Víctor Balaguer i Cirera

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Víctor Balaguer i Cirera
Victor Balaguer.jpg
Víctor Balaguer
Naixement 11 de desembre de 1824
Barcelona
Mort 14 de gener de 1901 (als 76 anys)
Madrid
Sepultura Cementiri de Vilanova i la Geltrú
Altres noms Lo trobador de Montserrat
Es coneix per Biblioteca Museu Víctor Balaguer
Ocupació Polític, escriptor i mecenes
Cònjuge Manuela Carbonell i Català

Víctor Balaguer i Cirera (Barcelona, 11 de desembre de 1824 - Madrid, 14 de gener de 1901),[1] autoanomenat Lo trobador de Montserrat, fou un polític liberal, periodista, escriptor romàntic, poeta, dramaturg i historiador català. Fou un dels principals personatges romàntics catalans per antonomàsia[1] i un dels impulsors del moviment de la renaixença catalana.[2]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Joventut i matrimoni[modifica | modifica el codi]

Víctor Balaguer va néixer l'11 de desembre de 1824 al carrer de Sant Pau de Barcelona. Fill únic.[1] El seu pare es deia Joaquim Balaguer, metge de pensament molt liberal, va morir el 1834 deixant-lo orfe quan encara era un infant. No obstant això Víctor Balaguer en va prendre la mateixa ideologia.[2] La seva mare es deia Teresa Cirera. La relació ella fou sempre més difícil. Ella volia que el seu fill fos metge o advocat i les seves idees avançades i la seva vocació per a la literatura van dificultar la relació fins al punt que el va arribar a desheretar.[2][2]

Amb només 14 anys ja va estrenar la seva primera obra el 1838: Pepín el Jorobado, que ja era un drama històric com molts dels que vindrien després; i el 1843 obtingué un bon èxit amb Enrique el Dadivoso.[2] Després, enfrontat irremeiablement amb la seva mare, aquesta el va acabar desheretant, motiu pel qual es va posar a escriure més obres ja sense cap fre i també per guanyar-se la vida.[2] Va ingressar a la Universitat de Barcelona on va començar els estudis de Dret i va entrar en contacte amb la literatura de Voltaire, Rousseau, Dumas, Hugo, Scott, entre d'altres.[3] En aquesta època va començar a col·laborar amb un diari titulat El Hongo.

El 1845 es va traslladar viure a Madrid sense haver acabat els estudis universitaris, fet que li va comportar una forta discussió amb la seva mare i haver de buscar-se la vida pel seu compte a la capital. Va començar a treballar per Wenceslao Ayguals de Izco, qui li va oferir feina com a traductor al castellà d'escriptors francesos del moment, que es van publicar a la col·lecció Museo de las Hermosas. La situació es va allargar pocs mesos degut a la seva precarietat econòmica i en breu tornaria a Barcelona, on continuaria treballant de traductor i periodista.[1] De nou a Barcelona, el 1847 fou nomenat poeta oficial del Liceu. Més endavant també ho seria del Teatre Principal, fet que li donaria certa popularitat a nivell local.

El 1851 es va casar amb Manuela Carbonell i Català al monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, adquirit pel pare de la núvia.[1] Un any després realitza un cicle de conferències sobre la història de Catalunya per encàrrec de la Societat Filharmònica de Barcelona.

Maduresa política i literària[modifica | modifica el codi]

Durant la dècada de 1850 va entrar en contacte amb el General Espartero i amb el General Prim, unint-se al Partit Progressista, incrementant progressivament el seu pes i influència en el partit. És en aquest període on comença a recuperar la memòria històrica de l'antiga Corona d'Aragó.[1]

També en aquesta època comença a reivindicar la llengua catalana com una llengua literària. El seu primer poema en català es titulà A la Verge de Montserrat publicat el 1857. Progressivament esdevé molt actiu en el procés de la renaixença de la literatura catalana, impulsant la restauració dels Jocs Florals el maig de 1859, esdevenint ell membre del primer consistori.[2] També llavors va iniciar els seus primers textos historiogràfics. Després dels jocs va anar a treballar a Itàlia com a corresponsal de la Guerra d'independència. Entre el 1860 i el 1864 va publicar en 5 volums la Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, que fou un èxit de vendes sense precedents i en la qual Balaguer hi reivindicava el model de la monarquia federal i la tradició del pactisme entre poble i rei.[4]

Va estar uns anys exiliat a Provença entre el 1865 i el 1867 per haver participat en la conspiració del general Prim. Allí hi va conèixer Frederic Mistral el 1865 i va poder participar en el Felibritge, del qual en fou nomenat vicepresident. Fou membre de la delegació catalana que entregà la Copa Santa als escriptors occitans.

El 1867 tornà a Catalunya. A partir de llavors i durant tot el Sexenni revolucionari va implicar-se molt activament en la política espanyola. Durant el regnat d'Amadeu I d'Espanya fou nomenat ministre el 1871[2] (Ministre de Foment i d'Ultramar) durant la Primera República Espanyola. La seva dona va morir el 1881. Balaguer tornà a ocupar el mateix càrrec el 1886 durant el govern de Práxedes Mateo Sagasta.[2]

Al no haver tingut descendència, Víctor Balaguer va dedicar la seva petita fortuna en crear el 1884 la Biblioteca Museu Víctor Balaguer a Vilanova i la Geltrú, un equipament públic que donà a la ciutat en agraïment per haver estat sempre escollit diputat a Corts per aquesta població des del 1869.[2] El seu llegat fou dipositat en aquesta institució, que conserva actualment la seva biblioteca de 22.000 llibres i la seva col·lecció d'art, en la qual hi destaquen algunes peces egípcies, orientals i precolombines, molt rares a la Catalunya d'aquella època.[2]

Obra[modifica | modifica el codi]

Bust de Víctor Balaguer al parc de la Ciutadella de Barcelona
Edició de 1868 de Los bandolers catalans o lo ball d'en Serrallonga.

Premsa[modifica | modifica el codi]

Maçó, liberal i d'idees romàntiques, va col·laborar a diversos diaris liberals com El Constitucional, El Laurel, El Genio i La Lira i el 1846 marxà a Madrid, on conegué les principals personalitats literàries i polítiques de l'època. Fundà a Barcelona el diari liberal La Corona de Aragón, on declarava una adhesió fervent al passat gloriós de Catalunya alhora que exigia una descentralització per als territoris de l'antiga Corona d'Aragó.

Teatre[modifica | modifica el codi]

Fou autor de peces de teatre romàntiques tant en castellà com en català:

En castellà:

  • Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno (1838)
  • Enrique el Dadivoso (1847)
  • Juan de Padilla (1848)
  • Vifredo el Velloso (1849)
  • Los Pirineus, òpera amb música de Felip Pedrell

En català:

Estudis i assaigs en castellà[modifica | modifica el codi]

  • Bellezas de la historia de Cataluña: Lecciones pronunciadas en la Sociedad Filármónica,[7] 1853
  • Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón (1860-1863)[8] (1860)
  • Las calles de Barcelona (1865)
  • Historia política y literaria de los trobadores (1878-79)
  • Instituciones y reyes de Aragón (1896)
  • La libertad constitucional (1857)
  • Memorias de un constituyente (1868)
  • El Regionalismo y los Juegos Florales (1897)

Història[modifica | modifica el codi]

Cal tenir present que en aquest camp no va fer descobertes documentals ni fou gaire crític en la seva incipient recerca històrica,[2] en la qual sovint hi afegia també les llegendes. De fet escrivia molt influenciat per les seves idees romàntiques i liberals, fet pel qual va ser molt durament criticat pels seus enemics i competidors menys prestigiosos que, d'aquesta manera, atacaven la popularitat d'un ferm progressista.[2] De fet, aquesta manca de rigor era ben comuna entre els historiadors de l'època, influenciats per un romanticisme nacionalista que arreu buscava mitificar el propi passat.[2] Conscient de les seves mancances com a investigador escèptic, Víctor Balaguer sempre va admetre ser només un divulgador eficaç que sentia amor per la història local de la societat catalana, la qual presentava des d'una perspectiva liberal de manera molt intel·ligent.[2]

No en va, la seva prosa sobre la tradició constitucionalista de la Corona d'Aragó en general i Catalunya en particular seguia les petjades d'Antoni de Capmany i Avel·lí Pi i Arimon[2] Tot i que és evident l'anacronisme de vincular les llibertats medievals i modernes de què gaudien els catalans amb les llibertats contemporànies del liberalisme, també és cert que la tesi que afirma el caràcter pactista de la nació catalana és un tret prou consolidat al llarg del curs històric del país.[2] Amb aquesta premissa general Balaguer va treure nombroses interpretacions concretes que encara avui dia són vigents.[2]

Els seus primers textos estrictament historiogràfics els va fer el 1852, amb 28 anys, per participar en unes conferències que tractaven les "belleses" de la història catalana.[2] La principal obra en aquest camp va ser la cèlebre Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón, publicada entre 1860 i 1864.[4] Molt després, l'èxit del llibre va fer necessària una segona edició el 1885 en una Història de Catalunya.[2]

L'Eixample de Barcelona[modifica | modifica el codi]

En aquesta mateixa línia va fer un projecte de nomenclatura pels carrers de l'Eixample de Barcelona, amb noms dedicats als territoris de la Corona d'Aragó (carrer Aragó, València, Mallorca, Rosselló, Còrsega, Sardenya, Sicília, Nàpols...), a les institucions Catalanes (les Corts Catalanes, la Diputació, el Consell de Cent) o a personatges clau (Pau Claris, Roger de Llúria, Roger de Flor...) que va ser adoptat en bona mesura, però amb modificacions i canvis de localització que en van trencar la lògica urbana (per exemple, els carrers amb els noms dels territoris van acabar separats en dos blocs). Posteriorment, durant la dictadura, alguns d'aquests noms van ser desfigurats, i no van ser recuperats fins a la democràcia. Alguns, però, perdent el seu sentit inicial, com el Carrer del Compromís de Casp, que es va quedar com a Carrer de Casp.[9]

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 Cuccu, Marina. Víctor Balaguer i Cirera (Col·lecció Retrats. Número 25 (Noia 64 mimetypes pdf.pngPDF)). Vilanova i la Geltrú: Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, 2003 [Consulta: 3 març 2015]. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 2,13 2,14 2,15 2,16 2,17 2,18 2,19 Mestre, 1998: p. 86, entrada: "Balaguer i Cirera, Víctor"
  3. Pagès, Aniceto de, Don Víctor Balaguer, a El Museo Universal', número 45, Madrid, 7 de novembre de 1869. Any XIII, p 355-356.
  4. 4,0 4,1 «Víctor Balaguer i Cirera». Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC).
  5. Lo trobador de Montserrat
  6. Esperances i records
  7. Bellezas de la historia de Cataluña: Lecciones pronunciadas en la Sociedad Filármónica
  8. Tom I Historia de Cataluña y de la Corona de Aragón
  9. Llorens, Carles. «Objectiu: Espanyolitzar Catalunya» (paper). Revista Sàpiens. Sàpiens Publicacions [Barcelona], núm.128, Abril 2013, p.44-49. ISSN: 1695-2014.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 86 entrada: "Balaguer i Cirera, Víctor". ISBN 84-297-3521-6. 
  • Historia de Cataluña, V. Balaguer (II vols., Madrid, 1886)
  • Víctor Balaguer a la Classic Encyclopedia, basada en l'edició de 1911 de la Encyclopaedia Britannica (anglès)
  • Biografia a "Retrats". Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]




Precedit per:
Pere Dalmases i Vallès
President de la Diputació de Barcelona
Escut de la província de Barcelona

18681869
Succeït per:
Anicet Mirambell i Carbonell