Viola de roda

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viola de roda, Christian Rault, 2006, Museu de la Música de Barcelona, MDMB 1687
Mecanisme del teclat d'una viola. En accionar una tecla els dos petits tascons que subjecten les dues cordes melòdiques fan el mateix efecte que al prémer les cordes d'una guitarra entre els dits del guitarrista i els trasts

La viola de roda o samfoina és un instrument de corda fregada, la caixa del qual presenta una obertura transversal per la que gira una roda de fusta que es mou mitjançant una maneta que s'acciona amb la mà dreta. Disposa de dues, tres o quatre cordes melòdiques que es recolzen en un pont central. També consta d'altres dos tipus de cordes: els bordons (cordes més gruixudes encarregades de les notes pedals greus) i les trompetes (conjunt de cordes que descansen sobre un pont que està solt, i que al girar fort la roda, produeix un brunzit que s'aprofita per marcar ritmes). Tots tres grups de cordes són fregats alhora per la roda i la llargària de les cordes melòdiques és modificada per l'acció d'un teclat.

Aquest instrument, que en l'actualitat gaudeix d'un nou renaixement, va aparèixer a l'Occident europeu cap al segle IX amb el nom d'organistrum -instrument que per la seva grandària havia de ser tocat entre dos músics, un per a la roda i l'altre per al teclat-. A poc a poc les seves dimensions varen anar minvant i s'anà fixant el nom de sinfonia (del qual deriven altres denominacions com ara xifonia, zanfona...). Tot i que a l'edat mitjana la viola de roda era utilitzada per a la interpretació de música culta, a partir del segle XVI es va deixar en mans de joglars i captaires (per això a Galícia popularment se la coneixia com a viola de ciego atès que aquests captaires professionalitzats la utilitzaven per demanar), que la convertiren en un instrument privilegiat de la música popular però que era mirat amb menyspreu pel món de la música culta. A França la viola de roda va conèixer un renaixement aristocràtic i època d'or com a instrument de música culta al segle XVIII, quan participava en els "concerts espirituals" a la cort de Lluís XIV acompanyada per l'orquestra. El fet que la noblesa gal·la l'adoptés com a instrument de moda quan el músic i luthier Charles Baton va tenir la pensada de construir-la amb la caixa ovalada, tal com els llaüts, va provocar que compositors de l'època com Chédeville, Hotteterre, Corrette o Boismortier li escrivissin no només peces rústiques sinó també difícils sonates que podien ésser acompanyades pel clavicèmbal, la flauta o el violí.

L'expansió de la viola de roda i el seu so de corcó han anat fent el seu curs al llarg del temps i actualment trobem aquest instrument en músiques tradicionals a Alemanya (drehleier), Anglaterra (hurdy-gurdy), Bielorússia (lira), Bohèmia i Moràvia (ninera), Galícia (zanfona), Hongria (forgolant), Itàlia (ghironda), nord de França (vielle à roue), Occitània (vièla o sonsaina), Portugal (sanfona) i Ucraïna (relia).

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Viola de roda Modifica l'enllaç a Wikidata

Mostra del so d'una viola de roda Mostra del so d'una viola de roda (pàg.)