Virginia (Mercadante)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Virginia
Títol original: Virginia
Llengua original: italià
Música: Saverio Mercadante
Llibret: Salvadore Cammarano
Font literària: tragèdia homònima de Vittorio Alfieri
Actes: tres
Estrena: 7 d'abril de 1866
Teatre: Teatro di San Carlo de Nàpols

Virginia és una òpera en tres actes de Saverio Mercadante, amb llibret de Salvadore Cammarano, basat al seu torn en la tragèdia homònima de Vittorio Alfieri. S'estrenà al Teatro di San Carlo de Nàpols el 7 d'abril de 1866.

Basada en el Llibre III de la Història de Roma de Titus Livi. Té lloc l'any 451 aC, quan els patricis governaven aquella ciutat-estat després d'haver provocat la caiguda del seu últim rei, Tarquini el Superb, per mitjà d'un decemvirat liderat pel totpoderós Appi Claudi. L'estrena va constituir el cant del cigne per al vell compositor, que, completament cec, rebria un emocionat homenatge per tota una prestigiosa i reconeguda carrera musical, compaginada amb el seu càrrec de director del conservatori napolità durant trenta anys fins a la seva mort el 1870.

Virginia va ser l'última òpera que Mercadante va estrenar en vida. Però no va ser l'última que va compondre. Problemes amb l'estricta censura napolitana, que no veia amb bons ulls un argument centrat en l'abús de poder amb devastadores conseqüències, i el rebuig de Mercadante a modificar-lo, retardà el seu llançament setze anys. Composta en 1850, no va veure la llum fins a 1866, quan el compositor ja estava retirat, després d'haver perdut la vista. No hi ha dubte que aquesta circumstància i l'afecte que li tenia el públic del Teatre San Carlo de Nàpols van contribuir en gran mesura al gran èxit dispensat en l'estrena. No obstant això, no va trobar el seu camí a la resta de la península italiana: amb prou feines es registren representacions a Roma (1872), Torí (1877) i de nou Nàpols (1901).

L'estrena va ser vetada per Ferran II de les Dues Sicílies. La prohibició va desencadenar fortes crítiques i no poques burles a tot Europa, de manera que els censors van fer una oferta a Mercadante. Si feia els canvis oportuns en el llibret, situant-lo a Egipte per exemple, l'òpera s'estrenaria. Compositor i llibretista es van negar a l'arranjament. Virginia va ser retirada de cartell i substituïda per una altra obra de Mercadante, Medea. L'estrena de Virginia va haver d'esperar fins que caigués també el Regne de les Dues Sicílies. L'òpera pujaria a escena el 1866, quatre anys abans de la mort del seu compositor, l'última del seu ampli catàleg en estrenar (no en compondre, ja que aquest lloc li correspondria a Pelagio). Va ser el seu últim gran èxit. En aquells dies, Mercadante s'havia quedat cec i dictava allò que componia als seus alumnes. Un mes abans de morir seguia treballant d'aquesta forma.

El llibret es basa en l'obra homònima de Vittorio Alfieri (1749-1803), una de les seves nombroses tragèdies, que per més alarma de les autoritats napolitanes s'englobava en una trilogia anomenada de la llibertat. La font d'aquesta obra en la història i llegendes de l'Antiga Roma, recollides per Titus Livi. Alfieri no va ser el primer a inspirar-se en aquest fet que hauria provocat la revolta dels plebeus, associat amb la història de Lucrècia que havia suposat la fi de la monarquia. Tampoc seria l'últim.

L'òpera no sobreviuria en el repertori, a causa de diverses raons: primera, perquè el seu naixement és tardà i aquests quinze anys entre composició i representació constituirien un llast decisiu; segona, perquè ja els gustos del públic marxaven pels camins guiats per la ferma mà de Verdi; i, tercera, perquè la seva temàtica estava una mica fora de lloc dins del romanticisme imperant. Quan el teló es va alçar per primera vegada sobre Virginia, ja s'havia estrenat no ja la Trilogia Popular, sinó també Les vêpres siciliennes, Un Ballo in Maschera o Simon Boccanegra.

L'estructura musical, per molt acurada que fos, resultava desfasada en la data de l'estrena. De fet, té més a veure amb la precedent Oriazi e Curiazi (1845), també amb tema romà, que amb les últimes obres del compositor. L'ària de sortida és una cabaletta que requereix molta agilitat per centrar-se posteriorment en el cant legato i spianato. La primera intèrpret, Marcellina Lotti della Santa, va crear així mateix el paper de Mina a Aroldo de Verdi. La soprano no va ser l'única protagonista lligada a estrenes verdianes: Raffaele Mirate (Appi) va ser el primer Duc de Màntua de Rigoletto el 1851 (encara que les condicions vocals van haver de ser diferents el 1866), mentre que Marco Arati (Marco) va ser el primer Álvaro d'Alzira i Wurm de Luisa Miller.

La distribució musical no presenta especials novetats, articulada en escenes amb recitatiu-ària-cabaletta, duos i trios, tot i que destaquen per l'enorme inspiració melòdica i la càrrega dramàtica desenvolupada els finals d'acte: el trio del primer, el settimino del segon, i els dos sextets que tanquen, consecutivament i a manera de clímax, l'últim acte. No es pot negar que figuren entre el més aconseguit de la composició madura de Mercadante, destacant en tot moment els adagis sobre les strette. D'altra banda, més anacròniques resulten les cabalettas, l'agilitat requerida a la soprano o un repartiment que preveu la presència de dos tenors rivals, en la millor tradició dels temps de Giovanni David i Andrea Nozzari, del que tan bon partit tragués Rossini. En aquest cas, Icili és més clar, d'escriptura més aguda, mentre que Appi requereix un instrument més robust. El trio que tanca el primer acte junta els dos tenors amb la soprano, cosa que recorda a La donna del lago rossiniana. En qualsevol cas, al marge de la major o menor innovació, importa la qualitat de la música, que vola molt alt, en bellesa i efectivitat.

Argument[modifica | modifica el codi]

Virgínia, filla del centurió Virgini, ha estat promesa en matrimoni al tribú Luci Icili, però va tenir la desgràcia que un dels decemvirs, Appi Claudi, es va encapritxar d'ella. Després d'intentar corrompre-la a base de diners i de regals, va idear un pla per posseir-la. Per això va buscar l'ajuda d'un dels seus clients, Marc Claudi. Aquest va reclamar a la noia com a esclava seva, robada de casa i portada de nena a la de Virgini. El primer intent d'apoderar-se de Virgínia per la força va fracassar perquè l'acompanyant de la jove va donar la veu d'alarma i va ser el poble qui la va apartar de Marc Claudi. Virgínia, el pare estava absent, va ser citada a judici. Casualment, el destinat per a decidir sobre si la jove pertanyia o no a Marc Claudi era el propi Appi. Les protestes del seu promès Icili van ser desateses. També les de Virgini, quan aquest va tornar. El cas es va decidir a favor de Marc Claudi, establint-se que Virgínia era filla d'esclaus i propietat seva.

El centurió va apunyalar Virgínia a la vista de tots, exclamant "Aquest és l'única manera, filla meva, en què puc donar-te la llibertat". Després, i sobre la sang vessada de la seva filla va invocar la venjança divina contra Appi Claudi. Aquest va ordenar l'arrest de Virgini, però el centurió ja s'havia obert pas entre l'esbalaïda concurrència i, en companyia d'Icili, va exhibir el cadàver de Virgínia davant del poble, provocant les ires dels romans i la revolta contra Api.