Verb defectiu

En morfologia, un verb defectiu és un verb el paradigma flexiu o conjugació del qual manca d'algun temps, mode o persona (o diverses d'aquestes) en la seva conjugació regular.

Exemples

• En català els verbs defectius són: caldre, dar, haver-hi, lleure, soler i els verbs de fenomens meteorològics (ploure, nevar, etc.)
• En castellà són els següents: abolir, adir, acaecer, aguerrir, atañer, balbucir, blandir, concernir, desabrir, empedernir, fallir, garantir, guarnir, incoar, tomar, soler i usucapir.
• En llatí hi ha coepi / coepisse ("haver començat"), aio / aere ("afirmar"), memini / meminisse ("haver recordat").
• En anglès alguns auxiliars no tenen formes específiques per a passat o futur, com per exemple can ("poder", no té forma de futur) o must ("deure", no té forma de passat).

Causes de la defectivitat

Les raons per les quals un verb és defectiu poden ser diverses: des de raons totalment contingents fins a basades en raons semàntiques.

Algunes llengües conserven com arcaismes algunes formes de cert verb, però deixen de ser productives altres formes, deixant un paradigma defectiu. En ocasions els paradigmes defectius són la causa que existeixin verbs de conjugació heteròclits.

Vegeu també

• Verb heteròclit
• Verb irregular