Valeric de Leuconay
 Miniatura amb l'aparició de Sant Valeric a Hug Capet, s. XIV (Cròniques de França) |
|
| abat | |
|---|---|
| Nom secular | Walaricus; en francès: Valery |
| Naixement | ca. 565 Alvèrnia |
| Defunció | 12 de desembre de 619 o 622 Abadia de Leuconay, avui Saint-Valery-sur-Somme (Somme, Picardia) |
| Enterrament | Relíquies a diversos llocs |
| Commemoració en | Església catòlica, Església ortodoxa, anglicanisme |
| Canonització | Antiga |
| Festivitat | 1 d'abril i 12 de desembre |
| Orde | Columbanians |
| Iconografia | Com a monjo, amb hàbit blanc, amb bàcul |
| Patronatge | Saint-Valery-sur-Somme |
Valeric de Leuconay o Valeri (del llatí Walaricus o Galaricus) (Alvèrnia, ca. 565 - Saint-Valery-sur-Somme, 12 de desembre de 622) fou un monjo i abat columbanià. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.
Taula de continguts |
Biografia [modifica]
Walaric havia nascut a Alvèrnia i es dedicava a guardar els ramats del seu pare. Decidí de fer-se religiós i als setze anys ingressà al monestir d'Autume. Marxà a Auxerre on es posà sota la protecció del bisbe Auneri i visqué al monestir de Saint-Germani-d'Auxerre, conegut per la seva austeritat. Finalment, anà a l'abadia de Luxeuil el 594, i hi fou deixeble de Sant Columbà, que el deixà com a cap de la comunitat quan marxà. Columbà, veient el potencial de Valeric com a missioner i predicador, l'envià a evangelitzar diverses terres de Nèustria, on la població era encara pagana, entre 614 i 616. Després de predicar i haver obtingut nombroses conversions, el monjo i el seu company Valdolè demanaren a Clotari II unes terres a Leuconay, prop d'Amiens: en 611 hi fundà un eremitori que es convertí en el monestir de Saint-Valery-sur-Somme. Hi aplicà la regla de Columbà però amb més rigor i austeritat.
Des d'allí, continuà predicant pel Ponthieu, la Normandia meridional, el país de Caux, etc. Hi morí, com a abat de la comunitat, el 12 de desembre de 619. Tenia fama de savi i miracler.
Veneració [modifica]
Sebollit a Leuconay, la seva tomba esdevingué un lloc de pelegrinatge, com també la font situada al costat i a la que s'atribuïen propietats guaridores. A més, hi havia relíquies a Saint-Riquier, Méréaucourt i Saint-Lucien de Beauvais. Durant les invasions normandes dels segles IX i X, la despulla del sant fou amagada per protegir-la a un soterrani de Saint-Omer. L'abadia fou destruïda i els monjos dispersats.
Amb el temps, el cos del sant passà a mans del comte de Flandes qui les portà a Montreuil. En 980, Hug Capet envaí Flandes i recuperà les relíquies, retornant-les a l'abadia de Leuconay, reinstal·lant-les el 2 i 3 de juny de 980; fou llavors quan l'abadia prengué el nom de Saint-Valery. L'abadia adoptà aleshores la Regla de Sant Benet.
Guillem el Conqueridor tenia una gran veneració per l'abat i féu portar-ne relíquies a diverses esglésies d'Anglaterra i de Normandia, on una prengué el nom de Saint-Valery-en-Caux.
Llegenda de la profecia de Sant Valeric [modifica]
Per legitimar l'accés al tron franc del rei Hug Capet es creà la llegenda de la profecia de Sant Valeric: segons ella, el sant s'havia aparegut en somnis al futur rei i li va dir que només si feia tornar la seva despulla, llavors a Flandes, a l'abadia de Leuconay, seria rei i la seva dinastia ocuparia el tron durant set generacions. D'aquí que iniciés la campanya de Flandes per recuperar les relíquies.
Bibliografia [modifica]
- Jonàs de Bobbio. La vida de Sant Columbà. Bobbio, s. VII.
- Dio è corazza dei forti: testi del cristianesimo celtico (VI-X sec.). Rimini, Il Cerchio, 1998.
