Via Laietana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Coord.: 41° 23′ 07.14″ N, 02° 10′ 36.94″ E / 41.3853167,2.1769278

Via Laietana
Noms anteriors Via A, Claris (s'hi uneix), Buenaventura Durruti, Bilbao (un tram, s'hi uneix), Gran Vía Layetana
Geografia
Barri(s) El Gòtic, Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera
Districte(s) Ciutat Vella
Inici Plaça d'Antonio López
Fi Carrer de Pau Claris (a la plaça d'Urquinaona)
Vista de la Via Laietana en direcció al mar, amb l'edifici Caixa Catalunya a la dreta de la imatge.

La Via Laietana és un carrer de Barcelona que comunica l'Eixample amb el port atravessant Ciutat Vella. El seu nom està dedicat als primers habitants íbers de la zona.

Va ser dissenyada inicialment per l'Ildefons Cerdà en 1859 com «via A» per enllaçar de forma directa el nou barri de l'Eixample, que es perfilava dins el pla Cerdà amb el port, via de comunicació principal al segle XIX. Però el Pla Cerdà es va focalitzar en el creixement fora muralles i no va ser fins al 1899 que es va tornar a impulsar amb l'aprovació del Pla de Reforma Interior d'Àngel Baixeras.[1]

L'entrada política de la Lliga Regionalista de Cambó, la demanda de comunicació de la burgesia instal·lada a l'Eixample i la preocupació per controlar els avalots dins d'una trama densa de carrers, va fer recuperar el projecte i, el 1907 s'acordà el finançament amb el Banco Hispano Colonial, predecessor del Banco Central, que es va fer construir el primer edifici de la nova via, obra d'Enric Sagnier qui també va prendre part activa en el desenvolupament de l'obra com a arquitecte representant del banc financer.[2]

Les obres varen ser inaugurades pel rei Alfons XIII i el president Antonio Maura el 10 de març de 1908. La construcció es va dividir en tres trams:

Planol de la Ciutat Vella de Barcelona abans d'obrir-se la Via Laietana
La Casa dels Velers (centre), la Caixa de Pensions (esquerra) i l'ampliació del Palau de la Música Catalana (dreta)

L'enderroc va suposar obrir una bretxa de 80 metres d'amplada i uns 900 de llargada. Aquesta reforma va comportar la destrucció de 2.199 cases i molts palaus medievals, afectant a unes 10.000 persones. Malgrat les protestes del veïns i d'artistes i personatges com l'arquitecte i conservador Jeroni Martorell, es varen perdre llocs com el palau del marqués de Monistrol, el palau del marqués de Sentmenat (del qual Martorell salvà un finestral que farà servir a la restauració de la casa dels Canonges) o els convents de Sant Sebastià i el de Sant Joan de Jerusalem que guardava la tomba de Pau Claris. Alguns, però, es van salvar al ser traslladats a altre indret. Aquest és el cas de la Casa Padellàs del segle XV/XVI, ubicada al carrer Mercaders a l'alçada d'on hi ha el Foment del Treball i traslladat el 1931 a l'actual ubicació a la plaça del Rei, on allotja el Museu d'Història de Barcelona. Un altre exemple d'edifici rescatat va ser la façana barroca de l'església de Santa Marta, obra de 1737-1747, projectada per Miquel Bover i esculpida per Carles Grau. Estava ubicada a la riera de Sant Joan i Domènech i Montaner la va desmuntar i reubicar en un dels pavellons de l'Hospital de Sant Pau que estava construint l'any 1911.[3]

D'altra banda, l'obra va tenir alguns efectes secundaris positius. L'enderroc va fer visible i valorable el patrimoni arquitectònic de les muralles romanes i els edificis gòtics que envolten la plaça del Rei i arriben fins a la Catedral. L'esponjament posterior de la plaça de la Catedral i Santa Caterina degut a la destrucció dels bombardejos de la guerra civil, han acabat de donar la fesomia del barri Gòtic. Un altre avantatge aprofitat va ser la construcció soterrada dels túnels per a fer passar el metro, iniciativa impulsada per l'arquitecte municipal Pere Falqués amb l'oposició dels polítics, i que tindria els seus fruits quan va ser inaugurat al 1926.

La nova via, tal com estava previst, va suposar la creació d'una nova imatge de Barcelona. L'estil arquitectònic de l'escola de Chicago va influir en el tipus de construcció, principalment dedicada als edificis oficials i espais d'oficines sovint ocupats per empreses de logística i exportació, que atenien les necessitats del negocis de la burgesia instal·lada a l'Eixample.

Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) s'anomenà Via Durruti pel dirigent anarquista Buenaventura Durruti, mort al front. L'actual carrer de Pau Claris, que en suposa la continuació dins de l'Eixample també portà el nom de Via Laietana fins a la fi del franquisme.

Edificis d'interès[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Arquitectura i urbanisme contemporanis». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  2. Santi Barjau. Sagnier, arquitecte. Barcelona 1858-1931. ISBN 978-84-612-0215-7, Pàg. 320 i 642.
  3. Fitxa patrimoni Hospital de Sant Pau de l'Aj.de Barcelona

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Via Laietana Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Francesc CARRERAS CANDI: La Via Layetana, substituint els carrers de la Barceloma Migeval. Barcelona: Albert Martín, 1913.
  • Fuster, Joan; Nicolau, Antoni; Venteo, Daniel, dir. La construcció de la gran Barcelona: l'obertura de la Via Laietana 1908-1958, Barcelona, Museu d'Història de Barcelona, 2001.
  • Altresbarcelones.com: La construcció de la via A