Valentí Gnòstic

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Valentí (Valentinus, Οὐαλεντῖνος) fou un famós gnòstic i heresiarca egipci del segle II.

Segons Tertul·lià no es van complir les seves expectatives de ser bisbe, i va crear una secta gnòstica. Va anar a Roma a ensenyar les seves idees en temps d'Antoní Pius (vers 140) on va romandre fins vers el 155 en que devia morir. Els seus seguidors principals foren Heracleó, Ptolemeu i Marc. Teudas era un estudiant de Pau de Tars, i, al seu torn va ensenyar a Valentí.[1]

Va escriure l'Evangeli de la Veritat.

Creences[modifica | modifica el codi]

El perfecta , Abisme, preexistent, va concebre la idea (Ennoia) de emanar, i per medi del Silenci donar a llum a un parella de eons: Ment i Veritat, donant lloc a la Quaternitat primordial. La Ment i la Veritat, volent glorificar al Pare Abisme, continuaren les emanacions donant origen a una nova parella: al Logos i la Vida, que a la vegada engendren al Home i l'Església, donant lloc a la Quaternitat inferior. El procés segueix fins a un total de trenta eons, l'últim dels quals és Sophia (saviesa). Queda així complert el Pleroma diví, tan sóls el primer dels eons (el Nous o Ment) pot contemplar directament a l'Abisme, experimentant així un plaer infinit.

Però la Saviesa tingué la passió de conèixer al Pare i fou expel·lida del Pleroma a l'espai vuit (Kénoma). Quedà sola, subjecta a tota mena de passions; tristesa, temor, desesperació i ignorància, aquesta última arrel de tot mal. Els eons del Pleroma supliquen al Pare que lliuri a la Saviesa. Aquest ordena una nova emanació: el Límit, que frena el desordre de Saviesa i la manté en la serenitat; o, segons una altra versió, l'Esperit (Pneuma), que instrueix als eons inferiors en el coneixement del Pare. En gratitud per tan gran benefici, la pluralitat dels eons aporta cada un el més perfecte de si mateix per produir el fruit perfecte: Crist, també anomenat Salvador, Gran Sacerdot..., que és enviat amb els seus àngels per reintegrar l'eó exiliat, és a dir, a la Saviesa, lliurant-la de les seves passions.

De la Saviesa, per altra banda, ha sorgit una substància psíquica, de quina primera mostra és el Demiürg; mentre que les passions s'han endurit constituint la matèria (substància hylica). El Demiürg, impel·lit secretament per Sophia, organitza el món, pensant que el crea per si mateix. Sophia, al ser lliurada dels seus sofriments, s'entusiasma veient al Salvador i els seus àngels. Concebuts per la seva imaginació dóna a llum nous sers a la seva imatge: llavors pneumàtiques o espirituals que passen a l'alè del Demiürg sense que ell ho percebi. Quan Sofia crea la part terrena de l'home i posa en ella la part psíquica, és a la vegada instrument inconscient de la inclusió del pneuma (esperit) en alguns homes (pneumàtics, escollits). La tasca del Salvador seria la de recollir aquestes llavors disperses i conduir-les al Pleroma. Per fer la seva missió s'ha de revestir d'aquesta substància pneumàtica que ha de salvar. Pren també substància psíquica d'aparença corporal. D'aquí una cristologia doçeta i dualista, que distingeix entre un Crist pneumàtic, que tornarà al Pleroma amb els escollits (las llavors pneumàtiques, que ascendirà en syzygia amb els àngels del Salvador), i un Crist psíquic, fill del Demiürg, que ascendirà amb aquest i els psíquics sols fins a la zona llindar del Pleroma (Ogdoada). El Salvador descendir sobre ell (Crist psíquic) en el Baptisme per apartar-se poc avanç de la crucifixió. En la consumació final tot element hylic (matèria, dimoni, condemnats) serà aniquilat pel foc.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Graziano, A. C.. From the Cross to the Church (en anglès). WestBow Press, 2013, p. 61. ISBN 1449798977.