Viatge
Un viatge és un desplaçament individual o col·lectiu de les persones a un territori allunyat de l'origen.[1] Una de les motivacions principals que impulsen actualment a les persones a viatjar és fer turisme, però es tracta d'un fenomen força recent. Des de l'antiguitat fins al segle xix els viatges van tenir principalment finalitats pràctiques, com ara obrir noves vies comercials, descobrir nous territoris per colonitzar o fer estudis científics.[2]
Els viatges a través dels segles[modifica]
En totes les èpoques, els viatges han servit de pont i han facilitat la mútua influència entre cultures distants, tot i que gairebé mai aquesta influència ha estat d'igual a igual: els descobriments geogràfics de l'era de l'exploració als segles xv i xvi estableixen bases del posterior colonialisme que ha perdurat fins al segle xx. L'evolució dels viatges al llarg dels segles han anat estretament lligada als progressos de la cartografia i dels mitjans de transports.
Les rutes comercials i les campanyes militars de l'antiguitat[modifica]
A l'edat antiga civilitzacions de l'Àrea Mediterrània es desplaçaven per terra (a peu a cavall o en carruatges) o per mar (en vaixell de rem i de vela). Eren viatges comercials (fenicis) o amb objectius militars (Imperi Romà). Gràcies a l'establiment de rutes comercials com les de l'ambre o de l'estany i a campanyes militars com les d'Alexandre el Gran, s'arribà a tenir un bon coneixement geogràfic dels territoris compresos entre l'oceà Índic i Mar Bàltica.
Els viatgers solitaris de l'edat mitjana[modifica]
A l'edat mitjana s'estableixen rutes comercials (per a productes com les espècies, la seda, l'or i les pedres precioses) estables entre el món àrab i el cristià. Fou l'època dels viatgers solitaris, entre els quals cal destacar, al segle xiii, Marco Polo, que arribà fins a lÏndia, i, al segle xiv, Ibn Battuta.
La primera onada d'expedicions va començar amb Portugal sota el príncep Enric el Navegant. Viatjant cap a l'Atlàntic van descobrir les illes Madeira el 1419 i les Açores el 1427, les quals es convertirien en colònies portugueses. L'objectiu principal d'Enric el Navegant era l'exploració de la costa occidental d'Àfrica.[3] Castella, el rival de Portugal no va començar les seves exploracions marítimes sinó fins a finals del segle xv, data en què els navegants castellans van començar a competir amb els navegants portuguesos. La primera prova va ser la lluita pel control de les Illes Canàries, que van ser preses per Castella.
Els viatgers transoceànics del Renaixement[modifica]
Amb la unió de Castella i Aragó, i acabada la Colonització d'al-Àndalus, el 1492, els governats de Castella i Aragó van patrocinar el viatge de Cristòfor Colom amb la intenció d'arribar a l'Índia navegant cap a l'oest. Colom, però, no va arribar a l'Àsia, sinó al Nou Món. El 1501, el navegant portuguès Pedro Álvares Cabral també va descobrir el Nou Món, l'estat actual de Brasil. Es va requerir la intervenció papal per definir les àrees d'influència el 1494, data en què es va signar el Tractat de Tordesillas que dividia el món entre les dues potències.Quan els conqueridors van arribar al continent, però, van descobrir enormes jaciments d'or i plata a Mèxic i al Perú. Després de la conquesta de l'Imperi Asteca i de l'Imperi Inca, les pandèmies europees i l'esclavatge van devastar els pobles nadius americans. El 1519, el mateix any que Cortés va arribar a Mèxic, la corona castellana va finançar l'expedició de Ferran Magallanes, un portuguès, la missió del qual era circumnavegar el món i arribar a Àsia navegant cap a l'oest del continent americà. L'expedició de Magallanes va assolir aquesta empresa i va retornar a Espanya tres anys després. Al llarg dels segles xvi i XVII, impulsada pel comerç i l'afany imperialista, es desencadena una gran competència internacional per descobrir nous territoris. Fou l'època dels viatges transoceànics i dels grans navegants espanyols i portuguesos, com Juan Sebastián Elcano i Fernão Magalhães.
Els viatgers exploratoris i científics de l'edat moderna[modifica]
Al final del segle xviii començaren a fers-se viatges exploratoris i científics sota el guiatge d'exploradors com ara l'anglès James Cook o l'alemany Alexander von Humboldt. També cal esmentar a Domènec Badia, conegut com a Alí Bei, que explorà el nord d'Àfrica i l'Orient Mitjà.
Aquest corrent viatger perdurà durant el segle xix i l'inici del xx. En són exemples els viatges de Charles Darwin per l'Amèrica del Sud i les illes del Pacífic, i de David Livingstone per l'Àfrica. L'any 1911 el noruec Roald Amundsen fou el primer home que trepitjà el pol sud.
La revolució dels mitjans de transport de l'edat contemporània[modifica]
La inauguració, al principi del segle xix, de les primeres línies de ferrocarril de viatgers-inicialment propulsats amb vapor-revolucionà els viatges.
L'aparició dels motors de combustió, al final del segle xix, afavorí encara més els desplaçaments per terra. Els automòbils i autobusos aviat esdevingueren mitjans de transport habituals, i paral·lelament proliferà la construcció de noves carreteres que facilitaren el trànsit de viatgers entre les principals ciutats europees i nord-americanes.
A mitjans del segle xx, s'implantaren els vols comercials de viatgers i, tot i que els desplaçaments llargs continuaren reservats a les classes benestants, els viatges deixaren definitivament de ser un privilegi dels rics i els aventurers i es començaren a perfilar com una activitat de lleure.
Tipus de viatges[modifica]
Els viatges contemporanis es poden classificar segons diversos criteris, com ara l'objectiu que els motiva, la destinació o el període en què es realitzen.
Els viatges segons la motivació[modifica]
Segons l'objectiu que els motiva, es parla de viatges de negocis quan es realitzen per motius professionals i de viatges d'oci i de vacances quan no hi ha objectius professionals. En aquests darrers, les motivacions del viatge poden ser tan diverses com ara descansar, visitar el patrimoni cultural, assistir a una competició esportiva o celebrar la lluna de mel.
En els viatges per motius de salut les persones es desplacen per anar a un balneari o per rebre determinats tractaments mèdics.
Es parla de viatges religiosos quan l'objectiu principal del desplaçament és visitar un indret d'interès religiós.
Viatges segons la destinació[modifica]
Es parla de viatges internacionals quan el desplaçament es fa a un país diferent del de la residència habitual i de viatges interns quan en el desplaçament no es traspassen les fronteres del país de residència.
Viatges segons la durada[modifica]
La societat actual estableix una divisió clara entre el temps dedicat al treball i el temps lliure. Així, els treballadors i els estudiants disposen de períodes de vacances que poden destinar a les activitats de lleure, una de les quals és viatjar.
Els viatges de cap de setmana són els que es realitzen aprofitant el període de descans setmanal, que habitualment coincideix amb el cap de setmana.
Els viatges de vacances es fan durant els períodes de vacances anuals, que són comuns per a la majoria de treballadors. Els més llargs, i en què hi ha més persones que viatgen, són Nadal, Setmana Santa, l'estiu i alguns ponts (dies entre setmana que, pel fet d'escaure entre dues festes del calendari, són considerats festius). Aquests períodes es coneixen amb el nom genèric de temporada alta dels viatges. Quan una persona viatja fora dels períodes de vacances habituals, es diu que ho fa fora de temporada.
Viatges organitzats[modifica]
Els viatges organitzats són aquells que els viatgers contracten a través d'una agència de viatges, que s'encarrega de proporcionar-los allotjament, manutenció i activitats guiades al lloc de destinació. Poden ser viatges de grup, quan viatgen quinze o més persones juntes, o viatges individuals. Quan una o diverses persones organitzen i fan un viatge de manera autònoma, sense requerir el servei de professionals ni intermediaris, es parla de viatges per lliure.
Referències[modifica]
- ↑ Viatge a DIEC2
- ↑ «The Road to Travel: Purpose of Travel». [Consulta: 18 juliol 2018].
- ↑ Martínez Ruiz, Enrique; Guiménez, Enrique. Introducción a la historia moderna. Ediciones AKAL, 1994, p. 77. ISBN 8470902938.
Vegeu també[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Viatge |