procés de negociació impulsat pel president José Luis Rodríguez Zapatero amb ETA, i havia criticat als opositors al procés, entre ells al Partit Popular o ¡Basta Ya!. En un article al diari El País, Sánchez-Cuenca postula que UPyD pretén combatre "el nacionalisme basc i català no amb arguments, sinó amb una bona dosi de nacionalisme espanyol", els retreu la seva ideologia "centralista" o que pretenguin suprimir la presència dels partits nacionalistes perifèrics del Congrés dels Diputats, cosa que, al seu judici, significaria "sacrificar els elements més essencials de la nostra democràcia". Sánchez-Cuenca conclou: "...en el cas del partit de Díez i Savater, la seva mercaderia ideològica sembla clarament avariada". Aquestes opinions van ser rebutjades per Carlos Martínez Gorriarán, que va atribuir les crítiques de Sánchez-Cuenca a la "tergiversació" i a "atorgar a UPyD alegrement el que a ell li agradaria que digués el nostre partit, no el que realment diu". El periodista Javier Ortiz, cofundador del diari El Mundo i cap de la seva secció d'opinió entre 1992 i 2000, actualment columnista del diari Público, i auto-definit com a federalista, afirma que UPyD és una iniciativa "nacionalista espanyola". També, Albert Branchadell en un article d'opinió de El País ha situat UPyD en el nacionalisme espanyol malgrat que ells es definisquen com no nacionalistes i patriotes constitucionals.[6]

Per la seva banda, la militant del PSE-EE Gotzone Mora, pròxima a les tesis de Rosa Díez respecte a la negociació amb ETA, i en les seves crítiques al president Rodríguez Zapatero, i que va demanar el vot per al Partit Popular en les eleccions municipals de 2007, va afirmar que "els postulats d'UPyD ja els defensa el PP" o que "UPyD vol llevar l'espai polític i cívic al Partit Popular que és l'únic partit que ha defensat la idea d'Espanya reiteradament", insinuant que UPyD és un "submarí" del PSOE.

Es defineixen com a partit liberal-progressista i no nacionalista. Pel que fa a les polítiques socials se situen al centre de l'espectre polític espanyol, tot i que existeix un debat en el si del partit al voltant d'alguns temes conflictius, com l'adopció de nens per part de persones homosexuals: Savater, un dels ideòlegs, ha afirmat que accepta l'adopció per parelles homosexuals, però diu que"és immoral" plantejar nous naixements de nens mitjançant diverses formes (per exemple, mares de lloguer), ja que és una manera de negar el dret del nen a una filiació.[7]

D'altra banda, tot i el seu autoproclamat "no-nacionalisme", UPyD ha defensat postures comuns en el nacionalisme espanyol, com és el fet de negar l'existència de nacions diferenciades a l'estat, tot afirmant que l'única nació que existeix és la "nació espanyola",[8] una proposició no de llei on demanava al govern espanyol que recuperés per llei els topònims en castellà de les províncies, ciutats, municipis i accidents geogràfics a les comunitats autònomes que posseïxen llengua pròpia[9] i la modificació de l'article número 2 de la Constitució espanyola perquè no es faça cap distinció entre regions i nacionalitats reemplaçant aquests termes per comunitats autònomes i ciutats autònomes.[10]

Situació a Catalunya[modifica | modifica el codi]

A les darreres eleccions generals celebrades el 9 de març de 2008, UPyD obté 6.083 vots (el 0,16%) i Ciutadans 27.408 vots (el 0,74%), en ambdós casos sense representació al Congrés per cap de les circumscripcions catalanes.

Referències[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Unió Progrés i Democràcia