Valencians

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Valencians
Població total Més de 5 milions
Regions amb poblacions significatives
Espanya
País Valencià País Valencià: vora 4.185.000 (ciutadans espanyols empadronats)[1]
Catalunya Catalunya: ?
Illes Balears Illes Balears: ?
Comunitat de Madrid Comunitat de Madrid: ?
França França: 19.932
Argentina Argentina: 9.865
Alemanya Alemanya: 7.454
Suïssa Suïssa: 6.682
Regne Unit Regne Unit: 4.315
Itàlia Itàlia: ?
Mèxic Mèxic: ?
EUA EUA: ?
Equador Equador: ?
Llengua Valencià/català i també castellà
Religió Cristianisme (Catolicisme) predominant, agnosticisme, ateisme
Grups humans relacionats
Catalans, mallorquins, eivissencs, menorquins, aragonesos, franjolins

Els valencians i les valencianes (en singular: valencià, valenciana) són un grup ètnic o nacionalitat històrica[2] que viu predominantment al País Valencià.

Història[modifica | modifica el codi]

El Regne de València naix en 1238, quan el sendemà de la Conquesta de València, Jaume I el Conqueridor estableix un codi legal (els Furs del Regne de València) per a un territori que queda delimitat en aquell mateix text.[3]

En un primer moment, la documentació parlamentària i jurídica del naixent regne es refereix als seus pobladors amb expressions com "habitants del Regne de València", tot evitant utilitzar un gentilici concret per a referir-se al conjunt de la població.[3] En el moment immediatament posterior al naixement del Regne, hi havia viva una consciència de catalanitat i aragonesitat entre els senyors del Regne de València,[3] en un context de tensions entre la Corona i els senyors aragonesos, ja que els segons volien aplicar el fur aragonés als seus territoris, i després entre la Corona i les ciutats i viles reials, les quals eren partidaries d'aplicar el Fur valencià a tot el Regne.[3] No seria fins a la fi del conflicte foral (1330) que no apareixerien els primers casos que a dia de hui es coneixen de l'ús del gentilici valencià aplicat als habitants de tot el Regne.[3] A partir de la dècada de 1350 es consolida el gentilici valencià, ja que es produeix un augment considerable dels documents que fan ús del terme,[3] consolidant la identitat valenciana des d'aleshores.[3]

Definició del concepte i abast territorial[modifica | modifica el codi]

El principal ús del gentilici hui en dia[4][2] és d'un abast geogràfic, és a dir inclou tot aquell qui està empadronat al País Valencià, essencialment sinònim de ciutadà valencià. Tanmateix, esta definició no té en compte els valencians que viuen fora del país; aquests poden apuntar-se als anomenats centres valencians a l'exterior, que depenen de la Generalitat Valenciana.[5] Segons la web del programa de Canal Nou Valencians pel món, hi ha vora 56.000 valencians viuen fora de l'Estat espanyol.[6]

Al seu article tercer, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix que "gaudixen de la condició política de valencians tots els ciutadans espanyols que tinguen o adquirisquen el veïnatge administratiu [...a...] la Comunitat Valenciana...", i al punts 2 i 3 ho fa extensible als que ho hagen fet i ara viuen fora de la Comunitat; al punt 5, fan extensible els drets i deures als europeus que no hagen adquirit la nacionalitat espanyola però que sí el veïnatge, però implica que no tenen la condició de valencians.[7] L'any 2004, hi havia 5.084.502[1] empadronats al País Valencià, dels quals 900.000 no són ciutadans espanyols,[8] amb la qual cosa l'Estatut adjudica la condició política de valencià a poc més de quatre milions de persones.

Tanmateix el mateix Estatut diu que els valencians són una nacionalitat històrica,[2] amb la qual cosa s'entén que existeix una definició més etnogràfica segons la qual la nacionalitat valenciana té unes bases històriques que la diferencien d'altres nacionalitats històriques, i que aquestes bases es troben en la seua incepció: la creació del Regne de València.

Un ús més restringit i minoritari és l'etnolingüístic, que fa referència als catalanoparlants provinents del País Valencià, és a dir, aquells que parlen la varietat valenciana de la llengua, que eren 1.966.239 persones el 2004.[9] És un ús polèmic que apareix en alguns assajos nacionalistes del segle XX,[10] el més significant del qual era Joan Fuster, qui afirmà en Nosaltres, els valencians que "Els valencians-catalans no troben la manera de conciliar en la llur uns elements —aragonesos, castellans, murcians— que li són estranys..."[11] És interessant notar que esta definició tenia suport fins i tot per personatges que després se'n desvincularien, com Miquel Adlert,[12] qui tanmateix, més tard, suggeriria que la identitat valenciana s'expressa en dues llengües, el valencià i el castellà.

Les dues comunitats principals d'estrangers a principis del segle XXI són els del Regne Unit (17% en 2007) i els de Romania (13% en 2007),[13] i en el cas britànic, arriben a igualar o superar la població autòctona en alguns municipis.[14][15][16][17][18] En conseqüència, el valencià i el castellà ja conviuen amb l'anglés i altres llengües a molts indrets de la costa i el sud del país, tot i que este moviment demogràfic és massa recent per assegurar si aquestes comunitats es quedaran i si adoptaran el valencià o el castellà a més llarg termini.

Polèmica de la catalanitat[modifica | modifica el codi]

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, els catalans són "un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans".[19] Açò reflecteix una línia de pensament acadèmic i polític, segons la qual els valencians són també catalans en virtut de ser catalanoparlants i per la històrica repoblació catalana del país. Tal afirmació té un impacte significant perquè en aquest cas, més de la meitat dels que viuen al País Valencià tenen el castellà com a llengua materna.

L'ús del gentilici català aplicat als valencians es pot observar al llarg de la història. El 1325, Ramon Muntaner escrigué que "són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món", parlant dels habitants de l'Horta de Múrcia de parla catalana.[19] El valencià sant Vicent Ferrer fou qualificat com de la "nostra nació" pels consellers de Barcelona, el 1456,[19] igual que la família Borja, també originària de València, tant pels seus contemporanis italians com per ells mateixos.[19] És molt coneguda la descripció del poeta Ausiàs March, definit com a "cavaller valencià de nació català".[19] Finalment, el 1766, el bisbe de Barcelona Josep Climent i Avinent digué que "Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con una corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua".[19]

Tanmateix, el sentiment privatiu d'un poble valencià separat ja del poble català (i aragonés) originari es consolida durant el Segle XIV.[3]

Com dit adés, la versió actual de l'Estatut d'Autonomia declara que els valencians són una nacionalitat històrica.[2] Siga com siga, amb 4.874.811 d'habitants, representen un 35,6% de la població total dels territoris de parla catalana.

Demografia[modifica | modifica el codi]

La població valenciana es concentra tradicionalment a les zones d'horta i de costa, i a prop dels rius importants com ara el Xúquer, el Túria, el Segura, i el Vinalopó, i als ports marítims.

Les poblacions històricament importants des de temps romans són Sagunt i Dénia; després es farien importants les ciutats de València, Alacant, Xàtiva, Oriola, Elx, Gandia, i Vila-real; al segle XX, arran de la immigració i la indústria, Alzira i Castelló de la Plana han crescut.

La densitat de població és més alta a la zona central i sud que al nord o a l'interior, gràcies a la repoblació en terres de cultiu duta a terme després de la reconquesta. La demografia fou també afectada per la revolució industrial, que donà importància i prosperitat a Alcoi, Elda, Ontinyent, Petrer, Villena, i la Vall d'Uixó.

A la segona meitat del segle XX, s'ha augmentat la concentració costanera i a les ciutats, amb un increment notable de la població i extensió de les zones metropolitanes de València i Alacant. Ciutats com Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, Dénia, Torrevella i Benidorm han crescut enormement.


Cultura[modifica | modifica el codi]

Símbols[modifica | modifica el codi]

Article principal: Símbols valencians

A causa de la història i de les vicissituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals dels valencians coincideixen amb els d'Aragó, Catalunya i les Illes Balears. El símbol valencià més antic és el penó de la Conquesta de València que data des del 1238, any de la conquesta de la ciutat de València. Aquest penó, al seu torn, prové de l'escut de la Corona d'Aragó, que segons la llegenda, data del segle IX. Des del primer moment, el Regne de València comparteix aquest símbol amb els altres teritoris de la Corona d'Aragó.

La Bandera del País Valencià, inspirada en el Penó de la Conquesta, que duu, a més de les barres daurades i roges de la Senyera Reial, la corona reial sobre fons blau, és a hores d'ara l'única legal i vigent arreu del País; tanmateix, tant al nord de Sagunt com a les comarques al sud de Gandia, és molt habitual veure la senyera sense blau, penjada de molts balcons durant festes.

Religió[modifica | modifica el codi]

Els valencians són majoritàriament catòlics (70%).[20] Aquest fet transcendeix fins a la Reconquesta, quan el rebuig als musulmans (encara avui en dia anomenat "moros" per molts valencians) i professar el cristianisme eren una part important de ser valencià. Aquest eix identitari produí grans convulsions entre els moriscs, musulmans que romanien després de la conquesta, i els nous pobladors cristians, un fet que conduiria al segle XVII a l'expulsió dels moriscs i a l'expulsió dels jueus.

El sant patró dels valencians és sant Vicent Ferrer i la patrona, la Mare de Déu dels Desemparats.

Tradicions[modifica | modifica el codi]

Bellea del Foc d'Alacant

Molts valencians senten fortament el costum i el folklore, que inclou cants tradicionals, com les albades, les dansaes, l'ús de la dolçaina i tabalet, els gegants i cabets, els moros i cristians i les festes del foc. Les festes en general són, com també ho són per als territoris veïns, un element cabdal en el sentir valencià: a sovint hom diu que el valencià és molt "fester". Entre les festes destaquen les de moros i cristians a nombroses localitats destacant Alcoi i La Vila Joiosa, el Misteri d'Elx i a les capitals les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana, les Falles de València i les Fogueres d'Alacant. També destaquen les romeries com la de les canyes a Castelló, abans de la setmana festera i la de la Santa Faç a Alacant. A més altres festes més generals tenen característiques pròpies a la Comunitat Valenciana com la benedicció de Sant Antoni als animals al mes de gener, la Setmana Santa amb processons on destaquen Oriola, Crevillent, Alacant, i els barris marítims de València, i el dia del Corpus Christi que es celebra a la ciutat de València amb la desfilada de la moma. Per últim, i amb un caràcter polític cal destacar la processó de la reial senyera el 9 d'octubre de cada any.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Valencià
Mitjana de domini del valencià (amplia).

Des del segle XIII, els valencians han parlat valencià. Esdevenen un dels motors de la producció literària d'aquesta llengua, especialment a partir del segle XV (segle d'or valencià). És important ressenyar que el segle d'or valencià, ho és també de tota la literatura catalana i és durant aquest període que es produirien les obres més importants i característiques del català.

Des d'aleshores, el valencià, és, i ha sigut, per a molts valencians el símbol més important de valencianitat, i és abanderat amb gran orgull pel poble valencià tant en el dia a dia com en els actes més simbòlics com ara les diades i les festes.

El valencià ha produït, i regalat als altres catalanoparlants, un ampli ventall d'expressions i paraules, l'ús de les quals és habitualment relacionat amb ser valencià, com ara la interjecció xe (semblant a l'ebrenc "xeic" i que és un dels sobrenoms del València CF), la caiguda de la d intervocàlica en mots com "mascletaes", l'ús intensiu de diminutius, especialment amb un sentit familiar i afectuós, com ara "xicotet", "xicoriutiu" i "antiu", un ric vocabulari agrícola i culinari com ara espencat, mullaor, dacsa, "gambes de muntanya" etc...

Siga com siga, avui en dia els habitants del País Valencià parlen el valencià menys i menys, si bé resisteix fortament en algunes zones. El darrer sondeig de 2005[21] revela que prop del 37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que el 1995 el percentatge era del 50%.[22]

Si emprem l'accepció oficial i majoritària -que els valencians són els que són o han sigut empadronats al País Valencià-, les llengües principals dels valencians són el català (en la seua modalitat valenciana) i l'espanyol (vegeu castellà del País Valencià). Les llengües oficials emprades per les institucions valencianes[23] són el valencià i el castellà. Són també les llengües en les quals els ciutadans valencians tenen dret de dirigir-se als estaments públics, de tal manera que aquestes dues tenen la consideració de llengües pròpies a tot el territori valencià. Tamanteix, hi ha comunitats importants al país que disposen de la ciutadania però parlen habitualment l'anglès, l'alemany i el francès, entre altres.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cuina del País Valencià

La paella és possiblement l'àpat valencià més conegut i ben estimat; però també són típics del país les coques, els pastissets, l'arròs al forn, l'all-i-pebre, l'arròs amb costra, el suquet de peix, el mullador, la pericana i l'espencat, la botifarra, l'orxata i la mistela, la mona, els bunyols i els fartons, l'all-i-oli i la picada, entre molts altres.

Valencians al món[modifica | modifica el codi]

Hi ha comunitats de valencians establertes fora del país. Una de les més històriques és l'enclavament del Carxe, a la Regió de Múrcia, que té l'origen en la immigració de valencians de la veïna comarca del Vinalopó Mitjà a la darreria del segle XIX. Avui en dia hi ha 697 habitants censats al Carxe, que parlen valencià.[24]

Un grup significant de valencians anaren a viure a Algèria al segle XIX, on esdevindrien, junt amb els menorquins, més del 50% dels anomenats pied-noirs o colons europeus d'Algèria.[25] Després de la Guera de la Independència, la majoria d'aquests tornaren al país o es relocalitzaren a França.[25]

Actualment, més de setanta mil valencians viuen a l'estranger, on hi ha 52 centres o casals valencians. Segons el Padró d'Espanyols Residents a l'Estranger de l'INE, la seua distribució és la següent: Amèrica 30.221 (Argentina 9865); Europa 45.999 (França 19.932, Alemanya 7454, Suïssa 6682 i Regne Unit 4315); Àfrica 1099, Àsia 1199 i Oceania 614. El 96% dels valencians a l'estranger es reparteixen entre Europa, amb un 61%, i Amèrica, amb un 35%.[26]

Valencians il·lustres[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llista de valencians

Escriptors i artistes[modifica | modifica el codi]

Entre els escriptors valencians més coneguts, n'hi ha de cabdal importànica a la literatura catalana, com Ausiàs March, Joanot Martorell i Jaume Roig; guardonats del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes com Joan Fuster, Manuel Sanchis i Guarner, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira i Enric Valor (aquests dos darrers, també Creus de Sant Jordi); Creus de Sant Jordi com Isabel Clara Simó; en castellà, Vicent Blasco Ibáñez i Guillem de Castro; i altres de rellevància com Josep Bernat i Baldoví, Vicent Querol, Toni Cucarella i Ferran Torrent.

Entre els artistes valencians destacats hi ha els pintors històrics com Jacomart, Josep de Ribera ("lo Spagnoletto") i Vicent Masip; com també els pintors Joaquim Sorolla, Josep Benlliure i Alonso Sánchez; Cal esmentar també l'escultor Mariano Benlliure.

Esportistes[modifica | modifica el codi]

Entre els esportistes valencians figuren pilotaires com El Nel de Murla, Quart, Juliet d'Alginet, Rovellet i Genovés I, que destaquen per estar a la Galeria d'honor del Trinquet de Pelayo. Un altre pilotari reeixit és Álvaro Navarro. Entre els futbolistes han eixit gent com Antonio Puchades, Pep Claramunt o Ricardo Arias. També hi ha tennistes com David Ferrer i Juan Carlos Ferrero; motociclistes com Héctor Faubel i Arturo Tizón; i ciclistes com Ángel Casero.

Músics[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit musical, cal parlar dels cantautors Raimon, Ovidi Montllor, Paco Muñoz i Rafa Xambó; i en l'actualitat, d'Obrint Pas, grup de rock, i Pau Alabajos, Òscar Briz i Feliu Ventura, cantautors. En castellà, cal destacar Nino Bravo i Concha Piquer. A més, el gran compositor Vicent Martín i Soler i la compositora, musicòloga i investigadora de música antiga Matilde Salvador.

Religiosos[modifica | modifica el codi]

Entre els valencians il·lustres de caràcter religiós figuren els papes Alexandre VI i Calixt III, Bonifaci Ferrer, autor de la Bíblia Valenciana, i els sants Francesc de Borja, Joan de Ribera, Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians.

Filòsofs[modifica | modifica el codi]

Entre els valencians filòsofs, destaca Joan Lluís Vives.

Polítics[modifica | modifica el codi]

Entre els polítics valencians més destacats, hi ha Vicent Blasco Ibáñez, ideòleg del blasquisme o Mònica Oltra i Jarque, portaveu de Coalició Compromís. Entre els Presidents de la Generalitat Valenciana han destacat Eduardo Zaplana, que seria Ministre de Treball o Francesc Camps. Entre els alcaldes, han tingut especial visibilitat dos alcaldes de la capital: Rita Barberá Nolla i Ricard Pérez Casado.

Militars[modifica | modifica el codi]

Entre els militars valencians a destacar, figuren el General Basset, cap dels maulets; i Vicent Peris, capità dels agermanats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: País Valencià

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 5.084.502 - 900.000 no-espanyols. referència: INE 2009:Comunitat Valenciana, homes i dones
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 «Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana» (en valencià). Diari Oficial de la Generalitat Valenciana [País Valencià], núm.5238, Dimarts, 11 d'abril de 2006 [Consulta: 8 setembre 2004]. «Article 1 - El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.»
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Els valencians, des de quan són valencians? article de Vicent Baydal i Sala al web d'Harca. Recopilat a Fer Harca, històries medievals valencianes - Llibres de la Drassana, 2014. ISBN: 978-84-942860-0-1
  4. Enciclopèdia Catalana
  5. Pàgina web de la Generalitat: Centres Valencians a l'Exterior
  6. Pàgina de Valencians pel món
  7. Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana
  8. "la [...] població [valenciana] ja supera els cinc milions [...] nou-cents mil són estrangers." Rafael Blasco, Conseller valencià de Solidaritat i Ciutadania. 1Font: Web oficial de la CEVEX
  9. Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana http://www.ive.es Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[1]
  10. Vicent Tomàs i Martí, l'any 1922, digué que la pàtria valencia era "...les [terres] que parlen valencià, perquè lo que defineix millor la Pàtria es la llengua i perquè les terres castellanes són casi totes afegides."
  11. Nosaltres, els valencians, 1962, FUSTER, Joan, dins l'apartat La dualitat insoluble, pàgina 105
  12. Las provincias
  13. Estudi de la immigració al País Valencià, 2007, per l'Institut Valencià de Investigacions Econòmiques
  14. "Els estrangers censats superen ja la població autòctona a 15 municipis..." Font:[2]
  15. "Nou municipis de la Comunitat (tots a Alacant [província]) són ja més els residents de la UE que els valencians o espanyols de naixement: Sant Fulgenci, Llíber, Rojals, Benitatxell, Algorfa, Alcalí, Benijòfar, Sant Miquel de Salines i Teulada" Font:[3]
  16. "A Calp, els residents europeus són majoria..A Teulada el 50% del cens són europeus" Font:[4]
  17. "A Calp ronda el 59,7%... A Xàbia (...) la proporció de forasters oscil·la entre el 50,3% i el 57,4%" Font:[5]
  18. Font:[6]
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 GEC, Gran Enciclopèdia Catalana Cita textual: ...un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans.
  20. Joshuaproject.net
  21. «Enquesta 2005 sobre Coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats)». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, juny-juliol 2005. [Consulta: 3 juliol 2009].
  22. «Coneixement i ús del valencià 1995». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, 1995. [Consulta: 3 juliol 2009].
  23. Art. 6.2 de l'Estatut, per efecte de l'art. 7 de la Llei orgànica 1/2006, 10 d'abril.
  24. Limorti, Ester; Artur Quintana. El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, 1998. 8477843155. 
  25. 25,0 25,1 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa, i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, 2007, Els Valencians d'Algèria 1830-1962, Edicions del Bullent, Picanya (País Valencià) ISBN 978-84-96187-60-3
  26. «Los valencianos residentes en China abren el casal valenciano en Shanghai.» (en castellà). Más de setenta mil valencianos viven en el extranjero. Valldalbaída, 30 de maig de 2011. [Consulta: 19 juny 2011].