Vera Rubin

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Vera Cooper Rubin (Filadèlfia, 23 de juliol de 1928) és una astrònoma estatunidenca, pionera en l'estudi de les taxes de rotació galàctiques. El seu descobriment de la denominada "corbes planes de rotació" és l'evidència més directa i robusta de la matèria fosca.

Estudis[modifica | modifica el codi]

Als deu anys, Vera Rubin ja estava fascinada per les estrelles que veia des de la finestra de la seua casa orientada al Nord de Washinton DC. Son pare, enginyer elèctric, l’animà a seguir amb la seua passió, ajudant-la a construir un telescopi i anava amb ella a les reunions dels astrònoms afeccionats. Amb aquests inicis començaria un viatge per les estrelles que encara no ha acabat.

Després d'obtenir el seu Bachelor of Arts de la Universitat de Vassar el 1948, va tractar d'inscriure's a la Universitat de Princeton, però mai va rebre el seu catàleg de graduada, ja que no es permetia dones en el programa d'estudis graduats d'Astronomia fins a 1975. Com a alternativa, va demanar ser admesa a la Universitat de Cornell, on va estudiar un Màster de Física sota la direcció de Philip Morrison, Richard Feynman i Hans Bethe. Després d'aquests estudis, va obtenir el seu magister el 1951. Després, el 1954, PhD a la Universitat de Georgetown, sota la conducció de George Gamow, conegut per haver predit el Fons Còsmic de Microones com una conseqüència del Big Bang.

Vera Rubin també compta amb graus de doctor honoris causa de nombroses universitats, incloent Harvard i Yale. Actualment, Rubin és un astrònoma investigadora a la Carnegie Institution de Washington. És membre de l'Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units i de l'Acadèmia Pontifícia de les Ciències. Fins al moment, ha escrit en coautoria 114 articles d'investigació revisats per parells. Així mateix, és l'autora de Bright Galaxies Dark Matters (Masters of Modern Physics), AIP Press, 1996, ISBN 1-56396-231-4.

Investigacions[modifica | modifica el codi]

Amb la seua tesi doctoral, Vera Rubin cercava respondre la pregunta de si les galàxies estan distribuïdes uniformement a l’Univers. Per això, desenvolupà un mètode de descripció estadística de la distribució de galàxies i ho aplicà a un petit catàleg que formava part de la cartografia del cel (el primer de la seua espècie que s’estava fent en l’Obsevatori de Lick, a Califòrnia).

Observant que existia un alt índex d’agrupació en la distribució de les galàxies, conjeturà que aquestes es concentraven en certes zones deixant espais buits entre elles. Aquests resultats no despertaren cap interés en el moment de la seua publicació, però foren confirmats quinze anys més tard i ara constitueixen la base de l’estudi de l’estructura a gran escala de l’Univers. En aquest treball demostrà la seua atracció per la ciència sense lligams als paradigmes convencionals i deixà entreveure l’originalitat del seu pensament. Estudià el moviment sistèmic i la brillantor en les galàxies espirals, concloent que espirals de magnitud aparentment semblant, i per tant situades a distàncies semblants, pareixen viatjar més ràpidament en una direcció que en d’altra. Aquest resultat, molt criticat en l’època, fou allò que suggerí a Gerad de Vaucouleursper a desenvolupar la idees del supercúmul.

En la dècada de 1950, Vera compaginà l’ensenyament i la investigació a la Universitat de Georgetown amb la seua vida familiar, ja que al llarg d’aquest període tingué els seus quatre fills: a hores d’ara, tots són doctors en alguna especialitat científica.

Ha publicat sis articles científics, conjuntament amb la seua filla, Judith Young, doctora en Física, formant amb ella un dels pocs tàndem científics, mare-filla, de l’astronomia.

Posteriorment es traslladà a la Carnegie Institution de Washington, on començà a col·laborar amb Kent Ford en allò que seria la més important investigació de la seua carrera. Ken Ford havia desenvolupat un espectrògraf molt sensible que permetia mesurar la velocitat de les estrelles en les galàxies espirals en funció de la seua distància al centre.

Vera ja s’havia interessat pel moviment intern del gas i les estrelles en les galàxies espirals durant la seua estància a la Universitat de Califòrnia, però no fou fins aquesta col·laboració en l’estudi de la rotació de les estrelles i del gas en els discs de galàxies espirals quan el treball assolí tot el seu significat.

La primera galàxia que examinaren fou la nostra veïna Andròmeda. D’ella agafaren mesures de com es movia el gas en el disc. Fins aqueix moment es creia que la distribució de la massa d’una galàxia era la mateixa que la distribució de la llum emesa per les estrelles.

En una galàxia espiral es troba una part central més lluminosa i un disc en el qual la seua lluminositat minva exponencialment cap a les parts exteriors.

La part central, més brillant, conté la major part de la massa; per tant, les velocitats de rotació de les estrelles deurien ser més altes en el centre i anar minvant a mesura que s’allunyen del centre de la galàxia.

Al principi pensaren que seria una anomalia de la galàxia d’Andròmeda. Però, després d’analitzar molts més objectes, conclogueren que era una característica comuna a totes les galàxies espirals, com seria el cas de la galàxia NGC 1300.

Que implicava aleshores tot açò en la distribució de la massa de les galàxies?

Recordarem aleshores el treball de l’astrònom Fritz Zwiky. En els anys 1930 Zwiky indicà que faltava massa per poder explicar el moviment de les galàxies del cúmul de Coma i conclogué que deuria haver matèria que no es veia. El seu treball no tingué repercussió en el seu moment i no es continuà aquesta línia d’investigació.

A la reunió de la Societat Estadounidenca d’Astronomia de 1975, Vera Rubin i Ken Ford anunciaren a tota la comunitat científica que la meitat de la massa continguda en les galàxies espirals no era visible sinó que estava en forma de matèria obscura. Al principi, aquest resultat fou rebut amb escepticisme. Però, ràpidament aparegueren altres treballs que ho corroboraren.

Si es representa en un diagrama la velocitat de rotació i la distància al centre, es deuria veure una corba amb valors més alts de la velocitat en la part central de la galàxia, i que aquestes foren minvant cap a l’exterior. Quina seria la sorpresa d’ambdós investigadors en veure que, en lloc d’això, la corba de rotació es mantenia plana en tots els punts observats.

Des de 1978 Vera i el seu equip han observat més de 200 galàxies i han calculat que aproximadament el 90% de la matèria de l’Univers és “matèria fosca”, no visible, però detectable per l’efecte gravitacional que produeix.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Vera Rubin y Robert Rubin en Out of the Shadows: Contributions of 20th Century Women to Physics, Nina Byers and Gary Williams, ed., Cambridge University Press 2006.
  • Abetti, Giorgio (1992). Historia de la astronomía. México: FCE.
  • Levi-Montalcini, Rita (2011). Las pioneras. Barcelona: Crítica.
  • Moreno Luquero, Ricardo (1998). Breve historia del universo. Madrid: Rialp.
  • North, John (2001). Historia Fontana de la astronomia y la cosmologia. México: FCE.
  • Sánchez del Río, Carlos (2004). Los principios de la física en su evoluación històrica. Madrid: Instituto de España.
  • Solís, Carlos y Sellés, Manuel (2007). Historia de la ciencia. Madrid: Espasa-Calpe.
  • Udías Vallina, Agustín (2004). Historia de la física. De Arquímedes a Einstein. Madrid: Síntesis.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]