Vesta (mitologia)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Vesta és la deessa de la llar en la mitologia romana. Correspon amb Hestia (Ἑστία) en la mitologia grega, encara que en el culte romà va assumir major rellevància.[1] No se sap si el culte va deduir-se del culte grec o si ambues tenen arrels comuns anteriors. Vesta és filla de Saturn i d'Ops i germana de Júpiter, Neptú, Plutó, Juno i Ceres. A l'antiquitat tardiva a Roma hi ha moltes representacions d'ella, seguda o dempeus, totalment vestida i velada amb els atributs: la torxa, el plat de sacrifici, el ceptre i el pal·ladi.[2]

Els cònsols i dictadors (magistrats) nous de Roma havien d'oferir al seu temple a l'inici i a la fi del seu ofici. Les noves colònies romanes van encendre el foc al temple romà i transferir-lo al seu temple nou com a símbol de la connexió amb la ciutat eterna.

Romasos del temple de Vesta al Forum Romanum
Moneda de l'època de Neró amb Vesta i els seus atributs

Se la representa per un cercle, símbol de la totalitat, i el seu temple Aedes Vestae, casa de la Vesta tenia una forma circular. Al temple, les Vestals, donzelles reclutades a l'edat de deu anys eren carregades a mantenir viu el foc. Una vegada l'any, celebraven les Vestalia, una festa per a renovar el contacte amb la deessa i a demanar-li la protecció de la llar. El primer dia de les Vestalia, era l'únic dia a l'any al qual el temple era obert a totes les dones. Com que la llar simbolitza també el forn de pa, els flequers i els moliners la veneraven com la seva deessa padrona i prenien un dia lliure. A l'inici de les Vestalia, els molins i els ases que feien tornar-les, eren decorats de flors.[3]

Fora de la celebració anual, al quotidià se li invoca com canal de la reunió familiar, com mare tendra i disposada a la pau. La connexió amb el seu arquetip es pot obtenir a través de la realització del treball domèstic. Només cal encendre una espelma color taronja en el seu nom per a sentir la seva presència, amistosa i càlida.

Segons Titus Livi el seu culte s'hauria establert sota el regne de Numa Pompili[4] i va perdurar fins que el cristianisme va esdevenir religió d'Estat i que els altres cultes van ser prohibits. L'emperador Flavi Gracià va abolir oficialment el culte, segons les fonts, l'any 382 o 394.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Vesta». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. T. Fischer-Hansen, «Vesta», Lexicon Iconographicum Mythologiae Classicae (llatí) 5.1, pàgines 412-420 (en català: Lèxic iconogràfic de la mitologia clàssica)
  3. 3,0 3,1 August Friedrich von Pauly i altres, Der neue Pauly: Enzyklopädie der Antike, tom 12, Stuttgart, Ed. J.B. Metzler, 2003, pàgines 130-132, ISBN 3476014878 (en català: El Pauly nou: enciclopèdia de l'Antiquitat)
  4. Titus Livi Ab urbe condita (llatí), llibre 1, 20.