Valencians

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Valencians
Població total Més de 5 milions
Regions amb poblacions significatives
Espanya
País Valencià País Valencià: vora 4.185.000 (ciutadans espanyols empadronats)[1]
Catalunya Catalunya: ?
Illes Balears Illes Balears: ?
Comunitat de Madrid Comunitat de Madrid: ?
França França: 19.932
Argentina Argentina: 9.865
Alemanya Alemanya: 7.454
Suïssa Suïssa: 6.682
Regne Unit Regne Unit: 4.315
Itàlia Itàlia: ?
Mèxic Mèxic: ?
EUA EUA: ?
Equador Equador: ?
Llengua Valencià/català i també castellà
Religió Cristianisme (Catolicisme) predominant, agnosticisme, ateisme
Grups humans relacionats
Catalans, mallorquins, eivissencs, menorquins, aragonesos, franjolins

Els valencians i les valencianes (en singular: valencià, valenciana) són un grup ètnic o nacionalitat històrica[2] que viu predominantment al País Valencià. El principal ús del gentilici avui en dia, i el que empra tant l'Enciclopèdia Catalana[3] com la Generalitat Valenciana és d'un abast geogràfic, és a dir inclou tot aquell qui està empadronat al País Valencià, essencialment sinònim de ciutadà valencià. Tanmateix, aquesta definició no té en compte els valencians que viuen fora del país; aquests poden apuntar-se als anomenats centres valencians a l’exterior, que depenen de la Generalitat Valenciana.[4] Segons la web del programa de Canal Nou Valencians pel món, hi ha vora 56.000 valencians viuen a l’estranger (fora de l'Estat espanyol).[5] Segons aquest punt, doncs, són valencians tant aquells que viuen al País Valencià com aquells que hi hagen viscut en un passat.

Això sí, al seu article tercer, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana estableix que "gaudixen de la condició política de valencians tots els ciutadans espanyols que tinguen o adquirisquen el veïnatge administratiu [...a...] la Comunitat Valenciana...", i al punts 2 i 3 ho fa extensible als que ho hagen fet i ara viuen fora de la Comunitat; al punt 5, fan extensible els drets i deures als europeus que no hagen adquirit la nacionalitat espanyola però que sí el veïnatge, però implica que no tenen la condició de valencians.[6] L'any 2004, hi havia 5.084.502[1] empadronats al País Valencià, dels quals 900.000 no són ciutadans espanyols,[7] amb la qual cosa l'Estatut adjudica la condició política de valencià a poc més de quatre milions de persones.

Tanmateix el mateix Estatut diu que els valencians són una nacionalitat històrica,[2] amb la qual cosa s'entén que existeix una definició més etnogràfica segons la qual la nacionalitat valenciana té unes bases històriques que la diferencien d'altres nacionalitats històriques, i que aquestes bases es troben en la seua incepció: la creació del Regne de València.

Un ús més restringit i minoritari és l'etnolingüístic, que fa referència als catalanoparlants provinents del País Valencià, és a dir, aquells que parlen el dialecte valencià de la llengua, que eren 1.966.239 persones el 2004.[8] És un ús polèmic que apareix en alguns assajos valencianistes del segle XX,[9] el més significant del qual era Joan Fuster, qui afirmà en Nosaltres, els valencians que "Els valencians-catalans no troben la manera de conciliar en la llur uns elements —aragonesos, castellans, murcians— que li són estranys..."[10] És interessant notar que aquesta definició tenia suport fins i tot per personatges que després se'n desvincularien, com Miquel Adlert, qui tanmateix, més tard, suggeriria que la identitat valenciana s'expressa en dues llengües, el valencià i el castellà.[11]

L'ús d'una o l'altra definició és important en termes demogràfics i geogràfics, perquè relacionar la valencianitat amb la llengua catalana exclou aproximadament la meitat dels residents del país, a més a més de reduir l'extensió del poble valencià tant dins i fora de les comarques tradicionalment de parla valenciana. Encara més en el futur, perquè segons algunes projeccions, al 2022 el 29% de la població del país serà de fora de l'Estat.[12] Les dues comunitats principals d'estrangers hi són els del Regne Unit (17%) i els de Romania (13%),[13] i en el cas britànic, arriben a igualar o superar la població auctòctona en alguns municipis.[14][15][16][17][18] En conseqüència, el valencià i el castellà ja conviuen amb l'anglès i altres llengües a molts indrets de la costa i el sud del país, tot i que aquest moviment demogràfic és massa recent per assegurar si aquestes comunitats es quedaran i si adoptaran el valencià o el castellà a més llarg termini.

Polèmica de la catalanitat[modifica | modifica el codi]

Segons la Gran Enciclopèdia Catalana, els catalans són "un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans".[19] Açò reflecteix una línia de pensament acadèmic i polític, segons la qual els valencians són també catalans en virtut de ser catalanoparlants i per la històrica repoblació catalana del país. Tal afirmació té un impacte significant perquè en aquest cas, més de la meitat dels que viuen al País Valencià tenen el castellà com a llengua materna.

L'ús del gentilici català aplicat als valencians es pot observar al llarg de la història. El 1325, Ramon Muntaner escrigué que "són vers catalans e parlen del bell catalanesc del món", parlant dels habitants de l'Horta de Múrcia de parla catalana.[19] El valencià sant Vicent Ferrer fou qualificat com de la "nostra nació" pels consellers de Barcelona, el 1456,[19] igual que la família Borja, també originària de València, tant pels seus contemporanis italians com per ells mateixos.[19] És molt coneguda la descripció del poeta Ausiàs March, definit com a "cavaller valencià de nació català".[19] Finalment, el 1766, el bisbe de Barcelona Josep Climent i Avinent digué que "Casi todos los valencianos somos catalanes en el origen, y con una corta diferencia son unas mismas las costumbres y una misma la lengua".[19]

Tanmateix, més tard alguns declararien l'existència d'un poble valencià separat ja del poble català originari, una idea que és propugnada per primera vegada per Francesc Eiximenis el 1383.[19]

Al segle XX, alguns escriptors, polítics i pensadors (ERPV, Joan Fuster en Nosaltres, els valencians) han defensat la idea que els valencians són també catalans, per la seua condició de catalanoparlants o pel fet de compartir certs trets culturals.[19] Aquesta tesi no ha rebut, però, gran acceptació entre els valencians.[19] Altres ressalten que són dos pobles agermanats, sense afirmar que un és com l'altre (BLOC). Alguns defensen que no hi ha cap relació entre el catalans i valencians (PPCV, Lo Rat Penat), i fins i tot, neguen un origen comú. Segons aquestes tesis, defensades principalment pel blaverisme, els valencians no provenen del colons catalanoaragonesos, sinó que són els habitants originals del país, que ja parlaven una llengua romànica (el romanç, que més tard esdevendria el valencià) abans de la Reconquesta.

Com dit adés, la versió actual de l'Estatut d'Autonomia declara que els valencians són una nacionalitat històrica.[2] Siga com siga, amb 4.874.811 d'habitants, representen un 35,6% de la població total dels territoris de parla catalana.

Demografia[modifica | modifica el codi]

La població valenciana es concentra tradicionalment a les zones d'horta i de costa, i a prop dels rius importants com ara el Xúquer, el Túria, el Segura, i el Vinalopó, i als ports marítims.

Les poblacions històricament importants des de temps romans són Sagunt i Dénia; després es farien importants les ciutats de València, Alacant, Xàtiva, Oriola, Elx, Gandia, i Vila-real; al segle XX, arran de la immigració i la indústria, Alzira i Castelló de la Plana han crescut.

La densitat de població és més alta a la zona central i sud que al nord o a l'interior, gràcies a la repoblació en terres de cultiu duta a terme després de la reconquesta. La demografia fou també afectada per la revolució industrial, que donà importància i prosperitat a Alcoi, Elda, Ontinyent, Petrer, Villena, i la Vall d'Uixó.

A la segona meitat del segle XX, s'ha augmentat la concentració costanera i a les ciutats, amb un increment notable de la població i extensió de les zones metropolitanes de València i Alacant. Ciutats com Torrent, Mislata, Paterna, Burjassot, Sant Vicent del Raspeig, Dénia, Torrevella i Benidorm han crescut enormement.

Història[modifica | modifica el codi]

Els primers pobladors del país eren neandertals i hi visqueren fa 40.000 anys. S'han trobat deixalles a la Cova Negra (Xàtiva), les coves del Salt (Alcoi) i del Cochino (Villena). Dels antics pobladors de fa 20.000 anys, el jaciment més important és la Cova del Parpalló (Barx).

La primera civilització establerta però, és la dels ibers. Les troballes més importants són els vasos decorats d'Edeta (Llíria), el santuari de la Serreta (Alcoi), el Guerrer de Moixent a la Bastida de les Alcuses (Moixent) i, sobre tot, la Dama d'Elx, trobada al jaciment de l'Alcúdia (Elx).

Les guerres entre cartaginesos i romans acabaren amb la civilització autòctona i desembocaren, l'any 215 dC, en el sotmetiment de Sagunt i tot el litoral valencià a l'autoritat de Roma. Així doncs, va començar la veritable història i vertebració del país. Ja l'any 138 s'institueix, vora el Túria, la Colonia Valentia; per aqueixa data ocupen la colònia ibera de l'Alcúdia d'Elx (Colonia Julia Illici Augusta). Els segueixen Bisgargis (el Forcall?), Edeta (Llíria); Lucentum (Alacant); Saetabis Augusta (Xàtiva) i Dianium (Dénia).

El pas dels bizantins i els visigots durà des de principis del segle VII fins a les primeries del VIII, i pràcticament no hi deixaren petjada.

La invasió musulmana d'Hispània començà pel sud, propiciada pel pacte d'Abd al-Aziz amb Teodomir, un visigot de Toledo que canviava terra per privilegis. Per tant, no hi hagué invasió com a tal, simplement els àrabs s'hi instal·laren i hi desenvoluparen una civilització valentinomusulmana sense més interrupcions que el breu regnat del Cid, un lluitador mercenari castellà. A la seua mort els àrabs recuperaren el territori i la dominació es perllongà al llarg de vuit pacífics segles. No queden moltes restes arquitectòniques de l'època, però el que si roman és la influència de la seua cultura i la seua llengua que van fer del País Valencià un dels indrets més cultes del món en aquell moment.

Però els valencians, com avui en dia es coneixen, es crearen amb la conquesta del Regne de València (1238-1245), i la seua repoblació posterior per catalans, aragonesos i castellans; des d'aleshores fins al segle XV s'hi produí la colonització, a partir d'una lenta repoblació amb aragonesos i catalans que va abastar gran part del regne. Amb l'annexió definitiva de part del Regne de Múrcia (1305), es repoblaren les viles de Novelda, Alacant, Elda i Oriola amb catalans. Els valencians, doncs, serien un grup humà heterogeni, producte en gran part de la colonització. També seria un poble bilingüe, o fins i tot, trilingüe, des de l'inici: en molts casos, els valencians hagueren d'aprendre els rudiments de l'àrab per comunicar-se amb els moriscs, encara majoritaris al camp i els pobles menors. El trilingüisme vindria amb la incorporació territorial o per via de la immigració de molts castellanoparlants al Regne, sobretot a les comarques d'interior.

A finals del segle XIV, s'institueix la Generalitat com a organització política suprema, un ens que, amb altibaixos, serà la forma de govern per als valencians fins a l'actualitat. Els primers segles del Regne era l'època daurada dels valencians, amb grans èxits en el camp cultural, literari, i econòmic. Això es reflecteix en detalls com la construcció de monuments claus del gòtic català com la Llotja de la Seda, Santa Maria de Morella o les Torres de Serrans; la literatura catalana hi viu un autèntic segle d'or; el nomenament de dos papes valencians, Alexandre VI i Calixt III; i la creació de la Taula de Canvis i el finançament valencià del descobriment d'Amèrica.

Entre 1519 i 1521 els gremis armats, la burgesia, els artesans i els camperols lliures inicien una guerra civil contra la noblesa i l'aristocràcia anomenada revolta de les Germanies. Els nobles, ajudats per l'aristocràcia castellana, venceren i la virreina Germana de Foix aprofità per a exercir un dura repressió: la cultura es reduí a la cort, on començà ja a predominar el castellà. Les figures més senyeres culturalment són el filòsof Joan Lluís Vives i el pintor Joan de Joanes.

La població catalanoparlant no passà dels dos terços del total al Regne de València fins l'expulsió dels moriscs, uns 170.000 en nombre, el 1609. Això suposà una important decadència econòmica, perquè els moriscos treballaven fonamentalment el camp. Amb la seua anada, els valencians feren seu el país que prèviament havia pertangut als moriscs, i reberen una nova fornada de valencians en la forma d'aquells immigrants que vingueren a ocupar les terres abandonades pels moriscs, principalment, de Mallorca,[20] però també, a les comarques d'interior, de Castella. Tot i això, La població no tornarà a recuperar-se fins un segle i mig després. És des d'aquest moment que es deixà de parlar àrab -que els cristians anomenaven algaravia- al País Valencià.

La crisi econòmica incideix en la cultura i l'art, que és mediocre. El 1693 esclata la segona Germania. Els camperols es rebel·laren contra els senyors feudals de Gandia i s'hi desencadenà una lluita per tot el sud del país que va enllaçar amb la guerra de Successió. L'arxiduc Carles d'Àustria és recolzat pel poble pla (els maulets) i es disputa el tron contra el francès Felip de Borbó, amb el suport dels senyors (anomenats botiflers). El 25 d'abril de 1707 les tropes castellanes vencen en la batalla d'Almansa, la qual cosa suposà la desaparició del Regne de València: s'aboleixen els Furs i es passa a dependre de les lleis castellanes.

El segle XVIII començaren les transaccions comercials amb Amèrica amb l'exportació de la seda de València, el paper d'Alcoi o la llana de Bocairent i Alcoi; importantíssima la indústria ceràmica, establerta a l'Alcora el 1727 pel Comte d'Aranda. Tot allò comportà un creixement econòmic important que ve a coincidir, en allò referent a la cultura, amb la Il·lustració. Es creen l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles o el Jardí Botànic. Proliferen els grans personatges il·lustrats, com ara Maians i Ciscar; l'arquitectura viu l'esplendor del barroc i la imposició, a mitjan segle, del neoclàssic.

Al començament del XIX, els valencians patiren la Guerra del Francès. El poble de la ciutat de València i d'altres poblacions es va alçar en armes el 23 de maig de 1808, enardit per personatges com el el Palleter. En resposta, el mariscal Suchet, després de sotmetre Catalunya, va atacar el País Valencià. A poc a poc anirien caient poblacions. La ciutat de València va resistir el setge de Suchet fins a dues vegades, però caigué el 1812, i al 1813 els francesos el van abandonar.

Durant l'època liberal, el centralisme espanyol va prohibir l'ús del valencià en àmbits en què havia estat respectat fins aleshores. El segle XIX marca una revolució agrària afavorida per l'exportació, que minva les possibilitats d'industrialització, també minvades per l'actitud sucursalista de la burgesia que es castellanitza i relega la llengua a les manifestacions historicopatriòtiques de la Renaixença. Al final del segle la burgesia comercial -encarnada per Vicente Blasco Ibáñez- adopta postures republicanes. És important l'Exposició Regional de València de 1909, que plasma el poder de la burgesia valenciana sobre el país.

L'agricultura, especialment de l'arròs i de la taronja, continuà sent la protagonista de l'economia fins a la Guerra Civil, en què el País Valencià romangué en el bàndol republicà. Durant el franquisme el país perdé tota la seua identitat, governat per governadors civils designats i dirigits des de Madrid. Després de la mort de Franco (1975) s'hi obrí una nova etapa que culmina amb l'aprovació, el 1982, de l'Estatut d'Autonomia, amb la qual una part de la burgesia valenciana tornarà a abanderar el valencianisme, tot i que és ja molt castellanitzada.

Cultura[modifica | modifica el codi]

Símbols[modifica | modifica el codi]

Article principal: Símbols valencians

A causa de la història i de les vicissituds compartides a través de molts segles, una gran part dels símbols tradicionals dels valencians coincideixen amb els d'Aragó, Catalunya i les Illes Balears. El símbol valencià més antic és el penó de la Conquesta de València que data des del 1238, any de la conquesta de la ciutat de València. Aquest penó, al seu torn, prové de l'escut de la Corona d'Aragó, que segons la llegenda, data del segle IX. Des del primer moment, el Regne de València comparteix aquest símbol amb els altres teritoris de la Corona d'Aragó.

La Bandera del País Valencià, inspirada en el Penó de la Conquesta, que duu, a més de les barres daurades i roges de la Senyera Reial, la corona reial sobre fons blau, és a hores d'ara l'única legal i vigent arreu del País; tanmateix, tant al nord de Sagunt com a les comarques al sud de Gandia, és molt habitual veure la senyera sense blau, penjada de molts balcons durant festes.

Religió[modifica | modifica el codi]

Els valencians són majoritàriament catòlics (70%).[21] Aquest fet transcendeix fins a la Reconquesta, quan el rebuig als musulmans (encara avui en dia anomenat "moros" per molts valencians) i professar el cristianisme eren una part important de ser valencià. Aquest eix identitari produí grans convulsions entre els moriscs, musulmans que romanien després de la conquesta, i els nous pobladors cristians, un fet que conduiria al segle XVII a l'expulsió dels moriscs i a l'expulsió dels jueus.

El sant patró dels valencians és sant Vicent Ferrer i la patrona, la Mare de Déu dels Desemparats.

Tradicions[modifica | modifica el codi]

Bellea del Foc d'Alacant

Molts valencians senten fortament el costum i el folklore, que inclou cants tradicionals, com les albades, les dansaes, l'ús de la dolçaina i tabalet, els gegants i cabets, els moros i cristians i les festes del foc. Les festes en general són, com també ho són per als territoris veïns, un element cabdal en el sentir valencià: a sovint hom diu que el valencià és molt "fester". Entre les festes destaquen les de moros i cristians a nombroses localitats destacant Alcoi i La Vila Joiosa, el Misteri d'Elx i a les capitals les Festes de la Magdalena de Castelló de la Plana, les Falles de València i les Fogueres d'Alacant. També destaquen les romeries com la de les canyes a Castelló, abans de la setmana festera i la de la Santa Faç a Alacant. A més altres festes més generals tenen característiques pròpies a la Comunitat Valenciana com la benedicció de Sant Antoni als animals al mes de gener, la Setmana Santa amb processons on destaquen Oriola, Crevillent, Alacant, i els barris marítims de València, i el dia del Corpus Christi que es celebra a la ciutat de València amb la desfilada de la moma. Per últim, i amb un caràcter polític cal destacar la processó de la reial senyera el 9 d'octubre de cada any.

Llengua[modifica | modifica el codi]

Article principal: Valencià
Mitjana de domini del valencià (amplia).

Des del segle XIII, els valencians han parlat valencià. Esdevenen un dels motors de la producció literària d'aquesta llengua, especialment a partir del segle XV (segle d'or valencià). És important ressenyar que el segle d'or valencià, ho és també de tota la literatura catalana i és durant aquest període que es produirien les obres més importants i característiques del català.

Des d'aleshores, el valencià, és, i ha sigut, per a molts valencians el símbol més important de valencianitat, i és abanderat amb gran orgull pel poble valencià tant en el dia a dia com en els actes més simbòlics com ara les diades i les festes.

El valencià ha produït, i regalat als altres catalanoparlants, un ampli ventall d'expressions i paraules, l'ús de les quals és habitualment relacionat amb ser valencià, com ara la interjecció xe (semblant a l'ebrenc "xeic" i que és un dels sobrenoms del València CF), la caiguda de la d intervocàlica en mots com "mascletaes", l'ús intensiu de diminutius, especialment amb un sentit familiar i afectuós, com ara "xicotet", "xicoriutiu" i "antiu", un ric vocabulari agrícola i culinari com ara espencat, mullaor, dacsa, "gambes de muntanya" etc...

Siga com siga, avui en dia els habitants del País Valencià parlen el valencià menys i menys, si bé resisteix fortament en algunes zones. El darrer sondeig de 2005[22] revela que prop del 37% dels enquestats del predomini valencià afirma fer-lo servir preferentment, mentre que el 1995 el percentatge era del 50%.[23]

Si emprem l'accepció oficial i majoritària -que els valencians són els que són o han sigut empadronats al País Valencià-, les llengües principals dels valencians són el català (en la seua modalitat valenciana) i l'espanyol (vegeu castellà del País Valencià). Les llengües oficials emprades per les institucions valencianes[24] són el valencià i el castellà. Són també les llengües en les quals els ciutadans valencians tenen dret de dirigir-se als estaments públics, de tal manera que aquestes dues tenen la consideració de llengües pròpies a tot el territori valencià. Tamanteix, hi ha comunitats importants al país que disposen de la ciutadania però parlen habitualment l'anglès, l'alemany i el francès, entre altres.

Gastronomia[modifica | modifica el codi]

Article principal: Cuina del País Valencià

La paella és possiblement l'àpat valencià més conegut i ben estimat; però també són típics del país les coques, els pastissets, l'arròs al forn, l'all-i-pebre, l'arròs amb costra, el suquet de peix, el mullador, la pericana i l'espencat, la botifarra, l'orxata i la mistela, la mona, els bunyols i els fartons, l'all-i-oli i la picada, entre molts altres.

Valencians al món[modifica | modifica el codi]

Hi ha comunitats de valencians establertes fora del país. Una de les més històriques és l'enclavament del Carxe, a la Regió de Múrcia, que té l'origen en la immigració de valencians de la veïna comarca del Vinalopó Mitjà a la darreria del segle XIX. Avui en dia hi ha 697 habitants censats al Carxe, que parlen valencià.[25]

Un grup significant de valencians anaren a viure a Algèria al segle XIX, on esdevindrien, junt amb els menorquins, més del 50% dels anomenats pied-noirs o colons europeus d'Algèria.[26] Després de la Guera de la Independència, la majoria d'aquests tornaren al país o es relocalitzaren a França.[26]

Actualment, més de setanta mil valencians viuen a l'estranger, on hi ha 52 centres o casals valencians. Segons el Padró d'Espanyols Residents a l'Estranger de l'INE, la seua distribució és la següent: Amèrica 30.221 (Argentina 9865); Europa 45.999 (França 19.932, Alemanya 7454, Suïssa 6682 i Regne Unit 4315); Àfrica 1099, Àsia 1199 i Oceania 614. El 96% dels valencians a l'estranger es reparteixen entre Europa, amb un 61%, i Amèrica, amb un 35%.[27]

Valencians il·lustres[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llista de valencians

Escriptors i artistes[modifica | modifica el codi]

Entre els escriptors valencians més coneguts, n'hi ha de cabdal importànica a la literatura catalana, com Ausiàs March, Joanot Martorell i Jaume Roig; guardonats del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes com Joan Fuster, Manuel Sanchis i Guarner, Vicent Andrés Estellés, Joan Francesc Mira i Enric Valor (aquests dos darrers, també Creus de Sant Jordi); Creus de Sant Jordi com Isabel Clara Simó; en castellà, Vicent Blasco Ibáñez i Guillem de Castro; i altres de rellevància com Josep Bernat i Baldoví, Vicent Querol, Toni Cucarella i Ferran Torrent.

Entre els artistes valencians destacats hi ha els pintors històrics com Jacomart, Josep de Ribera ("lo Spagnoletto") i Vicent Masip; com també els pintors Joaquim Sorolla, Josep Benlliure i Alonso Sánchez; Cal esmentar també l'escultor Mariano Benlliure.

Esportistes[modifica | modifica el codi]

Entre els esportistes valencians figuren pilotaires com Alberto Arnal, Paco Cabanes, Vicente Grau, Julio Palau i José Riera; futbolistes com David Albelda, Vicente Rodríguez, Francisco Rufete i Roberto Soldado; tennistes com David Ferrer i Juan Carlos Ferrero; motociclistes com Héctor Faubel i Arturo Tizón; i ciclistes com Ángel Casero.

Músics[modifica | modifica el codi]

En l'àmbit musical, cal parlar dels cantautors Raimon, Ovidi Montllor, Paco Muñoz i Rafa Xambó; i en l'actualitat, d'Obrint Pas, grup de rock, i Pau Alabajos, Òscar Briz i Feliu Ventura, cantautors. En castellà, cal destacar Nino Bravo i Concha Piquer. A més, el gran compositor Vicent Martín i Soler i la compositora, musicòloga i investigadora de música antiga Matilde Salvador.

Religiosos[modifica | modifica el codi]

Entre els valencians il·lustres de caràcter religiós figuren els papes Alexandre VI i Calixt III, Bonifaci Ferrer, autor de la Bíblia Valenciana, i els sants Francesc de Borja, Joan de Ribera, Sant Vicent Ferrer, patró dels valencians.

Filòsofs[modifica | modifica el codi]

Entre els valencians filòsofs, destaca Joan Lluís Vives.

Polítics[modifica | modifica el codi]

Entre els polítics valencians més destacats, hi ha Vicent Blasco Ibáñez, ideòleg del blasquisme; Emilio Attard Alonso, ideòleg de dretes; Ignasi Villalonga, polític històric de dretes; Carlos Fabra, ex-president de la diputació castellonenca; Vicent González i Lizondo, líder del blaverisme; Gaietà Huguet, fundador d'Esquerra Republicana del País Valencià; Esteban González Pons, actual portaveu del PP espanyol; Rafael Blasco Castany, conseller històric; Joan Lerma, primer president de la Generalitat; Enric Morera, cap del Bloc Nacionalista Valencià; Glòria Marcos, arquitecte del primer Compromís pel País Valencià; Mònica Oltra i Jarque, actual diputada a les Corts Valencianes; José Pellicer Gandia, anarquista històric; i els alcaldes i alcaldesses de València, Rita Barberá Nolla i Ricard Pérez Casado.

Militars[modifica | modifica el codi]

Entre els militars valencians a destacar, figuren el General Basset, cap dels maulets; i Vicent Peris, capità dels agermanats.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: País Valencià

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 5.084.502 - 900.000 no-espanyols. referència: INE 2009:Comunitat Valenciana, homes i dones
  2. 2,0 2,1 2,2 «Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana» (en valencià). Diari Oficial de la Generalitat Valenciana [País Valencià], núm.5238, Dimarts, 11 d'abril de 2006 [Consulta: 8 setembre 2004]. «Article 1 - El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituïx en Comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en l'exercici del dret d'autogovern que la Constitució Espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.»
  3. Enciclopèdia Catalana
  4. Pàgina web de la Generalitat: Centres Valencians a l'Exterior
  5. Pàgina de Valencians pel món
  6. Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana
  7. "la [...] població [valenciana] ja supera els cinc milions [...] nou-cents mil són estrangers." Rafael Blasco, Conseller valencià de Solidaritat i Ciutadania. 1Font: Web oficial de la CEVEX
  8. Dades del cens de l'any 2004, Institut Valencià d'Estadística, Generalitat Valenciana http://www.ive.es Dades sociolingüístiques de l'IEC, any 2004[1]
  9. Vicent Tomàs i Martí, l'any 1922, digué que la pàtria valencia era "...les [terres] que parlen valencià, perquè lo que defineix millor la Pàtria es la llengua i perquè les terres castellanes són casi totes afegides."1Font: Valencianisme.com
  10. Nosaltres, els valencians, 1962, FUSTER, Joan, dins l'apartat La dualitat insoluble, pàgina 105
  11. Las provincias
  12. ABC
  13. Estudi de la immigració al País Valencià, 2007, per l'Institut Valencià de Investigacions Econòmiques
  14. "Els estrangers censats superen ja la població autòctona a 15 municipis..." Font:[2]
  15. "Nou municipis de la Comunitat (tots a Alacant [província]) són ja més els residents de la UE que els valencians o espanyols de naixement: Sant Fulgenci, Llíber, Rojals, Benitatxell, Algorfa, Alcalí, Benijòfar, Sant Miquel de Salines i Teulada" Font:[3]
  16. "A Calp, els residents europeus són majoria..A Teulada el 50% del cens són europeus" Font:[4]
  17. "A Calp ronda el 59,7%... A Xàbia (...) la proporció de forasters oscil·la entre el 50,3% i el 57,4%" Font:[5]
  18. Font:[6]
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 19,7 19,8 GEC, Gran Enciclopèdia Catalana Cita textual: ...un poble, de llengua catalana, desenvolupat als Països Catalans.
  20. BELTRAN I CALVO, Vicent, 2005, El Parlar de la Marina Alta, Universitat d'Alacant, Alacant (País Valencià) ISBN 84-608-0333-3
  21. Joshuaproject.net
  22. «Enquesta 2005 sobre Coneixement i ús social del valencià (síntesi de resultats)». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, juny-juliol 2005. [Consulta: 3 juliol 2009].
  23. «Coneixement i ús del valencià 1995». Fons de dades numèriques. Servici d'Investigació i Estudis Sociolingüístics (SIES). Generalitat Valenciana, 1995. [Consulta: 3 juliol 2009].
  24. Art. 6.2 de l'Estatut, per efecte de l'art. 7 de la Llei orgànica 1/2006, 10 d'abril.
  25. Limorti, Ester; Artur Quintana. El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia. Institut de Cultura Juan Gil-Albert, Alacant, 1998. 8477843155. 
  26. 26,0 26,1 MENAGES MENAGES, Àngela-Rosa, i MONJO MASCARÓ, Joan-Lluís, 2007, Els Valencians d'Algèria 1830-1962, Edicions del Bullent, Picanya (País Valencià) ISBN 978-84-96187-60-3
  27. «Los valencianos residentes en China abren el casal valenciano en Shanghai.» (en castellà). Más de setenta mil valencianos viven en el extranjero. Valldalbaída, 30 de maig de 2011. [Consulta: 19 juny 2011].