Vallcebre

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vallcebre
Bandera de Vallcebre Escut de Vallcebre
(En detall) (En detall)
Localització

Vallcebre situat respecte Catalunya
Vallcebre situat respecte Catalunya

Localització de Vallcebre respecte del Berguedà


Municipi del Berguedà
Vista general de Vallcebre
Vista general de Vallcebre
Estat
• Autonomia
• Província
• Àmbit funcional
• Comarca
Espanya
Catalunya
Barcelona
Comarques centrals
Berguedà
Gentilici Vallcebrès, vallcebresa
Superfície 27,99 km²
Altitud 1.123 msnm
Població (2013[1])
  • Densitat
264 hab.
9,43 hab/km²
Coordenades UTM(ED50) 31T 402550 4673275Coord.: 42° 12′ 20″ N, 1° 49′ 10″ E / 42.20556°N,1.81944°E / 42.20556; 1.81944
Organització
Entitats de població
• Alcalde:

2
Lluís Cadena Andreu (eleccions 2011)
Codi territorial 082938

Vallcebre és un municipi de la comarca del Berguedà, situat al seu nord-oest i, per tant, a l’Alt Berguedà, en les serres muntanyoses del Prepirineu. Ocupa una extensió de 27,87 km2. Físicament limita o afronta, al nord, amb el riu Saldes, al sud amb la Serra d'Ensija (Serrat Voltor, de 2.271 m), el coll de Fumanya (1570 m) i el grau de la Mola (1350 m). A l'est amb els Cingles de Vallcebre i a l'oest amb els cingles de Costafreda i Cubell.[2] Administrativament limita a l'oest amb el terme de Saldes; a l’est amb el de Guardiola de Berguedà; al nord amb Gisclareny i, en part, amb Guardiola de Berguedà; i pel sud limita amb els termes de Fígols i Cercs.[2] Els cursos d'aigua que hi discorren són la riera de Vallcebre i el riu Saldes.[2]

Poblament[modifica | modifica el codi]

El nucli del poble de Vallcebre està format pel conjunt de cases existents al voltant de l'església de Santa Maria, i està situat al centre del terme municipal. No obstant, una part molt substancial del poblament consisteix en masies disperses, agrupades en ravals. Aquests darrers prenen noms com el Bac, la Barceloneta, Belians, el Clot del Poble, la Coma d’Arnau, el Comellar, les Comes, la Costa Llumar, les Deus, el Divinal, la Muntanya i el Portet. A part, cal destacar la caseria o veïnat de Sant Julià de Fréixens.[2] [3]

Les masies de Vallcebre que consten a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya són Cal Batlló, Cal Blanc, Cal Coix, Cal Corrent, Cal Costa, Cal Curi, Cal Dens, Cal Morera, Cal Nai, Cal Pau, Cal Sastre, Cal Solà, Cal Soler, Cal Tutor, el Mas el Pla i la Masia els Hostalets.[4]

Demografia[modifica | modifica el codi]

Evolució demogràfica
1497 f 1515 f 1553 f 1717 1787 1857 1877 1887 1900 1910
10 13 19 199 138 974 921 432 459 457
1920 1930 1940 1950 1960 1970 1981 1990 1992 1994
656 563 541 618 944 648 375 332 298 288
1996 1998 2000 2002 2004 2006 2008 2010 2012 2014
274 285 269 266 281 276 269 268 274 -
1497-1553: focs; 1717-1981: població de fet; 1990- : població de dret (més info.)
Entitat de població Habitants
Sant Julià de Fréixens 13
Vallcebre 256
Dades: 2011. Font: Idescat

Origen del nom[modifica | modifica el codi]

La primera menció escrita al seu nom, a l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (any 839),[5] és com a «Parochia … Balcebre».[5] Com indica Joan Coromines en el seu Onomasticon Cataloniae,[5] aquesta menció amb "B" inicial és gairebé unànime en els documents entre els segles IX i XIII. Les mencions amb "V" inicial no comencen fins al segle XIV, «per una contaminació del mot vall, inevitable», diu Coromines, ja que el lloc de Vallcebre és en una vall.[5] Per tant, el topònim Vallcebre, provindria de la unió del mot balç, que significa "timba" o "cingle" (Vallcebre està encerclat per una cinglera), provinent del llatí "balteum",[5] i de l'arrel llatína "separ-", que indica "separat",[5] en al·lusió a que el contorn de cingleres de Vallcebre està tot ell esqueixalat, amb diversos portells molt estrets.[5] Per tant, del llatí "balteum-separ" en provindria "Balcebre", posteriorment transformat en Vallcebre. Durant els anys 90 es van realitzar diverses intervencions arqueològiques.[6]

Història[modifica | modifica el codi]

Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Les primeres referències a Vallcebre es remunten a l'alta edat mitjana. Posteriorment a la menció de l'any 839, continguda a l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, abans indicada, hi ha una referència, de l'any 983, a la "muntanya de Vallcebre" com a lloc de situació de l'església de Sant Climent (posteriorment denominada església de la Torre de Foix, situada en el que avui és terme municipal de Guardiola de Berguedà): «...in monte Balcebre, eclesiam Sancti Clementis, com suas decimas et primicias et oblaciones et casas et terras et vineas, cum illorum afrontationes...».[7][8]

Al segle XI, en una acta de consagració del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles a l’Alt Urgell, datada l’any 1019, apareix la parròquia de Sant Julià de Vallcebre, actualment de Fréixens «cum ipso alodio de sancto Iuliano et ipsum clos de Valcebre...».[8]

Al segle XII apareix Santa Maria de Vallcebre, actual nucli municipal, del qual no se’n tenen referències documentals fins al segle XV.[7]

Hi ha alguns documents (dels anys 1043 i 1328) que fan referència a un castell de Vallcebre, que ja existiria l'any 983.[7] Un altre conjunt de notícies parla d'un altre fortificació, el castell de Prat o de Grallera, situat al terme de Sant Julià de Vallcebre, prop del camí que porta a Maçaners. El primer cavaller del castell fou Joan Bernat de Grallera (segle XIII), que adopta el títol de «miles de Baucebre».[7]

El 1390 Vallcebre deixà d'estar sota la jurisdicció reial del comte de Barcelona, ja que, en aquella data, Joan I el Caçador vengué el domini directe i alodial, entre altres, del terme parroquial de Vallcebre al castlà de Peguera, Ramon de Peguera i de Cervelló, qui passà a ésser el primer baró de Peguera, quedant Vallcebre, amb Fígols i Fumanya, sota la jurisdicció senyorial de la Baronia de Peguera.[9][7]

Edat moderna[modifica | modifica el codi]

Acabat el període feudal de l'edat mitjana, les terres que no pertanyien privativament en propietat, o en domini útil en cas de censos, als pagesos titulars dels masos, quedaren com a béns comunals o emprius. Els emprius corresponien al conjunt dels masos principals o capmasos[10] i, per tant, als seus titulars, els capmasats.[11] A Vallcebre, aquells qui no eren els hereus i, per tant, no quedaven com a titulars del capmàs, no esdevenien capmasats, no podien construir un altre mas a les terres de l'herència. Aquests fills cabalers o fadristerns, no hereus, que podien arribar a adquirir o posseir alguna parcel·la no principal, podien només construir-hi edificacions de menor qualitat i dimensió, sense coberta amb teules, raó per la qual se'ls anomenava barracaires.[Nota 1] A diferència de poblacions veïnes, com Saldes o Gisclareny, a Vallcebre els capmasats van seguir, a l'edat moderna, la política de no permetre obrir noves boïgues, de no permetre a tercers, no capmasats, posar sistemàticament noves terres en conreu, evitant la divisió de les explotacions i la pèrdua de capacitat productiva d'aquestes.[Nota 2] En l'actualitat els emprius de Vallcebre corresponen a la Societat de Capmasats i Barracaires, sense distinció entre els primers i els segons.[Nota 3]

El segle XVIII el creixement econòmic i poblacional de Catalunya va conduir a un ús intensiu dels seus recursos naturals i, en particular, a una sobreexplotació dels boscos, amb la consegüent desforestació d'aquests, en especial els de caràcter comunal.[12] Una de les causes de l'extraordinària sobreexplotació dels boscos catalans en aquella època foren les tales ordenades per les autoritats espanyoles per a la construcció dels vaixells de l'armada.[13] Aquesta desforestació de les terres comunals va afectar també a Vallcebre de forma significativa. En paraules de Marià Grandia, en la introducció a la seva obra «Monografía lingüística de Vallcebre», «La población total del municipio (Vallcebre) es como de unas mil almas habiendo tenido en la época (siglo dieciocho) de desmonte de las tierras comunales hasta dos mil».[14] La fase de desforestació ("desmonte") suposà, doncs, mentre va durar, un significatiu increment de la població del municipi, si bé en acabar varen aparèixer els efectes perniciosos a mig i llarg termini de tal procés. Així, Grandia continua dient: «Hoy no podrían (les indicades "dos mil almas") vivir en manera alguna, pues el desmonte ha producido la denudación de los terrenos, dejando ver superficies inmensas de roca pelada o de arcilla rojiza, uno y otro inútil para el cultivo».[14]

Quan la Junta de Comerç de Barcelona publicà el 1780 el seu «Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña», al referir-se a Vallcebre i a altres pobles i viles del seu entorn, deia que estaven poblades per pagesos hisendats, amb cases pròpies, que els hi produïen el necessari per viure, tal com grans, llegums i bestiar de totes classes, fent esment d'una disminució de les pastures en les terres de muntanya, donat que s'havien destinat preferentment a sembrar-hi, per ser més profitós que la llenya i el carbó.[Nota 4]

Edat contemporània[modifica | modifica el codi]

Segle XIX[modifica | modifica el codi]

Segons el que el 1907 relatava Marià Grandia en l'obra anteriorment indicada,[14] «cuarenta años atrás…» (és a dir, a mitjan segle XIX) «…los jóvenes (de Vallcebre) pasaban los inviernos en el Ampurdán fangando con la laya, el mes de Junio en el llano de Urgel segando y el de Julio en la Cerdaña segando también, para traer a sus casas el ahorro de unas pesetas y suplir así lo que no daba su tierra.».[14]

L'Alt Berguedà fou escenari, durant la darrera guerra carlina (1872-1876) de diverses accions militars. Una d'elles, que tingué cert ressò a l'època, fou l'acció coneguda com dels "Graus de Vallcebre", que enfrontà una columna governamental, amadeuista, comandada pel coronel Macías, i una partida carlina, a càrrec del general Joan Castells. L'acció es desenvolupà el dia 12 de setembre de 1872, amb les forces carlines situades, principalment, al Grau Soldevila i al Grau de Sant Julià, amb l'avantatge que els donava la posició superior dels cingles des d'on atacaren la columna, fins que els carlins hagueren d'emprendre la retirada. El resultat foren diversos morts i ferits en ambdues bandes.[15][16]

Segle XX[modifica | modifica el codi]

Marià Grandia va deixar escrita també la descripció de les característiques de les cases y de la vida a Vallcebre a principis del segle XX:[14]

« (castellà) Descontando aquí el anejo de S. Julián de Vallcebre con su iglesia románica probablemente del siglo once, Vallcebre tiene una iglesia parroquial del último tercio del siglo dieciocho, que hoy está arruinada por falta de terreno firme en sus cimientos. Tiene además la capilla de Santa Magdalena en la triste sierra del Boixader y la de San Ramón Nonato en el arrabal del Portèt. El municipio tiene su casa del común que se utiliza para escuela de niños y niñas. Las casas particulares suelen tener bajos para los animales y para la guarda de las patatas y un piso para la habitación de la familia y con su desván para la guarda de frutos secos y herramientas de poco uso. Algunas tienen dos pisos. Todas las casas tienen un edificio a parte llamado "pòrxo" para guardar la paja, hierba seca, paja de maíz y rama de patata. El "pòrxo" suele tener planta baja con estercolero, corral de los cerdos, depósito de leña para invierno, gallinero, conejar, etc. Suele el "porxo" estar separado de la casa para evitar el peligro de incendio con los materiales combustibles que en él se guardan. Alrededor de la casa suele haber manzanos, perales, cerezos, nogales, ciruelos ú otros árboles que parecen velar el aislamiento de la misma. Las labores son la agricultura y cría de animales. Aunque haya algunos pequeños industriales como dos herreros, dos sastres, un "escloper" o zoquero, nadie puede prescindir de las dos labores indicadas, que comparten casi por igual hombres, mujeres y niños. Nadie está sin trabajar y el perezoso es despreciado y mal mirado por todos. Ningún hijo de la localidad mendiga en ella ni fuera de ella. Mejor o peor todos viven de su trabajo y economía, a pesar de lo pobre del suelo y de lo crudo del clima. Los naturales son sobrios y sufridos; lo mismo emprenden un viaje de día que de noche, expeditos que con la carga al hombro. Nunca maldicen al trabajo, sólo piden salud para realizarlo. […] [Los jóvenes de Vallcebre] [d]esde hace treinta años y hoy especialmente trabajan en las ruinas de carbón del inmediato pueblo de Figols, ansiando todos se abran minas en el propio Vallcebre… »
Mariano Grandia y Soler, Introducción a la Monografía lingüística de Vallcebre (1907)

La vida a Vallcebre va estar, efectivament, durant el segle XX, especialment marcada pel cicle d'inici, auge i acabament de l'activitat minera d'extracció de carbó. En el període 1914-1928 s'obren a Vallcebre algunes mines de poca envergadura, que varen funcionar fins després de la Guerra civil. El 1936 l'empresa Serchs, S.A. inicia l'explotació de les mines de Tumí, a la vessant est de la serra d'Ensija, al terme de Vallcebre. En el període 1941-1946, ateses les dificultats en el transport del carbó extret a les mines de Vallcebre, l'empresa Serchs construeix un telefèric que anava des de les seves explotacions de Tumí fins a l'estació del Collet d'Eina. El 1953 s'inicia l'explotació de la mina del transversal, Maria Teresa, que fou la més important de Vallcebre, fins al seu tancament l'any 1983, cloent-se així el cicle miner de la vila.[17]

Llocs d'interès[modifica | modifica el codi]

  • Exposició permanent Milions d'anys. 30 anys de Paleontologia a Catalunya, a la plaça de l'ajuntament.[18]

Vallcebresos històrics[modifica | modifica el codi]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. «Segons la tradició oral popular, els orígens del poble remeten a 33 famílies que van habitar les primeres cases anomenades Capmasos, passant de pares a hereus i cedint una petita parcel·la de terra als fills Cabalers per a construir-hi una barrraca (no es permetia que es cobrissin amb teula).» «Patrimoni cultural- Arquitectura» (en català). web Ajuntament de Vallcebre, març 2010. [Consulta: 22 gener 2015].
  2. «En el cas de Vallcebre, la política seguida pels seus capmassats va ser la de no deixar obrir noves boïgues amb l'objectiu d'evitar la fragmentació de les propietats com va passar a Saldes i Gisclareny» Nota 28, pàgina 7, de: Martín, Eduard. «Una mirada sobre la història de Gisclareny (3ª part:"Edat moderna")]» (PDF) (en català). Web Parcs de Catalunya. Generalitat de Catalunya [Consulta: 24 gener 2015].
  3. «En l’actualitat (…) encara existeix una societat, anomenada Societat de Capmasats i Barracaires, a les quals pertanyen les cases més antigues del poble sense fer distincions entre elles, i que s’encarrega de gestionar els emprius del municipi.» «Patrimoni cultural- Arquitectura» (en català). web Ajuntament de Vallcebre, març 2010. [Consulta: 22 gener 2015].
  4. «Los lugares de Espinalvet, Castellar de Rui, Paguera y Fumaña, Castellformir, Santa Maria de Josa, Guix Clareny, Balsebre, Fígols, (…) San Julián de Sardañola, (…) se componen de labradores hacendados con casas y términos propios y redondos, que les produce lo necesario para vivir, como granos, legumbres y abundancia de ganados de todas clases, aunque los pastos han disminuido en toda la montaña por cultivar las tierras para sembrar, por serles más útiles que la leña y el carbón de ella. Carecen, no obstante, del aceite y vinos que necesitan, por ser el terreno de todo este país frío y montuoso y de mucho trabajo en el cultivo.» Junta de Comerç de Barcelona; Lluch, Ernest (editor). Discurso sobre la agricultura, comercio e industria del Principado de Cataluña. Barcelona: Editorial Alta Fulla, 1997, p. 274-275. ISBN 8479000805. 

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Padró municipal a data d'1 de gener de 2013» (en castellà). Institut Nacional d'Estadística, 30 desembre 2013. [Consulta: 6 gener 2014].
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Junyent Trasserra, Anna; Parera Casas, Josep. «Mapa de patrimoni cultural de Vallcebre. Memòria tècnica». Diputació de Barcelona, març 2010. [Consulta: 21 gener 2015].
  3. «Codis territorials i d'entitats. Municipis: 082938 Vallcebre». idescat. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 23 gener 2015].
  4. «Llistat patrimoni arquitectònic de Vallcebre». patrim.gencat arquitectura. Generalitat de Catalunya. [Consulta: 21 gener 2015].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 Coromines, Joan. Onomasticon Cataloniae. Vol VII, entrada "Vallcebre", pàg. 407-408. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1997. ISBN 8472568547. 
  6. «La recerca paleontològica al sinclinal de Vallcebre (Berguedà)». nom de la revista. [Consulta: 24/02/2015].
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 7,4 Santandreu Soler, M. Dolors. «Vallcebre a l'edat mitjana» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, Vallcebre, un poble per descobrir, 56, 1997, pàg. 17-19 [Consulta: 20 gener 2015].
  8. 8,0 8,1 Camps Tor, Raquel. «In Monte Balcebre» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, El castell de Berga, 100, 2009, pàg. 84-85 [Consulta: 22 gener 2015].
  9. Busquets Castellà, Josep. «Discrepàncies entre Berga i el rei pel domini de Peguera» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, 103, 2010, pàg. 39-41 [Consulta: 6 febrer 2015].
  10. Alcover, Antoni Mª; Moll, Francesc de Borja. «Entrada "capmàs"» (Html) (en català). Diccionari català-valencià-balear [Consulta: 24 gener 2015].
  11. Alcover, Antoni Mª; Moll, Francesc de Borja. «Entrada "capmassat"» (Html) (en català). Diccionari català-valencià-balear [Consulta: 24 gener 2015].
  12. Font i Garolera, Jaume. «Ús dels recursos naturals i creixement econòmic i poblacional: La desforestació de Catalunya, el segle XVIII, segons les observacions de Francisco de Zamora» (PDF) (en català). Treballs de la Societat Catalana de Geografia. núm 37. Vol. IX. Institut d'Estudis Catalans, 2009, pàg. 7-27 [Consulta: 24 gener 2015].
  13. Leidi, Alessandro; Ponce Vivet, Santi. «Tallada de roures per l'armada» (html) (en català). Ausa XIII 122/123. Patronat d'Estudis Ausonencs, 1989, pàg. 409-425 [Consulta: 25 gener 2015].
  14. 14,0 14,1 14,2 14,3 14,4 Mariano, Grandia y Soler. Introducción a la Monografía lingüística de Vallcebre (Memoria para el Doctorado en Letras).  Publicada a: Felipó, Ramon; Perea, Maria Pilar. Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva "Monografía lingüística de Vallcebre". Barcelona: Llibres de l'Índex, 2014, p. 84-85. ISBN 9788494288913. 
  15. «Sublevación carlista» (PDF) (en castellà). El Pensamiento Español [Madrid], Año XIII, 3.862, 24 de setembre de 1872, pàg. 2 [Consulta: 26 gener 2015].
  16. Botella Carbonell, Juan. La guerra civil en España de 1872 a 1876 / seguida de La insurrección de la isla de Cuba / escrita con la colaboración de diferentes corresponsales y ordenada y dirigida por Juan Botella Carbonell.. Barcelona: Juan Oliveres, 1876, p. 100-101 (imagen 118). 
  17. «La mineria a l'Alt Berguedà» (en català). web Ruta Minera. Consorci de la Ruta Minera, març 2010. [Consulta: 22 gener 2015].
  18. AADD. Museus i Centres de Patrimoni Cultural a Catalunya. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2010, p. 128. ISBN 84-393-5437-1. 
  19. Oller i Vila, Josep. «Guerrillers absolutistes i carlins: «Jep dels Estanys» i Josep Grandia «el Nai»» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, Vallcebre, un poble per descobrir, 56, 1997, pàg. 20-22 [Consulta: 20 gener 2015].
  20. Felipó, Ramon; Perea, Maria Pilar. Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva "Monografía lingüística de Vallcebre". Barcelona: Llibres de l'Índex, 2014. ISBN 9788494288913. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Coromines, Joan. Onomasticon Cataloniae. Vol VII, entrada "Vallcebre", pàg. 407-408. Barcelona: Curial Edicions Catalanes, 1997. ISBN 8472568547. 
  • Felipó, Ramon; Perea, Maria Pilar. Notes biogràfiques de Marià Grandia i Soler i la seva "Monografía lingüística de Vallcebre". Barcelona: Llibres de l'Índex, 2014. ISBN 9788494288913. 
  • Oller i Vila, Josep. «Guerrillers absolutistes i carlins: «Jep dels Estanys» i Josep Grandia «el Nai»» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, Vallcebre, un poble per descobrir, 56, 1997, pàg. 20-22 [Consulta: 22 gener 2015].
  • Santandreu Soler, M. Dolors. «Vallcebre a l'edat mitjana» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, Vallcebre, un poble per descobrir, 56, 1997, pàg. 17-19 [Consulta: 20 gener 2015].
  • Camps Tor, Raquel. «In Monte Balcebre» (PDF) (en català). L'Erol, revista cultural del Berguedà, El castell de Berga, 100, 2009, pàg. 84-85 [Consulta: 22 gener 2015].
  • Junyent Trasserra, Anna; Parera Casas, Josep. «Mapa de patrimoni cultural de Vallcebre. Memòria tècnica». Diputació de Barcelona, març 2010. [Consulta: 21 gener 2015].
  • «La mineria a l'Alt Berguedà» (en català). web Ruta Minera. Consorci de la Ruta Minera, març 2010. [Consulta: 22 gener 2015].

Articles relacionats[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vallcebre Modifica l'enllaç a Wikidata