Vil·la d'Este

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Patrimoni de la Humanitat  · UNESCO
Vil·la d'Este
La font de Neptú (en primer pla) i l'orgue hidràulic (al fons). En els jardins de la Vil·la d'Este.
La font de Neptú (en primer pla) i l'orgue hidràulic (al fons). En els jardins de la Vil·la d'Este.

Tipus Cultural
Criteris (i)(ii)(iii)(iv)(vi)
ID 1025
Regió * Europa i
Amèrica del Nord
Inscripció 2001 (25a sessió)
Coordenades 41° 57′ 45″ N, 12° 47′ 46″ E / 41.96250°N,12.79611°E / 41.96250; 12.79611
* Segons les regions de la UNESCO.

La vil·la d'Este és una vil·la situada a Tívoli, prop de Roma. Declarada Patrimoni de la Humanitat, és una peça mestra de l'arquitectura italiana i especialment del disseny de jardins.

Història[modifica | modifica el codi]

Va ser encarregada pel cardenal Hipòlit II d'Este (1509-1572), fill d'Alfons I d'Este i Lucrècia Borja, i nét del papa Alexandre VI. Havia estat nomenat governador de Tívoli pel papa Juli III, amb el regal de la vil·la preexistent, 1 la qual va reconstruir completament seguint els dissenys de Pirro Ligorio, sota la direcció de l'arquitecte i enginyer ferrarès Alberto Galvani, que solia treballar molt sovint amb la família Est. El pintor cap de l'ambiciosa decoració interior va ser Livio Agresti de Forlì. Des de 1550 fins a la seva mort en 1572, quan la vil·la estava gairebé acabada, el cardenal d'Este va crear un edifici palatí envoltat d'uns esplèndids jardins aterrassats en un estil manierista propi de l'última etapa del renaixement, que es va aprofitar plenament de l'espectacular vessant però que va requerir innovacions per portar aigua suficient per abastir totes les fonts, cascades i jocs d'aigua que decoren els jardins. El resultat és una d'una sèrie de grans viles del segle XVI amb estructures de jocs d'aigua als turons que envolten la campanya romana, com la vil·la Lante, la vil·la Farnesio en Caprarola i les Viles Aldobrandini i Torlonia a Frascati. El seu planejament del jardí i els seus trets aquàtics es van imitar al llarg dels dos segles següents des de Portugal fins a Polònia.

Agafant la inspiració (i moltes estàtues i gran part del marbre usat en la construcció ) de la propera vil·la Adriana, el palatí retir de l'emperador Adriano, i revivint tècniques romanes d'enginyeria hidràulica per proporcionar aigua a una sèrie de fonts sense precedents, el cardenal va crear un elaborat jardí de fantasia la barreja d'elements arquitectònics i jocs d'aigua van tenir una enorme influència en el disseny de paisatges europeu.

Pirro Ligorio, responsable dels programes iconogràfics desenvolupats en els frescs de la vila, va ser també l'encarregat de dissenyar els jardins de la vila, amb l'assistència de Thomaso Chiruchi de Bolonya, considerat com un dels millors enginyers hidràulics de segle XVI; Chiruchi havia treballat en les fonts de la vil·la Lante. En la vil·la d'Este va ajudar en els dissenys tècnics de les fonts un francès, Claude Venard, que era un expert creador d'orgues hidràulics.

El cardenal Alejandro d'Este va reparar i va ampliar els jardins en 1605. Al segle XVIII, la vil·la i els seus jardins passen a la casa d'Habsburg després que Hèrcules III d'Este se'ls va llegar a la seva filla Maria - Beatriz, casada amb el gran duc Fernando d'Habsburg. La vil·la i els seus jardins van ser descuidats. Els enginys hidràulics cauen en desús i moltes de les escultures decoratives encarregades per Hipòlit d'Este es dispersen per diferents llocs, quedant plasmada la sensació de decadència per diferents artistes com Carl Blechen, (vegeu imatge) i altres pintors. La situació va canviar durant la tinença del cardenal Gustav von Hohenlohe; el cardenal va tenir com a convidat a Franz Liszt, que va evocar el jardí en la seva obra Les Jeux d'Eaux à la Villa d'Este i va fer aquí un dels seus últims concerts. La vil·la d'Este va ser adquirida per l'Estat Italià després de la Primera Guerra Mundial, restaurada i moblada de nou amb pintures dels magatzems de la Galeria Nacional de Roma. El volum de poemes de Jean Garrigue, titulat Un passeig per l'aigua en la vil·la d'Este (1959) continua una llarga tradició de poesia inspirada pels jardins. Kenneth Anger va filmar Eaux d'artifice entre els enginys hidràulics del jardí. Així que la vil·la ha estat aplaudida en poesia, pintura i música.

La vil·la acull el Museu Didattico del Llibre Antico, un museu educatiu sobre l'estudi i la conservació de llibres antics.

Descripció de la vil·la[modifica | modifica el codi]

Façana dels Jardíns

La vil·la en si envolta per tres costats un pati del segle XVI situat en l'anterior claustre benedictí. La font en una de les parets laterals, emmarcada en estil dòric, conté una escultura d'una nimfa adormida en una gruta3 guardada per les àguiles heràldiques dels Este, amb un baix relleu emmarcat per branques de poma que lliguen la vil·la amb el Jardí de les Hespèrides. L'entrada principal porta al Appartamento Vecchio, el «Apartament Vell» construït per Hipòlit d'Este, amb els seus sostres de volta pintats al fresc amb al·legories seculars de Livio Agresti i els seus estudiants, centrats en la gran sala, amb la seva espectacular vista sobre l'eix central dels jardins, que van caient en una sèrie de terrasses. A dreta i esquerra hi ha una sèrie d'habitacions, contenint la de l'esquerra la biblioteca del cardenal Hipòlit i el seu dormitori amb la capella sota, i les escales privades a l'apartament inferior, el Appartamento Nobile («Apartament Noble»), que dóna directament a la Gran lògia de Pirro Ligorio que sobrevola la terrassa amb graveta amb un motiu d'arc triomfal.

Descripció dels Jardins[modifica | modifica el codi]

El pla del jardí s'organitza al voltant d'un eix central amb eixos secundaris que el tallen d'un caràcter calculadament variat, refrescat per al voltant de cinc-cents dolls en fonts, cascades i abeuradors d'aigua. L'aigua abundant el proporciona el riu Aniene, que en part és desviat a través de la ciutat, una distància d'un quilòmetre, i per la deu Rivellese, que proporciona una cisterna per sota del pati de la vil·la. El jardí està integrat actualment entre els Grandi Giardini Italiani.

La Fontana dell'Ovato («Font Oval») cau en cascada des de la seva pila en forma d'ou fins a un estany col·locat contra un nimfeu rústic.

Li Cento Fontane («Les cent fonts»).

Fontana della Rometta (Font del model de Roma).

La terrassa més alta de la vil·la acaba en una balconada amb balustrada a la part esquerra, amb una visió general sobre la plana que queda per sota. Dos trams d'escala simètrics flanquegen l'eix central i porten a la següent terrassa del jardí, amb la gruta de Diana, ricament decorada amb frescos i mosaic de còdol a un costat i la Fontana del Bicchierone («Font de la gran tassa») en el centre, indirectament atribuïda a Bernini, on l'aigua sorgeix d'una aparent roca natural en una pila amb forma de petxina.

Per baixar al següent nivell, el visitant ha d'agafar escales a qualsevol dels dos extrems - l'elaborat complex de fonts denominat la Rometta («la petita Roma») queda a l'extrem de l'esquerra- per veure tota la longitud de les cent fonts en el següent nivell, on els dolls d'aigua omplen un llarg i rústic abeurador, i la Fontana dell'Ovato («Font Oval») de Pirro Ligorio acaba la vista creuada. Un visitant pot caminar per darrere l'aigua a través de l'arcada encoixinada del nimfeu còncau, que està habitat per nimfes de marbre obra de Giovanni Battista della Porta. Sobre el nimfeu, l'escultura de Pegasus recorda al visitant la font de Hipocrene en el Parnàs, cau de les Muses.

Aquesta terrassa s'uneix a la següent gràcies a la central «font dels dracs» que domina la perspectiva central dels jardins, construïda per a una visita el 1572 del papa Gregori XIII el blasó conté un drac. Les escales centrals porten a través d'un vessant de fusta fins a tres estanys de peixos col·locats en l'eix creuat en el punt més baix dels jardins, que acaba a la dreta amb l'orgue hidràulic i la font de Neptú.

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vil·la d'Este Modifica l'enllaç a Wikidata