Valentinià II

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Moneda amb l'efígie de Valentinià II.

Valentinià II - Flavius Valentinianus (llatí) (371-392) fou emperador romà del 375 al 387 i del 388 al 392.

Era fill de Valentinià I i quan aquest va morir l'exèrcit el va proclamar august (23 de novembre del 375) sis dies després de la mort del seu pare, quan només tenia uns 5 anys, juntament amb son germà Gracià, que tenia 17 anys. Gracià i Valentinià eren fills de diferent mare. La mare de Valentinià II, Justina, va exercir la regència. Gracià va conservar les províncies occidentals de les diòcesis d'Hispània, Britània i les Gàl·lies i va reservar les províncies de les diòcesis d'Itàlia, Il·líria (o les Pannònies) i Àfrica, a Valentinià II, sota regència de la seva mare. La seva residència fou Milà, on Gracià de fet va exercir bona part del poder a causa del fet que Justina era arriana i s'oposava al bisbe Ambròs de Milà, que era qui més poder de fet tenia. El 379, mort Valent, Gracià va cedir part de l' Illyricum a l'Orient on va nomenar emperador a Teodosi.

Revoltat Magne Màxim a Britània, va derrotar a Gracià a Lutècia (Gracià va morir a Lugdunum el 383) i es va apoderar de la seva part del Imperi. Valentinià II i Teodosi el Gran el van reconèixer com august, però li van exigir a canvi que respectés els dominis del primer. Valentinià tenia residència principal a Milà on era el 384. Va nomenar a Simmac com a prefecte de Roma (probablement al final del 383). Romania a Milà a la primera meitat del 386 i després va anar a residir a Aquileia. El 386 era prefecte de Roma Sal·lusti, al que Valentinià va ordenar restaurar l'església de Sant Pau prop de Roma, a la via cap a Òstia (l'església fou restaurada però l'orde es va demorar considerablement).

Aprofitant el descontentament creat per les decisions favorables als arrians del jove emperador, a instàncies de la seva mare, Magne Màxim va va creuar els Alps l'agost del 387 i avançant per la vall del Po va arribar a Milà. L'emperador i la seva mare van fugir cap a la mar Adriàtica on van agafar un vaixell que els va portar a Tessalònica i es van refugiar amb Teodosi I el Gran. Gal·la, germana de Valentinià i dona de Teodosi, va incitar llavors al seu marit a restaurar al sobirà deposat.

L'Emperador d'Orient va envair els dominis de Màxim l'estiu del 388, i el va derrotar a la batalla del Sava, prop d'Emona. Màxim es va retirar a Aquileia on va rendir i va demanar el perdó però fou executat per ordre de Teodosi el 28 d'agost del 388; tot seguit va restaurar formalment a Valentinià, que fou deixat sota la custòdia del franc Arbogast (que va substituir com a regent a la mare, Justina). Arbogast va portar el títol de magister militum i va ser el ministre principal de Valentinià II. Aquest atorgava els càrrecs als magnats romans mentre Arbogast, que tenia el suport de l'exèrcit, afavoria als bàrbars sovint pagans com ell.

Després va anar a la frontera del Rin per fer una campanya contra els francs; en aquest temps Arbogast fou nomenat comandant de les forces romanes a la Gàl·lia succeint a Bauton. Valentinià va tenir una entrevista amb els caps francs Marcomir i Sunnon, que van entregar hostatges.

L'hivern del 388 al 389 el va passar a Trèveris on va datar una llei el 8 de novembre.

El 391 el cònsol Quint Aureli Simmac (el seu col·lega es deia Tatià) va encapçalar una delegació del senat que demanava la restauració dels privilegis que Gracià havia arrabassat als temples pagans; l'emperador va refusar. Arbogast havia recçar aquesta petició.

En aquest temps grups de bàrbars operaven a la zona dels Alps Il·liris i Valentinià va voler tornar a Itàlia, concretament a Milà, i quan era a Viena del Delfinat va enviar a buscar al bisbe milanès Sant Ambròs per batejar-lo perquè fins llavors només era un catecumen. Llavors va destituir a Arbogast, que va rebutjar al seu torn la destitució, al·legant que no havia rebut la seva investidura, dignitat i honors de Valentinià, i poc després se suposa que va ordenar matar a l'Emperador (15 de maig del 392), i va fer circular el rumor que s'havia suïcidat (fou trobat penjat a la seva residència a Viena del Delfinat), portant al tron al retòric Eugeni. A Valentinià II li faltava poc per tenir 20 anys.

Teodosi, malgrat les peticions de Gal·la, va haver d'assumir de moment els fets consumats. Sant Ambròs, durant els funerals del emperador, va fer una velada acusació contra Arbogast, però essent part interessada cal prendre amb cura el seu testimoni. Justa i Grata les seves germanes solteres, el van plorar com la seva germana Gal·la; la seva mare Justina ja havia mort abans i Gal·la la va seguir el 394 (de part).


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Valentinià II