Violant de Bar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Violant de Bar i Joan I al panteó reial del monestir de Poblet (reconstrucció de Frederic Marès).

Violant de Bar (nord de França, vers 1365 - Bellesguard, Barcelona, 3 de juliol de 1431) fou duquessa consort de Girona (1380 - 1387) i comtessa consort de Cervera (1380 - 1387) i després reina consort d'Aragó, de València, de Mallorca, de Sardenya i de Còrsega (nominal), duquessa consort d'Atenes i de Neopàtria i comtessa consort de Barcelona, de Rosselló i de Cerdanya (1387 - 1396).[1]Violant és la forma en què, en la historiografia catalana dels últims segles, ha quedat fixat el nom medieval Iolant (o Yolant).

Ascendència[modifica | modifica el codi]

Armes dels comtes, després ducs, de Bar

Violant pertanyia al llinatge dels Montbéliard, ducs de Bar, emparentat amb la Casa reial de França (dinastia Valois).

Genealogia simplificada de Violant de Bar:


 
 
 
Enric IV de Bar
comte de Bar
*c. 1315/1320
†1344
 
 
 
Violant de Flandes
(o de Dampierre)
*1331
=1338
†1395
 
Joan II de França, el Bo
rei de França (1350-1364)
*1319
†1364
 
 
 
Bonna de Luxemburg
delfina de França
*1315
=1332
†1349
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Robert I de Bar
duc de Bar
*1344
†1411
 
 
 
 
 
 
 
Maria de França
(o de Valois)
*1344
=1364
†1404
 
Carles V de França, el Savi
rei de França (1364-1380)
*1338
†1380
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Lluís I de Bar
cardenal
duc de Bar
†1431
 
Eduard III de Bar
duc de Bar
†1415
 
Violant de Bar
 
Joan I d'Aragó
rei d'Aragó etc.
1387-1396
 
 
Carles VI de França, el Foll
rei de França (1380-1422)
*1368
†1422
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
Violant d'Aragó
=1400
†1443
 
Lluís II de Nàpols
duc d'Anjou
comte de Provença
rei de Nàpols
†1417
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
* naixement
= matrimoni
† defunció
 
 
 
 
 
Lluís III d'Anjou
duc d'Anjou
comte de Provença
pretendent a Casp
†1434
 
Renat I de Nàpols
duc de Bar i d'Anjou
comte de Provença
rei de Nàpols
rei dels catalans
†1480
 
 
 
 

   

Núpcies i descendència[modifica | modifica el codi]

Armes de Violant de Bar com a reina consort d'Aragó

El 1379, a Montpeller, es va prometre amb l'infant Joan, duc de Girona i comte de Cervera, llavors vidu de la seva primera esposa, contra la voluntat del rei Pere III el Cerimoniós (que volia casar el seu hereu amb Maria de Sicília per consolidar la influència catalana en aquest últim regne). Malgrat això, el matrimoni es va celebrar el 1380, a Perpinyà. Es té constància de que el 1381 una metgessa jueva de nom Bonanada tenia cura de la seva salut a València.

Del seu matrimoni amb Joan I d'Aragó (1387 - 1396) nasqueren:

La reina[modifica | modifica el codi]

Tingué molt bona relació amb el seu marit, però unes relacions tempestuoses amb els sogres, sobretot amb l'última esposa del rei Pere, Sibil·la de Fortià. El conflicte arribà a tenir tals dimensions que es crearen partits al voltant de cada dama, representatius, en realitat, de diferents faccions de la noblesa (amb l'alta noblesa al costat de Violant i Joan). Tot va acabar el 5 de gener de 1387, amb la mort del rei Pere i l'ascens al tron de Joan i d'ella mateixa. El nou monarca va empresonar Sibil·la, la va desposseir de tots els béns que li havien estat cedits pel seu pare i els va transferir a Violant.

A partir de llavors, ella i el seu marit, amb les camarilles respectives, iniciaren una vida de luxe i refinament, a imitació de les grans corts franceses. Durant aquest període, Violant afavorí unes intenses relacions culturals amb França, sobretot en els àmbits de la cultura escrita, la música i l'art.

Però el cost econòmic de la nova orientació aristocratitzant de la monarquia no s'adeia amb les possibilitats de les rendes que ingressava el rei. Les corts de Montsó de 1383 - 1384 i de 1388 - 1389 van denunciar el fet, però foren desoïdes. Joan es va guanyar llavors l'apel·latiu de Descurat amb el qual va passar a la posteritat.

El 1396 un accident de cacera va posar fi a la vida del Descurat. El rei moria sense descendència masculina i la corona corresponia al seu germà, Martí. Els qui s'havien oposat a aquella situació, amb el Consell de Cent de Barcelona al capdavant, van maniobrar amb rapidesa i, com que Martí era a Sicília, van donar tot el suport a la nova reina, Maria de Luna, que es va fer amb les regnes del govern amb energia i va iniciar un procés contra aquelles camarilles i contra la mateixa Violant. Per protegir-se i guanyar temps va afirmar estar embarassada, però aviat es va descobrir que era fals. El regnat havia durat a penes nou anys.

Lliure de responsabilitats, però després d'un dur procés judicial que va portar a la mort algun dels seus antics col·laboradors i Bernat Metge a escriure una de les obres més importants de la literatura catalana, Lo somni (1399), on la seva figura és glossada, la reina vídua es concentrà en l'educació de l'única filla que li quedava, la infanta Violant d'Aragó.

Els anys posteriors[modifica | modifica el codi]

No va tornar a participar en política fins que va morir el nou rei el 1410, també sense descendència. Durant l'Interregne que seguí (1410 - 1412), va esclatar un conflicte successori que, en un primer moment, donava moltes possibilitats al seu nét Lluís de Calàbria (fill de la seva filla Violant d'Aragó i de Lluís II de Nàpols, rei titular de Nàpols i comte de Provença). La candidatura tenia el suport d'importants personalitats, com el governador de Catalunya Guerau Alemany de Cervelló, l'arquebisbe de Saragossa Garcia Fernández de Heredia, Roger Bernat de Pallars, etc. i de molts membres de la petita noblesa catalana. Però la mort de l'arquebisbe a mans dels urgellistes va fer que tots els seguidors del seu nét es passessin al partit de Ferran de Trastàmara, candidat que finalment va guanyar-se el tron de la Corona d'Aragó el 1412 en el Compromís de Casp. A partir d'aquest moment, Violant de Bar ja no tornà a la política.

Passà l'última etapa de la seva vida retirada al palau de Bellesguard, a Barcelona, dedicada a l'administració dels seus béns, que no sempre resultaven suficients per mantenir el seu estatus. Aquests anys denuncià aquesta situació de forma reiterada als monarques de la nova dinastia.

El 1417 va posar un plet al Parlament de París contra el seu germà Lluís I de Bar, al qual exigia una part de l'herència dels seus pares. El 30 de setembre va obtenir, en compensació, una renda anual de 1.500 lliures torneses, i Lluís cedí el ducat de Bar a Renat d'Anjou, el nét de Violant.

Fou una dona de gran caràcter i aptituds de govern, que demostrà en els períodes en els quals substituí el seu marit, com a lloctinent general, al capdavant de l'administració dels regnes. Educada a la cort de França, sempre demostrà una refinada cultura i uns interessos en aquest terreny que compartí amb el seu espòs. Junts donaren suport a la producció cultural catalana i en català en un moment crucial de la seva història.

Mort i enterrament[modifica | modifica el codi]

Violant de Bar va morir a Bellesguard el 3 de juliol de 1431 i el seu cos va ser sebollit provisionalment a la catedral de Barcelona. Més endavant (1460), va ser traslladat al monestir de Poblet, al sepulcre que tenia reservat al costat del del seu marit. Destruït aquest sepulcre, com tots els altres panteons reials de Poblet, el 1835, les seves despulles foren traslladades (1837) a l'església de l'Espluga de Francolí i, més tard, a la catedral de Tarragona. Tornaren a Poblet el 1952, per ser col·locades als nous sepulcres reconstruïts per Frederic Marès.

A la catedral de Barcelona es conserva una corona reial atribuïble a Violant de Bar amb la llegenda "SYRA" ('Serenissima Yolandis Regina Aragonum'), actualment muntada sobre la custòdia del temple.

Posteritat[modifica | modifica el codi]

La reina Violant de Bar ha estat un personatge present en diferents obres de ficció ja des de finals del segle XIV.

Clàssics

Frederic Soler (àlias Serafí Pitarra)

Glossa de Violant de Bar per

« Qui et poria dir, a ésser suficient relador, de les virtuts de la regina dona Violant, muller de mon senyor, qui ací és? No m'hi tinc per bastant, però diré-te’n breument (per no tenir temps) ço que poré. Natura femenina és naturalment a avarícia inclinada, e aquesta, contra natura, és estada la pus liberal que haja llest ne oït, que em record. Busa Cannesa, Quinto Fàbio Màximo e Gílias, qui a mon juí foren superlativament liberals, són estats avariciosos en esguard d'ella. La sua casa és estada, e és encara, temple de liberalitat, e molt pus ocupada en donar que en reebre. De subtilitat singular, d'entendre, de comprendre, de gosar emprendre grans fets, no pens que persona del món vivent li’n port avantatge; e jo deig-ho saber entre los altres, qui de mon flac poder l'he servida llongament. Si oiràs parlar d'amor, d'ací avant, conjugal e d'aquesta no et serà feta singular menció, no hages per bon historial ni disert aquell qui en parlarà, car sàpies que poques en nombre són a ella estades eguals. »

Teatre

L'oposició entre Violant de Bar i Sibil·la de Fortià és el nucli argumental de les següents obres:

  • Montserrat Via i Albert Tell (Companyia Pa amb Teatre), Sibil·la de Fortià, estrenada al Centre Cívic de Fortià el 16 de juny de 2007.

Novel·la històrica

És la protagonista o un personatge destacat en les següents obres:

  • Maria Carme Roca, Intrigues de palau, Barcelona, Columna, 2008.

Imatgeria festiva

Dintre dels elements d'imatgeria festiva, Violant de Bar està representada com a Geganta de la ciutat de Sant Feliu de Llobregat, en record d'una breu estada d'aquesta reina a la població. La seva parella és el Cavaller Guillem i foren construïts per Manel Casserres i Boix.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Albertí, Elisenda. Dames, reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007, p. 125139. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • J. F. Ainaud i Escudero, "Dos portapaus de cap al 1400: el de Pere d'Urgell i el de Violant de Bar", Butlletí del Museu Nacional d'Art de Catalunya, 2 (1994), 127-144.
  • Albertí i Casas, Elisenda. Dames, Reines, abadesses, 18 personalitats femenines a la Catalunya medieval. Albertí Editor, 2007. ISBN 978-84-7246-085-0. 
  • Dawn Bratsch-Prince, "A reappraisal of the correspondence of Violant de Bar (1365-1431)", Catalan Review, 8 (1994), 295-312.
  • Dawn Bratsch-Prince, "A Queen's task: Violant de Bar and the experience of royal motherhood in fourthteenth century", La Corónica, 27 (1998), 21-34.
  • Dawn Bratsch-Prince, "Pawn or Player? Violant of Bar and the Game of Matrimonial Politics in the Crown of Aragon (1380-1396)", a Marriage and sexuality in medieval and early modern Iberia, Nova York, Routledge, 2002, pp. 59-89.
  • Dawn Bratsch-Prince, Violante de Bar (1365-1431), Madrid, Ediciones del Orto, 2002.
  • Dawn Bratsch-Prince, "The politics of self-representation in the letters of Violant de Bar (1365-1431)", Medieval Encounters, 12 (2006), 2-25.
  • Josep M. Madurell i Marimon, "La reina Violante de Bar y el pleito sucesorio de la Corona de Aragón", Boletín de la Real Academia de Buenas Letras, 19 (1946), 205-224.
  • Rafael Olivar Bertrand, Bodas reales entre Francia y la Corona de Aragón: política matrimonial de los príncipes de Aragón y Cataluña, con respecto a Francia, en el siglo XIV, Barcelona, Alberto Martín, 1947.
  • Claire Ponsich, "Violant de Bar (1365-1431): ses liens et réseaux de relations par le sang et l'alliance", a Reines et princesses au Moyen Âge (Actes du Cinquième colloque international de Montpellier, 1999), vol. 1, Montpeller, Université Paul Valéry, 2001, pp. 233-276.
  • Claire Ponsich, "L'espace de la reine dans le palais: l'exemple de la confédération catalano-aragonaise (fin XIVe-début XVe siècle)", a Palais et pouvoir, de Constantinople à Versailles, Saint-Denis, Presses Universitaires de Vincennes, 2003, pp. 183-227.
  • Claire Ponsich, "Un témoignaige de la Culture en Cerdagne: la correspondance de Violant de Bar (1380-1431)", a Michel Zimmermann (coord.), Le Moyen Âge dans les Pyrénées catalanes: art, culture et société, Canet de Rosselló, Trabucaire, 2005, pp. 147-194.
  • Georges Poull, La Maison souveraine et ducale de Bar, Nancy, Presses Universitaires de Nancy, 1994.
  • Francisca Vendrell Gallostra, Violante de Bar y el Compromiso de Caspe, Barcelona, Real Academia de Buenas Letras, 1992.
  • Jeanne Vielliard, "Yolande de Bar, regine d'Aragon", Revue de Questions Historiques, 63 (1935), 39-55

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Violant de Bar Modifica l'enllaç a Wikidata