Uthman ibn Affan
.jpg) (644)  | |
| Nom original | (ar) عثمان بن عفان |
|---|---|
| Biografia | |
| Naixement | 574 la Meca |
| Mort | 17 juny 656 (Gregorià) (81/82 anys) Medina (primer califat) |
| Causa de mort | Homicidi (Traumatisme contús ) |
| Sepultura | al-Baqí Medina |
| 3r Califa Rashidun | |
| 5 novembre 644 – 17 juny 656 (Gregorià) ← Úmar ibn al-Khattab – Alí ibn Abi-Tàlib → | |
| Dades personals | |
| Religió | Islam |
| Activitat | |
| Ocupació | polític |
| Família | |
| Cònjuge | Umm-Amr bint Júndub Umm al'-Banin bint Ayni (en)  Fatima Bint Al-Waleed (en) Ramla bint Xayba Umm-Kulthum bint Muhàmmad (624–) Nàïla bint al-Faràfissa (641–656) Ruqayya bint Muhàmmad (valor desconegut–624), mort del cònjuge |
| Fills | Aban ibn Uthman ibn Affan, fill (  )Saïd ibn Uthman Màryam bint Uthman ( Umm-Amr bint Júndub)Amr ibn Uthman ibn Affan ( Umm-Amr bint Júndub)Abd-Al·lah ibn Uthman ibn Affan, fill ( Ruqayya bint Muhàmmad) |
| Pares | Affan ibn Abi-l-As i Arwa bint Kurayz |
| Germans | Umm-Kulthum ibn Uqba, al-Walid ibn Uqba, Khàlid ibn Uqba ibn Abi-Muayt, Aminah bint Affan (en) i Umara ibn Uqba |
Uthman ibn Affan (àrab: عثمان بن عفان, ʿUṯmān ibn ʿAffān) (c. 579 - 17 de juliol de 656) va ser un dels sahaba («companys») del profeta Muhàmmad. Havent estat un dels primers convertits a l'islam, va tenir un paper molt important en la primera etapa de la història islàmica, especialment com a tercer califa (644-656) i com a compilador de l'Alcorà. Uthman ibn Affan va tenir moltes dones, entre elles Ruqayya, filla del Profeta, i molts fills, entre ells Aban ibn Uthman ibn Affan, que fou governador de Medina. Pertanyia als Banu Umayya.
Biografia[modifica]
Abans de ser califa[modifica]
Era un comerciant ric, guapo i elegant, i que dedicava molta atenció al seu aspecte personal i netedat; es va convertir a l'islam quan es va casar amb la filla de Mahoma, Ruqayya, o segons alguns una mica abans, i fou el personatge de més alt rang convertit fins aleshores. Hauria participat en les dues hègires a Axum. Indolent, no va prendre part a la batalla de Badr amb l'excusa de cuidar la seva dona malalta. Morta Ruqayya, es va casar amb una altra filla de Mahoma, Umm-Kulthum. No va fer res destacat en els califats d'Abu-Bakr as-Siddiq i Umar ibn al-Khattab. De manera inexplicable el consell dels sis notables que havia d'elegir successor (entre ells), instituït per Umar al seu llit de mort, el va designar com a nou califa. Es diu que els candidats importants van quedar apartats per les seves rivalitats entre ells o per l'oposició a Umar, i dels tres que van restar, Uthman era l'únic del clan omeia i fou elegit (11 de novembre del 644).
El califat[modifica]
El seu califat està generalment dividit en dues parts: 644 a 650, considerat un bon govern; i 650 a 656 considerat època de desordre i il·legalitat. La separació entre les dues parts hauria estat marcada per la pèrdua del segell del Profeta, el qual segons la tradició li va caure al pou d'Arís.
Uthman va seguir en general la política del califa anterior, però a partir del 650 l'oposició a mesures ja iniciades pel seu predecessor, es van mostrar inacceptables sota Uthman. Van començar a aparèixer greuges, com l'acusació de nepotisme per nomenar membres de la seva família per càrrecs importants (sobretot governs provincials) com Muàwiya ibn Abi-Sufyan a Síria, Abd-Al·lah ibn Àmir ibn Kuraiz a Bàssora (al lloc de Abu-Mussa al-Aixarí), i al-Walid ibn Uqba a Kufa (al lloc de Sad ibn Abi-Waqqàs); al-Walid era el seu germanastre i els altres dos també eren parents bastant propers. Walid fou destituït per la seva implicació en un escàndol, i el va substituir un altre parent, Saïd ibn al-As. El govern d'Egipte, que semblava destinat a ser conservat de per vida pel conqueridor Amr ibn al-As, fou donat a Abd-Al·lah ibn Sad ibn Abi-Sarh, que encara que no era omeia tenia un passat dubtós. I el principal conseller fou Marwan ibn al-Hàkam ibn Abi l-Asi, el seu cosí i per tant també omeia, el qual va cridar de l'exili el seu pare, on havia estat enviat pel mateix Mahoma. Uthman es proposava reforçar el govern enfront de les tendències autonomistes dels governadors, però Úmar havia aconseguit el mateix sense provocar cap enrenou pel seu major prestigi i per no donar una aparença criticable, ja que la seva autoritat s'imposava a funcionaris d'altres tribus i clans sense que estiguessin vinculats a ell per la sang. El resultat de la política d'Uthman no fou una influència sobre els seus governadors/parents sinó d'aquests envers el califa.
El tresor requeria una aportació constant d'ingressos procedents del botí. Per això sota Uthman es van fer diverses expedicions i conquestes: es va acabar la conquesta de l'imperi sassànida, ara vacant per la mort del rei Yezdegerd III; es va ocupar Armènia; es van fer incursions al Magreb occidental, a Núbia i a l'Àsia Menor. Però el botí no fou l'abundant que s'esperava; Uthman no el va repartir sencer entre els combatents sinó que en va reservar una part pels seus parents que eren governadors provincials, i alguns que no ho eren, pels que va desenvolupar el sistema de feus (katai) iniciat per Úmar. La disminució de les pensions militars, a les quals l'estat no podia fer front, van crear noves causes de descontentament.
Uthman va ordenar una redacció oficial de l'Alcorà. Els companys del Profeta i l'estament religiós van mostrar la seva oposició en eliminar-se les versions provincials, que permetien als seus intèrprets i lectors, els kurra, tenir un gran poder sobre les masses que Uthman temia que els podia fer independents. Els kurra podien utilitzar passatges autèntics o imaginaris per portar l'aigua al seu molí, i la mesura sembla doncs adequada però lògicament no va agradar als afectats i es va considerar que Uthman s'erigia en únic coneixedor de la veritat per damunt del mateix Profeta.
La Batalla dels Pals va tenir lloc el 654 entre els àrabs musulmans dirigits per Abu al-A'war i la flota romana d'Orient comandada personalment per l'emperador Constant II.[1] Va ser part de la primera campanya de Muàwiya ibn Abi-Sufyan per conquistar Constantinoble.[2] La flota romana d'Orient fou destruïda, i la flota àrab continuà per intentar un setge de Constantinoble que no va reeixir per una tempesta ferotge que va enfonsar les naus amb maquinària de setge a bord, i la força terrestre dirigida per Muàwiya ibn Abi-Sufyan a Calcedònia, sense l'artilleria, va haver de tornar a Síria.[3]
Es va formar una coalició d'interessats a oposar-se a Uthman: els amsar d'Egipte, els antics governadors deposats i els antics companys del Profeta allunyats del poder. Uthman, poc capacitat per si mateix, no fou a més ben aconsellat i no va veure el que s'acostava. El primer senyal fou un intent de revolta a l'Iraq. Després va seguir l'afer d'Abu Dharr, predecessor de l'ascetisme musulmà exiliat a Síria, que fou relegat a Rabadha on va morir per manca de les coses més necessàries. El 653 van esclatar disturbis seriosos a Kufa dirigits pels kurra, i van aconseguir la deposició del governador Saïd ibn al-As que fou substituït per l'antic governador de Bàssora Abu Musa al-Ashari, un pietista (i enemic d'Uthman) la qual cosa va deixar Kufa de fet fora de les mans del govern central. També a Egipte, Abd Allah ibn Sad, que havia vençut els romans d'Orient la batalla dels Pals[4] va haver de renunciar sota pressió d'un grup dirigit per Muhàmmad ibn Abi-Hudhayfa, fill adoptiu d'Uthman però oposat a aquest; Amr ibn al-As, que després de la seva deposició s'havia retirat a Palestina, es creu que va estar al darrere del moviment revolucionari a Egipte que va implicar a àmplies capes de la classe dirigent, molt més nombrosos que a cap altra província.
El 656 tropes de les províncies d'Egipte, Bassòra i Kufa van avançar cap a Medina. Els egipcis, els primers a arribar, estaven dirigits per Abd al-Rahman ibn Udays que va assetjar Medina, entrevistant-se amb el califa i exposant els seus greuges. El califa, amb una actitud humil i conciliadora, va aconseguir calmar els rebels i els va concedir les seves peticions. Els egipcis van retornar però a al-Arish van interceptar un correu que ordenava al governador Ibn Abi Sarh d'eliminar tots els caps del moviment al seu retorn; llavors els egipcis van retornar a Medina.
Uthman va negar l'autenticitat de la carta i va suggerir que havia estat fabricada pels seus enemics i es diu que en realitat així fou i que la carta era obra de Marwan ibn al-Hàkam però Uthman sospitava d'Alí ibn Abi-Tàlib. Els egipcis assetjaven Medina en l'anomenat segon setge. Uthman fou amenaçat de mort i va ratificar que la carta era una falsificació, que ell era un col·lector de texts de l'Alcorà des de temps del mateix Profeta, que estava casat amb dues filles del Profeta, i que havia portat una vida d'espiritualitat exemplar. Els antics companys, opositors d'Uthman, van mostrar la seva hipocresia, ja que no es van posar al costat dels rebels com haurien hagut de fer, ni tampoc van donar suport a Uthman, i van declarar la seva "neutralitat". Àïxa, la vídua del Profeta i enemiga d'Uthman, va eludir la decisió anant-se'n en pelegrinatge a la Meca. Uthman, sense cap mitjà per resistir, va mantenir la dignitat i va refusar abdicar.
Mort i successió[modifica]
El setge va començar el juny del 656. En un moment algunes persones dirigides per Muhàmmad ibn Abi-Bakr, fill del primer califa i germà d'Àïxa, van matar Uthman (la tradició assigna la mort a diverses persones, entre elles Talha ibn Ubayd-Al·lah[5]) el 17 de juliol del 656. L'esposa d'Uthman, la kalbita Nàïla bint al-Furàfisa, fou ferida, i la casa on vivien saquejada. Muàwiya havia enviat tropes des de Síria però expressament les havia enviat amb retard segons la tradició, i en tot cas van rebre la notícia a mig camí que Uthman ja era mort i van retornar a Damasc.
Es va procedir a l'elecció d'un nou califa i mercès al suport dels ansar de Medina fou elegit Alí ibn Abi-Tàlib.[6]
Referències[modifica]
- ↑ Finlay, 1854, p. 463.
- ↑ Salvatore, Cosentino «Constans II and the Byzantine navy» (en anglès). Byzantinische Zeitschrift, 100, 2. ISSN: 0007-7704.
- ↑ O'Sullivan, Shaun «Sebeos' account of an Arab attack on Constantinople in 654» (en anglès). Byzantine and Modern Greek Studies, 28, 1, 01-01-2004, pàg. 67–88. DOI: 10.1179/byz.2004.28.1.67. ISSN: 0307-0131.
- ↑ Ridpath, John Clark. Ridpath's Universal History, Merrill & Baker, Vol. 12, New York, p. 483.
- ↑ Bagley, F.R.C.. Twenty-three Years: A Study of the Prophetic Career of Mohammad (en anglès). Routledge, 2013, p. 188. ISBN 1135030413.
- ↑ Middleton, John. World Monarchies and Dynasties (en anglès). Routledge, 2015, p. 145. ISBN 1317451589.
Bibliografia[modifica]
- Annali dell'Islam, 1905, 8 volums, text complet, per Leone Caetani (1869-1935)
- Finlay, George. "History of the Byzantine and Greek Empires from 1057 - 1453", volum 2. William Blackwood & Sons, 1854.
Vegeu també[modifica]
| Precedit per: Úmar ibn al-Khattab |
Califa 644-656 |
Succeït per: Alí ibn Abi-Tàlib |
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Uthman ibn Affan |