Ralph Vaughan Williams

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Vaughan Williams)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Ralph Vaughan Williams

Ralph Vaughan Williams (Down Ampney, Gloucester, 12 d'octubre de 1872 - 26 d'agost de 1958) fou un influent compositor britànic, representant del nacionalisme musical a Anglaterra. Va compondre simfonies, música de cambra, òpera, música coral i per al cinema. Era també un col·leccionista de música folk i cançons angleses: aquesta activitat tant va influir en la composició de l'English Hymnal, a partir de 1904, en el qual va incloure molts arranjaments de cançons populars reconvertits en melòdics himnes, així com en algunes de les seves pròpies composicions originals.

Taula de continguts

Biografia [modifica]

Primers anys [modifica]

Ralph Vaughan Williams va néixer el 1872 a Down Ampney, un poble al comtat de Gloucestershire, en una família benestant. La família del seu pare, el reverend del poble Arthur Vaughan Williams, provenia de Carmarthenshire i eren reputats advocats. Vaughan Williams és un doble cognom, sense guió, d'origen gal·lès. Després de la mort del seu pare, el 1875, va ser criat per la seva mare Margaret Susan (1843-1937), besnéta de l'empresari Josiah Wedgwood. Cal assenyalar que també era família de Charles Darwin, el seu oncle avi.[1] Es va criar doncs en una família de classe alta, només un rang per sota dels terratinents,[2] però Vaughan Williams va fer campanya al llarg de la seva vida per una societat ideal democràtica i igualitària, i creia que la música havia d'arribar a tothom.[3]

Hubert Parry, el seu primer mestre de composició

Als sis anys, Vaughan Williams va començar lliçons de piano i composició bàsiques amb la seva tia, Sophy Wedgewood. Va començar a tocar el violí a l'edat de set anys. El gener de 1887, a l'edat de catorze anys, va assistir a l'Escola de Charterhouse, que era una de les poques escoles en aquell temps que fomentava l'expressió musical.[2]

El 1890 va entrar al Royal College of Music de Londres, que havia fundat vuit anys enrere George Grove, i estudià composició amb Hubert Parry, un dels impulsors del Renaixement musical anglès‎. Va ampliar els estudis de música i història al Trinity College de Cambridge a partir de 1892 amb Charles Wood. A Cambridge va fer un cercle d'amistats intel·lectuals que el portaren a la ideologia pròxima al socialisme, pensaments dels quals es va dissociar més endavant amb l'entrada del radicalisme d'Stalin.[2] Cambridge tenia en aquells moments una notable vida musical i Ralph, actiu participant del club musical de la universitat, va estrenar el seu primer treball: un quartet per a quatre veus masculines.[2]

Va retornar al Royal College of Music l'estiu de 1895, on va tenir com a professor a Charles Villiers Stanford i com a company i amic a Gustav Holst, del qual durant tota la vida en va rebre un valuós assessorament en la composició.[4] Si bé en la primera etapa al Royal College va sortir dominant Wagner, en aquesta segona etapa es va caracteritzar per la seva addicció a la música modal dels principis de la música anglesa i europea, i que Vaughan Williams va trobar sobretot en la polifonia i madrigals de l'època Tudor. També es va interessar per les aparentment poc sofisticades cançons populars angleses. Les noves inquietuds musicals no encaixen amb les de la institució que ara dirigeix Villiers Stanford, i Vaughan Williams abandona l'escola el 1897.[2]

Aviat va entrar com a organista a l'església de Sant Barnabas a South Lambeth, un districte pobre de Londres. Aquest mateix any es casa amb Adeline Fisher, amiga de la família i cosina de Virginia Woolf,[5] i passen la lluna de mel fent el seu primer gran viatge per Europa. Passen sis mesos a Berlín, on va estudiar amb Max Bruch i va poder escoltar per primera vegada L'Anell del Nibelung completa.[2]

Primeres composicions [modifica]

A principis del 1899 deixa la feina d'organista per dedicar-se de ple a la composició. Així, el 1901 estrena Heroic Elegy per a orquestra. Però s'adona que necessita el mestratge d'un gran compositor com Edward Elgar, i en negar-se aquest a donar-li formació, Vaughan Williams es dedica a estudiar les seves obres.[2] El 1901 compon la cançó Linden Lea que obté un cert èxit. Tres anys més tard demostra la seva maduració i posa música a uns poemes de Dante Gabriel Rossetti The House of Life, que inclou una de les seves cançons més celebrades, Silent Noon.[6] També li va donar popularitat Songs of Travel, un cicle de cançons amb una selecció de poemes de Robert Louis Stevenson.[7]

El desembre de 1903 coneix Charles Potiphar, un pastor local amb una vida ordinària que, al contrari de Vaughan Williams, havia nascut en l'estrat més inferior de la societat anglesa. Vivia tranquil·lament en una petita casa al petit poble d'Ingrave prop de Brentwood, Essex.[8] Vaughan Williams va recollir més de 100 cançons populars a Essex, de les quals es va inspirar en les seves propers cançons, o usant-los en el seu propi treball innovador English Hymnal de 1906.[9] Entre les tonades que identifica sobresurt la melodia heroica i melancòlica Dives and Lazarus, que molts anys després (1939) l'utilitzaria a Five Variants of Dives and Lazarus. Així com Wagner el va obsessionar en l'adolescència, o la música modal en la següent dècada, aquest descobriment converteix la cançó popular en la seva obsessió, alterant completament la direcció de la seva música. A partir d'aquell moment es passeja per tot Anglaterra apuntant cançons populars.

Altres compositors, com Gustav Holst i George Butterworth s'afegiren a aquest corrent. Hubert Parry, massa gran, i Edward Elgar, induït en el Romanticisme alemany, se'n van desdir.

El 1908 feu una estada de tres mesos a París per aprendre orquestració amb Maurice Ravel, una de les matèries que Williams considerava no dominar encara a fons. Això va proveir a la seva música amb el que ell mateix va definir com "un toc de llustre francès".

Durant la I Guerra Mundial va servir com a lloctinent.

El seu estil, neomodal, s'inspira en els cants folklòrics anglesos, en els madrigals elisabetians i en Henry Purcell. Es dedicà també a la pedagogia musical i a la musicologia. Va escriure nou simfonies entre el 1910 i 1958, així com altres nombrosos treballs incloent música de cambra, òpera, música coral, concerts i bandes sonores de pel·lícules com Paral·lel 49. Entre les seves obres cal destacar A Sea Symphony (1910), Fantasia sobre un tema de Thomas Tallis (1910), The Lark Ascending (1914), Hugh the Drover (1924), The Poisoned Kiss (1936), Ephitalamion (1953) i Hodie (1954).

Obres[10] [modifica]

Òperes [modifica]

  • The Shepherds of the Delectable Mountains (1921). Libretto: Ralph Vaughan Williams (from John Bunyan) (Later incorporated, save for the final section, into The Pilgrim's Progress)

Música incidental [modifica]

Ballets [modifica]

  • Old King Cole (1923)
  • On Christmas Night (1926)
  • Job: A Masque for Dancing (1930)
  • The Running Set (1933)
  • The Bridal Day (1938–39)

Orquestral [modifica]

Concerts [modifica]

Coral [modifica]

  • The Garden of Proserpine, cantata for soprano, chorus & orchestra, setting of Algernon Charles Swinburne (1899)[14]
  • A Cambridge Mass, Missa brevis for SATB, double chorus & orchestra (1899); Doctoral exercise, first performed 3 March 2011.[15][16][17][18]
  • Toward the Unknown Region, song for chorus and orchestra, setting of Walt Whitman (1906)
  • Five Mystical Songs for baritone, chorus and orchestra, settings of George Herbert (1911)
  • Fantasia on Christmas Carols for baritone, chorus, and orchestra (1912); arranged also for reduced orchestra of organ, strings, percussion)
  • Mass in G minor for unaccompanied choir (1922)
  • Sancta Civitas (The Holy City) oratorio, text mainly from the Book of Revelation (1923–25)
  • Te Deum in G major (1928)
  • Benedicite for soprano, chorus, and orchestra (1929)
  • In Windsor Forest, adapted from the opera Sir John in Love (1929)
  • Three Choral Hymns (1929)
  • Magnificat for contralto, women's chorus, and orchestra (1932)
  • Five Tudor Portraits for contralto, baritone, chorus, and orchestra (1935)
  • Dona nobis pacem, text by Walt Whitman and other sources (1936)
  • Festival Te Deum for chorus and orchestra or organ (1937)
  • Serenade to Music for sixteen solo voices and orchestra, a setting of Shakespeare, dedicated to Sir Henry Joseph Wood on the occasion of his Jubilee (1938)
  • "Six Choral Songs To Be Sung In Time Of War" (1940)
  • A Song of Thanksgiving (originally Thanksgiving for Victory) for narrator, soprano solo, children's chorus, mixed chorus, and orchestra (1944)
  • An Oxford Elegy for narrator, mixed chorus and small orchestra (1949)
  • Three Shakespeare Songs for SATB unaccompanied, composed for The British Federation of Music Festivals National Competitive Festival (1951)
  • O Taste and See, a motet setting of Psalm 34:8. The original SATB version was composed for the Coronation of HM Queen Elizabeth II at Westminster Abbey in June 1953. (1953)
  • Hodie, a Christmas cantata (1954)
  • Folk songs of the Four Seasons A Cantata for Women's Voices with Orchestra or pianoforte accompaniment (1950).
  • Epithalamion for baritone solo, chorus, flute, piano, and strings (1957)
  • A Choral Flourish for unaccompanied SATB chorus, composed for a large choral event in the Royal Albert Hall at the invitation of (and dedicated to) Alan Kirby (c. 1952)
  • O How Amiable (1934) An arrangement of a hymn for chorus and organ, originally written for the Abinger Pageant

Arranjaments d'himnes cristians [modifica]

Vaughan Williams was the musical editor[19] of the English Hymnal of 1906, and the co-editor with Martin Shaw of Songs of Praise of 1925 and the Oxford Book of Carols of 1928, all in collaboration with Percy Dearmer.

Vocal [modifica]

  • "Linden Lea", song (1901)
  • The House of Life, six sonnets by Dante Gabriel Rossetti, set to music (1904)
  • Songs of Travel (1904)
  • "The Sky Above The Roof" (1908)
  • On Wenlock Edge, song cycle for tenor, piano and string quartet (1909)
  • Along the Field, for tenor and violin
  • Three Poems by Walt Whitman for baritone and piano (1920)
  • Four Poems by Fredegond Shove: for baritone and piano (1922)
  • Four Hymns: for tenor, viola obbligato and piano (1914)
  • Merciless Beauty for tenor, two violins, and cello (1921)
  • Four Last Songs to poems of Ursula Vaughan Williams
  • Ten Blake songs, song cycle for high voice and oboe (1957)

Música de cambra [modifica]

  • String Quartet in C minor (1897) (early composition)
  • String Quartet No. 1 in G minor (1908)
  • String Quartet No. 2 in A minor ("For Jean, on her birthday," 1942–44)
  • Phantasy Quintet for 2 violins, 2 violas and cello (1912)
  • Piano Quintet in C minor for violin, viola, cello, double bass and piano (1903)
  • Suite for Pipes (1939)
  • Sonata in A minor for violin and piano (1952)
  • Romance for viola and piano (undated)
  • Six Studies in English Folk Song, for violoncello and piano (1926)
  • Romance for Harmonica with String and Piano Forte (1952)

Orgue [modifica]

  • Three Preludes on Welsh Hymn Tunes (Bryn Calfaria, Rhosymedre, Hyfrydol) (1920)
  • Prelude and Fugue in C minor (1921)
  • A Wedding Tune for Ann (1943)
  • The Old One Hundredth Psalm Tune, harmonisation and arrangement (1953)
  • Two Organ Preludes (The White Rock, St. David's Day) (1956)

Bandes sonores [modifica]

Banda [modifica]

  • Rhosymedre (based on a Welsh hymn tune for organ) for concert band (1920)
  • (English) Folk Song Suite for military band (1923)
  • Sea Songs (1923)
  • Toccata Marziale for military band (1924)
  • Overture: Henry V for brass band (1933/34)
  • Flourish for Wind Band (1939)
  • Prelude on Three Welsh Hymn Tunes arranged from the organ piece for brass band (1955) and published by Salvationist Publishing and Supplies
  • Variations for brass band (1957)

Referències [modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Ralph Vaughan Williams
  1. ↑ Biografia a San Francisco classical voice
  2. ↑ 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 Heffer, Simon. Vaughan Williams. Weidenfeld & Nicolson, 2000. ISBN 0-297-64398-3. 
  3. ↑ Frogley, Alain. «Williams, Ralph Vaughan (1872–1958)» (amb subscripció). Oxford Dictionary of National Biography. Oxford University Press, Setembre 2004. DOI: 10.1093/ref:odnb/36636.
  4. ↑ Gagné, Nicole V. Historical Dictionary of Modern and Contemporary Classical Music. Scarecrow Press, 2011. ISBN 9780810879621. 
  5. ↑ Humm, Maggie. The Edinburgh Companion to Virginia Woolf and the Arts. Edinburgh University Press, 2010. ISBN 9780748635528. 
  6. ↑ Frogley, Alain. Vaughan Williams Studies. Cambridge University Press, 1996. ISBN 9780521480314. 
  7. ↑ Adams, Byron; Wells, Robin. Vaughan Williams Essays. Ashgate Publishing, 2003. ISBN 9781859283875. 
  8. ↑ Dineen, Frank. The Ingrave Secret. Albion Music Ltd, 2001. ISBN 9780952870623. 
  9. ↑ Extret de potiphar.org.uk
  10. ↑ Vegeu també Kennedy, Michael: A Catalogue of the Works of Vaughan Williams, OUP, 1964
  11. ↑ The Death of Tintagiles
  12. ↑ There were two other Norfolk Rhapsodies from the same period. The second is unpublished, the Third lost. See Kennedy, Michael: A Catalogue of the Works of Vaughan Williams, OUP, 1964
  13. ↑ see "YouTube videoclip" under External Links
  14. ↑ Stainer & Bell Ralph Vaughan Williams: The Garden of Proserpine
  15. ↑ Discovery announcement on Classic FM Website
  16. ↑ World Premiere of Ralph Vaughan Williams' 'A Cambridge Mass'
  17. ↑ Review of premier performance in The Telegraph
  18. ↑ Article on the discovery of the mass by Alan Tongue
  19. ↑ see "1956 audio interview" under External Links
  20. ↑ 20,00 20,01 20,02 20,03 20,04 20,05 20,06 20,07 20,08 20,09 20,10 20,11 20,12 20,13 20,14 20,15 20,16 Center for Church Music songs and hymns entry for Ralph Williams

Vegeu també [modifica]

Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Ralph_Vaughan_Williams&oldid=11552949»