Unió del Centre Democràtic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Unió del Centre Democràtic (Grècia)».
Unió del Centre Democràtic
Líder/s Adolfo Suárez González
Fundació 3 de maig de 1977
Dissolució 18 de febrer de 1983
Seu Madrid
Ideologia Monarquisme, Centrisme, democràcia cristiana, socialdemocràcia, liberalisme

Unió de Centre Democràtic (en castellà, Unión de Centro Democrático) (UCD) va ser el primer partit polític espanyol que va governar Espanya, després del franquisme. Adolfo Suárez va ser el seu líder més carismàtic.

Fundació[modifica | modifica el codi]

Es va formar com a coalició en maig de 1977, durant la transició posterior a la dictadura de Francisco Franco. La UCD va reunir Fernando Álvarez de Miranda (PDC), Pío Cabanillas Gallas (PP), Gonzalo Casado (PSI), Manuel Clavero (PSLA), Francisco Fernández Ordóñez (Partit Social Demòcrata), Juan García Madariaga (PPL), Joaquín Garrigues Walker (FPDL), Enrique Larroque (PL), José Ramón Lasuén (FSD), José Luis Meilán (PGI), Lorenzo Olarte (UC), Eurico de la Peña (USDE), Antonio Pérez Crespo (UDM), Enrique Sánchez de León (AREX) i Ignacio Camuñas (PDP) sota el lideratge d'Adolfo Suárez. Els seus principals components es declaraven demòcrata-cristians, liberals, socialdemòcrates o independents, sent aquests últims freqüentment elements procedents del règim franquista. Posteriorment, el 4 d'agost de 1977, es va transformar en un partit polític.

Història[modifica | modifica el codi]

La Unió de Centre Democràtic (UCD) neix de la mà d'Adolfo Suárez amb la finalitat d'aprofitar la seva imatge en les eleccions a partir dels contactes personals que aquest mantenia amb els líders de gran quantitat de petits partits nascuts en pocs anys, així com para a cap les fins del grup Tàcit, nascut en els últims anys del franquisme a partir de sectors moderats del règim. Encara que el Partit Popular era el de major pes dintre de la coalició Centre Democràtic, germen de UCD, Adolfo Suárez va aconseguir desplaçar al líder d'aquest, José María de Areilza; aquest últim, un personatge menys moderat del que era la línia de UCD, acabaria militant en Aliança Popular. Altre membre decisiu en la creació del partit que va arribar en aquell moment va ser Leopoldo Calvo-Sotelo, el qual va anar artífex de l'addició d'Unió a la coalició Centre Democràtic; acabava de néixer Unió de Centro Democráctico (UCD). A l'octubre de 1978 es va celebrar el seu I Congrés, sent triats Adolfo Suárez com a president del partit i Rafael Arias-Salgado com secretari general. Cap destacar un partit centrista que no es va adherir a la unió de UCD, Democràcia Cristiana (DC), partit que mirant en el model italià esperava obtenir uns molt bons resultats en solitari, fet que no va ocórrer. UCD va governar Espanya des de 1977 fins a 1982. En les Eleccions Generals del 15 de juny de 1977 va obtenir 6.310.391 vots (34,4%) i 166 escons. En aquestes, dels seus candidats el 36% eren independents procedents de sectors moderats del franquisme, el 17% eren membres del Partit Popular i el 12% de sectors democristianos. Finalment, després de les eleccions, el 17,5% dels seus diputats electes havien estat prèviament procuradors de les Corts franquistes. La Legislatura Constituent d'Espanya va començar el 19 de juny de 1977, podent UCD governar a causa del suport parlamentari i al consens establert tant amb AP com amb el PSOE i el PCE. Les noves Corts es van inaugurar el 22 de juliol. El nou govern, amb Adolfo Suárez González de president, diversos independents i Fernando Abril Martorell com vicepresident, vindria a culminar el procés de Transició Espanyola desenvolupat en el país després de la mort de Francisco Franco al ser un dels principals partits impulsors de la Constitució de 1978, tenint entre les seves files a 3 dels 7 ponents constitucionals (Gabriel Cisneros, Miguel Herrero i Rodríguez de Miñón, i José Pedro Pérez Llorca). En les eleccions generals de març de 1979 va tornar a guanyar les eleccions amb majoria simple, obtenint 6.268.593 vots (34,8%) i 168 diputats. Així mateix en aquestes eleccions va obtenir majoria absoluta en el Senat amb 118 senadors. D'aquesta manera, la I Legislatura d'Espanya (o II, si incloguéssim en el compte la Constituent), va començar el 1 de març de 1979, amb un nou Govern presidit per Adolfo Suárez i amb Manuel Gutiérrez Mellado i Fernando Abril Martorell en ell, que va contar amb el recolzo en la investidura d'Ap. Així mateix UCD va guanyar les eleccions municipals d'aquest mateix any obtenint l'ajuntament en 20 capitals de província però no en les grans ciutats; també va guanyar les eleccions a la Diputació Foral de Navarra. Després de les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, en les quals el seu referent a Catalunya Centristes de Catalunya-UCD va obtenir 6 diputats, va donar Jordi Pujol com a President de la Generalitat de Catalunya. En 1980 el llavors ministre de Cultura Manuel Clavero Arévalo abandona el partit per la negativa de UCD a donar suport la "autonomia històrica d'Andalusia" fundant Unitat Andalusa. Aquest mateix any el llavors ministre de Treball i Assumptes Socials Rafael Calvo Ortega es converteix en secretari general del partit i Leopoldo Calvo-Sotelo en vicepresident 2º del Govern. Al gener de 1982 se celebra l'II Congrés de UCD on Agustín Rodríguez Sahagún s'imposa en la votació a Landelino Lavilla com a president del partit, càrrec que ostenta fins a novembre d'aquest any quan li substitueix Leopoldo Calvo-Sotelo.

Legislatura Constituent[modifica | modifica el codi]

I Legislatura d'Espanya[modifica | modifica el codi]

Article principal: I Legislatura d'Espanya

Dissolució[modifica | modifica el codi]

La raó fonamental de la seva desaparició van ser els conflictes interns, que van causar la renúncia a la Presidència del Govern de Suárez el gener de 1981, substituint-lo fins a la fi de la legislatura Leopoldo Calvo Sotelo. Hi ha qui opina que l'única cosa que mantenia unida la coalició era la redacció de la nova Constitució. Alhora va acabar sent un partit amb escassa popularitat i ample rebuig, a causa del augment de l'atur, la greu inflació i la general crisi econòmica que vivia el país.

A les eleccions generals espanyoles de 1982, en les quals va vèncer de forma aclaparadora el PSOE, va presentar com candidat a Landelino Lavilla, i només va obtenir 1.425.093 vots (6,7%) i 11 escons. Després de la seva renúncia, Adolfo Suárez va formar el Centre Democràtic i Social (CDS), que va competir amb UCD en les eleccions de 1982 i del que seria president fins a 1991.

Per la seva banda, Francisco Fernández Ordóñez es va integrar al costat del seu grup socialdemòcrata en el PSOE. D'altra banda, el Partit Demòcrata Popular o el Partit Liberal es coalitzarien amb Aliança Popular, acabant per integrar-se en aquest partit i ocupant l'espai del centre-dreta. Per tant, la UCD va ser dissolta el 18 de febrer de 1983. La base electoral de la UCD va nodrir simètricament en les eleccions de 1982 a les dues principals formacions de l'esquerra i la dreta, el Partit Socialista i Aliança Popular, la qual, després de refundar-se en 1990 amb el nom de Partit Popular, va passar a capitalitzar una porció encara major de l'electorat centrista.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]