Veritat

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
El Temps salvant la Veritat de la Falsedat i l'Enveja (Time Saving Truth from Falsehood and Envy), François Lemoyne, 1737.

La veritat és un concepte propi de la filosofia que té una gran varietat de significats. Pot indicar tant honestedat, bona fe i sinceritat, en general, com el fet d'estar d'acord amb la certesa o realitat d'alguna proposició, en particular.[1] El terme veritat no té una única definició amb què estiguin d'acord tots els filòsofs, i se segueixen debatent diverses teories sobre el seu significat: què pot ser cert o fals, com definir i identificar la veritat, el rol que té el coneixement revelat i adquirit, i si la veritat és subjectiva o objectiva, relativa o absoluta.

Alfred Stevens: La Veritat i la Falsetat c. 1817

El concepte de veritat varia segons l'època o escola teòrica. Es distingeixen sobretot els següents:

  • Veritat com a correspondència: és veritat allò que diem o pensem quan es correspon amb el que passa o es pot percebre a la realitat. Requereix un món exterior com a prova de refutació i parteix del supòsit que aquest món es pot conèixer, fet que nega, per exemple, l'escepticisme.
  • Veritat com a coherència: és veritat aquella afirmació que és coherent amb d'altres acceptades per una comunitat determinada. És un concepte que prové de l'utilitarisme i molt utilitzat en lògica i en la ciència en general, on s'usa en el sentit següent: acceptem que quelcom és veritat si, o bé es pot demostrar empíricament, o bé de moment encara no es pot falsar.
  • Veritat subjectiva: en aquest sentit, per a cadascú és veritat el que ell consideri cert. D'aquesta manera, s'involucren en el judici sobre la veritat o falsedat d'una determinada proposició el coneixement individual i les creences personals. Dins d'aquesta noció de veritat s'hi encabeixen diferents grau de relativisme.
  • Veritat absoluta: des d'una perspectiva teològica o metafísica, es considera que l'home és capaç d'assolir (sigui per il·luminació o bé per comprensió) veritats que es consideren necessàriament certes.
  • Veritat pragmàtica: atesa la impossibilitat d'assolir una veritat fora de dubte (vegeu escepticisme), s'accepta com a cert allò que és útil per a la vida quotidiana o per progressar amb un estudi particular.

Ara com ara és un tema la recerca científica així com de fonamentació filosòfica: La recerca científica de la funció cognitiva –arrencant des de la física fins a la neurologia, passant per l'evolucionisme, la genètica, la biologia, l'etologia i la psicologia–, introdueix noves perspectives sobre el coneixement basat a l'evidència com a creença epistemològicament veritable amb justificació vàlida.

  • Interessa a la Lingüística perquè el llenguatge és expressió de la pròpia veritat.
  • Interessa a l'Antropologia filosòfica, perquè sembla evident que els éssers humans prefereixen la veritat a la falsedat a l'errada o la mentida i prefereixen la certesa al dubte.
  • Interessa a la Sociologia, per tal com l'estimació cap a la veritat i la condemna de la mentida o de l'errada, varia en intensitat segons les èpoques i les cultures, perquè tant el concepte de veritat com la seva valoració no sempre és el mateix al llarg de la Història i de la cultura.
  • Interessa a la Ciència com a tal a la seva pretensió de coneixement vàlid.

La importància que té aquest concepte és que està arrelat en el cor de qualsevol supòsit personal, social i cultural. D'aquí la seva complexitat.

Veritat i història[modifica | modifica el codi]

Sens dubte va ser un moment històric el dia que Aristarc de Samos va concebre com a veritat que la terra gira al voltant del sol. Pel mateix va ser un «succeir històric» l'evolució que la mencionada idea com a veritat ha anat recorrent al llarg dels segles fins Copèrnic i al segle XVII en el qual definitivament va ser «acceptada» com a veritat per la comunitat científica, i més tard com «veritat social i cultural».

Així mateix és un succeir històric la influència cultural i els fets que s'han derivat d'aquest coneixement tant en el món de la ciència com de la cultura.

Així i tot aquests dos aspectes no afecten el contingut de la veritat com a tal. Si des de sempre, eternament ha estat veritat i ho continua sent que «la terra gira al voltant del sol», aquests fets mundants no afecten de cap manera manera la veritat com aquesta veritat ontològica. Aquests són els supòsits del «realisme».

La mirada dels pensadors: resum històric[modifica | modifica el codi]

Aristòtil[modifica | modifica el codi]

Els sentits respectius de les paraules gregues άληθής [(άληθής), (γνος)], alithis, és «veritable» i Άλήθεια, Alithia, « Veritat »[2] han continuat sent constants durant tota l'època clàssica i associades de l'àmbit de la lògica, de la geometria i de les ciències deductives en general ; també Plató recorre en aquestes matèries com a eina pedagògica per il·lustrar la seva teoria de les Idees considerades de contenir tota veritat intel·ligible. Aristòtil , sobre un registre molt diferent, desenvolupa la lògica com mitjà d'investigació del discurs, útil també en la investigació de la realitat en el fet que permet organitzar els coneixements.

Aquests conceptes de «veritable» i de « veritat » també han estat associats, del costat de l'escola de Milet[3] i més tard de Aristòtil encara, a les ciències d'observació, més exactament, ja que en aquest context no hi ha verdaderament un mètode científic tal que la concebem des de Galileo , a les primeres temptatives d'estudi dels fenòmens naturals, els «meteors», i dels éssers vius ; Aristòtil no perdia mai una ocasió d'anar a observar els peixos de l'estany de Pyrrha a l'illa de Lesbos.[4]

En els dos casos, el caràcter binari i normatiu d'aquestes nocions no té misteri. En l'obra Metafísica, Aristòtil va escriure : «Dir que el que és no és, o que el que no és és, és fals ; i dir que el que és, és, i que el que no és no és, és veritat » (IV, 7).[5] Enunciats similars es troben en Plató, per exemple el Critó.

Al segon llibre de l'Organon, De la Interpretació, Aristòtil analitza el llenguatge i la formació de les proposicions lògiques, és a dir les parts del discurs susceptibles de ser verdaderes o falses, l'element inicial és la correspondència d'un enunciat amb un fet real. Diem per exemple que l'enunciat «el gat és sobre la catifa» és veritat perquè el gat és efectivament sobre la catifa.

Aristòtil va tenir el mèrit de posar en forma de manera sistemàtica modes de raonament que havien romàs sovint molt vagues o implícits amb|en els seus antecessors.[6]

La lògica d'Aristòtil va intentar en principi retirar les condicions necessàries, evidentment no suficients, de la veritat, que resideixen en la forma. Així, un enunciat tal com «el mur blau és vermell» no necessita cap referent exterior per ser declarat fals.[7] La lògica proveeix l'instrument del pensament correcte, no la matèria.[8] En termes kantians, és la condició formal de la veritat, però no material [9]

Aristòtil porta sobretot la seva atenció sobre els sil·logismes tals com «tot A és B», aproximadament A és B», on el subjecte A i el predicat B reemplacen conceptes ; «Tot A és un B» significa que el concepte B és atribuïble a tot objecte al qual es pot atribuir el concepte A.[10] Aristòtil era conscient que els sil·logismes no podien adonar de totes les aplicacions de la lògica[11] · [12] però li permetien formular regles clares per formar la negació dels enunciats, i també per distingir els papers respectius dels universals del gènere «tot x és això» i de les singulars del gènere « hi és allò».

L'escola de Mègara[modifica | modifica el codi]

Els megarians i els estoics han analitzat metòdicament la lògica de les connexions del llenguatge corrent tals que «i», «o» i la negació dels enunciats. Filó de Mègara estén l'abast del condicional.[13] En la seva versió PQ és falsa quan P és verdadera i Q falseja, i és verdadera altrament, sense que el locutor no tingui a preocupar-se per recercar relacions causals o connotacions psicològiques; així proposicions aparentment tan ridícules que «si el Groenlàndia és en sucre candi, llavors Carlemany és el major escriptor de l'edat mitjana» són verdaderes.[14] Aquest gènere de consideració té la seva importància per a la utilització dels connectors lògics en tota generalitat, ja que les regles s'apliquen fins i tot si no se sap si els termes són verdaders. Aquesta eliminació de les connotacions psicològiques de la relació d'implicació era un gran progrés, però sense efecte immediat sobre la lògica.

En efecte, aquests treballs van caure en l'oblit fins a la fi del segle XIX.[15]

Agustí d'Hipona[modifica | modifica el codi]

Agustí d'Hipona veu la Veritat com l'experiència última de la vida espiritual. Aborda la relació de l'home amb la veritat a través de la qüestió de l'ensenyament del dogma i de la seva comprensió. Per ell, no hi ha «comunicació horitzontal» entre els homes. El diàleg juga no a dos, sinó a tres. Tota comunicació autèntica és «triangular» : tu, jo, i la Veritat que ens transcendeix tots dos, i del qual som, tu i jo, els «companys d'estudis».[16]

Entre les obres d'Agustí, El Mestre[17] és un dels més reveladors del seu pensament. Hi desenvolupa una tesi recurrent fins al final de la seva vida. «Quan els mestres han exposat per les paraules totes aquestes disciplines que fan professió d'ensenyar, incloent-hi la de la virtut i de la saviesa, llavors els que es diuen dels deixebles examinen en ells mateixos si el que ha estat dit és veritat, mirant, allò es tracta de si mateix, la Veritat interior segons les seves forces. És llavors que aprenen ; i quan han descobert interiorment que se'ls ha dit la veritat, lloen els mestres, sense saber que lloen pels ensenyats més aviat que els professors, si tanmateix aquests tenen el saber del que diuen. Però els homes s'equivoquen dient mestres de la gent que no ho és.»

Agustí expressa en la seva forma clàssica: Foris admonet, intus Docet, l'advertència és externa, està dins de la instrucció. L'idioma (incloent paraules de Crist) s'adverteix a l'exterior, però només ensenya Crist, la veritat interior. Per tant, és per a ell que l'Evangeli no dóna el títol de mestre de la persona a la terra, "perquè l'únic mestre de tots en el cel."

Tomàs d'Aquino[modifica | modifica el codi]

Tomàs d'Aquino va escrutar de manera precisa l'obra De la Interpretació d'Aristòtil, també els comentaris anteriors als seus, extraient-los de les seves influències neoplatòniques o àrabs per una crítica interna en el pensament del filòsof grec. Va desenvolupar un cert nombre de temes tals com: veritat del pensament i del discurs, paper de les paraules respecte a les idees i a les coses, regles permetent eliminar les ambigüitats del llenguatge corrent, determinisme i llibertat.[18]

Per al Aquinisme, veritas est adæquatio intellectus et rei : la veritat és l'adequació de l'intel·lecte als coses,[19] sobre aquest punt doncs el seu pensament casa perfectament amb la d'Aristòtil.

Baruch Spinoza[modifica | modifica el codi]

El següent text, triat dels Pensaments metafísics, dóna la impressió que Spinoza concep la veritat com a adequació de la idea amb l'objecte :

« La primera significació de Veritat i de Fals sembla tenir el seu origen en els relats ; i s'ha anomenat verdader un relat, quan havia succeït realment el fet contat; fals, quan no havia succeït el fet contat enlloc. Més tard, els filòsofs han utilitzat la paraula per designar l'acord d'una idea amb el seu objecte ; així, es diu idea verdadera la que ensenya una cosa com és en ella mateixa ; falseja, la que ensenya una cosa altrament que no és en realitat. Les idees no són altra cosa en efecte només relats o històries de la naturalesa en l'esperit. I d'allà hom n'és arribat a ser designat de la mateixa manera, per metàfora, de les coses inertes ; així, quan anomenem or verdader o or fals, com si l'or que ens és presentat contés alguna cosa sobre ell mateix, que és o no és en ell.[20] »

Però Spinoza ell mateix defineix així l'adequació al començament de la segona part de la seva ètica:

Definició IV.

Per idea adequada entenc una idea que, considerada en si mateix i sense mirada al seu objecte, té totes les propietats, totes les denominacions intrínseques d'una idea verdadera.

L'adequació reposa doncs sobre un criteri intrínsec de veritat, d'on el mode geomètric de construcció del seu sistema filosòfic.

Així, coneixem adequadament un objecte quan el reconstruïm a partir de les seves causes, quan ho concebem. Per contra, el coneixement pels sentits és per força truncat i incomplet. El que percebem pels sentits expressa més la nostra pròpia naturalesa que la de l'objecte percebut. No se sabria explicar això abans sense entrar en el sistema filosòfic de Spinoza.

Igualment, Spinoza rebutja la concepció cartesiana, segons la qual només el judici, procedent de la voluntat, pot ser verdader o fals. Segons Spinoza, cada idea inclou la seva pròpia afirmació, no és el fet d'algun àrbitre lliure exterior a aquesta idea singular. Així, no puc pensar que 2 i 2 fan 4 sense ipso facto afirmar-ho. No podem suspendre el nostre judici més que si altres representacions qüestionen el valor d'una primera representació. Així, quan somio, sóc generalment incapaç de dubtar del que percebo, i tanmateix, una vegada despertat, m'és molt fàcil de negar el meu somni. Tanmateix, una idea falsa és qualitativament, intrínsecament, diferent d'una idea adequada. La idea verdadera em permet d'un mateix gest de comprendre per què és verdadera, i per què les idees falses són falses. El verdader és índex d'ell mateix i del fals, diu Spinoza (índex sui et falsi).

Immanuel Kant[modifica | modifica el codi]

Kant fet ús de la distinció aristotèlica entre una definició nominal i una definició que apunta sobre la causa o l'essència del que s'ha de definir, quan escriu :

« La veritat se suposa que consisteix en l'acord del coneixement amb el seu objecte. Segons aquesta definició simplement verbal, llavors, el meu coneixement, per ser verdader, ha de ser d'acord amb l'objecte. Però no puc comparar l'objecte amb el meu coneixement més que per aquest mitjà, especialment, fent la coneixença d'ell. El meu coneixement, llavors, serà verificat per ella mateixa, la qual cosa és lluny de ser suficient perquè estgui assegurada la veritat. Ja que com l'objecte és exterior a mi, i que el coneixement és en mi, jo no puc jutjar més que després de saber si el meu coneixement de l'objecte és d'acord amb el meu coneixement de l'objecte. Aquest gènere d'explicació circular era anomenat Diallelos pels antics. I els lògics estaven acusats d'aquesta a falta de raonament pels escèptics, que comparaven aquesta accepció de la veritat a la crida a un testimoni desconegut que al davant un tribunal sostindria la seva pròpia credibilitat sobre la base de la de l'home que l'havia cridat.[21] »

Però la validesa de l'asserció segons la qual a Grècia els «lògics» practicaven efectivament aquest cercle viciós no ha estat avaluada.[22]

G.W.F. Hegel[modifica | modifica el codi]

Hegel examina la naturalesa paradoxal de la consciència humana, que voldria una veritat sencera i completa quan la majoria dels individus no poden generalment anar molt lluny sense desacord. Però aquest antagonisme, on Hegel distingeix un moviment «positiu» o «tesi » i un moviment «negatiu» o «antítesi» és el motor d'una evolució : l'esperit de l'univers creix cap a més alts graus de despertar i de consciència. Aquest procés és dialèctic: es passa d'una etapa a una altra superant les contradiccions en el marc d'un temps històric, productiu, quan l'antagonisme una vegada subsumit condueix a la síntesi d'on emergeix una nova veritat.

Cal en tot cas notar que en la teoria d'Hegel hi ha de fet una síntesi intermediària al si de l'«antítesi», entre «oposició extern» i «divisió intern»[23]

Gottlob Frege[modifica | modifica el codi]

Amb Aristòtil i els escolàstics de l'Edat Mitjana la lògica de les connexions continuava sent en certa manera tributària de les imperfeccions del llenguatge corrent; a més, la lògica dels predicats, tancada en la tríada subjecte-copula-atribut, no podia estar molt lluny quan es tractava de tractar de situacions més complexes fent intervenir proposicions implicant diversos verbs actius o diversos subjectes. Leibniz va temptar molt d'escriure un llenguatge simbòlic que seria una «característica universal»[24] eliminant els riscs d'error, però no ho va aconseguir pas.[25]

Havia de tornar a Friedrich Ludwig Gottlob Frege de fundar la lògica en bases inspirades de les matemàtiques, desmultiplicant així la seva eficàcia.

Hi ha continuïtat i no ruptura. El que la lògica d'Aristòtil i els seus successors escolàstics feia, la lògica moderna ho fa sempre ; però com ho anomena Quine és un subproducte d'una empresa més potenta.[26]

Frege va voler iniciar un projecte encara més ambiciós: unificar les ciències deductives expressant els termes primers de les matemàtiques pels mitjans de la lògica ; però Bertrand Russell, qui havia fet una temptativa similar, l'en va dissuadir després d'haver descobert una paradoxe.

Kitarō Nishida[modifica | modifica el codi]

Per a Nishida, l'experiència neix allà on els fets semblen tals que són, és un coneixement que adquirim sotmetent-nos a la realitat dels fets, sense artifici intel·lectuel.[27] La diferenciació del subjecte i de l'objecte és molt relativa, no intervé més que en el moment en què l'experiència perd la seva unitat.[28] L'observació es desenvolupa en el present, quan no es manté cap judici, és simplement consciència immediata.

L'acte reflexiu del pensament és procedent de conflictes, la recerca d'una solució condiciona la unicitat de consciència; així el pensament es realitza en l'acció: l'experiència pura i el pensament no són més que dues visions d'un sol i mateix esdeveniment.[29]

Llavors tant la veritat, com l'objecte, no és separada de l'subjecte. És la unicitat dels nostres fets empirics[30]

Bertrand Russell[modifica | modifica el codi]

Russell diu que els arguments que defenen a favor d'una jerarquia de llenguatges són decisius,[31] sobretot és l'únic mitjà d'escapar a la teoria de Wittgenstein segons la qual la sintaxi es pot només que mostrar i no expressar-se amb paraules. Les seves recerques sobre aquest subjecte parteixen de la comprovació per Tarski del fet que les paraules «veritat» i «fals» quan s'apliquen a les frases d'un llenguatge donat, no són expressables més que en un llenguatge d'ordre superior. Així en Significació i veritat disseciona el llenguatge quotidià per extreure'n la substància que ell anomena un nom conegut de romandre a la posteritat: el llenguatge-objecte, o de primer ordre, de "paraules objectes.

També té com a objectiu avaluar l'abast de la crítica Brouwer en contra del principi de la lògica va dir del "tercer exclòs", que només hi ha dos valors de veritat ; Brouwer és que no coneix el "veritable", coneix el "verificable" i per tant, hi ha una mena de propostes que són sintàcticament correctes però que no són verificables ni verificable propostes contradictòries. Ningú, diu Russell, mai no ha anat fins a definir la veritat com al que és conegut;[32] la definició epistemiològica de la veritat és el que pot ser conegut, però això posa evidentment de les dificultats a les quals Russell consagra nombroses pàgines abans de definir la veritat respecte a esdeveniments i el coneixement respecte a percepts;[33] i conclou finalment a favor del terç exclòs :

« Abans de la invenció de l'espectroscopi, hagués semblat impossible d'afirmar qualsevol cosa en relació amb la composició química estrelles ; però hagués estat un error pretendre dir que les estrelles no contenen els elements que coneixem. Ara, ignorem si hi ha vida en un altre lloc en l'univers, però tenim raó d'estar segurs que n'hi ha o que no n'hi ha. Necessitem doncs la «veritat» tan més que el «coneixement» perquè les fronteres del coneixement són incertes i perquè, sense la llei del terç exclòs, no ens podríem plantejar les preguntes que donen llum als descobriments.[34] »

Al segle XX Russell percep amb aprehensió el desenvolupament d'un cert relativisme en el qual la noció fins i tot de veritat li sembla una mica feta malbé :

« Le concepte de veritat, entès com dependent de fets que superen àmpliament el control humà, ha estat una de les vies per les quals la filosofia té, fins aquí, inculcat la dosi necessària d'humilitat. Quan aquesta trava al nostre orgull sigui apartada, un pas més haurà estat fet en el camí que porta a una mena de bogeria - la intoxicació de la potència que ha envaït la filosofia amb Fichte i a la qual els homes moderns, que siguin filosòfics o no, tenen tendència a sucumbir. Estic persuadit que aquesta intoxicació és el major perill del nostre temps i que tota filosofia que hi contribueix, fins i tot no-intencionalment, augmenta el perill d'un vast desastre social.[35] »

Ludwig Wittgenstein[modifica | modifica el codi]

La totalitat de la realitat és el món.[36] La imatge, diu Wittgenstein, és un model de la realitat;[37] i tanmateix pot ser verdadera o falsa.[38]

« Una imatge per explicar el concepte de veritat: una taca negra sobre un paper blanc ; la forma de la taca pot ser descrita dient per a cada punt del full si és blanc o negre. El fet que un punt sigui negre correspon a un fet positiu, el fet que un punt sigui blanc (no negre) correspon a un fet negatiu. Si indico un punt de la superfície, això correspon a una hipòtesi proposada a un judici, etc., etc. »
« Però per poder dir que un punt és negre o blanc, em cal primer de tot saber quan un punt serà anomenat blanc i quan serà anomenat negre; per poder dir «p» és verdadera (o falsa), em cal haver determinat en quines circumstàncies dic «p» verdadera, i per allà determino el sentit de la proposició. »
« El punt on la metàfora campana és aquest : podem ensenyar un punt del full de paper sense saber si és blanc o negre ; mentre que una proposició desenganxada del seu sentit no correspon a res, ja que no denota cap cosa (valor de veritat) de la qual les qualitats puguin ser anomenades verdaderes o falses; el verb d'una proposició no és «és veritat» o « és fals», com ho creia Frege, - però cal que allò que «és veritat» contingui ja el verb.[39] »


Alfred Tarski[modifica | modifica el codi]

La concepció de la veritat de Alfred Tarski era la d'Aristòtil, Frege, Russell i de la majoria de la gent: l'acord dels nostres judicis amb la realitat; tanmateix el desenvolupament dels llenguatges formalitzats havia clerificat els papers diferents de la semàntica i de la sintaxi; no es pot dir que una fórmula que és una conseqüència de símbols és en si mateix «verdadera» o « falsa»; el qualificatiu de «veritat» o de «fals» no saplica més que en enunciats, els quals resulten de la interpretació de fórmules en un model;[40] la noció de la veritat es fa dient que la fórmula és satisfeta pel model. Aquestes idees, a la base de la llavors nova notícia teoria de models, no han sigut sense influenciar a Karl Popper.

El lògic polonès testimoni dels trastorns de la seva època percebia la claredat i la coherència del llenguatge com a no determinants en el procés de millora de les relacions humanes, però pròpies d'accelerar aquest procés :

« Car d'una banda, posant la significació dels conceptes precisa i uniforme en el seu propi àmbit, i insistint en la necessitat de tal precisió i uniformitat en tot altre àmbit, la lògica fa possible una comprensió millor entre els que la recerquen amb bona voluntat. I d'altra banda perfeccionant i refinant els instruments de pensament, millora l'esperit crític dels homes, i disminueix el seu risc de ser enganyats per tots els pseudoraonaments als quals són exposats avui a nombrosos indrets del globus.[41] »

Jürgen Habermas[modifica | modifica el codi]

El problema per a Habermas és que no és possible abstreure's del llenguatge per mesurar el nostre ús d'aquest mateix llenguatge. Tot enunciat és un element de realitat, una realitat ja impregnada d'aquest llenguatge.

Això no és sense conseqüència sobre la relació entre veritat i comunicació.

Els dubtes quant a la intuïció realista i universal associada a conceptes tals com la veritat resulten d'un tombant lingüístic que ha transferit el criteri de l'objectivitat del coneixement, de la certesa privada a la pràctica pública de justificació pròpia d'una comunitat de comunicació.[42] Aquesta dificultat és superada en ciència per una metodologia fundada en última anàlisi en un escepticisme que no és operatori en un altre lloc, on conduiria al desacord entre interlocutors.

La veritat dels enunciats no es pot justificar més que per mitjà d'altres enunciats,[43] el que havia fet dir a Richard McKay Rorty que no ens era donat de transcendir les nostres creences. En reacció contra Rorty Habermas posa a priori la necessitat d'un món que existeix independentment dels nostres discursos, i per tant existència d'un horitzó d'entesa que supera l'únic enquadrament científic. Aquest horitzó d'entesa no pressuposa d'altra banda de donar-se com a objectiu un consens últim.[44] La persona que s'introdueix en una discussió tenint de manera seriosa la intenció de convèncer d'alguna cosa intercanviant amb altres ha de suposar que aquests últims no sotmeten les seves afirmacions a cap altra restricció més que la del millor argument.[45]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Merriam-Webster's Online Dictionary, Truth (en anglès), 2005.
  2. Hatier Diccionari francès-grec pàg. 794, p.807
  3. J.F. Revel Història de la filosofia occidental Vol I Pensadors grecs i llatins cap 1
  4. J.F. Revel Història de la filosofia occidental - Vol I Pensadors grecs i llatins cap. 5, p.267
  5. David, Marion (2005) Correspondence Theory of Truth in Stanford Encyclopedia of Philosophy at [1]
  6. Bourbaki Elements de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.36
  7. J.F. Revel Història de la filosofia occidental Vol I Pensadors grecs i llatins pàg. 250-251
  8. J.F. Revel Història de la filosofia occidental Vol I Pensadors grecs i llatins pàg. 255
  9. Kant, Critica Raó pura, Lògica transcendental, introducció, secció III, «De la divisió de la lògica general en analític i dialèctic» (AK, III, 179; IV, 52)
  10. Bourbaki Elements de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.36 anota|nota 2
  11. The works of Aristotle, translated under the editorship of W.D. Ross, Oxford 1928 - Any. prof. I, 35
  12. T.L. Heath, Mathematics in Aristotle Oxford, Clarendon Press 1949 - pàg. 25-26
  13. W.V.O. Quine Methodes de lògica traducció Sr. Clavelin, Armand Colin 1972 cap. 3 pàg. 32
  14. exemple donat per J F. Pabion Lògica matemàtica Hermann 1976 I1.2 p.16
  15. Bourbaki Eléments de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.37
  16. Revista Itineraris augustinians n° 30 (juliol de 2003) - «No té més que un sol mestre», per Marcel Neusch (accessible en ligne).
  17. St Agustí, El Mestre - El lliure àrbitre Brépols, Institut d'Estudis Augustinians, 1993 (Madec, Goulven).
  18. Tomàs d'Aquino Comentaris d'Interpretació d'Aristòtil, Trad., intro. i notes Bruno & Maylis Couillaud, Les Cartes Boniques 2004 resum de l'éditor
  19. Tomàs d'Aquino Summa I.16.1
  20. Spinoza, Pensaments metafísics (1663) 1Plantilla:Re part, cap.VI, Gallimard, «La Plèiade».
  21. Kant, Immanuel (1800), Introducció to Logic Reprinted, Thomas Kingsmill Abbott (trans.), Dennis Sweet (intro.) (2005)
  22. Kant, Immanuel (1800), Introducció to Logic Reprinted, Thomas Kingsmill Abbott (trans.), Dennis Sweet (intro.) (2005)
  23. Hegel Lògica - la idea absoluta, pàg. 381-383
  24. G. W. Leibniz Mathematische Schriften edició en contra I. Gerhardt, Berlin-Halle Asher-Schmidt et. I, p.187
  25. Bourbaki Elements de matemàtiques - difusió CCLS 1977 Nota històrica, EIV.40
  26. W.V.O. Quine Elementary Logic - p.25
  27. Kitarō Nishida Assaig sobre el bé , Hitoshi Oshima trad., Bordeus, edicions Osiris 1997 p.15
  28. Kitarō Nishida Assaig sobre el bé, Hitoshi Oshima trad., Bordeus, edicions Osiris 1997 p. 47
  29. Kitar Nishida Assaig sobre el bé, Hitoshi Oshima trad., Bordeus, edicions Osiris 1997 p. 31
  30. Kitar Nishida Assaig sobre el bé, Hitoshi Oshima trad., Bordeus, edicions Osiris 1997 p. 38
  31. Bertrand Russell Any inquiry into meaning and truth (Significació i Veritat), Flammarion 1969 -2001 ISBN 2-08-081229-7 Ch IV pàg. 74
  32. Bertrand Russell Any inquiry into meaning and truth , Flammarion 1969 -2001 ISBN 2-08-081229-7 Ch XX pàg. 299
  33. Bertrand Russell Any inquiry into meaning and truth , Flammarion 1969 -2001 ISBN 2-08-081229-7 Ch XX pàg. 313
  34. Bertrand Russell Any inquiry into meaning and truth, Flammarion 1969 -2001 ISBN 2-08-081229-7 Ch XX pàg. 313
  35. Bertrand Russell `` History of western philosophy 2nd edition George Allen & Univi, London 1961 p. 782
  36. Ludwig Wittgenstein Tractatus logico-philosophicus Gallimard 1993 ISBN 978-2-07-0729586, cap 2.063 p.38
  37. Ludwig Wittgenstein Tractatus logico-philosophicus Gallimard 1993 ISBN 978-2-07-0729586, cap 2.12 p.38
  38. Ludwig Wittgenstein Tractatus logico-philosophicus Gallimard 1993 ISBN 978-2-07-0729586, cap 2.222 p.40
  39. Ludwig Wittgenstein Tractatus logico-philosophicus Gallimard 1993 ISBN 978-2-07-0729586, cap 4.0621 p.56
  40. Citat per Karl Popper La lògica del descobriment científic Payot 1989 ISBN 978-2-228-90201-4 - pp.279-280
  41. Alfred Tarski Introducció a la lògica Gauthier-Villars Paris / Nauwelaerts Louvain 1960 - Prologa edició augmentada pàg. XIV
  42. Jürgen Habermas Veritat i justificació traducció Rainer Rochlitz, Paris Gallimard 2001 - pàg. 215
  43. Jürgen Habermas Veritat i justificació, Paris Gallimard 2001 - pàg. 181
  44. Jürgen Habermas Veritat i justificació, Paris Gallimard 2001 - pàg. 189
  45. Jürgen Habermas Veritat i justificació traducció Rainer Rochlitz, Paris Gallimard 2001 - pàg. 191

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Portal

Portal: Filosofia

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Veritat Modifica l'enllaç a Wikidata