Antic Egipte

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Unitats de mesura en l'Antic Egipte)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Tutanchamun Maske.jpg
Dinasties de faraons
a l'Antic Egipte

(Entre parèntesi any aproximat
d'inici, sempre aC)
Període predinàstic
Període protodinàstic
Període arcaic
I (3100) - II (2890)
Regne Antic
III (2686) - IV (2613) - V (2498)
VI (2345)
Primer Període Intermedi
VII (2181) - VIII (2173) - IX (2160)
X (2130) - XI (2133) (Només a Tebes)
Regne Mitjà
XI (Tot Egipte)
XII (2040) - XIII (1786) - XIV (1633)
Segon Període Intermedi
XV (1674) - XVI (1684) - XVII (1650)
Regne Nou
XVIII (1567) - XIX (1320) - XX (1200)
Tercer Període Intermedi
XXI (1085) - XXII (945) - XXIII (730)
XXIV (720) - XXV (716) - XXVI (664)
Primer període persa (525)
Baix imperi
XXVIII (404) - XXIX (399) - XXX (380)
Segon període persa (343)
Període hel·lenístic
Alexandre el Gran (332)
Dinastia ptolemaica (323)
Província romana (30)
Conquesta àrab
Conquesta otomana

L'antic Egipte fou una civilització del nord-est d'Àfrica que es desenvolupà al voltant del curs mitjà i baix del riu Nil, en el territori que ara ocupa els actuals estats d'Egipte i el nord del Sudan. La civilització es va constituir cap al 3150 aC,[1] amb la unificació l'Alt i Baix Egipte sota el primer faraó, i va persistir durant els següents tres mil·lennis.[2] Entre totes les antigues civilitzacions del Pròxim Orient l'egípcia destaca per llur singularitat; constituïda per poblacions d'origen nord-africà, s'hi van afegir pobles semites procedents de la regió de Síria i Palestina, libis vinguts de l'oest i individus de Núbia, que van descendir Nil avall.

La seva història es divideix en una sèrie de períodes estables ("imperis"), separats per períodes de relativa inestabilitat ("períodes intermedis"). Després de la fi de l'últim imperi, l'Imperi Nou, la civilització de l'antic Egipte va entrar en un període d'un lent i constant declivi, durant el qual Egipte va ser conquerit per una successió de poders estrangers. El domini dels faraons s'acabà l'any 31 aC quan el llavors recent Imperi Romà liderat per Pompeu va conquerir l'Egipte Ptolemaic i incorporà el territori com la província romana d'Egipte.[3]

Les piràmides són els símbols més coneguts de la civilització de l'antic Egipte

La civilització de l'antic Egipte va prosperar adaptant-se a les condicions de la vall del Riu Nil. Els antics egipcis van controlar la irrigació d'una vall fèrtil que, en produir excedent de collites, va impulsar un desenvolupament social i cultural. Amb els recursos estalviats, l'administració va invertir en l'explotació mineral de la zona, es va desenvolupar un sistema d'escriptura, es realitzaren construccions col·lectives i projectes agrícoles, s'impulsà el comerç amb les regions veïnes, i es va formar un poderós exèrcit que va consolidar el domini egipci. Exercint un control d'aquestes activitats hi havia una burocràcia d'escribes d'elit, líders religiosos i administradors sota la jerarquia del diví faraó, que garantia la cooperació i la unitat dels egipcis a través d'un elaborat sistema de creences religioses.[4][5]

Entre la gran quantitat de progressos aconseguits es poden destacar la creació d'un sistema matemàtic, el treball de la pedra, les tècniques d'enginyeria i arquitectura que van facilitar la construcció de piràmides monumentals, temples i obeliscs, així com el desenvolupament d'una activitat artesanal de faiança i vidre,[6] un sistema sanitari pràctic i efectiu, noves formes de literatura, sistemes d'irrigació, tècniques de producció agrícoles i el tractat de pau més antic.[7]

Egipte va deixar un llegat durador. L'art i l'arquitectura van ser imitats per altres pobles, i les ruïnes monumentals que han sobreviscut durant segles han inspirat la imaginació de turistes i escriptors. El descobriment de les antiguitats i diverses excavacions realitzades des dels inicis de l'edat moderna van dirigir l'atenció científica cap a la civilització egípcia i es va despertar un gran interès arreu del món.[8]

La importància del Nil[modifica | modifica el codi]

L'antic Egipte va créixer i es va desenvolupar a les valls del Nil. Cada any inundava 200 o 300 metres per banda. L'avantatge de la inundació era que l'aigua portava un llim negre. Aquest llim fertilitzava la terra cada any i els egipcis es dedicaven a treballar pel faraó durant el temps que no podien conrear. Quan l'aigua es retirava els egipcis començaven a plantar immediatament. Alguns altres egipcis es dedicaven a reparar els canals, que es feien servir perquè l'aigua arribés a tots els camps de conreu.[9]

Van crear dics i canals i van aprendre càlcul i geometria. Van inventar el calendari.

Fases de les crescudes del Nil:

  1. Inundació (del juny al setembre)
  2. Sembra (a partir de l'octubre)
  3. Recol·lecció (del febrer al juny)

Història[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'antic Egipte, on es mostren les ciutats i llocs més grans del període Dinàstic (c. 3150 aC al 30 aC)

Paleolític i neolític[modifica | modifica el codi]

Cap al període paleolític tardà, el clima àrid del nord-est de l'Àfrica havia esdevingut calent i sec, forçant les poblacions de l'àrea a concentrar-se a la vall del Nil. Des que, durant el Plistocè, els caçadors-recol·lectors nòmades van començar a viure a la regió ara fa uns 1,8 milions d'any enrere, el Nil ha estat l'eix vital d'Egipte.[10] Les fèrtils terrasses del Nil van fer possible desenvolupar una economia agrícola sedentària i una societat més sofisticada i centralitzada que va esdevenir una part fonamental de la història de la civilització humana.[11]

Restes d'aquesta gent primerenca apareix en forma d'artefactes i roques tallats per les terrasses del Nil i els oasis. Les proves arqueològiques indiquen que una societat i cultura egípcies s'havien desenvolupat i s'estengueren en un territori de l'anomenat Egipte predinàstic.

A través del Nil, a l'11è mil·lenni aC, una cultura moledora de gra utilitzant el tipus més antic de falç havia estat substituïda per una altra cultura de caçadors, pescadors, i recol·lectors que utilitzaven eines de pedra. Les proves també indiquen ocupació humana i pastoreig al racó sud-oest d'Egipte, a prop de la frontera sudanesa, abans del 8000 aC. Les proves geològiques i els estudis per ordinador de models climàtics suggereixen que el canvis climàtics naturals dels volts del 8000 aC van començar a dessecar les extensions de terres de pastoreig de l'Àfrica septentrional, posteriormment formant el Sàhara (c.2500 aC). Aviat les tribus de la regió naturalment van tendir a agregar-se a prop del riu Nil on hi van desenvolupar una economia agrícola sedentària i una societat més centralitzada. Hi ha proves de pastoralisme i cultiu de cereals al Sàhara oriental al 7è mil·lenni aC.

La dessecació continuada va forçar als primers avantpassats dels egipcis a establir-se al voltant del Nil més permanentment i els va forçar a adaptar-se a una vida més sedentària. Tot i això, el període del 9000 al 6000 aC ha deixat molt poc en el camí de les proves arqueològiques. Cap al 6000 aC, l'agricultura organitzada i les grans construccions havien aparegut a la Vall del Nil.[12] En aquell temps, els egipcis del racó sud-oest d'Egipte eren pastors i també van construir grans edificis. El morter ja s'utilitzava al 4000 aC.

Una gerra Naqada II típica decorada amb gaseles. (Període predinàstic)

Període predinàstic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Egipte predinàstic

Cap al 5500 aC, petites tribus que vivien a la vall del Nil havien desenvolupat unes sèries de cultures úniques manifestant control ferm de l'agricultura i la ramaderia i identificables per la seva ceràmica i objectes personals únics, com pintes, braçalets, i collarets. La primera d'aquestes cultures es va establir al Baix Egipte a el-Omari al nord de Helwan, a Merimde a l'oest del Delta del Nil, i a les vores de la costa septentrional del Llac Moeris a la regió del Fayium. El neolític d'el-Omari i especialment el Fayium es feia notar pels avançats estris de pedra que van modelar la indústria lítica prehistòrica a Egipte.[13][14] El Faiyum es trobava a la intersecció de tres rutes: de la Vall del Nil mateix, del Sàhara oriental i de l'Orient Pròxim, d'aquesta manera disposava de característiques de tots tres. Merimde era una de les més grans comunitats septentrionals, comparable en extensió i estructura al Nekhen predinàstic. A més a més de la seva tecnologia lítica, la seva cultura es caracteritzava per formes sofisticades de vasos i anells i culleres de ceràmica, i els caps de maça de pedra que van esdevenir populars al final de la història egípcia.[15]

Molts segles més tard, les cultures predinàstiques meridionals es van començar a establir. Eren contemporanis amb els assentaments del predinàstics tardans de l'Egipte septentrional, com Maadi, Buto i Heliòpolis.[16] La primera comunitat meridional, Badari, es coneixia per la seva ceràmica d'alta qualitat, estris de pedra, i el seu ús del coure.[17] Les sepultures badaris, simples clots amb signes d'estratificació social, suggereix que la cultura estava caient sota control de líders més poderosos.[18] Al nord, la ceràmica maadiana era un desenvolupament local, feta de silt del Nil i ocasionalment decorada amb ocells i serekh sostenint els primers noms d'Horus. Mentre Maadi era com un centre comercial, el contacte entre l'Alt i el Baix Egipte en aquest punt no era significatiu; les relacions comercials amb Palestina i Sumer, tot i això, estaven fortament assegurades.[19] Maadi també era la principal font de vaixells de basalt, la distribució dels quals esdevé més difosa al sud després que l'Egipte septentrional cau sota el control dels legisladors de l'Alt Egipte.[20]

Cap a la segona meitat del quart mil·lenni aC va aparèixer una cultura que presentava els trets bàsics del que seria l'Egipte històric. A aquesta època se la va anomenar en arqueologia Naqada II, car va ser una estació de característiques especials. Van sorgir, llavors, l'escriptura jeroglífica, la irrigació a gran escala i un urbanisme incipient, els cultes primordials i els centres de poder polític que van esdevenir en dos regnes, un del nord i l'altre del sud.

En un període de cap a 1000 anys, la cultura Naqada es va desenvolupar des de petites comunitats grangeres fins a una poderosa civilització els líders de la qual retenien el control suprem sobre la gent i els recursos de la Vall del Nil.[21] Establint un poder central a Nekhen, i després a Abidos, els líders de Naqada van estendre el seu control d'Egipte cap al nord seguint el curs del riu i van establir contactes comercials amb Núbia, els oasis del desert occidental, i les cultures de la Mediterrània oriental.[22] La cultura Naqada va manufacturar diversos ornaments de béns materials, els quals incloïen ceràmica pintada, vasos de pedra decoratius d'alta qualitat, paletes cosmètiques, i joies fetes d'or, lapislàtzuli, i ivori. També van desenvolupar un vernís conegut com a faiança, el qual era força utilitzat durant el Període romà, per decorar copes, amulets, i petites figures.[23] Durant l'última fase del predinàstic, la cultura Naqada va començar a utilitzar símbols escrits que van evolucionar en un sistema ple de jeroglífics per escriure l'egipci.[24]

Primer estat històric[modifica | modifica el codi]

A finals del III mil·lenni i primers del IV mil·lenni els reis del sud van conquistar el nord, creant el primer estat territorial, dut a terme pel rei Menes, rei de l'Egipte meridional.[25] A partir de la unificació d'ambdós, va passar a comprendre tota la vall del Nil, des de la primera cascada (Assuan) fins a la Mediterrània, incloent-hi els oasis de la zona occidental (Kharga, Dakhla, Farafra i Siwa) encara que molt aviat van començar les expedicions riu amunt, cercant les riqueses de Núbia, arribant fins a la segona cascada.

Les primeres dinasties van crear un estat que superava la diversitat local, arribant al seu punt culminant a la IV dinastia. Tanmateix, l'Estat va iniciar massa d'hora un procés de desintegració que va significar la feudalització del país.

Els antics egipcis van triar començar la seva història oficial amb un rei anomenat "Meni" (o Menes en grec) qui ells creien que havia unit els dos regnes de l'Alt i el Baix Egipte.[26] La transició a un estat unificat de fet va succeir més gradualment que els escriptors de l'antic Egipte ens voldrien fer creure, i no hi ha cap gravat contemporani de Menes. Els experts ara creuen, tot i això, que el mític Menes de fet podria haver estat el faraó Narmer, qui es representat a la cerimonial Paleta de Narmer en un acte simbòlic d'unificació.[27] El sacerdot Manethó del tercer segle aC va agrupar la llarga línia de faraons següents a Menes en 30 dinasties, sistema encara utilitzat avui en dia.[28]

Període dinàstic antic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Període tinita
La Paleta de Narmer representa la unificació de les Dues Terres.[29]

Al període dinàstic antic cap al 3150 aC, els primers faraons van solidificar el seu control sobre el Baix Egipte tot establint una capital a Memfis, de la qual podrien controlar tant la força laboral i l'agricultura de la fèrtil regió del delta com les lucratives i crítiques rutes cap al Llevant. L'increment de poder i fama dels faraons durant el període dinàstic antic està reflectit en les seves elaborades tombes mastaba i les estructures mortuòries de culte a Abidos, les quals eren utilitzades per celebrar el faraó deïficat després de la seva mort.[30] La forta institució de direcció reial es va desenvolupar per essencial en la supervivència i creixement de l'antiga civilització d'Egipte.[31]

Imperi Antic[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne Antic d'Egipte
Menkaura i la seva consort la Reina Khamerernebty II

Desconcertants avenços en arquitectura, art, i tecnologia, es van produir durant l'Imperi Antic, alimentat per l'increment en la productivitat agrícola feta possible per una ben desenvolupada administració.[32] Sota la direcció del visir, els oficials estatals van recol·lectar impostos, van coordinar projectes d'irrigació per millorar el rendiment de les collites, van llogar pagesos per treballar en projectes de construcció, i van establir un sistema judicial per mantenir la pau i l'ordre.[33] Amb l'excedent de recursos fet possible per una economia productiva i estable, l'estat va poder invertir en la construcció de monuments colossals i comissionar treballs excepcionals d'art de la mà d'obra reial. Les piràmides construïdes per Djoser, Khufu, i els seus descendents són els símbols més memorables de l'antiga civilització egípcia, i el poder dels faraons que ho controlaven.

A través de l'augment d'importància de l'administració van sorgir unes noves classes d'escribes i oficials educats qui eren estats garantits pels faraons com pagament pels seus serveis. Els faraons també van fer garants de terres als seus temples de culte mortuori i locals per assegurar-se que aquestes institucions tindrien els recursos necessaris per adorar el faraó després de la seva mort. Cap al final de l'Imperi nou, cinc segles d'aquestes pràctiques feudals havien desgastat lentament el poder econòmic del faraó, qui no es podria permetre més una gran administració centralitzada.[34] Mentre el poder del faraó s'evaporava, els governadors regionals anomenats nomarques van començar a reptar la supremacia del faraó. Això unit a severes sequeres entre el 2200 i el 2150 aC, va causar en últim terme que el país entrés en un període de 140 anys de gana i pugna conegut com a Primer Període Intermedi.[35]

Primer període i intermedi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Primer període intermedi

Després del col·lapse del govern central egipci al final de l'Imperi antic, l'administració no va poder suportar o estabilitzar l'economia del país. Els governadors regionals no van poder comptar amb el rei per ajut en temps de crisis, i els continus talls de subministrament i disputes polítiques van escalar en fams i guerres civils a petita escala. Tot i els problemes difícils, els líders locals, sense pagar cap tribut al faraó, van utilitzar la seva nova independència per establir una cultura pròspera a les províncies. Un cop van tenir control sobre els seus propis recursos, les províncies van esdevenir més riques econòmicament--fet demostrat per més grans i millors enterraments entre totes les classes socials.[36] En esclats de creativitat, els artesans provincials van adoptar i adaptar motius culturals formalment restringits a la reialesta de l'Imperi antic, i els escribes van desenvolupar estils literaris que expressaven l'optimisme i originalitat del període.[37]

Lliures de la seva lleialtat al faraó, els legisladors locals van començar a competir entre ells per control territorial i poder polític. Cap al 2160 aC, els legisladors de Hierakonpolis controlaven el Baix Egipte, mentre un clan rival basat en Tebes, Antef I, va prendre el control de l'Alt Egipte. Mentre els Intef van créixer en poder i van estendre el seu control sobre el nord, un conflicte entre els dos rivals va esdevenir inevitable. Pels volts del 2055 aC les forces Tebanes sota Nebhepetre Mentuhotep II finalment van vèncer els legisladors Herakleopolitans, reunificant les Dues Terres i inaugurant un període de renaixensa econòmica i cultural conegut com a Imperi mitjà.[38]

Imperi mitjà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne Mitjà d'Egipte
Mentuhotep II, el fundador de l'Imperi mitjà

Els faraons de l'Imperi mitjà van restaurar la prosperitat i estabilitat del país, així simulant un ressorgiment de l'art, la literatura, i els projectes de construcció monumental.[39] Mentuhotep II i els seus successors de la 11na Dinastia van legislar des de Tebes, però el visir Amenemhet I, en assumir la cororna al començament de la 12na Dinastia pels volts del 1985 aC, va canviar la capital nacional a la ciutat d'Itjtawy localitzada al Fayium.[40] Des d'Itjtawy, els faraons de la 12na Dinastia van comprometre's en una reclamació territorial de llarg abast i un projecte d'irrigació per incrementar l'excedent agrari de la regió. A més a més, l'exèrcit va reconquerir territori a Núbia rica en mines de pedra i or, mentre els treballadors construïen una estructura defensiva al Delta Oriental, anomenada les "Muralles-del-Legislador", per defensar-se contra atacs estrangers.[41]

Tenint exèrcit assegurat i seguretat política i vastes riqueses agrícoles i minerals, la població, l'art, i la religió de la nació van aflorar. En contrast amb les actituds elitistes de l'Imperi antic envers els déus, l'Imperi mitjà va experimentar un increment d'expressions de pietat personal i el que es podria anomenar democratització de la vida d'ultratomba, en la qual totes les persones hi posseïen una ànima i podien ser ben rebudes dins la companyia dels déus després de la mort.[42] La literatura de l'Imperi mitjà es caracteritzava per tractar temes i personatges sofisticats escrits en un estil segur i eloqüent,[37] i els relleus i retrats escultòrics del període van capturar detalls subtils i individuals que van assolir nouves fites de perfecció tècnica.[43]

L'últim gran legislador de l'Imperi mitjà, Amenemhet III, va deixar entrar pobladors asiàtica a dins de la regió del delta per proveir una força de treball suficient per les seves campanyes especialment actives de mineria i construcció. Aquestes ambicioses activitats de construcció i mineria, tot i això, combinades amb un inesperat retard de les crescudes del Nil al seu regne, van esgotar l'economia i van precipitar el lent declivi en el Segon període intermedi durant les tardanes 13na i 14na dinasties. Durant aquest declivi, els pobladors asiàtics estrangers van començar a apoderar-se de la regió del delta, posteriorment dominant dins Egipte com Hikses.[44]

Segon període intermedi i els Hikses[modifica | modifica el codi]

Pels volts del 1650 aC, mentre el poder dels faraons de l'Imperi mitjà es debilitava, els immigrants asiàtics residents a la ciutat del Delta Oriental Avaris van apoderar-se de la regió i van forçar el govern central a retirar-se a Tebes, on el faraó era tractat com vassall i se n'esperava un tribut.[45] Els Hikses ("legisladors estrangers"), van imitar els models egipcis de govern i es retrataven ells mateixos com faraons, integrant així elements egipcis en la seva cultura de l'Edat del Bronze Mitjà.[46]

Després de la seva retirada, els reis de Tebes es van trobar ells mateixos atrapats entre els Hikses al nord i els aliats Nubis dels Hikses, els cuixites, al sud. Cap a cent anys de tènue inacció van seguir, i no va ser fins al 1555 aC que les forces Tebanes van aconseguir prou força com per encarar-se als Hikses en un conflicte que duraria més de trenta anys.[45] Els faraons Tao II i Kamose van aconseguir finalment derrotar els Nubis, però va ser el successor de Kamose, Ahmose I, qui va emprendre victoriosament una sèrie de campanyes que va eradicar permanentment la presència Hiksa a Egipte. En l'Imperi nou que va seguir, l'exèrcit va esdevenir una prioritat central pels faraons que buscaven estendre les fronteres egípcies i assegurar el seu domini complet de l'Orient Pròxim.[47]

La màxima extensió territorial de l'Antic Egipte (segle XV aC)

Imperi nou[modifica | modifica el codi]

Article principal: Imperi Nou d'Egipte

L'Imperi Nou marca l'apogeu d'Egipte com poder internacional amb fronteres assegurades i esteses. Ahmose I va fundar la seva primera dinastia i va recol·locar la capital des d'Avaris a Tebes, mentre mantenia l'administració a Memfis. Campanyes empreses sota Tuthmosis I i el seu nét Tuthmosis III van estendre la influència dels faraons dins de Síria i Núbia, consolidant la seva lleialtat i obrint l'accés a importacions crítiques com bronze i fusta.[48] Els faraons de l'Imperi nou van començar una campanya de construcció a gran escala per promoure el déu Amon, el culte creixent del qual es basava en Karnak. També van construir monuments per glorificar els seus propis èxits, tant reals com imaginaris. La dona faraó Hatshepsut va utilitzar aquesta propaganda per legitimar la seva reclamació al tron.[49] El seu regnat victoriós va ser marcat per expedicions comercials al Punt, un elegant temple mortuori, un parell de colossals obeliscs i una capella a Karnak. No obstant el seu nebot legal Tuthmosis III va lluitar per esborrar el seu llegat prop de la fi del seu regnat tot usurpant el seu tron.[50]

Akhenaten i família rebent vida dels raigs de l'Aten

Pels volts del 1350 aC, l'expansió, construcció, i acumulació de riqueses pròsperes de l'Imperi nou establertes per un període de prop de 200 anys, va perillar breument quan Amenhotep IV inesperadament va ascendir al tron i va instituir una sèrie de reformes radicals i caòtiques. Canviant el seu nom pel d'Akhenaten, va ascendir el previ déu sol de la foscor Aten com deïtat suprema, va suprimir el culte a les altres deïtats, i va atacar el poder de l'atrinxerat establiment sacerdotal.[51] Movent la capital a la nova ciutat d'Akhetaten (avui en dia Amarna), Akhenaten va tancar-se als afers estrangers i es va absorbir ell mateix en la seva nova religió i estil artístic. Després de la seva mort, el culte d'Aten es va abandonar ràpidament, i els subsegüents faraons Tutankamon, Ay, i Horemheb, silenciosament van esborrar tot esment a l'heretgia d'Akhetaten, ara coneguda com a Període d'Amarna.[52]

Quatre estàtues colossals de Ramsès II franquegen l'entrada del seu temple Abu Simbel.

La XVIII Dinastia es va acabar quan els seus últims tres reis -Tutankamon, Ay, i Horemheb- van morir tots sense cap hereu. El tron llavors va passar al militar Ramsès I, qui va fundar la XIX Dinastia. El seu nét Ramsès II, també conegut com a Ramsès el Gran, va ascendir al tron pels volts del 1279 aC als 18 anys i va construir més temples, va ergir més estàtues i obeliscs, i adoptar més nens que cap altre faraó de la història.[53] Valent militar, Ramsès II va dirigir el seu exèrcit contra els hitites a la Batalla de Kadesh i, després de lluitar fins a un dur empat, tot seguit va concloure el primer tractat de pau registrat el 1258 aC.[54] Tot i això, la riquesa d'Egipte va fer-lo un objectiu temptador per envair, i els faraons de l'Imperi nou tardà eren atacats repetidament pels Libis i els Pobles del mar. Inicialment, l'exèrcit era capaç de repel·lir aquestes invasions, però amb el temps Egipte va perdre el control de Síria i Palestina. L'impacte d'amenaces externes era exacerbat pels problemes interns: corrupció dins l'administració, saqueig de les tombes reials a la Vall dels Reis i malestar civil van minar la unitat del país i l'autoritat del faraó. Durant l'Imperi nou, els grans sacerdots del temple d'Amun de Tebes havien acumulat vastes franges de terres i riqueses, i el seu creixent poder va esberlar el país durant el Tercer període intermedi.[55]

Pels volts del 730 aC els libis de l'oest van fracturar la unitat política del país.

Tercer període intermedi[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tercer període intermedi

Seguint la mort de Ramsès XI el 1078 aC, Esmendes I va assumir l'autoritat sobre la part septentrional d'Egipte, governant des de la ciutat de Tanis. El sud estava controlat efectivament pels Grans Sacerdots d'Amon a Tebes, els quals van reconèixer Esmendes I només de nom.[56] Durant aquell temps, els libis s'havien establert al Delta occidental, i els caps dels seus assentaments van començar a incrementar la seva autonomia. Els prínceps libis van prendre el control del delta sota Shoshenq I al 945, fundant l'anomenada dinastia líbia o bubastita que governaria durant uns 200 anys. Shoshenq també va guanyar el control de l'Egipte meridional establint membres de la seva família en posicions sacerdotals importants. El control libi va començar a ergir-se com dinastia rival al delta des de Leontopolis, i els cuixites amenaçaven des del sud. Pels volts del 727 aC, el rei cuixita Piankhi va envair territoris cap al nord, prenent el control de Tebes i temporalment del Delta.[57]

El prestigi d'abast llunyà egipci va decaure considerablement al final del Tercer període intermedi. Els seus aliats estrangers havien caigut sota l'esfera d'influència assíria, i cap al 700 aC la guerra entre els dos estats va esdevenir inevitable. Entre el 671 i el 667 aC els assiris van començar el seu atac sobre Egipte. Tant el regne de Taharqa com del seu successor, Tanutamon, van estar plens de conflictes amb els assiris, contra els quals Egipte va gaudir d'algunes victòries. Finalment, els assiris van empènyer els cuixites un altre cop a Núbia, van ocupar Memfis, i van saquejar els temples de Tebes.[58]

Egipte tardà[modifica | modifica el codi]

Article principal: Baix imperi d'Egipte

Sense plans permanents de conquesta, els assiris van deixar el control d'Egipte a una sèrie de vassalls que van ser coneguts com a reis saïtes de la Dinastia XXVI d'Egipte. Cap al 653 aC, el rei saïta Psamtik I va ser capaç de fer fora els assiris amb l'ajut de mercenaris grecs, que havia reclutat per formar la primera armada egípcia. La influència grega es va estendre tan amplament que la ciutat de Naucratis va esdevenir la casa dels grecs al delta. Els reis saïtes basats en la seva nova capital de Saïs va ser la prova d'un breu però vigoròs renaixement econòmic i cultural, però al 525 aC, els poderosos perses, liderats per Cambises II, van començar la seva conquesta d'Egipte, acabant capturant el faraó Psamtik III a la batalla de Pelusium. Cambises II llavors va assumir el títol formal de faraó, però va governar Egipte des de casa seva a Susa, deixant Egipte sota el control d'un sàtrapa. Unes quantes revoltes victorioses contra els perses va marcar el segle V aC, però Egipte mai va ser capaç d'expulsar permanentment els perses.[59]

Seguint la seva annexió pels perses, Egipte es va ajuntar amb Xipre i Fenícia en la sisena satrapia de l'Imperi aquemènida. Aquest primer període de govern persa sobre Egipte, també conegut com a 27na dinastia, es va acabar al 402 aC, i entre 380-343 aC la trentena dinastia va governar com última casa reial nativa de l'Egipte dinàstic, el qual es va acabar amb el lideratge de Nectabeu II. Una breu restauració del govern persa, de vegades conegut com a Dinastia aquemènida, va començar al 343 aC, però poc després, al 332 aC, el governador persa Mazaces va entregar Egipte a Alexandre el Gran sense cap lluita.[60]

Dinastia Ptolemaica[modifica | modifica el codi]

Cleopatra VII va adoptar les antigues tradicions i llengua d'Egipte.

Al 332 aC, Alexandre III de Macedònia (Alexandre Magne) va conquerir Egipte amb una petita resistència dels perses i va ser benvingut pels egipcis com alliberador. El govern grec establert pels successors d'Alexandre, els Ptolemeus, es basava en el model egipci i la nova capital d'Alexandria. La ciutat era per demostrar el poder i prestigi del govern grec, i va esdevenir un centre d'aprenentatge i cultura, centrat en la famosa Biblioteca d'Alexandria.[61] El Far d'Alexandria il·luminava el camí als vaixells, els quals van continuar proveint comerç per tota la ciutat, mentre els Ptolemeus feien empreses comercials i públiques, com la fabricació de papir, la seva màxima prioritat.[62]

La cultura grega no va substituir pas la cultura egípcia nativa, sinó que els Ptolemeus van recolzar les antigues tradicions en un esforç d'assegurar la lleialtat del poble. Van construir nous temples d'estil egipci, van recolzar els cultes tradicionals, i es van retratar a ells mateixos com faraons. Algunes tradicions es van barrejar, com els déus grecs i egipcis que van ser sincretitzats en deïtats compostes tals com Serapis, i les formes gregues clàssiques van influenciar els motius egipcis tradicionals. Tot i els seus esforços per calmar els egipcis, els Ptolemeus es van haver d'enfrontar a revoltes natives, penetrants rivalitats familiars, i la poderosa xusma d'Alexandria que s'havia format després de la mort de Ptolemeu IV.[63] A més a més, mentre Roma es refiava cada cop més de la importació de cereals d'Egipte, els romans tenien més interès en la situació política del país. Les revoltes egípcies contínues, les ambicions polítiques, i els poderosos contrincants siris provocaven una situació inestable, portant a Roma a enviar forces per assegurar el país com província del seu imperi.[64]

Els retrats del Fayum resumeixen la trobada de les cultures egípcia i romana.

Dominació romana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Província romana d'Egipte

Egipte va esdevenir una província de l'imperi romà al 30 aC, seguint la derrota de Marc Antoni i la reina ptolemaica Cleopatra VII per Octavi (més tard emperador August) a la Batalla d'Actium. Els romans es refiaven pesadament dels carregaments de cereals d'Egipte, i l'exèrcit romà, sota el control d'un prefecte nomenat per l'emperador, va reprimir revoltes, va fer respectar estrictament la recaptació de pesades taxes, i va prevenir atacs dels bandits, els quals havien esdevingut un problema notori durant el període.[65] Alexandria va esdevenir un centre cada cop més important en la ruta de comerç amb l'orient, quan els articles de luxe exòtics tenien una alta demanda a Roma.[66]

Encara que els romans van tenir una actitud més hostil amb els egipcis que pas els grecs, algunes tradicions com la momificació i adoració dels déus tradicionals va continuar.[67] L'art del retrat del Fayum va aflorar, i alguns emperadors romans es van representar com faraons, tot i que no tan extensament com ho havien fet els ptolemeus. En principi vivia a fora d'Egipte i no executava les funcions cerimonials com rei egipci. L'administració local va esdevenir romana en estil i tancada als natius egipcis.[67]

Des de mitjan segle I dC, el cristianisme va arrelar a Alexandria i es va difondre. Incompatible amb el paganisme, el cristianisme va perseguir guanyar conversos i va amenaçar les tradicions religioses populars. Això va portar a la persecució de conversos al cristianisme, culminant en les grans purgues de Dioclecià començades al 303 dC, però finalment el cristianisme va triomfar.[68] Com a conseqüència, la cultura pagana egípcia va entrar en un declivi continu. Tot i que la població nativa va continuar parlant en la seva llengua, l'habilitat de llegir escriptura jeroglífica a poc a poc va desaparèixer a mesura que la influència dels sacerdots i sacerdotesses dels temples egipcis disminuïa. La persecució va forçar a recent convertits a fugir als deserts egipcis, els temples mateixos de vegades es convertien en esglésies o s'abandonaven al desert.[69] Amb el temps, el creixement d'aquestes comunitats va generar la necessitat d'escriure instruccions gregues cristianes en llengua egípcia. Els pares primerencs de l'Església Ortodoxa Copta, com Antoni el Gran, Pacomi de Tabenna, Macari i Atanasi, que normalment escrivien en grec, van adreçar part dels seus esforços als monjos egipcis d'Egipte. La llengua egípcia, ara escrita en l'alfabet copte, va aflorar als segles II i III dC. Tot i això, no va ser fins a Šenuti que el copte va esdevenir una llengua plenament estandarditzada basada en el dialecte sahídic. La llengua nativa egípcia i els coneixements del grec i retòrica de Xenut li van servir com eines necessàries per a elevar el copte, en contingut i estil, a una alta literatura quasi igual a la posició de la llengua egípcia a l'Egipte precristià.

Dominació islàmica[modifica | modifica el codi]

Article principal: Conquesta àrab d'Egipte
Manuscrit copte del segle VIII de Sant Lluc 5.5—9

Egipte va caure sota el domini dels governadors àrabs amb l'expansió de l'Islam al segle VII. A les portes del segle VIII, el Califa Abd-al-Màlik ibn Marwan va decretar que l'àrab substituirïa el grec i el copte com llengua administrativa exclusiva. El copte literari va declinar gradualment fins al punt que al cap d'uns quants segles, el bisbe egipci Severus Ibn al-Muqaffa va trobar necessari escriure la seva Història dels Patriarques en àrab. Tot i això, eclesiàsticament la llengua va retenir la seva important posició, i molts textos hagiogràfics també es van compondre durant aquest període. Fins al segle X, el copte va romandre la llengua parlada de la població nativa a fora de la capital.

Les violentes persecucions dels mamelucs va guiar a un declivi més gran del copte, fins que es va lliurar a l'àrab egipci en algun moment del segle XVII, i des de llavors pot haver sobreviscut en bosses isolades per un temps més. A la segona meitat del segle XIX, el Papa Cirili IV d'Alexandria va començar un moviment nacional eclesiàstic per reviure la llengua copte. Es van publicar uns quants treballs de gramàtica, junt amb el diccionari més entenedor que s'havia fet fins llavors. Les troballes universitàries en el camp de l'egiptologia i la inauguració de l'Institut d'Estudis Coptes van contribuir més endavant a la renaixença. Esforços en ressuscitar la llengua continuen emprenent-se, tant a dins com fora de l'Església, i han atret l'interès tant de coptes com d'àrabs a Egipte.

Govern i economia[modifica | modifica el codi]

Administració i comerç[modifica | modifica el codi]

El faraó normalment es representava portant els símbols reials i de poder.

El faraó, déu vivent que actuava com summe sacerdot, era el monarca absolut del país i, com a mínim en teoria, tenia un control total sobre la terra i els seus recursos. Del faraó n'emanava tot l'ordre jurídic, ja que a l'Antic Egipte no hi havia codis escrits, i també era el comandant militar suprem, recolzant-se en una burocràcia d'oficials per dirigir els seus afers. Al càrrec de l'administració hi havia el seu segon en comandància, el djati (visir), que com a representant del faraó controlava un poderós cos de funcionaris i escribes que coordinava la fitació de terres, el tresor, els projectes de construcció, el sistema legal, i els arxius.[70] A nivell local, el país es dividia en 42 regions administratives anomenades nomós (20 del baix Egipte i 22 de l'alt Egipte) cadascuna governada per un nomarca, que era responsable al visir pel rendiment de l'agricultura i recaptació d'impostos a la seva jurisdicció. Els temples conformaven el pal de paller de l'economia. No només eren cases de culte, sinó que també eren responsables de recol·lectar i emmagatzemar la riquesa de la nació en un sistema de graners i tresors administrats pels subordinats del djati, inspectors que distribuïen els cereals i béns al poble.[71] Els tres sectors vertebradors de l'aparell estatal (escribes, aristocràcia i sacerdots) eren súbdits subjectes al faraó que rebien una recompensa econòmica, privilegis, estatus, terres, càrrecs,… en funció de la seva aportació al funcionament de l'Estat.

La major part de l'economia s'organitzava centralitzada i estrictament controlada. Encara que els antics egipcis no van utilitzar l'encunyació fins al període tardà, utilitzaven un tipus de sistema d'intercanvi,[72] amb sacs estàndards de cereals i els debens, un pes d'aproximadament 91 g de coure o plata, formant un comú denominador.[73] Els impostos es pagaven segons el treball o el rendiment de cadascú. Els camperols pagaven amb productes agrícoles, els artesans amb part de la seva producció artesana, i de forma similar els pescadors, caçadors,… Els treballadors eren pagats en cereals; un simple obrer podia guanyar 5 sacs (250 kg o 400lb) de cereals per mes, mentre un capatas podia guanyar-ne 7 (250 kg o 550 lb). Els preus eren fixats per tot el país i enregistrats en llistes per facilitar el comerç; per exemple una camisa costava cinc debens de coure, mentre una vaca en costava 140.[73] Els cereals es podien intercanviar per altres béns, d'acord a la llista de preus fixats.[73] Durant el segle V aC es van introduir les monedes a Egipte des de l'estranger. Al començament les monedes s'utilitzaven com peces estàndard de metall preciós més com diners de veritat, però en els següents segles els comerciants internacionals es van refiar de l'encunyació.[74]

Estatus social[modifica | modifica el codi]

La societat egípcia estava altament estratificada, i l'estatus social s'exhibia expressament. Els pagesos constituïen la major part de la població, però la producció agrícola era apropiada directament per l'estat, el temple, o la família noble que posseïa la terra.[75] En les temporades que, a causa de les riades i crescudes del Nil, els treballs agrícoles eren impracticables, els pagesos estaven subjectes a un sistema de corvees pel qual havien d'entregar una taxa de treball a les mines o a les pedreres, especialment en projectes d'irrigació i en la construcció de sumptuoses tombes i temples (veure article principal Arquitectura de l'antic Egipte).[76] Pel que fa als caçadors i als pescadors estaven obligats a lliurar captures d'animals del riu, dels canals i del desert. Els artistes i artesans eren d'un estatus més alt que els pagesos, però també estaven sota control estatal, treballant a les botigues lligades als temples i pagades directament del tresor de l'estat. Els escribes i oficials formaven les classes altes de l'antic Egipte, els anomenats la "classe de les faldilles blanques" en referència als vestits de lli blanquejats que servien com marca del seu rang.[77] La classe alta lluïa eminentment el seu estatus social en l'art i la literatura. Per sota de la noblesa hi havia els sacerdots, metges, i enginyers educats especialment en els seus respectius camps. L'esclavisme ja es coneixia a l'antic Egipte, però l'extensió i prevalença d'aquesta pràctica són poc clares.[78]

Els antics egipcis veien a homes i dones, incloent-hi gent de totes les classes socials excepte els esclaus, com essencialment iguals davant la llei, i fins i tot el més baix camperol tenia dret a demanar compensacions al visir i la seva cort. Tant homes com dones tenien el dret de posseir i vendre propietats, fer contractes, casar-se i divorciar-se, rebre herències, i prosseguir disputes legals a la cort. Les parelles casades podien posseir propietats conjuntament i protegir-se a ells mateixos del divorci tot acordant contractes matrimonials, els quals estipulaven les obligacions financeres del marit a la seva esposa i fills si el matrimoni s'acabava. Comparat respectivament amb les antigues Grècia, Roma, i fins i tot més països moderns del món, les dones de l'antic Egipte tenien un grau més alt de decisió personal i oportunitat d'èxit. Dones com Hatshepsut i Cleopatra fins i tot van esdevenir faraons, mentre altres van aconseguir poder com les Esposes Divines d'Amon. Tot i aquestes llibertats, les antigues dones egípcies no van prendre part en posicions oficials de l'administració, només van servir posicions secundàries als temples, i probablement no estarien tan ben educades com els homes.

Els escribes eren l'elit ben educada. Avaluaven les taxes, tenien cura dels documents, i eren els responsables de l'administració.

Sistema legal[modifica | modifica el codi]

El cap del sistema legal oficialment era el faraó, qui era responsable de promulgar lleis, lliurar justícia, i mantenir la llei i l'ordre, un concepte al que els antics egipcis es referien com Ma'at.[70] Encara que no hagi sobreviscut cap codi legal de l'antic Egipte, els documents judicials mostren que la llei egípcia es basava en una visió del que és correcte i el que està equivocat de sentit comú que emfatitzava assolir acords i resoldre conflictes més que pas aferrar-se estrictament a un complicat conjunt d'estatuts.[79] Els consells locals d'ancians, coneguts com a Kenbet a l'Imperi Nou, eren els responsables de dirigir judicis que discutien petites reclamacions i disputes menors.[70] Els casos més seriosos que involucraven l'assassinat, les transaccions de terres majors, i el saqueig de tombes eren dirigits al Gran Kenbet, sobre el qual hi presidia el visir o el faraó. Els demandants i acusats acostumaven a representar-se a ells mateixos i se'ls hi feia prometre que havien dit la veritat. En alguns casos, l'estat prenia tant el rol de processant i jutge, i podia torturar a l'acusat amb cops per obtenir una confessió i els noms de qualsevol cooperant. Tant si els càrrecs eren trivials com seriosos, els escribes judicials documentaven la queixa, el testimoni, i el veredicte del cas per a futures referències.[80]

El càstig per a casos menors incloïa tant la imposició de multes, càstigs corporals, mutilacions facials, depenent de la severitat de l'ofensa. Els crims seriosos com l'assassinat o el saqueig de tombes es castigaven amb l'execució, aplicada per decapitació, asfíxia, o crucificació. El càstig també es podia estendre a la família del criminal.[70] Al començament de l'Imperi Nou, els oracles jugaven un rol major en el sistema legal, dispensant justícia tant en casos civils com criminals. El procediment era preguntar al Déu una pregunta de "si" o un "no" sobre la veritat o falsedat d'un assumpte. El Déu, carregat per un nombre de sacerdots, rendia judici triant l'un o l'altre, movent-se endavant o endarrere, o apuntant a una de les respostes escrites en un tros de papir o d'ostracon.[81]

Agricultura[modifica | modifica el codi]

Uns relleus sepulcrals representen treballadors llaurant els camps, recollint la collita, i batent el gra sota la direcció d'un vigilant.

Una combinació de trets geogràfics favorables van contribuir a l'èxit de la cultura de l'antic Egipte, el més important dels quals era el ric sòl fèrtil resultat de les inundacions anuals del riu Nil. Els antics egipcis eren així capaços de produir menjar en abundància, permetent a la població gastar més temps i recursos a passatemps culturals, tecnològics i artístics. La gestió de la terra era crucial a l'antic Egipte perquè les taxes eren assignades basant-se en la quantitat de terra que cada persona tenia.[82]

Conrear a Egipte depenia del cicle del riu Nil. Els egipcis van establir un calendari solar que els permetia preveure les seves crescudes i van reconèixer tres estacions: Akhet (inundació), Peret (plantació), i Shemu (collita). L'estació de la inundació durava des de juny fins a setembre, dipositant al llit del riu una capa rica en minerals ideal per la collita. Un cop les inundacions havien retrocedit, l'estació de la plantació durava des d'octubre fins al febrer. Els pagesos llauraven i plantaven llavors als camps, els quals eren regats amb dics i canals. Egipte rebia xàfecs petits, pel que els pagesos es refiaven del Nil per a regar les seves collites.[83] Des de març fins al maig, els pagesos feien servir falç de fusta o canya per recollir les seves collites, que llavors es batien amb un flagell per a separar la pala del gra. Ventant es removia la glumel·la del gra, i el gra després es molia en farina, es fermentava per a fabricar cervesa, o es guardava per a fer-lo servir més tard.[84]

Els antics egipcis cultivaven ordi i una varietat de blat, i altres grans cereals, que es feien servir per a fabricar els dos aliments principals, el pa i la cervesa.[85] Les plantes de lli, arrencades abans que comencessin a florir, eren conreades per les fibres de les seves tiges. Aquestes fibres es partien transversalment i s'enroscaven en fils, que es feia servir per a teixir llençols de lli i per a fabricar roba. El papir que creixia al llit del riu Nil es feia servir per a fabricar paper. Les verdures i les fruites creixien en parcel·les de jardí, properes als habitatges i en un terreny elevat, i havien de regar-se a mà. Les verdures incloïen porros, alls, melons, carbassons, pèsols, llenties, enciams, i altres collites, sumades als raïms dels que es feia el vi, dàtils, figues i magranes.[86]

Sennedjem llaura els seus camps amb un parell de bous, utilitzats com bèsties de càrrega i una font d'aliments

Animals[modifica | modifica el codi]

Els egipcis creien que una relació equilibrada entre la gent i els animals era un element essencial en l'ordre còsmic; així humans, animals i plantes es creia que eren membres d'un sol tot.[87] Els animals, tant domesticats com salvatges, eren doncs una font crítica d'espiritualitat, companyerisme, i sosteniment pels antics egipcis. Els bous eren el bestiar més important; l'administració aplicava taxes al bestiar en els censos regulars, i la mida d'un ramat reflectia el prestigi i la importància de l'estat o temple que el tenia. A més a més dels bous, els antics egipcis guardaven xais, cabres, i porcs. Aviram com ànecs, oques, i coloms es capturava en xarxes i es criava en granges, on se'ls obligava a menjar pasta per engreixar-los.[88] El Nil proveïa una font abundant de peix. Les vespes també es van domesticar des de com mínim l'Imperi antic, i proveïen tant mel com cera.[89]

Els antics egipcis feien servir rucs i bous com bèsties de càrrega, i eren els responsables de llaurar els camps i trepitjar llavors al sòl. La matança d'un bou gras també era una part central d'un ritual d'oferiment.[88] Els cavalls van ser introduïts pels hicses al Segon període intermedi, i el camell, encara que era conegut des de l'Imperi antic, no es va fer servir com bèstia de càrrega fins al Baix imperi.[88] Els gossos, gats i micos eren animals de companyia comuns, mentre els animals de companyia més exòtics importats des del cor de l'Àfrica, com els lleons, es reservaven per a la reialesa. L'Herodot va observar que els egipcis eren els únics en tenir animals amb ells a les seves cases.[87] Durant els períodes predinàstic i Baix imperi, el culte als déus en la seva forma animal era extremadament popular, com la deessa gata Bastet i el déu ibis Thoth, i aquests animals es criaven en gran nombre en granges en propòsit del ritual de sacrifici.[90]

Recursos naturals[modifica | modifica el codi]

Egipte és ric en pedres de construcció i decoratives, coure i menes conductores, or, i pedres semiprecioses. Aquests recursos naturals permetien als antics egipcis construir monuments, estàtues esculpides, fabricar eines, i joieria de moda.[91] Els embalsamadors feien servir sals del Wadi El Natrun per a la momificació, que també proveïa el guix.[92] Les formacions de roques amb mena es trobaven als llunyans i inhospitalaris uadis del desert oriental i el Sinaí, requerint grans expedicions controlades per l'estat per a obtenir els recursos naturals que s'hi trobaven. Hi havia grans mines d'or a Núbia, i un dels primers mapes coneguts és d'una mina d'or d'aquesta regió. El Wadi Hammamat era una font notable de granit, grauvaca, i or. El sílex va ser el primer mineral recollit i fet servir per a fabricar eines, i les destrals de sílex les proves més antigues de poblament de la vall del Nil. Els nòduls dels minerals es col·lapsaven amb compte per a fabricar ganivets i puntes de fletxa de duresa i durada moderades fins i tot després que s'adoptés el coure amb aquest propòsit.[93]

Els egipcis treballaven dipòsits de la mena conductora galena a Gebel Rosas per a fabricar pesos de xarxes, i petites figuretes. El coure era el metall més important per a la fabricació d'eines a l'antic Egipte i es fonia en fogars de mena de malaquita excavada al Sinaí.[94] Els treballadors recollien or traient les palletes dels sediments dels dipòsits al·luvials, o pel procés més intensiu de moldre i netejar la quarsita amb or. Els dipòsits de ferro trobats a l'alt Egipte s'utilitzaven al Baix imperi.[95] Les pedres de construcció d'alta qualitat abundaven a Egipte; els antics egipcis excavaven calcària a través de tota la vall del Nil, granit d'Aswan, i basalt i gres dels wadis del desert oriental. Els dipòsits de pedres decoratives com el pòrfir, la grauvaca, l'alabastre, i la cornalina repuntaven el desert oriental i es recollien fins i tot abans de la Pimera Dinastia. En els períodes ptolemaic i romà, els miners treballaven dipòsits de maragdes de Wadi Sikait i d'ametista a Wadi el-Hudi.[96]

Llenguatge[modifica | modifica el codi]

Article principal: Egipci

Desenvolupament històric[modifica | modifica el codi]

llengua egípcia
en jeroglífic
r n kmt
r
Z1
n km m t
O49

L'egipci és un llenguatge afroasiàtic septentrional relacionat de prop al berber i el semític.[97] Té la documentació més llarga que qualsevol altra llengua, havent romàs en ús escrit des del 3200 aC fins a l'Edat mitjana i com llengua parlada per més temps. S'identifiquen dues fases majors: l'egipci primerenc, agrupant l'egipci antic i mitjà (egipci clàssic), i l'egipci tardà, que inclou les fases de neoegipci, demòtic i copte de la llengua.[98] Encara que l'escriptura precopte no mostra diferències dialectals, és més probables que l'egipci es parlés en diversos dialectes regionals centrats al voltant de Memfis i més tard Tebes.[99]

La transició de l'egipci primerenc al tardà exposa un nombre d'innovacions, és a dir un canvi de trets sintètics cap a més analítica que experimenta gramaticalització, i el desenvolupament de diferents escriptures per a escriure la llengua. L'egipci tardà desenvolupa els articles prefixos definits i indefinits, que substitueix els anteriors marcadors sufixos de categories inflacionals, i experimenta un canvi de l'antiga tipologia sintàctica verb-subjecte-objecte cap a subjecte-verb-objecte.[100] Els sistemes d'escriptura de l'antic egipci és a dir les escriptures jeroglífiques natives, i demòtiques, finalment obren camí al més fonètic alfabet copte. L'última fase de l'egipci, el copte, continua fent-se servir a la litúrgia de l'església ortodoxa copta d'Alexandria, i traces seves es troben a l'àrab egipci modern.[101]

Sons i gramàtica[modifica | modifica el codi]

L'egipci té un inventari fonèmic de cap a 25 consonants similar a les altres llengües afroasiàtiques. Inclouen les característiques consonants faringals i per a abreviar emfàtiques, a més a més de les pauses sordes i sonores, les fricatives sordes i les africades sordes i sonores. Es distingeixen tres vocals llargues i tres de curtes, que es van ampliar al Baix imperi fins a nou.[102] La paraula bàsica en egipci, semblant al semític i al berber, és una arrel triliteral o biliteral constituïda d'una seqüència de consonants i semiconsonants a les que els afixos s'ajunten amb les categories gramaticals indicades. Els verbs finits corresponen a les formes dels marcadors personals, cedint un paradigma d'11 a l'egipci primerenc. L'esquelet triconsonant S--M és el nucli semàntic de la paraula 'sentir'; la seva conjugació bàsica és sm=f 'ell sent'. A la majoria de casos, un verb no finit encapçala una proposició si el subjecte és nominal:[103] sḏm ḥmt 'la dona sent'.

Els adjectius es formen derivacionalment d'un nom a través d'un procés que els egiptòlegs anomenen nisbació a causa de la seva semblança amb el de l'àrab.[104] L'ordre típic de constituents és PREDICAT-SUBJECTE en sentències amb predicats verbals i adjectivals, i SUBJECTE-PREDICAT en sentències a les que el predicat és un sintagma nominal o un sintagma postposicional.[105] Els actants poden ser tematitzats al començament de les sentències si són sintagmes nominals llargs, i són seguits per un pronom coreferencial.[106] La negació a l'egipci mitjà normalment s'expressava a través de l'adheió de la partícula n abans d'un verb o sintagma nominal, o «nn» per a negar una proposició amb un adverbi o predicat adjectival. L'accent cau a les síl·labes agudes i planes, que pot ser obert (CV) o tancat (CVC).[107]

Escriptura[modifica | modifica el codi]

Article principal: jeroglífic egipci
La pedra de Rosetta va permetre als lingüistes començar el procés de desxiframent jeroglífic.[108]

L'escriptura jeroglífica data del 3200 aC, i està composta per cap a cinc-cents símbols. Un jeroglífic pot representar una paraula, un fonema, o un determinatiu silenciós; i el mateix símbol pot servir per a diferents propòsits en diferents contextos. Els jeroglífics eren una escriptura formal, feta servir sobre monuments de pedra i tombes, que podien ser tan detallats com els treballs d'art individuals. A l'escriptura quotidiana, els escribes feien servir una forma cursiva d'escriptura, anomenada hieràtic, que era més ràpida i senzilla. Mentre els jeroglífics formals es podien llegir en fila o en columnes en qualsevol direcció (tot i que l'escriptura típica era de dreta a esquerra), el hieràtic sempre s'escrivia de dreta a esquerra, normalment en files horitzontals. Una nova forma d'escriptura, el demòtic, va esdevenir l'estil escrit prevalent, i és aquesta forma d'escriure-junt amb els jeroglífics formals- la que acompanya el text grec de la pedra de Rosetta

Pels volts del segle I dC, l'escriptura demòtica nativa va donar lloc a l'alfabet copta, un alfabet grec modificat amb l'addició de grafies demòtiques.[109] Tot i que es van fer servir els jeroglífics formals en un rol cerimonial fins al segle IV dC, cap al final només un grapat de sacerdots podien encara llegir-los. A mesura que l'orde religiós tradicional es dissolia, el coneixement de l'escriptura jeroglífica també es perdia. Els primers intents de desxifrar-los daten dels períodes bizantí[110] i islàmic d'Egipte,[111] però només el 1822, després del descobriment de la pedra de Rosetta i d'anys de recerca de Thomas Young i Jean-François Champollion, es van poder desxifrar gairebé del tot els jeroglífics.[112]

El papir Edwin Smith descriu anatomia i tractaments mèdics i és escrit en hieràtic.

Literatura[modifica | modifica el codi]

L'escriptura va aparèixer primer associada amb el domini reial en etiquetes per objectes trobats a les tombes reials. Era primer una professió dels escribes, que treballaven a la institució Per Ankh o la Casa de Vida. Més tard comprenia oficines, llibreries (anomenades Casa de Llibres), laboratoris i observatoris.[113] Algunes de les peces més ben conegudes de la literatura de l'antic Egipte, com els textos de les piràmides i dels sarcòfags, es van escriure en egipci clàssic que va continuar sent la llengua d'escriptura fins cap al 1300 aC. El neoegipci es va parlar a partir de l'Imperi nou i és representat als documents administratius ramsèssides, poesia romàntica i contes, tant en textos demòtics com coptes Durant aquest període, la tradició d'escriure havia evolucionat en l'autobiografia sepulcral, com les de Harkhuf i Oni el Vell. El gènere conegut com a sebayt (Instruccions) es va desenvolupar per a comunicar ensenyances i guies de nobles famosos; el papir Ipuwer, un poema de lamentacions que descrivia desastres naturals i trastorns socials, n'és un exemple famós.

El conte de Sinuhé, escrit en egipci mitjà, podria ser la literatura egípcia clàssica.[114] També escrit en aquest temps hi havia el papir Westcar, un conjunt d'històries explicades a Khufu pels seus fills que explicava les meravelles realitzades pels sacerdots.[115] Cap al final de l'Imperi nou, la llengua vernacle es feia servir més sovint per a escriure peces populars com la història d'Onamon i les Instruccions d'Ani. El formulari explica la història d'un noble que és atracat de camí a comprar cedre del Líban i de la seva lluita per a tornar a Egipte. Des de cap al 700 aC, les històries i instruccions narratives, com les populars Instruccions d'Onchsheshonqy, documents tant personals com de negocis s'escrivien en escriptura i fase d'Egipte demòtiques. Moltes històries escrites en demòtic durant el període grecoromà es contextualitzaven en eres històriques passades, quan Egipte era una nació independent dirigida pels grans faraons com Ramsès II.[116]

Construcció

Cultura[modifica | modifica el codi]

Vida quotidiana[modifica | modifica el codi]

Els antics egipcis mantenien una herència cultural rica completada amb festins i festivals acompanyats per música i dansa.

La majoria d'antics egipcis eren pagesos lligats a la terra. Les seves residències estaven restringides als membres familiars immediats, i es construïen de totxos de terra crua dissenyats per a romandre freds a hora alta. Cada casa tenia una cuina amb un celobert, que contenia un molinet de pedra per a moldre farina i un forn petit per a coure pa.[117] Els murs es pintaven de blanc i es podien cobrir d'un mur penjant de lli tenyit. El terra es cobria d'estores de canya, mentre tamborets amples, llits aixecats del terra i taules individuals comprenien el mobiliari.[118]

Els antics egipcis atorgaven un gran valor a la higiene i l'aparença. La majoria es banyava al Nil i feia servir un sabó pastós fabricat de greix animal i guix. Els homes s'afaitaven la totalitat del seu cos per a la netedat, i perfums aromàtics i ungüents cobrien les males olors i suavitzaven la pell.[119] Els vestits es feien de llençols de lli simples que es blanquejaven, i tant homes com dones de les classes altes portaven perruques, joies, i cosmètics. Els nens anaven sense roba fins a la maduresa, cap als 12 anys, i en aquesta edat els mascles se circumcidaven i es rapaven els seus caps. Les mares eren responsables de cuidar els nens, mentre el pare proveïa els ingressos de la família.[120]

La dieta comuna consistia de pa i cervesa, complementada amb verdures com les cebes i alls, i fruita com els dàtils i les figues. El vi i la carn els gaudia tothom als dies de festa mentre les classes altes en consumien unes bases més regulars. El peix, la carn i els ocells es podien salar o assecar, i es podien cuinar en guisats o rostits en una graella.[121] La música i la dansa eren entreteniments populars per als que s'ho podien permetre. Els primers instruments incloïen les flautes i les arpes, en canvi instruments semblants a les trompetes, oboès, i tubs es van desenvolupar més tard i van esdevenir populars. A l'Imperi nou, els egipcis tocaven campanes, platerets, panderetes, i tambors i llaüts i lires importats de l'Àsia.[122] El sistre era un instrument musical semblant als cascavells especialment important en cerimònies religioses.

Els antics egipcis gaudien d'una varietat d'activitats de lleure, incloent jocs i música. El senet, un joc de taula on peces es movien de forma aleatòria, va ser particularment popular des dels primers temps; un altre joc semblant era el mehen, que tenia un tauler de joc circular. Fer malabars i jocs de pilota eren populars entre els nens, i la lluita també està documentada en una tomba de Beni Hasan.[123] Els membres més sans de la societat egípcia gaudien caçant i navegant també.

Les parets del temple de Karnak estan construïdes amb files de primes columnes que suporten les bigues del sostre.

Arquitectura[modifica | modifica el codi]

El ben preservat Temple d'Edfú és un exemplar de l'arquitectura egípcia

L'arquitectura de l'antic Egipte inclou algunes de les estructures més famoses del món: les Grans Piràmides de Gizeh i els temples de Tebes. Els projectes de construcció estaven organitzats i fundats per l'estat amb finalitats religioses i commemoratives, però també per a reforçar el poder del faraó. Els antics egipcis eren constructors destres; fent servir eines i instruments de mesura simples però efectius, els arquitectes podien construir grans estructures de pedra amb cura i precisió.[124]

Les residències domèstiques dels egipcis ordinaris es construïen de materials peribles com els totxos de terra crua i la fusta, i no han sobreviscut. Els paisans vivien en cases simples, mentre els palaus de l'elit eren estructures més elaborades. Uns quants palaus supervivents de l'Imperi nou, com els de Malqata i al-Amārna, mostren parets i terres ricament decorats amb escenes de gent, ocells, piscines, deïtats i dissenys geomètrics.[125] Les estructures importants com els temples i tombes que es pretenia que duressin per sempre es construïen de pedra en lloc de totxos. Els elements arquitectònics fets servir en les primeres construccions de pedra mundials a gran escala, el complex mortuori de Djoser, inclouen suports de llintel als papirs i motius de lotus.

Els primers temples egipcis antics conservats, com els de Gizeh, consten de muralles simples i tancades amb lloses de sostre suportades per columnes. A l'Imperi nou, els arquitectes van afegir el piló, el pati obert, i la muralla hipostil tancada a la façana del santuari del temple, un estil que va ser estàndard fins al període grecoromà.[126] La primera i més popular arquitectura sepulcral de l'Imperi antic era la mastaba, un pis entaulat d'estructura rectangular de totxos de terra crua o pedra construït a sobre d'una cambra mortuòria subterrània. La piràmide esglaonada de Djoser és una sèrie de mastabes de pedra apilades una al cim de l'altra. Les piràmides es van construir durant els Imperis antic i mitjà, però els dirigents posteriors les van abandonar a favor de les menys brillants tombes de pedra tallada.[127]

Els artistes i arquitectes acostumaven a ser anònims, ja que en aquell temps no es valorava l'artista sinó l'obra.

Art[modifica | modifica el codi]

El Bust de Nefertiti, per l'escultor Thotmosi, és una de les obres d'art més famoses de l'art de l'antic Egipte.
Article principal: Art de l'Antic Egipte

Els antics egipcis produïen art per a servir finalitats funcionals. Per cap a 3500 anys, artistes es van adherir a formes artístiques i iconografia que es desenvolupaven durant l'Imperi antic, seguint un conjunt estricte de principis que resistien la influència estrangera i el canvi intern.[128] Aquests estàndards artístics -línies simples, siluetes, i àrees planes de color combinades amb la característica projecció plana de figures sense indicació de profunditat espacial-; van crear un sentit d'ordre i estabilitat sense una composició. Les imatges i els textos entrellaçats íntimament als murs de tombes i temples, sarcòfags, estel·les, i fins i tot estàtues. La paleta de Narmer, per exemple, exposa figures que es poden llegir com jeroglífics.[129] Per culpa de les normes rígides que governaven la seva aparença altament estilitzada i simbòlica, l'art dels antics egipcis va servir les seves finalitats polítiques i religioses en precisió i nitidesa.[130]

Els artistes de l'antic Egipte feien servir pedra per a esculpir estàtues i relleus, però feien servir fusta com substitut barat i senzill. Les pintures s'obtenien de minerals com les menes de ferro (ocres vermells i grocs), de coure (blau i verd), sutge o carbó vegetal (negre), i calcària (blanc). Les pintures es podien barrejar amb goma àrab per a enganxar-la i esprémer-la en pastissos, que es podien humitejar amb aigua quan calgués.[131]Els faraons feien servir els relleus per a gravar batalles victorioses, decrets reials, i escenes religioses. Els ciutadans comuns tenien accés a peces d'art funerari, com les estàtues uixebti i llibres dels morts, que creien que podien protegir-los a l'altra vida.[132] Durant l'Imperi mitjà, els models de fusta o argila que representaven escenes de la vida quotidiana van esdevenir complements populars per a la tomba. En un intent de duplicar les activitats de la vida a l'altra vida, aquests models mostren treballadors, cases, barques, i fins i tot formacions militars que són representacions a escala de l'altra vida ideal dels antics egipcis.[133]

Tot i l'homogeneïtat de l'art dels antics egipcis, els estils d'èpoques i llocs particularsde vegades reflectien actituds culturals o polítiques canviants. Després de la invasió dels hicses al Segon Període Intermedi, es trobaven frescos d'estil minoic a Avaris.[134] L'exemple més colpejador de canvi conduït políticament en formes artístiques prové del període Amarna, on les figures s'alteraven radicalment per a conformar les idees religioses revolucionàries d'Akhenaton.[135] Aquest estil, conegut com a art amarnià, es va esborrar ràpida i exhaustivament després de la mort d'Akhenaton i es va substituir per les formes tradicionals.[136]

Creences religioses[modifica | modifica el codi]

El Llibre dels morts era una guia per al camí dels morts a l'altra vida.

Les creences en els déus i l'altre món estaven immerses a la civilització de l'antic Egipte des dels seus inicis; la llei faraònica es basava en els drets divins dels reis. El panteó egipci estava poblat de déus que tenien poders sobrenaturals i s'invocaven per a l'ajut o la protecció. Tot i això, els déus no es veien sempre tan compassius, i els egipcis creien que s'havien de seduir amb oferiments i pregàries. L'estructura d'aquest panteó canviava contínuament a mesura que noves deïtats es promovien a la jerarquia, però els sacerdots no feien cap esforç per a organitzar els diversos i de vegades conflictius mites de la creació i històries en un sistema coherent.[137] Els déus més influents dels diferents nomos que van arribar a ésser divinitats de tot l'Estat van ser Ra (sol) d'Heliòpolis, Horus (falcó) de Tinis, Ptah (bou) de Memfis i Ammon (moltó) de Tebes. En qualsevol cas el culte més popular va ser el d'Osiris, que a través del mite de la resurrecció va passar a ser rei i jutge del regne dels morts. El Messies Solar de la religió era Horus. Horus era el Déu solar, fill del Déu tot poderós Osiris i de la patrona i protectora d'Egipte Isis, representat com un falcó que ho vigila tot i ho veu tot des del cel.

L'estàtua de Ka proveïa un lloc físic per a manifestar el Ka.

Els déus s'adoraven en temples de culte administrats per sacerdots que actuaven en nom del rei. Al centre del temple hi havia l'estàtua de culte en un santuari. Els temples no eren llocs d'adoració pública o congregació, i només durant els dies festius i celebracions selectes es passejava un santuari que contenia l'estàtua del déu per a l'adoració pública. Normalment, el recinte del déu estava tancat del món exterior i només hi podien accedir els oficials del temple. Els ciutadans comuns podien adorar estàtues privades a casa seva, i els amulets oferien protecció contra les forces del caos.[138] Després de l'Imperi nou, el rol del faraó com intermediari espiritual es va desemfatitzar a mesura que els costums religiosos es canviaven per l'adoració directa dels déus. Com a resultat, els sacerdots van desenvolupar un sistema d'oracles per a comunicar la voluntat dels déus directament a la gent.[139] Un oracle podia ser una estàtua d'un déu que se li podia preguntar preguntes de si o no, a les que "respondria" a través de manipulacions secretes d'un sacerdot, que també podria preparar preguntes a porta tancada. Els oracles van esdevenir molt populars per a apel·lar veredictes legals o justificar accions militars i decisions polítiques.[139]

Els egipcis creien que cada ésser humà estava compost de les parts o aspectes física i espiritual. A més a més del cos, cada persona tenia una xwt (ombra), una ba(personalitat o ànima), una ka (força vital), i un nom.[140] El cor, més que pas el cervell, es considerava la seu dels pensaments i les emocions. Després de la mort, els aspectes espirituals s'alliberaven del cos i es podien moure a voluntat, però requerien les restes físiques (o un substitut, com les estàtues) com casa permanent. L'objectiu últim dels morts era reunir els seus ka i ba i esdevenir un dels "morts beneïts", continuant vivint com un akh, o hom eficaç. Per tal que això passés, el mort havia de ser jutjat digne en un judici, en el que el cor es pesava contra una "ploma de la veritat". Si es considerava digne, el mort podia continuar la seva existència a la terra en forma d'esperit.[141]

Les tombes faraòniques es proveïen de vastes quantitats de riqueses, com aquesta màscara d'or de la mòmia de Tutankamon.

Tradicions funeràries[modifica | modifica el codi]

Els antics egipcis mantenien un conjunt elaborat de tradicions funeràries que creien necessàries per a assegurar la immortalitat després de la mort. Aquestes tradicions incloïen preservar el cos per a la momificació, representant cerimònies funeràries, i enterrant, amb el cos, béns per a fer-se servir a l'altre món.[132] Abans de l'Imperi antic, els cossos enterrats a les mines del desert es preservaven naturalment per dessecació. Les condicions àrides del desert van continuar sent un avantatge al llarg de la història de l'antic Egipte pels enterraments dels pobres, que no es podien permetre les preparacions funeràries elaborades de l'elit. Els egipcis més rics van començar a enterrar els seus morts en tombes de pedra i, com a resultat, van fer servir la momificació artificial, que inclou treure els òrgans interns, embolicant el cos en lli, i enterrant-lo en un sarcòfag de pedra rectangular o un taüt de fusta. Al començament de la Quarta Dinastia, algunes parts es preservaven per separat en vasos canopis.[142]

Les primeres dinasties que van començar a enterrar amb construccions van fer servir les mastabes. Més tard es van fer servir les piràmides, que van durar poques dinasties, ja que eren massa vistoses i els lladres les saquejaven gairebé al moment. Per això es van començar a fer servir els hipogeus.

Anubis era el déu de l'antic Egipte associat amb els rituals de momificació i enterrament; aquí, hi assisteix a una mòmia.

Cap a l'Imperi nou, els antics egipcis havien perfeccionat l'art de la momificació; la millor tècnica durava 70 dies i incloïa retirar els òrgans interns, retirar el cervell a través del nas, i dissecar el cos en una barreja de sals anomenada natró. El cos s'embolicava llavors en lli amb amulets protectors inserits entre capes i situat en un sarcòfag antropoide decorat. Les mòmies del Baix imperi també es posaven en estoigs pintats de mòmies cartonades. Les pràctiques efectives de preservació van declinar durant les eres ptolemaica i romana, mentre es va posar més èmfasi en l'aparença externa de la mòmia, que es decorava.[143] La pràctica de l'embalsamat va suposar els primers coneixements d'anatomia humana i de medecina.

Els egipcis rics s'enterraven amb grans quantitats d'objectes de luxe, però tots els enterraments, indiferentment de l'estrat social, incloïen béns pels morts. Al començament de l'Imperi nou, el llibre dels morts es van incloure a la fossa, junt amb les estàtues uixebti que es creia que realitzaven treballs manuals per ells a l'altra vida.[144] Els rituals que reanimaven màgicament el mort acompanyaven els enterraments. Després de l'enterrament, s'esperava que els parents vius portessin ocasionalment menjar a la tomba i recitessin pregàries en nom del mort.[145]

Afers estrangers[modifica | modifica el codi]

Comerç[modifica | modifica el codi]

Gran part dels productes del comerç egipci es transportava en vaixells pel riu Nil i la mar Mediterrània. Els antics egipcis comerciaven amb els seus veïns estrangers per a obtenir béns rars i exòtics no trobats a Egipte. Al període Predinàstic, van establir comerç amb Núbia per a obtenir or i encens. També van establir comerç amb Palestina, com evidencien les àmfores d'oli d'estil palestí trobades als enterraments dels faraons de la Dinastia I.[146] Una colònia egípcia estacionada al Canaan meridional data d'una mica abans de la Dinastia I.[147] Narmer tenia terrissa egípcia produïda a Canaan i reimportada a Egipte,[148] la construcció naval data de tan aviat com el 3000 aC,[149][150] i potser de més abans.[150] El vaixell datat més antic — 75 peus de llarg, datant del 3000 aC[150] — possiblement pot haver pertangut al faraó Aha.[150]

Cap a la Dinastia II com molt tard, els antics egipcis comerciaven amb Biblos, que produïa una font crítica de fusta de qualitat no trobada a Egipte. Cap a la Dinastia V, el comerç amb el país de Punt proveïa or, resines aromàtiques, eben, ivori, i animals salvatges com els micos i babuïns.[151] Egipte comptava en el comerç amb Anatòlia tant per a quantitats essencials d'estany com per a subministrament suplementari de coure, ambdós metalls sent necessaris per a la producció de bronze. Els antics egipcis van ficar preu a la pedra blava lapislàtzuli, que s'havia d'importar des del llunyà Afghanistan. Els aliats comercials mediterranis d'Egipte també incloïen Grècia i Creta, que proveïen, entre altres béns, subministraments d'oli d'oliva.[152] A canvi de les seves importacions de luxe i matèries primeres, Egipte principalment exportava gra, or, lli, i papir, a més a més altres béns acabats incloent-hi vidre i objectes de pedra.[153]

Exèrcit[modifica | modifica el codi]

Un carro de guerra egipci.

L'exèrcit de l'antic Egipte era responsable de defensar Egipte contra invasions estrangeres, i per a mantenir la dominació egípcia de l'antic Proper Orient. L'exèrcit protegia les expedicions mineres al Sinaí durant l'Imperi antic i va lluitar a les guerres civils durant el Primer i el Segon períodes intermedis. L'exèrcit era responsable de mantenir fortificacions al llarg de les rutes comercials importants, com aquelles trobades a la ciutat de Buhen de camí cap a Núbia. Els forts també es construïen per a servir com bases militars, com la fortalesa de Sile, que era la base d'operacions per a les expedicions al llevant. A l'Imperi nou, unes sèries de faraons van fer servir l'exèrcit de terra egipci per a atacar i conquerir Cuix i parts del llevant.[154]

L'equip militar típic incloïa arcs i fletxes, llances, i escuts rodons fabricats estirant pell d'animal per sobre d'un marc de fusta. A l'Imperi nou, l'exèrcit va començar a fer servir carros de guerra que havien sigut introduïts pels invasors hicses. Les armes i escuts van continuar millorant després de l'adopció del bronze: ara els escuts eren fets de fusta sòlida amb una sivella de bronze, les llances eren tirades amb una punta de bronze, i el Khepesh es va adoptar dels soldats asiàtics.[155] Els faraó es representava normalment en l'art i la literatura muntant al capdavant de l'exèrcit, i hi ha proves que com mínim alguns faraons, com Tao II i els seus fills, ho van fer.[156] Els soldats es recrutaven de la població general, però durant, i especialment després, de l'Imperi nou, es llogaven mercenaris de Núbia, Cuix, i Líbia per a lluitar per Egipte.[157]

Tecnologia, medicina, i matemàtiques[modifica | modifica el codi]

Tecnologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Tecnologia de l'Antic Egipte

En tecnologia, medicina i matemàtiques, l'antic Egipte va assolir un estàndard relativament alt de productivitat i sofisticació. L'empirisme tradicional, com evidencien els papirs d'Edwin Smith i Ebers (c. 1600 aC), està acreditat per primer cop a Egipte, i les arrels del mètode científic també es poden seguir enrere fins als antics egipcis. Els egipcis van crear el seu propi alfabet i sistema decimal.

La fabricació de vidre era un art altament desenvolupat.

Faiança i vidre[modifica | modifica el codi]

Fins i tot abans de l'Imperi antic, els antics egipcis ja havien desenvolupat un material vidriós conegut com faiança, que tractaven com un tipus de pedra semipreciosa artificial. La faiança és una ceràmica no argilosa fabricada de diòxid de silici, petites quantitats de calç i òxid de sodi, i un colorant, típicament el coure.[158] El material es feia servir per a fabricar anelles, rajoles, figuretes, i petits recipients. Alguns mètodes es poden fer servir per a crear faiança, però la producció típica incloïa l'aplicació dels materials fets pols en forma de pasta sobre un nucli d'argila, que després es coïa. A través d'una tècnica relacionada, els antics egipcis produïen un pigment conegut com a blau egipci, també anomenat frita blava, que es produïa fusionant (o fritajant) diòxid de silici, coure, calç, i un àlcali com el natró. El producte es pot moldre i utilitzar com pigment.[159] Els antics egipcis podien fabricar una ampla varietat d'objectes del vidre amb gran destresa, però no és clar si van desenvolupar el procés independentment.[160] Tampoc és clar si van fabricar el seu propi vidre base o simplement van importar lingots prefabricats, que fonien i acabaven. Tot i això, tenien perícia tècnica en fabricar objectes, com també afegint elements de rastre per a controlar el color del vidre acabat. Es podria haver produït una gamma de colors, incloent-hi el groc, el vermell, el verd, el blau, el lila, i el blanc, i el vidre es podia haver fabricat tant transparent com opac.[161]

Medicina[modifica | modifica el codi]

Instruments mèdics de l'antic Egipte representats en una inscripció del període Prolemaic al temple de Kom Ombo.

Els problemes mèdics dels antics egipcis provenien directament del seu entorn. Viure i treballar a prop del Nil comportava plagues de malària i esquistosomosi, que causaven danys hepàtics i intestinals. La perillosa fauna salvatge com els cocodrils i hipopòtams també eren una amenaça comuna. Tota la vida treballant de pagès i construint estressava l'espina i les articulacions, i les lesions traumàtiques de la construcció i la guerra passaven una factura significativa al cos. La sorra del terra pedregós abrasava les dents, deixant-les susceptibles a abscessos (tot i que les càries eren rares).[162] Les dietes dels rics eren riques en sucres, que promovien la malaltia periodontal.[163] Tot i els físics afalagadors representats a les parets de les tombes, el sobrepès de les mòmies de gran part de la classe alta mostren els efectes d'una vida de sobreindulgència.[164] L'esperança de vida dels adults era d'uns 35 pels homes i 30 per les dones, però arribar a l'adolescència era difícil, ja que un terç de la població moria a la infància.[165]

A l'antic Orient Pròxim els metges de l'antic Egipte eren molt valorats per la seva destresa curant, i alguns, com Imhotep, van ser famosos molt després d'haver mort.[166] Herodot remarcava que hi havia un alt grau d'especialització entre els doctors egipcis, amb alguns que només tractaven el cap o l'estómac, i també hi havia oculistes i dentistes.[167] L'aprenentatge de metge tenia lloc al Per Ankh o institució de la "Casa de Vida", majoritàriament amb seu a Bubastis durant l'Imperi nou, i a Abidos i Sais al Baix imperi. Els papirs mèdics mostren coneixements empírics d'anatomia, lesions, i tractaments pràctics.[168] Les ferides es tractaven embenant amb carn crua, lli blanc, sutures, gasses, cascos i bastonets sucats amb mel per a prevenir infeccions,[169] mentre l'opi es feia servir per a alleujar el mal. Els alls i les cebes es feien servir regularment per a promoure bona salut i es pensava que alleujaven els símptomes de l'asma. Els cirurgians de l'antic Egipte cosien ferides, ajuntaven ossos trencats, i amputaven extremitats infectades, però reconeixien que certes lesions eren tan serioses que només podien acompanyar i procurar que el pacient estigués el millor possible fins que es moria.[170]

Matemàtiques[modifica | modifica el codi]

Article principal: Numeració egípcia

La construcció de grans temples i tombes i la necessitat de mesurar els camps per a poder recaptar els impostos van impulsar sistemes de càlcul matemàtics molt acurats. Els exemples atestats més antics de càlculs matemàtics daten del període predinàstic Naqada, i mostren un sistema numèric plenament desenvolupat.[171] Una carta fictícia de l'Imperi nou suggereix la importància de les matemàtiques en un egipci educat a la que l'escriptor proposa una competició escolar entre ell mateix i un altre escriba pel que fa a tasques de càlcul diàries com el recompte de terres, treball i gra.[172] Els texts com el papir de Rhind i el papir de Moscou mostren que els antics egipcis podien representar les quatre operacions matemàtiques bàsiques;a més a més de restar, multiplicar, i dividir;fer servir fraccions, calcular els volums de cubs i piràmides, i calcular les àrees superficials de rectangles, triangles, cercles i fins i tot esferes. Van entendre els conceptes bàsics d'àlgebra i geometria, i podien resoldre conjunts simples de sistemes d'equacions.[173]

23
en jeroglífic
D22

La notació matemàtica era decimal, i es basava en signes jeroglífics per a cada potència de deu fins a un milió. Cadascun es podia escriure tants cops com fos necessari per a afegir fins al nombre desitjat; per tant per a escriure el nombre vuitanta o vuit-cents, el símbol per a deu o cent s'escrivia vuit cops respectivament.[174] Per culpa dels seus mètodes de càlcul no podien manejar la majoria de fraccions amb un numerador més gran que u, les fraccions dels antics egipcis s'havien d'escriure com suma de diverses fraccions. Per exemple, la fracció dos cinquens es resolia en la suma d'un terç + un quinzè; això estava facilitat per taules estàndards de valors.[175] Algunes fraccions comunes, tot i això, s'escrivien amb un glif especial; l'equivalent dels moderns dos terços es mostra a la dreta.[176]

Els matemàtics de l'antic Egipte tenien una idea dels principis subjacents al teorema de Pitàgores, coneixent, per exemple, que un triangle tenia un angle recte oposat a la hipotenusa quan els seus costats eren a un ràtio 3-4-5.[177] També eren capaços d'estimar l'àrea del cercle restant un novè del seu diàmetre i arrodonint el resultat:

Àrea ≈ [(89)D]2 = (25681)r2 ≈ 3.16r2,

una aproximació raonable de la fórmula πr2.[178][177]

La secció àuria sembla reflectida en moltes construccions egípcies, incloent-hi les piràmides, però el seu ús pot haver sigut conseqüència involuntària de la pràctica de l'antic Egipte de combinar l'ús de cordes amb nusos amb un sentit intuïtiu de proporció i harmonia.[179]

Llegat[modifica | modifica el codi]

La cultura i els monuments de l'antic Egipte han deixat un darrer llegat al món. El culte de la deessa Isis, per exemple, va esdevenir popular a l'Imperi romà, mentre els obeliscs i altres relíquies es transportaven de retorn a Roma.[180] Els romans també importaven materials de construcció d'Egipte per a erigir estructures d'estil egipci. Historiadors antics com Herodot, Estrabó i Diodor de Sicília van estudiar i escriure sobre la terra que es va veure com un lloc de misteri.[181] Durant l'edat mitjana i el Renaixement, la cultura egípcia pagana estava en decadència després de l'esplendor del Cristianisme i l'Islam, però l'interès en l'antiguitat egípcia va continuar als escrits d'estudiosos medievals com Dhul-Nun al-Misri i Ahmad al-Maqrizi.[182]

Als segles XVII i XVIII, els viatgers i turistes europeus portaven antiguitats i escrivien històries dels seus viatges, menant a una onada d'egiptomania per tota Europa. Aquest interès renovat va enviar col·leccionistes a Egipte, que van prendre, comprar, o se'ls hi regalaven moltes antiguitats importants.[183] Tot i que l'ocupació colonial europea d'Egipte va destruir una porció significativa del llegat històric del país, alguns estrangers tenien resultats més positius. Napoleó, per exemple, va organitzar els primers estudis en egiptologia quan va portar uns 150 científics i artistes per a estudiar i documentar la història natural d'Egipte, que es va publicar a la Descripció de l'Egipte.[184] Al segle XIX, el Govern egipci i arqueòlegs indiferentment van reconèixer la importància del respecte i la integritat cultural a les excavacions. El Consell Suprem de les Antiguitats Egípcies ara aprova i vigila totes les excavacions, que són dirigides a trobar informació més que pas tresors. El consell també supervisa els programes de reconstrucció de museus i monuments dissenyats per a preservar el llegat històric d'Egipte.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Només després del 664 aC són dates segures. Per a més detalls vegeu cronologia egípcia. «Cronologia». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 25-03-2008].
  2. Dodson (2004) pàg. 46
  3. Clayton (1994) pàg. 217
  4. James (2005) pàg. 8
  5. Manuelian (1998) pàg. 6–7
  6. La faiança és terrissa envernissada o esmaltada.
  7. Clayton (1994) pàg. 153
  8. James (2005) pàg. 84
  9. Nou polis 1, pàg. 158
  10. Shaw (2002) pàg. 17
  11. Shaw (2002) pàg. 17, 67–69
  12. Redford, Donald B. Egipte, Canaan, i Israel a l'Antiguitat. (Princeton: University Press, 1992), pàg. 6.
  13. Hayes (1964) pàg. 220
  14. Midant-Reynes (2000) pàg. 106
  15. Hayes (1964) pàg. 230
  16. Midant-Reynes (2000) pàg. 210–19
  17. «La Civilització Badari». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  18. Shaw (2002) pàg. 39
  19. Midant-Reynes (2000) pàg. 211
  20. Mallory-Greenough (2002), pàg. 84
  21. «Cronologia del Període Naqada». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 9-03-2008].
  22. Shaw (2002) pàg. 61
  23. «Faiança en diferents Períodes». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 9-03-2008].
  24. Allen (2000) pàg. 1
  25. Sureda, Joan (1988) pàg.128
  26. Shaw (2002) pàg. 78–80
  27. Clayton (1994) pàg. 12–13
  28. Clayton (1994) pàg. 6
  29. Robins (1997) pàg. 32
  30. Shaw (2002) pàg. 70
  31. «Egipte Dinàstic Antic». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  32. James (2005) pàg. 40
  33. Shaw (2002) pàg. 102
  34. Shaw (2002) pàg. 116–7
  35. Clayton (1994) pàg. 69
  36. Shaw (2002) pàg. 120
  37. 37,0 37,1 Shaw (2002) pàg. 146
  38. Clayton (1994) pàg. 29
  39. Shaw (2002) pàg. 148
  40. Clayton (1994) pàg. 79
  41. Shaw (2002) pàg. 158
  42. Shaw (2002) pàg. 179–82
  43. Robins (1997) pàg. 90
  44. Shaw (2002) pàg. 188
  45. 45,0 45,1 Ryholt (1997) pàg. 310
  46. Shaw (2002) pàg. 189
  47. Shaw (2002) pàg. 224
  48. James (2005) pàg. 48
  49. «Hatshepsut». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2007-12-09].
  50. Clayton (1994) pàg. 108
  51. Aldred (1988) pàg. 259
  52. Cline (2001) pàg. 273
  53. De les seves dues principals esposes i un gran harem, Ramsès II va tenir més de 100 fills. Clayton (1994) pàg. 146
  54. Tyldesley (2001) pàg. 76–7
  55. James (2005) pàg. 54
  56. Cerny (1975) pàg. 645
  57. Shaw (2002) pàg. 345
  58. Shaw (2002) pàg. 358
  59. Shaw (2002) pàg. 383
  60. Shaw (2002) pàg. 385
  61. Shaw (2002) pàg. 405
  62. Shaw (2002) pàg. 411
  63. Shaw (2002) pàg. 418
  64. James (2005) pàg. 62
  65. James (2005) pàg. 63
  66. Shaw (2002) pàg. 426
  67. 67,0 67,1 Shaw (2002) pàg. 422
  68. Shaw (2002) pàg. 441
  69. Shaw (2002) pàg. 445
  70. 70,0 70,1 70,2 70,3 Manuelian (1998) pàg. 358
  71. Manuelian (1998) pàg. 363
  72. Meskell (2004) pàg. 23
  73. 73,0 73,1 73,2 Manuelian (1998) pàg. 372
  74. Walbank (1984) pàg. 125
  75. Manuelian (1998) pàg. 383
  76. James (2005) pàg. 136
  77. Billard (1978) pàg. 109
  78. «Classes socials a l'antic Egipte». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2007-12-11].
  79. Janet H. Johnson. «Drets Legals de les Dones a l'Antic Egipte». University of Chicago. [Consulta: 2008-03-09].
  80. Oakes (2003) pàg. 472
  81. McDowell (1999) pàg. 168
  82. Manuelian (1998) pàg. 361
  83. Nicholson (2000) pàg. 514
  84. Nicholson (2000) pàg. 506
  85. Nicholson (2000) pàg. 510
  86. Nicholson (2000) pàg. 577 and 630
  87. 87,0 87,1 Strouhal (1989) pàg. 117
  88. 88,0 88,1 88,2 Manuelian (1998) pàg. 381
  89. Nicholson (2000) pàg. 409
  90. Oakes (2003) pàg. 229
  91. Sureda, oan (1988) pàg.188-189
  92. Lucas (1962) pàg. 413
  93. Nicholson (2000) pàg. 28
  94. Scheel (1989) pàg. 14
  95. Nicholson (2000) pàg. 166
  96. Nicholson (2000) pàg. 51
  97. Loprieno (1995b) pàg. 2137
  98. Loprieno (2004) pàg. 161
  99. Loprieno (2004) pàg. 162
  100. Loprieno (1995b) pàg. 2137-38
  101. Vittman (1991) pàg. 197–227
  102. Loprieno (1995a) pàg. 46
  103. Loprieno (1995a) pàg. 74
  104. Loprieno (2004) pàg. 175
  105. Allen (2000) pàg. 67, 70, 109
  106. Loprieno (2005) pàg. 2147
  107. Loprieno (2004) pàg. 173
  108. Allen (2000) pàg. 13
  109. Allen (2000) pàg. 7
  110. Loprieno (2004) pàg. 166
  111. El-Daly (2005) pàg. 164
  112. Allen (2000) pàg. 8
  113. Strouhal (1989) pàg. 235
  114. Lichtheim (1975) pàg. 11
  115. Lichtheim (1975) pàg. 215
  116. Lichtheim (1980) pàg. 159
  117. Manuelian (1998) pàg. 401
  118. Manuelian (1998) pàg. 403
  119. Manuelian (1998) pàg. 405
  120. Manuelian (1998) pàg. 406–7
  121. Manuelian (1998) pàg. 399–400
  122. «Música a l'Antic Egipte». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  123. Manuelian (1998) pàg. 126
  124. Clarke (1990) pàg. 94–7
  125. Badawy (1968) pàg. 50
  126. «Tipus de temples a l'antic Egipte». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  127. Dodson (1991) pàg. 23
  128. Robins (1997) pàg. 29
  129. Robins (1997) pàg. 21
  130. Robins (2001) pàg. 12
  131. Nicholson (2000) pàg. 105
  132. 132,0 132,1 James (2005) pàg. 122
  133. Robins (1998) pàg. 74
  134. Shaw (2002) pàg. 216
  135. Robins (1998) pàg. 149
  136. Robins (1998) pàg. 158
  137. James (2005) pàg. 102
  138. James (2005) pàg. 117
  139. 139,0 139,1 Shaw (2002) pàg. 313
  140. Allen (2000) pàg. 79, 94–5
  141. Wasserman, (1994) pàg. 150–3
  142. «Mòmies i Momificació: Imperi Antic». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  143. «Mòmies i momificació: Baix Imperi, Períodes Ptolemaic, Romà i Cristià». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  144. «Uixebtis». Digital Egypt for Universities, University College London. [Consulta: 2008-03-09].
  145. James (2005) pàg. 124
  146. Shaw (2002) pàg. 72
  147. Naomi Porat and Edwin van den Brink (editor), "Una Colònia Egípcia a la Palestina Meridional d'Entre el Predinàstic Tardà i el Dinàstic Recent," a El Delta del Nil en Transició: 4t a 3r Mil·lenni aC (1992), pàg. 433-440.
  148. Naomi Porat, "Indústria Local de Terrissa Egípcia a la Palestina Meridional Durant el Període del Bronze I," a Butlletí de l'Egiptòleg, Seminari 8 (1986/1987), pàg. 109-129. Vegeu University College London web post, 2000.
  149. Ward, Cheryl. "La Barca de Fusta Més Vella del Món", a Archaeology (Volum 54, Nombre 3, Maig/Junny 2001). Archaeological Institute of America.
  150. 150,0 150,1 150,2 150,3 Schuster, Angela M.H. "Aquesta Vella Barca", Dec. 11, 2000. Archaeological Institute of America.
  151. Shaw (2002) pàg. 322
  152. Manuelian (1998) pàg. 145
  153. Harris (1990) pàg. 13
  154. Shaw (2002) pàg. 245
  155. Manuelian (1998) pàg. 366–7
  156. Clayton (1994) pàg. 96
  157. Shaw (2002) pàg. 400
  158. Nicholson (2000) pàg. 177
  159. Nicholson (2000) pàg. 109
  160. Nicholson (2000) pàg. 195
  161. Nicholson (2000) pàg. 215
  162. Filer (1995) pàg. 94
  163. Filer (1995) pàg. 78–80
  164. Filer (1995) pàg. 21
  165. Les xifres es donen en relació a l'esperança de vida adulta i no reflecteix pas l'esperança de vida en néixer. Filer (1995) pàg. 25
  166. Filer (1995) pàg. 39
  167. Strouhal (1989) pàg. 243
  168. Strouhal (1989) pàg. 244–46
  169. Strouhal (1989) pàg. 250
  170. Filer (1995) pàg. 38
  171. L'estudi de les matemàtiques egípcies és incompleta a causa de l'incomptable material disponible i la falta d'estudis exhaustius dels texts que s'han descobert. Imhausen et al. (2007) pàg. 13
  172. Imhausen et al. (2007) pàg. 11
  173. Clarke (1990) pàg. 222
  174. Clarke (1990) pàg. 217
  175. Clarke (1990) pàg. 218
  176. Gardiner (1957) pàg. 197
  177. 177,0 177,1 Strouhal (1989) pàg. 241
  178. Imhausen et al. (2007) pàg. 31
  179. Kemp (1989) pàg. 138
  180. Siliotti (1998) pàg. 8
  181. Siliotti (1998) pàg. 10
  182. El-Daly (2005) pàg. 112
  183. Siliotti (1998) pàg. 13
  184. Siliotti (1998) pàg. 100

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Aldred, Cyril. Akhenaten, King of Egypt. London, England: Thames and Hudson, 1988. ISBN 0-500-05048-1. 
  • Allen, James P.. Middle Egyptian: An Introduction to the Language and Culture of Hieroglyphs. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2000. ISBN 0-521-77483-7. 
  • Badawy, Alexander. A History of Egyptian Architecture. Vol III. Berkeley, California: University of California Press, 1968. ISBN 0-520-00057-9. 
  • Billard, Jules B. Ancient Egypt: Discovering its Splendors. Washington D.C.: National Geographic Society, 1978. 
  • Cerny, J. Egypt from the Death of Ramesses III to the End of the Twenty-First Dynasty' in The Middle East and the Aegean Region c.1380–1000 BC. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1975. ISBN 0-521-08691-4. 
  • Clarke, Somers; R. Engelbach. Ancient Egyptian Construction and Architecture. New York, New York: Dover Publications, Unabridged Dover reprint of Ancient Egyptian Masonry: The Building Craft originally published by Oxford University Press/Humphrey Milford, London, (1930), 1990. ISBN 0-486-26485-8. 
  • Clayton, Peter A. Chronicle of the Pharaohs. London, England: Thames and Hudson, 1994. ISBN 0-500-05074-0. 
  • Cline, Eric H., O'Connor, David Kevin. Amenhotep III: Perspectives on His Reign. Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 2001, p. 273. ISBN 0-472-08833-5. 
  • Dodson, Aidan. Egyptian Rock Cut Tombs. Buckinghamshire, UK: Shire Publications Ltd, 1991. ISBN 0-7478-0128-2. 
  • Dodson, Aidan; Hilton, Dyan. The Complete Royal Families of Ancient Egypt. London, England: Thames & Hudson, 2004. ISBN 0500051283. 
  • El-Daly, Okasha. Egyptology: The Missing Millennium. London, England: UCL Press, 2005. ISBN 1-844-72062-4. 
  • Filer, Joyce. Disease. Austin, Texas: University of Texas Press, 1996. ISBN 0-292-72498-5. 
  • Francis, James D. Egyptians Rituals. Cambra,australia: Austalian Books, 2000. ISBN 0-500-05374-0. 
  • Gardiner, Sir Alan. Egyptian Grammar: Being an Introduction to the Study of Hieroglyphs. Oxford, England: Griffith Institute, 1957. ISBN 0-900416-35-1. 
  • Hayes, W. C.. «Most Ancient Egypt: Chapter III. The Neolithic and Chalcolithic Communities of Northern Egypt». Journal of Near Eastern Studies, 23, October 1964, pàg. 217–272.
  • Imhausen, Annette; Eleanor Robson, Joseph W. Dauben, Kim Plofker, J. Lennart Berggren, Victor J. Katz. The Mathematics of Egypt, Mesopotamia, China, India, and Islam: A Sourcebook. Princeton: Princeton University Press, 2007. ISBN 0-691-11485-4. 
  • James, T.G.H.. The British Museum Concise Introduction to Ancient Egypt. Ann Arbor, Michigan: University of Michigan Press, 2005. ISBN 0-472-03137-6. 
  • Kemp, Barry. Ancient Egypt: Anatomy of a Civilization. London, England: Routledge, 1991. ISBN 0415063469. 
  • Lichtheim, Miriam. Ancient Egyptian Literature, vol 1. London, England: University of California Press, 1975. ISBN 0-520-02899-6. 
  • Lichtheim, Miriam. Ancient Egyptian Literature, A Book of Readings. Vol III: The Late Period. Berkeley, California: University of California Press, 1980. ISBN 0-520-24844-1. 
  • Loprieno, Antonio. Ancient Egyptian: A linguistic introduction. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1995a. ISBN 0-521-44849-2. 
  • Loprieno, Antonio. Civilizations of the Ancient Near East. 4. Charles Scribner, 1995b, p. 2137–2150. ISBN 1-565-63607-4. «Ancient Egyptian and other Afroasiatic Languages» 
  • Loprieno, Antonio. The Cambridge Encyclopedia of the World's Ancient Languages. Cambridge University Press, 2004, p. 160–192. ISBN 0-52-156256-2. «Ancient Egyptian and Coptic» 
  • Lucas, Alfred. Ancient Egyptian Materials and Industries, 4th Ed.. London, England: Edward Arnold Publishers, 1962. ISBN 1854170465. 
  • Mallory-Greenough, Leanne M.. «The Geographical, Spatial, and Temporal Distribution of Predynastic and First Dynasty Basalt Vessels». The Journal of Egyptian Archaeology. Egypt Exploration Society [London, England], 88, 2002, pàg. 67–93. DOI: 10.2307/3822337.
  • Manuelian, Peter Der. Egypt: The World of the Pharaohs. Bonner Straße, Cologne Germany: Könemann Verlagsgesellschaft mbH, 1998. ISBN 3-89508-913-3. 
  • McDowell, A. G.. Village life in ancient Egypt: laundry lists and love songs. Oxford, England: Oxford University Press, 1999. ISBN 0-19-814998-0. 
  • Meskell, Lynn. Object Worlds in Ancient Egypt: Material Biographies Past and Present (Materializing Culture). Oxford, England: Berg Publishers, 2004. ISBN 1-85973-867-2. 
  • Midant-Reynes, Béatrix. The Prehistory of Egypt: From the First Egyptians to the First Pharaohs. Oxford, England: Blackwell Publishers, 2000. ISBN 0-631-21787-8. 
  • Nicholson, Paul T. et al.. Ancient Egyptian Materials and Technology. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 2000. ISBN 0521452570. 
  • Oakes, Lorna. Ancient Egypt: An Illustrated Reference to the Myths, Religions, Pyramids and Temples of the Land of the Pharaohs. New York, New York: Barnes & Noble, 2003. ISBN 0-7607-4943-4. 
  • Robins, Gay. The Art of Ancient Egypt. Cambridge, Massachusetts: Harvard University Press, 2000. ISBN 0-674-00376-4. 
  • Ryholt, Kim. The Political Situation in Egypt During the Second Intermediate Period. Copenhagen, Denmark: Museum Tusculanum, January 1997. ISBN 8772894210. 
  • Scheel, Bernd. Egyptian Metalworking and Tools. Haverfordwest, Great Britain: Shire Publications Ltd, 1989. ISBN 0747800014. 
  • Shaw, Ian. The Oxford History of Ancient Egypt. Oxford, England: Oxford University Press, 2003. ISBN 0-500-05074-0. 
  • Siliotti, Alberto. The Discovery of Ancient Egypt. Edison, New Jersey: Book Sales, Inc., 1998. ISBN 0-7858-1360-8. 
  • Strouhal, Eugen. Life in Ancient Egypt. Norman, Oklahoma: University of Oklahoma Press, 1989. ISBN 0-8061-2475-x. 
  • Sureda, Joan. Historia Universal del Arte:Las primeras civilizaciones. Barcelona, Editorial Planeta, 1988. ISBN 84-320-6681-8. 
  • Tyldesley, Joyce A.. Ramesses: Egypt's greatest pharaoh. Harmondsworth, England: Penguin, 2001, p. 76–77. ISBN 0-14-028097-9. 
  • Vittman, G.. «Zum koptischen Sprachgut im Ägyptisch-Arabisch». Wiener Zeitschrift für die Kunde des Morgenlandes. Institut für Orientalistik, Vienna University [Vienna, Austria], 81, 1991, pàg. 197–227.
  • Walbank, Frank William. The Cambridge ancient history. Cambridge, UK: Cambridge University Press, 1984. ISBN 0-521-23445-X. 
  • Wasserman, James; Faulkner, Raymond Oliver; Goelet, Ogden; Von Dassow, Eva. The Egyptian Book of the dead, the Book of going forth by day: being the Papyrus of Ani. San Francisco, California: Chronicle Books, 1994. ISBN 0-8118-0767-3. 
  • Wilkinson, R. H.. The Complete Temples of Ancient Egypt. London, England: Thames and Hudson, 2000. ISBN 0500051003. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Antic Egipte