Nacionalisme valencià
.svg)
El valencianisme o nacionalisme valencià és un corrent social estructurat tant culturalment com política que preserva i promou el reconeixement de la personalitat política, lingüística, cultural i nacional del País Valencià i la Nació Valenciana.
Històricament, el valencianisme s'estructurà el segle XIX com a un moviment cultural durant la Renaixença valenciana en una època on s'intentava recuperar el prestigi social del valencià i la cultura valenciana després de segles de diglòssia i la destrucció del regne de València sota l'absolutisme borbònic amb iniciatives com la restauració dels Jocs Florals per Lo Rat Penat. Al segle XX la dictadura franquista acabà amb les aspiracions valencianistes de seguir el mateix model que Catalunya i durant els anys seixanta del segle XX Joan Fuster proposà un nou valencianisme de tipus pancatalanista; estos plantejaments provocaren la reacció d'un sector del valencianisme encapçalat per Aldert i Casp que veien en els plantejaments de Fuster no el tradicional agermanament amb Catalunya, sinó un sotmetiment. La divisió interna del valencianisme vingué aparellada a la intervenció del nacionalisme espanyol que trobà en en els plantejaments pancatalanistes un argumentari idoni per a atacar al catalanisme i al mateix temps debilitar al valencianisme des de dins en la seua reivindicació de nacionalitat històrica durant el procés estatutari i de recuperació nacional; els episodis més virulets d'este conflicte foren coneguts amb el nom de Batalla de València. Durant els anys huitanta del segle XX sorgí el corrent anomenat blaverisme, caracteritzat per l'espanyolisme i l'anticatalanisme, que s'agrupà políticament a l'entorn del partit Unió Valenciana. En els anys noranta els dirigents d'este partit s'integraren majoritàriament en el Partit Popular i Unió Valenciana pràcticament desaparegué no tornant a obtenir representació política en les Corts Valencianes. A principis del segle XXI Juan García Sentandreu intentà ressuscitar al blaverisme formant el partit Coalició Valenciana, incidint com en el segle passat en l'espanyolisme i l'anticatalanisme, però estos plantejament marginals en la societat valenciana actual fracassaren, el partit mai no obtingué representació parlamentària, i acabà per dissoldre's el 2011.
Hui en dia els filòlegs valencians de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua han normalitzat el valencià deixant clar que «valencià» i «català» són dues denominacions sinònimes i equivalents per a «un mateix sistema lingüístic», sentència filològica que ha estat ratificada legalment per dues sentències judicials del Tribunal Suprem; paral·lelament Lo Rat Penat ha abandonat els plantejaments del passat recent i ha recuperat el seu esperit fundacional valencianista en defensa de la recuperació l'ús social del valencià. El valencianisme polític està representat en les Corts Valencianes pel Bloc Nacionalista Valencià, que defensa els interessos econòmics dels valencians, la recuperació de la identitat valenciana, els símbols valencians, la independència del País Valencià i, si s'escau, tornar a federar-se com abans del 1714 amb els altres països amb els què el regne de València estigué unit durant segles en la Corona d'Aragó: l'Aragó, Les Balears i Catalunya, si aquests també segueixen la via de la independència.
Taula de continguts |
[modifica] Història
[modifica] Orígens
Els historiadors assenyalen al doctor Faustí Barberà com a pare del valencianisme, i la lectura del seu discurs, De regionalisme i valentinicultura, el 1902 com a simbòlica data de naixement per al nacionalisme valencià. La Renaixença cultural valenciana que precedí l'aparició del valencianisme no es destacà per tindre implicacions polítiques en ser protagonitzada per personatges com Teodor Llorente que ho trobaren innecessari. Tot i això, ja des d'aquell període sorgeixen alguns grups valencianistes, sovint al caliu de Lo Rat Penat, entitat, no obstant, amb la que s'enfrontaren bona part d'aquest naixent valencianisme pel seus tibis i sovint elitistes, posicionaments.
El primer grup organitzat, València Nova, convocà i celebrà el 1907 la Primera Assemblea Regionalista Valenciana, tractant d'aconseguir un pacte solidari valencià, inspirat en la Solidaritat Catalana. València Nova es convertí més tard en el Centre Regionalista Valencià que acollí a la "Joventut Valencianista" relacionada amb la Joventut Nacionalista de Castelló i la Joventut Valencianista de Catalunya.
La primera generació de valencianistes publicaren diverses revistes, sent Pàtria Nova una de les més importants per la seua transcendència. Tot i que el fenomen aparegué a la ciutat de València, amb el temps anaren apareguent grupuscles valencianistes per altres localitats del país, especialment a les comarques centrals i a les comarques del nord.
Un dels fets més destacats d'aquell incipient nacionalisme valencià fou la promulgació de la Declaració Valencianista de 1918, patrocinada principalment per la pròpia Joventut Valencianista. En aquesta declaració s'arreplegaven alguns dels posicionaments bàsics del moviment nacionalista valencià de l'època.
El pensament valencianista primigeni ja era heterogeni però en bona mesura partidari de la construcció nacional estrictament valenciana, el manteniment de la unitat lingüística i l'establiment de relacions especials entre els territoris del seu domini lingüístic, això si, en un escenari no exempt del confusionisme propi d'un baix grau de desenvolupament de les ciències socials i la filologia.
Una excepció significativa la protagonitzà Josep Maria Bayarri, autor d'una normativa pròpia per al valencià, diferenciada del català, i del llibre El perill català. No fou l'únic, però sí el més destacat precursor de l'ideari anticatalanista dins del nacionalisme valencià com a resposta a alguns plantejaments de signe contrari que arribaven des de Catalunya. Paradoxalment l'anticatalanisme era una de les claus del discurs republicà blasquista que sovint ho intrumentalitzava en contra del propi valencianisme als qui acusava de còmplices amb la burgesia catalana contemporània.
La influència de l'ideari pancatalanista proposat per una part del nacionalisme a Catalunya també troba cabuda al discurs valencianista de principis del segle XX. Si bé la catalanofília era habitual, personatges com Miquel Duran i Tortajada, proposaren anar més enllà en la concepció d'un espai comú amb catalans i balears. Un testimoni que anys després recolliria Joan Fuster per desenvolupar el seu concepte de Països Catalans.
[modifica] El valencianisme republicà
.svg)
Durant la República reapareixen alguns partits de tall valencianista de diversa ideologia. Per l'esquerra, sovint com a escissions del blasquista PURA, trobarem el Partit Valencianista d'Esquerres, Esquerra Valenciana i Esquerra Republicana Valenciana. Tots tres partits defensors d'una nació valenciana i de la unitat lingüística, tot i la normalitat amb la que feien servir el terme llengua valenciana, mai amb ànim secessionista. Les relacions amb els partits catalans d'ideologia afí eren fluïdes, així el diputat Vicent Marco Miranda ingressà com a diputat al grup polític d'ERC a l'estat.
La catalanofília era més visible encara en alguns dels grups de dretes on Unió Valencianista Regional, encapçalada pel banquer Ignasi Villalonga i Villalba, qui mantenia molt fluïdes relacions amb la Lliga Regionalista de Cambó.
També foren altres destacats grups valencianistes de dretes l'Acció Nacionalista Valenciana , o Acció Valenciana, grup catòlic sorgit d'escissions de la Dreta Regional Valenciana i l'Agrupació Valencianista de la Dreta.
Les reivindicacions autonomistes d'altres pobles de l'estat tingueren reflex al País Valencià amb l'aparició de diverses propostes d'Estatut d'Autonomia. Així fou redactat el text d'un avantprojecte, publicat pel juliol del 1931, per iniciativa fonamentalment blasquista. La negativa de nuclis republicans d'Alacant i de Castelló a secundar-lo impossibilità l'acord. La victòria del Front Popular al 36 revifà la qüestió autonomista i només l'esclat de la guerra civil espanyola deixà sense estatut al País Valencià.
[modifica] La Dictadura i el "Nou Valencianisme" fusterià
Una vegada instaurat el règim dictatorial de Francisco Franco, el valencianisme experimentà una forta repressió. El primers anys de dictadura, un reduït grup intel·lectual mantindrà viu, però, el moviment nacionalista. En part, el grup de l'editorial La Torre, liderat per Miquel Adlert i Xavier Casp, es lliurà d'una major repressió del franquisme per la seua fe cristiana i el posicionament ideològic conservador que tots dos mantenien. També des de Lo Rat Penat, amb una intermitent tolerància per part del règim, treballaran alguns valencianistes.
El pensament nacional d'aquest grup, que també comptava amb la participació de joves com Eliseu Climent, Alfons Cucó i el propi Joan Fuster continuava sent valencià si bé guanyava terreny la concepció cultural de la comunitat catalànica, terme encunyat per Adlert. L'evolució intel·lectual del jove Fuster fou fonamental per entendre l'evolució del propi valencianisme i posterior ruptura en dos grans blocs.
Fuster, que havia nascut en una família de tradició carlista, i fins i tot havia tingut una xicoteta incursió en el falangisme, adoptà progressivament un posicionament més progressista, convergent amb algunes de les idees existents al pensament europeus. Els seus contactes amb el catalanisme, que també tenien la resta del grup, foren conseqüència o motivació de la recuperació de l'ideari pancatalanista dins del valencianisme que amb els anys condensà en Nosaltres els valencians.
El pensament nacionalista fusterià atorga a la llengua compartida amb catalans i balears un paper central en la concepció nacional. D'aquesta concepció eminentment lingüística es deriva la proposta dels Països Catalans, conformada pels territoris catalanoparlants dels diversos països que havien conformat la Corona d'Aragó.
La modernitat del discurs fusterià, enfrontada al conservadorisme dels líders valencianistes del seu temps, li valgué un major protagonisme, especialment entre els grups més joves que hi veien en ell un clar referent antifranquista. Açò, junt al trencament intern que suposà la seua concepció nacional, derivà en un enfrontament amb el ratpenatisme, o valencianisme clàssic. En un primer moment la resposta que ben bé podria representar un escrit publicat a la revista catalana Serra d'Or, no contingué cap símptoma anticatalanista i fins i tot fou signada per joves, com Alfons Cucó que després seguirien d'alguna manera el pensament fusterià. La resposta a Serra d'Or dels primers textos de Fuster, qüestionava el sentit d'atorgar a la unitat lingüística i cultural un paper absolutament definitori en la concepció nacional. Fuster però, no renuncià al nou pensament i l'exposà de manera detallada en Nosaltres els valencians publicat a l'any 1962.
Tot i que el llibre no tingué en un primer moment excessiva repercussió entre la societat valenciana - a diferència d'altres com la polèmica guia El País Valenciano- el nou valencianisme, com el definí Fuster, es convertí en un referent destacat per a les noves generacions d'estudiants universitaris, que assimilaren la qüestió nacional com un element notori dins del discurs antifranquista. L'èxit entre els adversaris al règim fou tal que la pràctica totalitat de l'esquerra assumí, tot i que només fóra de manera estètica, el discurs valencianista, tal i com reflexa l'addició de les sigles "PV" als noms de grups i partits polítics de la clandestinitat. La resposta del règim fou contundent. Ja ho havia sigut amb la publicació del llibre de viatges en aprofitar alguns dels seus passatges per oferir una caricatura antivalenciana i ofensiva de l'intel·lectual de Sueca. En aquell episodi, s'instà a les falles, controlades pel franquisme, a cremar un ninot de Joan Fuster i algunes pàgines d'El País Valenciano a una desfilada festiva al centre de la ciutat de València.
El fusterianisme fou el corrent nacionalista valencià majoritari durant la dècades dels 60, 70 i 80, representat inicialment pel Partit Socialista del País Valencià (PSPV), d'esquerres, i la Unió Democràtica del País Valencià (UDPV), de centredreta. No obstant això, no existeix, ni tan sols tampoc llavors, unanimitat sobre el model polític, que va des de la lliure confederació a la unió, ni tan sols sobre l'exercici del dret d'autodeterminació respecte dels Països Catalans. A causa d'aquestes importants divergències, si bé el "nou valencianisme" es mantinguè cohesionat per la seua oposició al règim franquista, als pocs anys després de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia valencià és palesa una important crisi de credibilitat política reflectida en els seus dolents resultats electorals. En conseqüència, hi té lloc un intens debat a partir d'aquestes divergències polítiques, que acaba amb la integració d'aquests partits nacionalistes en partits d'àmbit estatal, el PSPV en el PSOE i la UDPV en la UCD, amb la pretensió què ambdós partits assumiren part dels seus objectius valencianistes. No obstant això, no tota la militància assumí aquesta decisió, i es crearen partits com Partit Nacionalista del País Valencià (PNPV, de centredreta), Unitat del Poble Valencià (UPV, d'esquerres), Agrupament d'Esquerres del País Valencià (AEPV), etc., que, sense haver-hi clos el debat polític i ideològic, amb innombrables escissions i fusions, evolucionaria cap a postures que van des del valencianisme polític estricte (tercera via, veure secció) al lliure confederalisme amb els països de parla catalana, tot això sempre partint del dret d'autodeterminació del poble valencià com a subjecte polític estricte. Altres partits, com el PSAN, s'han mantingut en els seus trets ideològics sense cap incidència electoral.
Dins Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) també va tenir avanços considerables el valencianisme progressista,inicialment mitjançant les consecucions del corrent Esquerra i País que va arribar a tenir un pes intern considerable, fins part dels seus membres amb un perfil més ecologista van decidir constituir una altra formació política. Els que van romandre a EUPV van crear el corrent Nacionalistes d'Esquerres el novembre de 2007 i van continuar impulsant el valencianisme d'EUPV, amb l'objectiu de fer valdre els principis que ja es van aprovar a la VIII Assemblea d'EUPV el 1995: "EUPV com a força política nacional i sobirana aposta clarament pel desenvolupament de les llibertats nacionals del País Valencià".
[modifica] La Batalla de València
- Per més informació vegeu l'article principal sobre la Batalla de València.
El caire intel·lectual del discurs fusterià, si bé inspirà una introspecció acadèmica sense precedents (l'estudi de les ciències socials, l'economia, la historiografia, la filologia) no trobà adhesió entre sectors populars, sovint pròxims a la ciutat de València, que professaven un valencianisme temperamental. Així, bona part del món festiu i cultural quedà en mans dels adeptes al règim primer, i de l'anticatalanisme després.
Precisament foren alguns sectors del valencianisme tradicional, encapçalats per Adlert i Casp, qui abjuraren de les seues idees catalanòfiles i promogueren una resposta lingüísticament secessionista per tal d'evitar, segons les seues intencions, les derivacions polítiques que el fusterianisme preconitzava. Aprofitant d'una banda l'herència anticatalanista del blasquisme republicà, i d'altra l'oposició del règim franquista a l'ideari fusterià, Casp i Adlert foren els precursors del blaverisme. Un moviment populista de reacció, ideològicament heterogeni que convertí el particularisme valencià en fonament d'un discurs anticatalanista, i en la pràctica, conservador. Un moviment que pren el seu nom, de la Senyera tricolor, originària de la Ciutat de València, que el fusterianisme no reconegué com a pròpia del país a diferència dels seus predecessors valencianistes.
L'enfrontament identitari entre blavers i catalanistes que tingué lloc durant la transició, ocultà en realitat un enfrontament entre dreta i esquerra estatal, sobretot quan la UCD adoptà una estratègia d'instrumentalització per tal de superar, precisament, la polarització en els termes clàssics d'esquerra-dreta. Aquest període, que fracturà definitivament el valencianisme embrionari, és conegut com la Batalla de València.
Al terreny cultural, Lo Rat Penat quedà sota el control de l'anticatalanisme. No passà així amb altres associacions, com ara la Societat Coral el Micalet o amb la molt més recent Acció Cultural del País Valencià, d'Eliseu Climent, l'activista cultural i empresari més destacat entre el fusterianisme i que evolucionà des dels posicionaments socialcristians inicials a l'activitat cultural i empresarial entorn al nacionalisme.
A l'esquerra, generacions de joves universitaris com les que havien fundat, encara al franquisme, el Front Marxista Valencià o el Partit Socialista Valencià, crearien ara el Partit Socialista del País Valencià, integrat primer, i definitivament absorbit després pel PSOE. També destacaren el PSAN i el PCPV. No obstant a bona part de l'esquerra tingué lloc una assumpció programàtica de reivindicacions nacionalistes bàsiques que lligaven la democràcia amb el reconeixement del fet diferencial valencià i l'autonomia.
La dreta valencianista tingué més problemes per a trobar expressions polítiques per l'èxit del discurs anticatalanista entre els sectors socials més favorables al seu posicionament ideològic. No obstant destaca la Unió Democràtica del País Valencià, que defensà el valencianisme polític des de la democràcia cristiana. Membres de la UCD valenciana abandonaren el partit després de la deriva anticatalanista i l'estratègia blavera. Així, Francesc de Paula Burguera amb la formació del Partit Nacionalista del País Valencià, fou protagonista d'un intent no reeixit per agrupar el nacionalisme valencià.
Millor sort tingué des de l'esquerra l'Unitat del Poble Valencià que suposà un primer intent seriós d'aglutinar el nacionalisme valencià d'esquerres i que, una vegada aprovat l'estatut valencià, es convertí en el referent nacionalista d'arrel fusteriana. Front a ell, Unió Valenciana acabà per consolidar-se com el referent únic del valencianisme blaver deixat arrere la Unió Regionalista Valenciana que s'havia refundat en Esquerra Nacionalista Valenciana. Amb Vicent González Lizondo al capdavant, UV assolí representació parlamentària a les Corts Valencianes i una molt destacada presència municipal, sobretot a la província de València.
[modifica] Corrents actuals
Hui dia podem distingir diferents tipus de nacionalisme valencià: el valencianisme d'esquerres, el seccessionista, la "tercera via", i finalment l'anomenat valencianisme de construcció. Encara que de formes diferents, tots hi tracten d'aconseguir el màxim grau de sobirania per al poble valencià respecte de la resta d'Espanya, especialment a allò que es referixen sovint com a Castella.
[modifica] Valencianisme pancatalanista fusterià
S'oposen frontalment als secessionistes, este corrent té l'origen en els anys seixanta del segle XX. Fou anomenat "nou valencianisme" pel seu rupturisme amb el valencianisme tradicional de preguerra, té el seu marc ideològic en la proposta de Joan Fuster a traves del llibre Nosaltres els valencians. Postula que com el País Valencià és un territori de llengua catalana és també, per tant, de nació catalana, almenys culturalment. Per això els partits que concorren en aquest pensament busquen fomentar i reforçar els llaços culturals i polítics amb la resta de territoris de 'cultura catalana', és a dir, Catalunya i les Illes Balears; això, en última instància, comportaria la independència del País Valencià respecte d'Espanya, i a la formació d'un Estat polític dels Països Catalans. En aquest context se situaven partits històrics com el PSAN i la UPV, i actualment és representat políticament per Esquerra Republicana del País Valencià obtinguent en les eleccions del 2011 més d'11.000 vots.
[modifica] Valencianisme seccessionista
S'oposen frontalment als pancatalanistes, i sorgiren per a oposició a aquests durant els anys setanta i huitanta del segle XX. Actualment és una superació del blaverisme i l'objectiu d'aquesta corrent és obtenir les majors quotes d'independència pel País Valencià, també a nivell cultural i lingüístic, negant la unitat de la llengua catalana i postulant que el valencià es una llengua distinta (seccesionisme lingüístic). A diferencià del blaverisme, sí reivindiquen el dret d'autodeterminació del poble valencià, així com la independència política, qüestions no assumibles pel regionalisme blaver. Té una escassa implantació social i és representat per Units x Valéncia, obtinguent en les eleccions del 2011 poc menys de 3.000 vots.
[modifica] Tercera via o Valencianisme de conciliació
Corrent nascuda als anys 80 amb la finalitat de fer convergir o reconciliar ambdues corrents anteriors, la qual aposta per l'existència d'una nació valenciana. Té les seues bases ideològiques en els llibres De Impura Natione i Document 88, i va fructificar a partir de les anomenades "converses de l'Hotel Anglès". Fruit d'aquelles converses es va produir la signatura d'un acord entre diversos partits valencianistes, entre els que es trobaven Unió Valenciana i el Partit Valencià Nacionalista, que va resultar un fracàs. Un segon intent es va produir a finals dels anys 90 amb l'acostament entre la UV liderada per Hèctor Villalba i el Bloc de Pere Mayor, que de nou no va fructificar, cosa que va arraconar definitivament aquesta corrent ideològica fins a la pràctica desaparició. L'estatut de Benicàssim pot ser considerat com la primera plasmació de l'esperit tercerviista; en ell, valencians d'un costat i de l'altre consensuaren una bandera i un nom per al territori. A efectes de l'actualitat, la principal feina de la tercera via és acabar amb la divisió del nacionalisme que s'obrí en 1979 durant la batalla de València i aconseguir el consens de la transició.
[modifica] Valencianisme de construcció
L'últim dels corrents nacionalistes valencians, igual que la tercera via reivindica la sobirania plena del País Valencià i la Nació Valenciana. Reivindica la unitat de la llengua, un dels seus pilars fonamentals, d'acord amb les sentències de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, però rebutja totalment l'existència d'uns suposats Països Catalans pel mer fet de compartir la mateixa llengua, reivindicant les tradicions, els símbols i la identitat de la Nació Valenciana. No és fruit dels dos corrents sorgits de la batalla de València (pancatalanistes i secessionistes), sinó hereu directe del valencianisme republicà, que a diferencia dels corrents anteriors, tenia molt clara la sobirania de la Nació Valenciana així com la unitat de la llengua. Socialment es tracta majoritàriament d'una evolució del fusterianisme cap a un marc nacional purament valencià que té les seues arrels en el llibre de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians. En l'actualitat el seu màxim representant és el Bloc Nacionalista Valencià, l'única força valencianista amb representació política a les Corts Valencianes obtinguent en les eleccions del 2011 més de 175.000 vots.
[modifica] Vegeu també
[modifica] Enllaços externs
- València en la integració de Catalunya per Joan Fuster
- Valencianisme.com El Valencianisme de construcció
- Noves glòries a Espanya. Anticatalanisme i identitat valenciana per Vicent Flor
