Valéry Giscard d'Estaing

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Valéry Giscard d'Estaing
Valéry Giscard d'Estaing

Mandat
27 de maig de 1974 – 21 de maig de 1981
Precedit per Georges Pompidou
Interinament Alain Poher
Succeït per François Mitterrand

Mandat
18 de gener de 1962 – 8 de gener de 1966
President Charles de Gaulle
Precedit per Wilfrid Baumgartner
Succeït per Michel Debré
Mandat
20 de juny de 1969 – 27 de maig de 1974
President Georges Pompidou
Precedit per François-Xavier Ortoli
Succeït per Jean-Pierre Fourcade

Mandat
21 de març de 1986 – 2 d'abril de 2004
Precedit per Maurice Pourchon
Succeït per Pierre-Joël Bonté

Naixement 2 de febrer de 1926 (1926-02-02) (88 anys)
Germany (2-3) Coblença (Renània-Palatinat, Alemanya)
Partit polític CNIP (1956-1962)
RI (1962-1978)
UDF (1978-2004)
UMP (des de 2004)
Parella Anne-Aymone Giscard d'Estaing
Professió Polític i funcionari
Nacionalitat Francesa
Religió Catòlic Romà
Signatura Valéry Giscard d'Estaing signature.svg

Valéry Giscard d'Estaing (Coblença, Alemanya 1926) és un polític francès, que ha estat President de la República francesa del 1974 al 1981.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Va néixer el 2 de febrer de 1926 a la ciutat de Coblença, població situada a l'estat alemany de Renània-Palatinat, fill d'un inspector de finances que treballava a les forces franceses que ocupaven la regió per fer pagar a Alemanya els tributs de guerra establerts al Tractat de Versalles. Després d'estudiar en diversos liceus de París i Clarmont d'Alvèrnia va allistar-se com a voluntari a la Segona Guerra Mundial, on fou condecorat amb la Creu de Guerra. Posteriorment estudià a l'Escola Politècnica i l'Escola Nacional d'Administració i el 1952 guanyà la plaça d'inspector de finances.

Carrera política[modifica | modifica el codi]

El 1956 fou escollit diputat pel departament francès de Puèi Domat, d'on era originària la seva família. El 1959 fou nomenat secretari d'Estat de Finances i després, a proposta del Primer Ministre Michel Debré, el President Charles de Gaulle el nomenà Ministre de Finances i Economia el 19 de gener de 1962, càrrec que continuà desenvoupant durant el govern de Georges Pompidou. La seva política d'estabilització antiinflacionista el convertí en un polític impopular, i després de la reelecció presidencial de 1965 fou substituït pel propi Michel Debré.

El 1966 fundà el Partit dels Republicans Independents, esdevenint el sector centrista i europeista de la majoria governtamental. En aquest sentint l'any 1969 es mostrà partidari de la integració del Regne Unit a la Comunitat Econòmica Europea.

La seva postura enfront del President De Gaulle es féu cada vegada més crítica i el seu suport s'anà matisant, un període conegut popularment com a oui, mais ("si, però"). El 27 d'abril de 1969 propugnà el "no" en el referèndum que provocà la dimissió del general De Gaulle. En les eleccions presidencials següents inicialment s'inclinà per donar suport a la candidatura d'Antoine Pinay, però finalment s'uní a Georges Pompidou que, després de la seva elecció, li confià novament el Ministeri d'Economia i Finances en el govern que presidí Jacques Chaban-Delmas i que mantindrà amb el de Pierre Messmer.

President de la República[modifica | modifica el codi]

D'esquerra a dreta: Giulio Andreotti, Takeo Fukuda, Jimmy Carter, Helmut Schmidt y Valéry Giscard d'Estaing a la cimera econòmica del G7, el 16 de juny de 1978 a Bonn (Alemanya)

A la mort de Georges Pompidou decidí presentar-se a les eleccions presidencials de maig de 1974. Amb el suport de Jacques Chirac aconseguí derrotar a la primera volta Jacques Chaban-Delmas. En la segona volta aconseguí derrotar, gràcies a un debat televisat, el candidat de l'esquerra francesa François Mitterrand, per la qual cosa fou escollit President de la República Francesa el 19 de maig d'aquell any.

Des d'aquest càrrec topà sovint amb la Union des Démocrates pour la République, per la qual cosa propulsà la creació de la Union pour la Démocratie Française —de centre-dreta—, que arran de les eleccions legislatives del 1978 reforçà la figura del president.

Reformista moderat, intentà modelar una societat «liberal avançada», amb mesures progressistes com la majoria d'edat als 18 anys, la construcció del primer tren d'alta velocitat (TGV en francès) o la legalització de l'avortament (gràcies al suport decidit de la seva ministra de salut, Simone Veil). Tanmateix, la crisi econòmica mundial (crisi del petroli de 1973) i el conservadorisme dels grups que li donaven suport frenaren aquestes reformes, tot deixant pas a un final de mandat buit d'idees. Va mantenir les proves nuclears a la Polinèsia, el que va causar la dimissió del ministres Jean-Jacques Servan-Schreiber, en desacord amb la realització d'aquestes proves.

En el terreny internacional va demostrar ser un fervent partidari de la construcció europea: defensa la idea dels Estats Units d'Europa des del principi de la seva carrera política. Va propugnar una "tercera via" entre l'Europa supranacional i l'Europa dels Estats. Va crear les Cimeres europees i va afavorir l'augment de competències del Parlament Europeu (el qual l'any 1977 passa a ser dirigit per Simone Veil), especialment en l'aspecte pressupostari. També va impulsar la creació de l'ECU, precedent de l'euro i primer intent consistent de crear una moneda única a Europa.

Les forces del centre-dreta es dividiren en dimitir el seu primer ministre Jacques Chirac per a formar el partit gaullista Rassemblement pour la République (1976), mentre centristes i liberals seguien Giscard a la Unió per a la Democràcia Francesa (UDF), i Chirac fou substituit per Raymond Barre.

Escàndols[modifica | modifica el codi]

El 10 d'octubre de 1979 el setmanari satíric Le Canard Enchaîné acusà el President de la República d'haver rebut del deposat Jean-Bédel Bokassa, autoanomenat emperador de Centre-Àfrica regals consistents en diamants en el curs de visites oficials, amb un valor que el setmanari calculà en un milió de francs (uns 150.000 euros). Aquest assumpte serà justificat amb poca traça i prepotència pel president, que pensava que les acusacions d'un periòdic satíric no influirien en l'electorat, però al ser reprès més endavant pel prestigiós diari independent Le Monde, serà una pesada llosa que li farà perdre les eleccions presidencials de 1981.

Menys d'un mes després el seu ministre de Treball Robert Boulin fou acusat també pel setmanari satíric d'adquirir il·legalment propietats. El ministre aparegué mort, ofegat en un estany, i la subsegüent investigació determinà que s'havia suïcidat.

Després de la Presidència[modifica | modifica el codi]

Tot i aquests escàndols que sacsegen el final del seu primer mandat, Giscard guanya la primera volta de les eleccions presidencials de maig de 1981. Jacques Chirac, tercer en la primera volta, no decidí donar-li suport de manera explícita en la segona volta que l'enfrontava a François Mitterrand, el qual guanyà les eleccions.

Continuà en la política com a president del seu partit, l'UDF, fins que abandonà el càrrec el 1996, cedint el testimoni a mans de François Léotard. En les eleccions legislatives de 1997 fou elegit novament diputat de la Union pour la Démocratie Française per la circumscripció de Puèi Domat. És membre de la comissió d'afers estrangers de l'Assemblea Nacional francesa. Ha presidit el Consell Regional d'Alvèrnia del 1986 al 2004 i, el 1997 president internacional del Consell de Municipis i Regions d'Europa.

Al desembre de 2001, en el Consell europeu de Laeken, se'l nomenà president de la Convenció Europea, l'objectiu de la qual és simplificar els diferents tractats europeus i elaborar un projecte de Constitució. Giscard presentà la Constitució europea el 15 de juliol de 2003. Encara que va ser signada pels 25 membres de la Unió Europea els procediments de ratificació es van topar amb el vot negatiu en referèndum de francesos i neerlandesos.

Després que fou derrotat en les eleccions regionals de 2004 fou nomenat membre del Consell Constitucional i senador vitalici. Des de 2003 també és membre de l'Acadèmia Francesa, any en el qual fou guardonat amb el Premi Internacional Carlemany.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • 1976: Démocratie française (assaig), Fayard
  • 1984: Deux français sur trois (assaig), Cie 12
  • 1988: Le Pouvoir et la Vie (memòries) – tom I La Rencontre, Cie 12
  • 1991: Le Pouvoir et la Vie – tom II L'Affrontement, Cie 12
  • 1994: Le Passage (novel·la), Robert Laffont
  • 1995: Dans cinq ans, l'an 2000, Cie 12
  • 2000: Les Français, réflexions sur le destin d'un peuple, Cie 12
  • 2003: Giscard d'Estaing présente la Constitution pour l'Europe, Albin Michel
  • 2006: Le Pouvoir et la Vie – tom III

Condecoracions[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Valéry Giscard d'Estaing

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • La République mondaine, essai sur le giscardisme (Grasset, 1979) Jean Bothorel
  • Le Pharaon - Histoire du septennat Giscardien 19 mai 1974 – 22 mars 1978. Grasset, 1983. Jean Bothorel.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]



Precedit per:
Wilfrid Baumgartner
Ministre de Finances
1962 - 1966
Succeït per:
Michel Debré
Precedit per:
François-Xavier Ortoli
Ministre de Finances
1969 - 1974
Succeït per:
Jean-Pierre Fourcade
Precedit per:
Georges Pompidou
President de la República Francesa
Escut del la República Francesa

1974 - 1981
Succeït per:
François Mitterrand
Precedit per:
Georges Pompidou i Joan Martí Alanis
Copríncep d'Andorra
1974 - 1981
Succeït per:
François Mitterrand i Joan Martí Alanis
Precedit per:
Maurice Pourchon
President del Consell General de l'Alvèrnia
Consell General de l'Alvèrnia

1986 - 2004
Succeït per:
Pierre-Joël Bonté
Precedit per:
Jean Lecanuet
President de la UDF
1988 - 1996
Succeït per:
François Léotard