Uthman ibn Affan

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Uthman ibn Affan (en àrab عثمان بن عفان, ʿUṯmān ibn ʿAffān) (c. 579 - 17 de juliol de 656) va ser un dels sahaba ("Companys" del profeta Muhàmmad). Havent estat un dels primers convertits a l'islam, va jugar un paper molt important en la primera etapa de la història islàmica, especialment com a tercer califa (644-656) i com a compilador de l'Alcorà. Uthman ibn Affan va tenir moltes dones, entre elles Ruqayya, filla del Profeta, i molts fills, entre ells Aban ibn Uthman ibn Affan, que fou governador de Medina. Pertanyia als Banu Umayya i en aquest article es pot veure la seva genealogia.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Abans de ser califa[modifica | modifica el codi]

Era un comerciant ric, guapo i elegant, i que dedicava molta atenció al seu aspecte personal i netedat; es va convertir a l'islam quan es va casar amb la filla de Mahoma, Ruqayya, o segons alguns una mica abans, i fou el personatge de més alt rang convertit fins aleshores. Hauria participat en les dues hègires a Aksum. Indolent, no va prendre part a la batalla de Badr amb l'excusa de cuidar la seva dona malalta. Morta Rukayya es va casar amb una altra filla de Mahoma, Umm-Kulthum. No va fer res destacat en els califats d'Abu-Bakr as-Siddiq i Umar ibn al-Khattab. De manera inexplicable el consell dels sis notables que havia d'elegir successor (entre ells), instituït per Umar al seu llit de mort, el va designar com a nou califa. Es diu que els candidats importants van quedar apartats per les seves rivalitats entre ells o per l'oposició a Umar, i dels tres que van restar, Uthman era l'únic del clan omeia i fou elegit (11 de novembre del 644).

El Califat[modifica | modifica el codi]

El seu califat està generalment dividit en dues parts: 644 a 650, considerat un bon govern; i 650-656 considerat època de desordre i il·legalitat. La separació entre les dues parts hauria estat marcada per la pèrdua del segell del Profeta, el qual segons la tradició li va caure al pou d'Arís a Uthman.

Uthman va seguir en general la política d'Úmar, però a partir del 650 l'oposició a mesures ja iniciades pel seu predecessor, es van mostrar inacceptables sota Uthman. Van començar a aparèixer greuges sent els principals l'acusació de nepotisme al nomenar a membres de la seva família per càrrecs importants (sobretot governs provincials) com Muawiya ibn Abi Sufyan a Síria, Abd Allah ibn Amir ibn Kuraiz a Bàssora (al lloc de Abu Musa al-Ashari), i al-Walid ibn Uqba a Kufa (al lloc de Sad ibn Abi-Waqqàs); Walid era fins i tot el seu germanastre i els altres dos també eren parents bastant propers. Walid fou cessat per la seva implicació en un escàndol, i el va substituir un altre parent, Said ibn al-As. El govern d'Egipte que semblava destinat a ser conservat de per vida pel conqueridor Amr ibn al-As, fou donat a Abd Allah ibn Sad ibn Abi Sarh, que encara que no era omeia tenia un passat dubtós. I el principal conseller fou Marwan ibn al-Hàkam ibn Abi l-Asi, el seu cosí i per tant també omeia, el qual va cridar de l'exili al seu pare, on havia estat enviat pel propi Mahoma. Uthman es proposava reforçar el govern enfront de les tendències autonomistes dels governadors, però Úmar havia aconseguit el mateix sense provocar cap enrenou pel seu major prestigi i per no donar una aparença criticable, ja que la seva autoritat s'imposava a funcionaris d'altres tribus i clans sense que estiguessin vinculats a ell per la sang. El resultat de la política d'Uthman no fou una influència sobre els seus governadors/parents sinó d'aquestos envers el califa.

El tresor requeria una aportació constant d'ingressos procedents del botí. Per això sota Uthman es van fer diverses expedicions i conquestes: es va acabar la conquesta de l'imperi sassànida, ara vacant per la mort de Yezdegerd III; es va ocupar Armènia; es van fer incursions al Magreb occidental, a Núbia i a l'Àsia Menor. Però el botí no fou l'abundant que s'esperava; Uthman no el va repartir sencer entre els combatents sinó que en va reservar una part pels seus parents que eren governadors provincials, i alguns que no ho eren, pels que va desenvolupar el sistema de feus (katai) iniciat per Úmar. La disminució de les pensions militars, a les que l'estat no podia fer front, van crear noves causes de descontentament.

Uthman va ordenar una redacció oficial de l'Alcorà. Els companys del Profeta i l'estament religiós van mostrar la seva oposició en eliminar-se les versions provincials, que permetien als seus intèrprets i lectors, els kurra, tenir un gran poder sobre les masses que Uthman temia que els podia fer independents. Els kurra podien utilitzar passatges autèntics o imaginaris per portar l'aigua al seu molí, i la mesura sembla doncs adequada però lògicament no va agradar als afectats i es va considerar que Uthman s'erigia en únic coneixedor de la veritat per damunt del mateix Profeta.

Es va formar una coalició d'interessats en oposar-se a Uthman: els amsar d'Egipte, els antics governadors deposats, els antics companys del Profeta allunyats del poder. Uthman, poc capacitat per si mateix, no fou a més ben aconsellat i no va veure el que s'acostava. La primera senyal fou un intent de revolta a l'Iraq. Després va seguir l'afer dels Abu Dharr, predecessor de l'ascetisme musulmà exiliat a Síria, que fou relegat a Rabadha om va morir per manca de les coses més necessàries; el 653 van esclatar disturbis seriosos a Kufa dirigits pels kurra, i van aconseguir la deposició del governador Said ibn al-As que fou substituït per l'antic governador de Bàssora Abu Musa al-Ashari, un pietista (i enemic d'Uthman) el que va deixar Kufa de fet fora de les mans del govern central. També a Egipte Ibn Abi Sarh, que havia vençut als bizantins la batalla naval de Dhat al-Sawari en la que la flota bizantina fou destruïda (655/656)[1] va haver de renunciar sota pressió d'un grup dirigit per Muhàmmad ibn Abi Hudhayfa, fill adoptiu d'Uthman però oposat a aquest; Amr ibn al-As, que després de la seva deposició s'havia retirat a Palestina, es creu que va estar al darrere del moviment revolucionari a Egipte que va implicar a àmplies capes de la classe dirigent, molt més nombrosos que a cap altra província.

El 656 tropes de les províncies d'Egipte, Bassòra i Kufa van avançar cap a Medina. Els egipcis, els primers a arribar, estaven dirigits per Abd al-Rahman ibn Udays que va assetjar Medina, entrevistant-se amb el califa i exposant els seus greuges; el califa amb una actitud humil i conciliadora va aconseguir calmar als rebels i els va concedir les seves peticions. Els egipcis van retornar però a al-Arish van interceptar un correu que ordenava al governador Ibn Abi Sarh d'eliminar tots els caps del moviment al seu retorn; llavors els egipcis van retornar a Medina.

Uthman va negar l'autenticitat de la carta i va suggerir que havia estat fabricada pels seus enemics i es diu que en realitat així fou i que la carta era obra de Marwan ibn al-Hàkam però Uthman sospitava d'Alí ibn Abi-Tàlib. Els egipcis assetjaven Medina en l'anomenat segon setge. Uthman fou amenaçat de mort i va ratificar que la carta era una falsificació, que era un col·lector de texts de l'Alcorà des de temps del mateix Profeta, que estava casat amb fues filles del Profeta, i que havia portat una vida d'espiritualitat exemplar. Els antics companys, opositors d'Uthman, van mostrar la seva hipocresia, ja que no es van posar al costat dels rebels com haurien hagut de fer, ni tampoc van donar suport a Uthman, i van declarar la seva "neutralitat". Àïxa, la vídua del Profeta i enemiga d'Uthman, va eludir la decisió marxant en pelegrinatge a la Meca. Uthman, sense cap mitjà per resistir, va mantenir la dignitat i va refusar abdicar.

Mort i successió[modifica | modifica el codi]

El setge va durar un temps indefinit des de juny del 656; en un moment algunes persones dirigides per Muhammad ibn Abi Bakr, fill del primer califa i germà d'Àïxa, i algun d'ells va matar Uthman (la tradició assigna la mort a diverses persones, entre elles Talha ibn Ubayd-Al·lah[2]) el 17 de juliol del 656. L'esposa d'Uthman, la kalbita Naila bint al-Furafisa, fou ferida, i la casa on vivien saquejada. Muawiya havia enviat tropes des de Síria però expressament les havia enviat amb retard segons la tradició, i en tot cas van rebre la notícia a mig camí de que Uthman ja era mort i van retornar a Damasc.

Es va procedir a l'elecció d'un nou califa i mercès al suport dels ansars de Medina fou elegit Alí ibn Abi-Tàlib.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Ridpath, John Clark. Ridpath's Universal History, Merrill & Baker, Vol. 12, New York, p. 483.
  2. Bagley, F.R.C.. Twenty-three Years: A Study of the Prophetic Career of Mohammad (en anglès). Routledge, 2013, p. 188. ISBN 1135030413. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
Úmar ibn al-Khattab
Califa
644-656
Succeït per:
Alí ibn Abi-Tàlib


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Uthman ibn Affan