Víkings

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Viking».

Els víkings foren un grup ètnic originari d'Escandinàvia, els països nòrdics, que van florir entre els anys 789 i 1100. També són anomenats normands, tot i que aquesta denominació s'acostuma a restringir als pobles víkings establerts a l'Europa Occidental. Altres grups víkings s'establiren a l'Europa Oriental anomenats varegs. Els víkings eren descendents d'un poble d'origen germànic que es va establir a la península escandinava cap a l'any segle XXI aC. El seu nom significa "homes de mar" o "del nord". Van ser coneguts a tot Europa pel seu domini naval, que els va permetre conquerir ciutats costaneres d'arreu, creant una llegenda d'incursions cruels i efectives, basades en la pirateria. Durant molts anys van sotmetre Anglaterra, el nord de França (on s'establiren en l'actual regió coneguda com a Normandia) i el sud d'Itàlia; i van ser els primers europeus que van arribar al continent americà. El límit meridional de la seva expansió fou Al-Andalus.[1] Alguns víkings coneguts són Eric el Roig o Leif Ericsson (primer europeu en arribar a Amèrica, on hi fundà la colònia de Vinland).

Comerciaven principalment amb pells, ambre i esclaus, i de vegades recorrien al pillatge o a l'extorsió. Tant en els països d'origen com en els territoris on s'establien també treballaven en explotacions agràries i ramaderes.[2]

La seva manera d'actuar violenta va terroritzar a les antigues comunitats que, encara que acostumades a la guerra, no tenien forma de preveure quan hi hauria una incursió. Aquests atacs van influir de forma indirecta en la creació d'un període d'inestabilitat que va afavorir la descentralització política del feudalisme. Durant els segles següents, els víkings van tenir gran influència en la història europea:

Mentre que els víkings noruecs i els danesos es feren presents a l'Europa occidental, on se'ls coneixia com a normands ('homes del nord'; normand), els suecs es desplaçaren principalment cap a l'est europeu i reberen el nom de varegs.[2] L'últim reducte hostil ho representava el rei Harald el Despietat, que va morir a la batalla de Stamford Bridge, l'any 1066, quan intentava prendre possessió del territori d'Anglaterra. L'era víking va acabar el 1100, any en què finalitzen les incursions víkings.

Origen del terme[modifica | modifica el codi]

Recreació històrica moderna d'un desembarcament víking.

L'origen de la paraula és discutit.

Aquest nom va ser, tanmateix, poc usat fora d'Escandinàvia. Són freqüents les formes varegs (del mar Vareg o mar Bàltic) i 'nordmanni' (normands, literalment 'homes del nord'), d'origen franc. Mentre els cronistes alemanys els descriuen com a 'ascomanni', 'homes del freixe' una descripció que pot deure's a alguna d'aquestes dues teories: El fet que l'arbre sagrat dels víkings, Yggdrasil, és un freixe. O també que el primer home, Ask, va ser creat per Odín i els seus germans, Vili i Veu, a partir d'un tronc de freixe que van trobar (La primera dona Embla, va ser creada a partir d'un tronc de om). Les fonts musulmanes hispanes es refereixen a ells com a 'mayus' (literalment, 'mags', nom donat als sacerdots mazdeistes i utilitzat per extensió per referir-se als pagans); les fonts eslaves, com Rus (possiblement del nom finès per a Suècia Ruotsi), i les bizantines, com Rhos (de l'adjectiu grec per a roig, per la seva complexió rubicunda) o Varangoi (probablement de l'antic noruec Var, vot, que descriu una banda d'homes que havien jurat fidelitat entre si).

Aquests noms s'usaven indistintament per a totes les nacions escandinaves, fossin noruecs, suecs o danesos. Per exemple, Adam de Bremen, en un escrit entorn de 1075, es refereix a «els danesos i els suecs i altra gent més enllà de Dinamarca (noruecs) anomenats escandinaus». Per tant, quan les cròniques fan referència repetidament a Dene o a Dani, no s'hauria d'assumir que els víkings en qüestió provenien necessàriament de Dinamarca. Només els irlandesos, que els anomenaven Lochlannach (gent del nord) o Gaill (forasters o estrangers), van intentar realment distingir entre noruecs (Finn-gaill, estrangers blancs) i danesos (Dubh-gaill, estrangers negres).

Pobles víkings[modifica | modifica el codi]

Mapa d'Escandinàvia i el nord d'Europa

Pertanyien ètnicament a la família dels pobles germànics i la seva llengua i cultura eren germàniques, com les de tots els pobles escandinaus. Els primers monjos cristians germànics van associar a aquest poble amb el nét de Noè i fill gran de Jàfet anomenat Gomer (i el seu poble, els cimmeris). Aquesta comunitat lingüística i cultural de tota l'àrea escandinava ha de tenir-se en compte a l'hora d'aprofundir en el coneixement de l'esperit que portaven aquests pobles.

Aquests pobles, igual com els grecs, habitaven una geografia molt segmentada que al costat del clima i l'amenaça (o temor) d'animals carnívors els hi feia molt difícil la comunicació per terra. Això els va obligar a navegar.

Poden distingir-se tres grups de víkings:

  • Danesos: al principi tenien una organització militar molt forta, van realitzar sovint ràtzies, amb l'única finalitat d'aconseguir un botí. Era també el poble més nombrós dels tres. Habitaven a les penínsules de Jutlàndia a l'Escània a part de les illes que separen en mar Bàltic del mar del nord entre ambdues penínsules. Això els donava un gran avantatge estratègic que els permetia dominar les rutes de comerç, igual com Constantinoble.
A Dinamarca s'han trobat restes de fortificacions, de finals del període d'apogeu víking, on podien concentrar-se gran nombre de tropes. Les fortificacions tenen forma circular i estan dividides en quatre quadrants, amb edificis en quadre en cada un d'ells. Els recintes fortificats estan concebuts amb una precisió que testifica gran sentit del sistema i de l'ordre per part dels caps víkings, i també que, en el seguici del rei danès, hi havia gent amb profunds coneixements de geometria i agrimensura. Un exemple d'aquest tipus d'assentaments és l'antiga Haithabu.
  • Noruecs: van començar solcant els mars i rius amb finalitats pacífiques, que posteriorment canviarien per incursions a major escala que les dels danesos, amb finalitats de conquesta. Se'ls coneixia per ser molt bons navegants i va ser també a Noruega on es va conservar millor la tradició naval.
Es pot assenyalar que els noruecs van controlar el mar del Nord, van recórrer l'oceà Atlàntic i van arribar fins i tot a competir amb la influència àrab del mar Mediterrani, solcant grans rius igual com els suecs.
  • Suecs: van realitzar grans viatges a través dels mars entre els segles VIII i XI. Van recórrer tota Europa del nord i meridional, fundant la nova nació que avui es coneix com a Rússia. Es pensa que poderen haver arribat fins i tot a terres budistes, ja que entre alguns tresors, s'ha trobat una estàtua de Buda.

Expansió[modifica | modifica el codi]

Mapa mostrant les zones de assentament dels víkings:
  •  Segle VIII
  •  Segle IX
  •  Segle X
  •  Segle XI
  •  Àrea d'influència de les incursions dels víkings

És un misteri per què aquests pobles nòrdics es van llançar a l'expansió, a la recerca de terres per conquerir o per colonitzar a partir del segle VIII.

Una teoria bastant comuna suggereix que Escandinàvia podria haver sofert una etapa de superpoblació. La generalització d'una agricultura molt més eficient en els temps precedents hauria permès a la població disparar-se, amb la consegüent pressió demogràfica per noves terres. Això, en un poble costaner amb una navegació avançada, suposaria una era d'expansió a través dels mars. Encara que gairebé totes les explicacions prenen com a base aquesta teoria, ja que es fa difícil imaginar una extensió semblant sense una pressió per noves terres, generalment se la considera com a part d'una explicació major. La principal objecció a aquesta teoria és la falta de proves de tal augment demogràfic i la falta d'arguments per a les incursions i saqueigs. A més, les terres nòrdiques, encara que dures, disposaven i disposen d'àmplies zones sense habitar que no semblen haver estat ocupades.

Una altra argumentació bastant usada és que els víkings es van aprofitar de la debilitat de les regions que atacaven i ocupaven. Així, l'època de grans atacs coincideix amb la fractura de l'Imperi Carolingi i la divisió britànica.

Es considera també que el declivi de les antigues rutes comercials pot haver estat un factor decisiu. Des de la caiguda de l'Imperi Romà el 476, els intercanvis comercials a Europa no van fer més que disminuir, i la unitat política i de mercat es va trencar. Així, els víkings van tenir una gran ocasió com a comerciants: canviaven les pells i esclaus de la seva terra per plata i espècies àrabs, que usaven per comerciar i comprar armes als francs, ocupant un lloc buit de mitjancers.

Un altre factor important va ser la destrucció del poder naval frisi pels francs, que va deixar als víkings sense rivals a l'Atlàntic Occidental, donant-los l'oportunitat d'ocupar la seva antiga zona d'influència. A aquest fet se suma també l'avenç en les millores tècniques navals dels víkings. Per exemple, les seves embarcacions tenien poc calat, el qual els permetia navegar per rius poc profunds, endinsant-se terra endins per vies fluvials. Van construir vaixells d'uns 20-25 metres de eslora per 3-6 metres de mànega, amb una capacitat d'entre 40 i 100 persones, però sempre mantenint una maniobrabilitat i lleugeresa que els donava avantatge en qualsevol situació. Van desenvolupar a més l'orientació astronòmica.

Una altra de les causes sembla respondre a un factor polític. Segons es creu, en els anys precedents a l'expansió, a Escandinàvia es van succeir una sèrie moviments d'unificació. Les tribus o grups que quedaven fora d'aquests moviments havien de buscar noves zones d'assentament. Tanmateix, aquestes últimes hipòtesis expliquen més aviat com van poder estendre's, encara que no el perquè.

L'era dels Víkings: el terror del nord[modifica | modifica el codi]

Article principal: Era víkinga
Territoris i viatges víkings

Els contactes entre els països nòrdics i la resta d'Europa venien d'antic. Els hèruls, per exemple, van ser uns clars predecessors dels futurs víkings, ja que també procedien d'Escandinàvia i van efectuar algunes expedicions de saqueig al llarg de les costa atlàntica d'Europa a bord d'embarcacions. Les troballes arqueològiques mostren que el comerç i la influència daten de diversos mil·lennis aC. No obstant això, els països escandinaus constituïen un remot racó de poca importància política i econòmica per a la resta d'Europa.

Els seus atacs i la seva aparició en l'escena política europea van començar amb el saqueig del monestir de Lindisfarne en el 793. Els monestirs, que acumulaven àmplies possessions, aliments i empara, són objectiu dels seus següents atacs, que es produeixen amb gran facilitat i rapidesa (al cap i a la fi, els monjos no podien defensar-se). En 794, són saquejats el monestir de l'illa escocesa de Iona, els monestirs de Jarrow i Monkwearmouth a la costa anglesa i el monestir d'Inishboffin a Irlanda. Els esmentats atacs es repetirien en els anys següents, fuetejant la zona. No obstant això, cal tenir en compte que la majoria de fonts d'aquella època van ser redactades pels pobles atacats, per la qual cosa és possible que moltes de les dades estiguin exagerades. De fet, els atacs van ser vistos en molts casos com heretgies pels monjos dels monestirs, ja que suposaven un atac directe a Déu.

En 799, els víkings es comencen a aventurar lluny d'aquesta zona i arriben per primera vegada a la costa bretona. L'estuari del Riu Loira i les illes de la regió van ser víctimes de les ràtzies dels víkings. En el 820, ja una flota de tretze navilis atacà pel Sena.

A les Illes Britàniques i el Canal de la Mànega, el pas del temps només va incrementar el nombre d'atacs, la seva força i el seu abast. En 840, es té constància del seu primer campament hivernal a Irlanda, on, per protegir-se dels danesos, els caps locals s'alien amb els noruecs, que des de 853 passen a controlar Irlanda. En 850, hivernen també a Anglaterra, on funden en 866 un assentament permanent a York i conquereixen una àmplia porció del país, l'anomenat Danelaw. Al sud, també empitjoren les coses: en 845 es produeix el primer atac a París i en 847 a Bordeus.

La primera expedició dels víkings a la Mediterrània data de 844, quan cremen Sevilla. En el 858, una expedició de més de 62 vaixells saqueja les costes del Llevant ibèric i la Toscana assolant Empúries el 859.[3] A partir d'aquella època, comencen a remuntar rius, sent rebutjats en 863 davant colònia, encara que obtenint èxit en altres incursions per Alemanya i França. A l'oest, remunten el Volga per Rússia, apoderant-se en 861 de Nóvgorod i el 863 de Kíev. En el 865, una primera expedició sense èxit tracta d'arribar a Constantinoble.

En 878, el rei de Wessex Alfred el Gran venja els múltiples saqueigs d'Anglaterra i aconsegueix derrotar un exèrcit danès, garantint la independència de la seva terra, encara que ha de reconèixer el domini d'aquests sobre l'altra meitat d'Anglaterra. La guerra no tardaria a reprendre's, però des de llavors els víkings porten la pitjor part. En 885 el seu atac de més renom a París només s'evita amb el pagament d'un rescat i el permís per saquejar les terres durant el seu camí de tornada. Però en 888, Alain de Bretanya aconsegueix derrotar-los també. El començament del segle X a Europa Occidental marca el final dels seus grans èxits. En 911, es rebutja l'últim atac a la desembocadura del Sena, i el 931 són expulsats de les seves bases al Loira. La dècada següent veu els seus últims atacs a Bretanya.

A Orient la seva esplendor duraria més, i al llarg del segle X, diverses expedicions tenen èxit en els seus atacs pel Mar Negre i el Caspi. Els començaments del segle XI veurien un últim reaparèixer quan en 1014 es reinstaura el domini víking d'Anglaterra i amb el víking Canut. Aquest renéixer es considera definitivament acabat quan el rei Harald III el Despietat mor en la Batalla de Stamford Bridge en 1066, durant conflictes dinàstics a Anglaterra.

L'era Víking acaba el 1100 quan Suècia es converteix al cristianisme. Aquell mateix any acaben les incursions dels víkings.

Tot i així, els descendents dels víkings van aconseguir consolidar-se en l'àmbit europeu i van fundar el primer regne rus a Kíev. Els normands, víkings assentats a França, van sortir de Normandia i van pujar als trons del regne de Jerusalem, Anglaterra, Sicília, Nàpols i de l'Imperi Llatí.

Societat i cultura[modifica | modifica el codi]

Els víkings van ser un poble mariner molt mitificat en els relats medievals. Tanmateix, tenien una personalitat real que ja ha estat estudiada i es reflecteix en la seva ordenada societat. Escrivien en caràcters rúnics, originàriament comuns a tots els germànics.[2]

Estructura social[modifica | modifica el codi]

Es poden destacar diferents classes socials: els camperols i artesans, la classe guerrera (la noblesa i el rei), els comerciants i els esclaus.

  • Pagesos i artesans. El nucli de la societat estava format per pagesos i artesans, els que constituïen una classe mitjana molt generalitzada i instruïda. Eren homes lliures i tenien assenyalats drets, tals com l'ús de les armes, i el privilegi d'integrar l'assemblea local (en la seva condició de propietaris de terres). La vida diària dels camperols està abundantment descrita en algunes sagues, narracions poètiques en prosa sobre els pobles nòrdics, i no sembla diferenciar-se molt de la vida que feia la resta dels camperols escandinaus. L'element natural de la vida camperola era la granja. Aquestes eren organitzades en una estricta economia tancada, de manera que cada una produïa pels seus habitants tot el necessari per a la vida.
  • Nobles i el rei. Per sobre d'aquesta classe estaven els dirigents guerrers del poble supeditats al rei. Els membres d'aquesta classe superior, elegits pel poble, eren els que dirigien les campanyes bèl·liques, de l'èxit de les quals depenia la seva posició.
  • Comerciants. Els béns de consum que no provenien de la producció local, sobretot els articles de luxe, havien de ser adquirits als comerciants, els qui constituïen una altra classe social (encara que no en poques ocasions eren també propietaris de terres).
  • Esclaus. En la seva immensa majoria provinents de les regions saquejades o individus endeutats, o els seus descendents, tenien assignats els treballs més durs, que no requerien cap especialització, sinó només la força física. Des del seu naixement, els esclaus pertanyien als seus amos. A diferència dels serfs, no tenien cap tipus de dret legal i els estava enterament prohibit l'ús de les armes. Cas especial són les dones raptades per a esposes o concubines. Amb el temps, en climes temperats aptes per a l'agricultura, l'esclavitud va anar evolucionant cap a la servilisme, seguint l'exemple del feudalisme.

El paper de la dona[modifica | modifica el codi]

Les dones solien casar-se en matrimonis acordats. L'esposa era la cap en l'interior de la casa i sovint es feia càrrec de la marxa de la granja quan el seu marit i els seus fills eren absents per motius guerrers o comercials. Existia el dret a divorci i, en cas que hi hagués fills de pel mig, la dona tenia dret a quedar-se amb gran part de les possessions, quedant per a l'home la seva arma, el seu cavall i poc més.

Tanmateix, nombroses naus normandes eren comandades i tripulades en la seva totalitat per dones. És el cas de Rusla de Noruega, filla del rei Rieg i agermana de Tesandus que va ser desposseït del seu tron pel rei Omund de Dinamarca. La noia primer va armar un vaixell i amb el temps va aconseguir una flota sencera, amb la qual va atacar totes les naus daneses que va poder, per venjar-se de l'afront realitzat al seu germà. En contra del que es podria pensar, va ser Tesandus qui la va capturar, després del naufragi del seu drakkar, i la va subjectar per les seves trenes mentre els seus homes la mataven amb els rems (el rei Omund havia aconseguit atreure bé el príncep cap a la seva causa després d'adoptar-lo).

Religió, mitologia i cosmologia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Mitologia nòrdica
Ruïnes del Hof, un temple víking de Hov, a les Illes Fèroe

Els víkings tenien tres deïtats principals: Odin, Thor i Frei. Odin (Wotan o Wodanaz en els pobles germànics), era el cap de tots els déus, i governava a la residència dels Aesir. Era el déu de la saviesa, de la poesia, de la música, dels morts en combat; és el més poderós dels déus víkings. La seva representació més habitual era la d'un guerrer equipat per al combat, amb una llança, de nom Gungnir, com a arma. El seu ull esquerre estava buit, ja que el va sacrificar per aconseguir la saviesa de les runes, i li flanquejaven dos corbs –Hugin (pensament) i Munin (memòria)–, i dos llops anomenats Geri i Freki. Odin també tenia un cavall de batalla, anomenat Sleipnir, que tenia vuit potes. Com a ajudants d'Odin i portadores de la victòria hi havia les valquíries, que cavalcaven amb Odin a la batalla i eren les encarregades de recollir als valents guerrers que havien caigut amb honor durant el combat; després els portaven al Valhalla, al saló dels guerrers.

Thor (O Donar en els pobles germànics) era el déu del tro, i el fill d'Odin. Si els cabdills i els guerrers honoraven Odin, a Thor l'adoraven els pagesos i la gent senzilla que depenien del tro i de les pluges, i també que els temporals s'apiadessin i no afectessin les seves collites. Thor era un déu impetuós, de naturalesa violenta i rarament reflexiu. De cabells i barba vermells, el més destacat d'ell era la seva força, representada per Mjöllnir, el seu martell, que actuava en forma de llamp mentre provocava un gran estrèpit. L'activitat preferida de Thor era la caça de trolls o la caça de gegants. Segons els víkings, en els llocs més inhòspits vivien trolls, gegants i altres enemics declarats dels homes. Thor era el seu principal enemic i, sempre protector de la humanitat, viatjava sovint a Jotunheimen per donar-los caça.

Frei era el déu de la fertilitat i de la natura. Tot i ser el tercer déu en importància dels víkings, no és de la família dels Aesir, sinó d'una altra família de déus, els Vanir. Frei, i la seva germana Freia eren bessons i totes les coses que creixen ho fan gràcies a ells.

El déu Thor lluitant contra gegants

D'altres déus d'importància dins la mitologia víking són:

  • Frigg, esposa d'Odin. És el prototip de la dona perfecta i adorada per les mestresses de la llar.
  • Sif, esposa de Thor. D'una preciosa cabellera rossa, va perdre els seus cabells per una entremaliadura de Loki.
  • Tyr, déu de la guerra. Un sacrifici en honor seu precedia l'inici de la Thing, la reunió sociojurídica dels víkings. Va perdre la seva mà a la gola del llop Fenrir.
  • Bàlder, el més bell i estimat dels déus. Era fill d'Odin i Frigg.
  • Njörðr, el pare dels Vanir. Era el déu del mar i dels pescadors. Els seus fills eren Frei i Freia.
  • Heimdall, el déu de la Llum i gran enemic de Loki.
  • Freia, deessa de l'amor, germana de Frei.
  • Hödr, el déu cec. Per la seva mà Loki cometé la seva penúltima malifeta, l'assassinat de Bàlder.
  • Mimir, el déu de la saviesa. Era conseller d'Odin i el guardià del Pou del Coneixement; va permetre que Odin begués aigua del pou a canvi del sacrifici del seu ull.
  • Loki, un gegant que vivia al costat dels déus. De vegades mentider, de vegades lleial company; era de naturalesa perversa i a causa dels seus actes arribaran tots els mals als déus i desencadenarà el Ragnarök.

Els seus principals enemics, i alhora enemics dels homes, eren:

  • Fenrir, el fill de Loki. Era un llop temible, que de cadell va ser la joguina dels déus a Asgard fins que va ser massa gran i perillós per als déus. Van intentar encadenar-lo però va trencar les cadenes. El van lligar mitjançant una cinta especialment creada per a ell a una roca de la qual no es podia moure fins que, arribada la Ragnarok, s'alliberà. Durant la Ragnarok, matà Odin.
  • Jormungandm, la serp mundial. Era un altre fill de Loki, enemic declarat de Thor, que subjectava el món en el seu tors i s'enrotllava sobre si mateixa devorant la seva pròpia cua. A la Ragnarok, Thor matà la gran serp, i aquesta al seu torn l'envoltà de vapors verinosos que finalment acabaran amb la seva vida.
  • Surt, era l'enemic de Frei. Per casar-se amb la filla de Surt, Frei va haver de regalar la seva espasa màgica, que era capaç de lluitar sense que ningú l'agafés. Quan arribà la Ragnarök, Frei morí a mans de Surt. Liquidat el seu combat, la flama d'aquest gegant de foc consumí tot el que existeix en el món.

El mar[modifica | modifica el codi]

Imatge d'un vaixell víking de tipus drakar.

Els diversos pobles víkings es trobaven interrelacionats a través del mar, que comunicava els nombrosos nuclis habitats sense unitat política. Les diferències en els seus costums i en les rutes marítimes elegides es deuen sobretot a la seva posició geogràfica i a les seves peculiars característiques físiques.

Per solcar aquests mars usaven dos tipus de vaixells, els knörr (o knarr) i els drakars (o drakkars, dracs en nòrdic). Els knörr eren vaixells velers de casc curt i ampli, lents però de gran capacitat de càrrega. El desenvolupament dels drakars, vaixells d'ús militar, llargs i estrets de fàcil navegació i molt útils per a desembarcament i transport de tropes, sense igual a l'Europa Medieval, va ser un dels motius que va impulsar la seva ràpida expansió.

Knörrs i drakars[modifica | modifica el codi]

Article principal: Drakkar
Drakar en un tapís de Bayeux.

Una de les claus de la seva expansió foren les naus (knörr o skeid), lleugeres, de poc calat, amb extrems simètrics, propulsades per rems i per una característica vela rectangular, que permetien desembarcar a les platges i remuntar els rius a una gran velocitat i que podien ser transportades pels seus ocupants per terra ferma.[2]

Els drakkars eren embarcacions llargues, estretes, lleugeres i amb poc calat, amb rems en gairebé tota la longitud del casc. Versions posteriors incloïen un únic pal amb una vela rectangular que facilitava la feina dels remers, especialment durant les llargues travessies. En combat, la variabilitat del vent i la rudimentària vela convertien als remers en el principal mitjà de propulsió de la nau. No tenien pont; podia transportar de 40 a 100 persones, i duia ornaments vistosos.[2]

Museus de vaixells víkings[modifica | modifica el codi]

Les excavacions del vaixell de Gokstad, el 1880.

A Oslo (Noruega) existeix el museu anomenat Vikingskipshuset que forma part del Museu Cultural Històric de la Universitat d'Oslo, on s'exposa entre d'altres el gran vaixell de Gokstat, trobat el 1879 i de 24 metres d'eslora per 5 de mànega i l'anàlisi de dendrocronologia del qual ha fet datar-lo prop de l'any 890.[4]

Un altre museu important dedicat als vaixells víkings és el Vikingeskibsmuseet a Roskilde (Dinamarca), aquest museu va ser construït el 1969 per albergar els cinc primers vaixells trobats a les excavacions realitzades l'any 1962 i que es trobaven submergits al fiord de Roskilde. Les instal·lacions del museu van ser ampliades el 1997, disposant ara d'una illa i d'un port, on és possible visitar una col·lecció de rèpliques de vaixells nòrdics i víkings.[5]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Los vikingos en Al-Andalus» (en castellà). Jesús Riosalido, 1997. [Consulta: 11-05-2010].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 «víking» (en català). Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 18 de setembre de 2009].
  3. Balañà i Abadia, Pere. Bibliografia comentada de l'islam a Catalunya del 713 al 1153, 1998, p. 38. ISBN 978-84-7935-511-1. 
  4. «Gokstad» (en noruec). Kulturhistorisk museum. [Consulta: 3 de maig de 2013].
  5. «The Viking Ship Museum in Roskilde, Denmark» (en anglès). Finemodelships. [Consulta: 3 de maig de 2013].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]