Unió de València

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Unió de València
Data 1347 - 1348
Localitat Regne de València
Resultat Victòria reial
Bàndols
Pere el Cerimoniós Unió de València
Comandants en cap
Pere el Cerimoniós Jaume I d'Urgell
Ferran d'Aragó i de Castella
Comandants
Pere de Tous
Johan Ferrández d'Heredia[1]

La Unió de València era, com la Unió d'Aragó, un moviment principalment senyorial que es va constituir a València el maig de l'any 1347 en el regnat de Pere el Cerimoniós. L'estructura de la Unió de València es componia d'una assembla general que escollia uns delegats anomenats conservadors. A la Crònica de Pere el Cerimoniós s'explica com el rei assabentat de la formació de la Unió d'Aragó i de la Unió de València, es dirigí a Catalunya per evitar que allí se'n formés una altra. La Unió de València intentà, sense èxit que el Regne de Mallorca s'hi unís.

Antecedents a la guerra[modifica | modifica el codi]

La Unió de València es revoltà contra el rei adduint que el poble se sentia molt ofès, ja que la nova reina no s'havia aturat a València, en el trajecte de Portugal a Barcelona, per tal de casar-se amb el rei. Però en realitat el malestar venia de lluny i estava motivat per la no acceptació per part dels partidaris de la Unió del nomenament com a successora del rei de la seva filla, la infanta Constança d'Aragó, i la destitució de l'infant Jaume I d'Urgell, germà del rei i presumpte hereu, del càrrec de procurador general.

Els unionistes, des de nobles a procuradors es reuniren per tal de tractar dels greuges que el rei els feia. De les viles convocades pel governador de València només Xàtiva i Borriana s'alinearen al costat del rei (i Xàtiva quedà recompensada amb el títol de ciutat) en tant que Morvedre i Morella es declaraven neutrals. Entre els nobles, alguns s'inclinaren pel rei i nombrosos cavallers.

Reivindicacions de la Unió de València[modifica | modifica el codi]

La Unió de València tenia com a principals reclamacions disposar d'una magistratura del justícia, com a Aragó, que les Corts valencianes es reuniren cada any per elegir-ne els conservadors i l'assistència dels valencians a les corts aragoneses i la dels aragonesos a les corts valencianes per a defensar els interessos de la Unió.

Guerra[modifica | modifica el codi]

La notícia de la mort de l'infant Jaume pel novembre del 1347, provocà una revolta amb el saqueig de les cases dels nobles i ciutadans que no s'havien adherit als unionistes a més de diversos assassinats. El successor com a com dels unionistes de l'infant Jaume va ser l'infant Ferran el qual es trobava a Castella i en fracassar les negociacions amb el rei Pere portà tropes castellanes a València encapçalades per ell mateix.

El rei va ser derrotat a la Batalla de La Pobla Llarga i la Batalla de Bétera el 1347 i quedà obligat a partir cap a València on el 6 d'abril de 1348 hi hagué un cèlebre avalot, on la població, amb ajut del unionistes, expulsaren el seguici del rei i van portar el rei i la reina a la ciutat de València. Quan un dels servents del rei recriminà, en una festa en honor del monarca, que s'hagués format la Unió de València en contra de Pere el Cerimoniós, el poble aïrat entrà al palau per actuar contra els consellers reials i fins i tot el rei hagué de sortir de la seva cambra i enfrontar-se a l'avalot.

Presoner, de fet, dels unionistes, el rei va haver de concedir les principals reivindicacions de la Unió, reconeixent-la, concedir un justícia com el d'Aragó i nomenà procurador general i successor seu al cap dels unionistes l'infant Ferran.

En declarar-se la Pesta Negra el rei aconseguí marxar i organitzar les seves tropes a Terol. L'any 1348 a la batalla d'Épila (contra la Unió d'Aragó) li va seguir la Batalla de Mislata les dues favorables al rei, i entrà a València el 10 de desembre.[2] El rei castigà amb més duresa els partidaris de la Unió de València que els de la Unió d'Aragó fins i tot en la seva crònica el rei diu que havia pensat a cremar i sembrar de sal la ciutat de València. Al final però a més d'algunes execucions i de perdonar alguns nobles el rei confirmà, modificà i revocà, al seu albir, els privilegis de la ciutat.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. GEA, Juan Fernández de Heredia (castellà)
  2. Soldevila i Zubiburu, Ferran. Estudis d'història medieval, Volum 6 (en català). Societat Catalana d'Estudis Històrics, 1973, p.147. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]