Verisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El verisme (verismo en italià: realisme) fou la darrera escola operística del segle XIX, i amb el seu començament es tanca el gran període de creació romàntica italiana.

Cartell de Tosca, òpera verista de Puccini

Retrata la duresa de la vida diària de les capes baixes de la Itàlia acabada de reunificar. Pretén exposar la realitat tal com és, descrivint amb precisió realista moments de la vida diària i les emocions primàries dels protagonistes, gent senzilla i fins i tot marginals, deixant de banda les aventures sentimentals de la noblesa. En això coincideix amb el moviment literari realista, liderat per Émile Zola. Els autors pretenen demostrar que les passions humanes són les mateixes en totes les èpoques i per a qualsevol condició. la idealització romàntica desapareix i ja no es mitifica cap època o lloc.

El verisme va passar per diverses fases: va començar sent un gènere que tractava de centrar els seus temes en la vida quotidiana de la gent, ja fora de la vida rural o dels estrats més modestos de la vida urbana, per obrir-se després a la temptació dels temes més exòtics de l'Extrem Orient, pel contrast en el qual es desenvolupen les passions humanes. El segle XVIII, una època plena d'artificiositat també es converteix en un escenari preferit.

Les melodies són de gran força expressiva i bellesa. Els autors són hereus d'una rica tradició operística italiana, però van saber crear un estil aparentment nou, influït pel wagnerisme, però fidel a les convencions operístiques italianes. El discurs musical és continu, com la música de Wagner, però en aquest fluir constant estan intercalades les àries i els duets dels protagonistes, dels que el públic no estava disposat a prescindir. Ja no hi ha números tancats. En això pretén ser també més realista. A penes hi ha recitatiu i si n'hi ha, està integrat en el discurs. Adquireix una certa importància en aquest discurs musical el leitmotiv, tot i sense arribar al grau de desenvolupament o reiteració que té en Wagner. Desapareix, en general, qualsevol rastre de belcantisme, creant unes melodies directes que causen un fort impacte en l'espectador, amb un increment de la tensió, que sol conduir a uns finals en agut.

L'harmonia inclou les influències de les últimes tendències musicals que s'han anat donant, com les de Liszt i l'Impressionisme. L'orquestració és molt rica i complexa. L'obertura va desapareixent a poc a poc i en el seu lloc es destaca el intermezzo, un interludi musical situat enmig d'un acte o entre dos actes i en el qual solen recollir els temes més característics de l'òpera. La música sol ser més descriptiva.

El verisme va quallar a la Itàlia de finals del segle XIX i el seu origen coincideix amb el final d'una etapa que Verdi tancava amb Otello i Falstaff. És antiromàntic per naturalesa i deutor del naturalisme literari francès. Compositors com Puccini, Mascagni i Catalani van formar el que es va dir la Nuova Scuola, successors d'altres d'anteriors com Ponchielli, Boito i fins i tot Bizet. Una de les característiques especials del terme és l'ús d'esdeveniments contemporanis, simples i veritables, sense artificis estilístics. Però a la realitat també hi ha la presència de passions, de vegades incontrolades, esdevenint sovint una característica de la música verista.

Cavalleria rusticana[modifica | modifica el codi]

Detall d'una il·lustració en una edició primerenca de Cavalleria rusticana escrita per Giovanni Verga, circa 1880 (artista desconegut)

Cavalleria rusticana (1890) de Pietro Mascagni es pot considerar la primera òpera del verisme. Basada en un conte de Giovanni Verga sobre uns fets contemporanis d'un poble de les muntanyes de Sicília, retrata treballadors camperols, transportistes i gent local, amb assassinat inclòs. Les òperes que la seguiren, com I pagliacci (1892) de Ruggero Leoncavallo i Il tabarro (1918) de Puccini, tenien trets en comú. Les escenes són contemporànies; els caràcters són sovint rurals i generalment empobrits; les passions són extremes i condueixen a la violència. Hi ha una tendència en aquestes obres de barrejar el sòrdid amb el sensacionalista. Leoncavallo escrivia en el pròleg: les escenes que veieu no són comèdia, són la pura realitat.

Puccini[modifica | modifica el codi]

El gran representant d'aquest corrent fou Giacomo Puccini (1858-1924) amb un gran realisme en les seves escenes, principalment a La Bohème (1896) i Tosca (1900). La primera descriu quatre artistes empobrits que viuen i treballen en un sòrdid entresòl a París, i la segona, ambientada a Itàlia, retrata un pres polític, un pintor, i una cantant.

A Madama Butterfly (1904) també s'hi contempla el verisme, encara que amb tints de glamour, ambientada en un món contemporani el qual tracta l'actitud poc honrosa d'un mariner americà cap a la seva estimada japonesa, la qual acaba força malament. En la seva darrera creació Turandot (1924), ja abandonaria aquest estil per entrar en el postverisme. Aquest nou estil, més rígid i agressiu, amb sentiments amorosos molt més explícits, va néixer durant els anys 1915 a 1920.

Umberto Giordano (1867-1948), és bàsicament conegut per la seva passada pel verisme amb Andrea Chénier (1896) i Fedora (1898). El mateix es pot dir de Francesco Cilea (1886-1950) amb L'arlesiana (1897) i Adriana Lecouvreur (1902).

Altres veristes foren Franco Alfano, Alfredo Catalani, Alberto Franchetti, Franco Leoni, Licinio Refice, Ermanno Wolf-Ferrari, o Riccardo Zandonai.

El verisme també va traspassar la frontera francesa amb Gustave Charpentier (Louise), i l'alemanya amb Ignatz Waghalter (Der Teufelsweg i Jugend) i Eugen d'Albert (Tiefland).

Vegeu també[modifica | modifica el codi]