Virginia Mayo

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Movie.png
P culture.svg
Virginia Mayo
Virginia Mayo a Best Years of Our Lives (1946)
Virginia Mayo a Best Years of Our Lives (1946)
Nom real: Virginia Clara Jones
Naixença: 30 de novembre de 1920
Saint Louis, Missouri (EUA)
Defunció: 17 de gener de 2005 (als 84 anys)
Thousand Oaks, California (EUA)
Origen: Estats Units Estats Units
Cònjuge/s: Michael O'Shea (1947-1973)
Pàgina web: VirginiaMayo.com

Pàgina sobre Virginia Mayo a IMDb

Virginia Mayo (Saint Louis, 30 de novembre de 1920 - Thousand Oaks, 17 de gener de 2005) fou una actriu de cinema estatunidenca. Va interpretar principalment comèdies musicals, westerns i pel·lícules d'aventura.

Estrella des de la infància[modifica | modifica el codi]

Virginia tenia només sis anys quan començà a treballar com a actriu enrolant-se en l’escola d’interpretació de la seva tia, anomenada Escola d’Expressió Dramàtica, segons llurs biògrafs ja de tant petita tenia clar Virginia que el seu objectiu era ser una estrella, per lo qual una vegada acabats els estudis en l’Institut s’incorporà a la companyia d’Òpera de Saint Louis (Missouri), participant en una gira pels Estats Units amb l’obra Pansy el Cavall, i unint-se posteriorment a una companyia de teatre ambulant.

Família arrelada a Saint Louis[modifica | modifica el codi]

De malnom Ginny pels seus amics i familiars i amb una estatura de 1.65, l’actriu era filla d’un periodista i les arrels de la família estaven profundament establertes en la ciutat de Saint Louis, fins al punt que un dels seus avantpassats havia estat figura destacada de la revolució de les colònies estatunidenques contra els britànics i havia contribuït a fundar aquesta ciutat. Fou precisament quan intervenia junt el popular Eddie Cantor en una revista titulada Banjo Eyes (1942) en els escenaris de Broadway quan un dels caçatalents de la productora Metro Goldwyn Mayer la descobrí per recomanació del compositor Billy Rose, i la fitxà per a la firma del lleó rugent; així Virginia signà contracta de set anys amb Samuel Goldwyn i David O. Selznick fou l’encarregat de fer-li un test de pantalla que resultà negatiu. En opinió del cèlebre productor, Virginia no tenia qualitats per aparèixer davant les càmeres, però afortunadament per a ella aquesta opinió no era compartida per Goldwyn, que s'entossudí a donar-li una oportunitat per a demostrar el talent que li pressuposava li'n donà un petit paper en diversos llarg metratges, alguns dels quals ni tan sols recollien el nom de l'aspirant en llurs crèdits. En aquests moments, Virginia ja havia adoptat ja el cognom artístic de Mayo, com a homenatge a una de les seves amigues comediants, Art Mayo.

Matrimoni d'actors[modifica | modifica el codi]

Seria en un d'aquests films, Jack London, on el paper femení protagonista corria per conte de Susan Hayward, on trobà el marit, Michael O'Shea, protagonista del llarg metratge i amb el que va contraure matrimoni el 1947. Ambdós donaren exemple d'unió matrimonial llarga en un Hollywood acostumat als divorcis, romanen units fins a la mort de l’actor, el 4 de desembre de 1973. Fruit d’aquest matrimoni nasqué una filla, Catherine Mary, el 1953.

La carrera com estrella de Virginia Mayo començà agafar altura a partir de l’any 1944, quan comença a exercir el paper d’ornament femení secundari acompanyant a dos còmics, Bob Hope i Danny Kaye, en diverses aventures humorístiques que la convertiren en una espècie de musa de la comèdia absurda, encasellant-la en personatges de dona florer, dels que ella s’escapolí hàbilment a la primera oportunitat, que fou el llarg Els millors anys de la nostra vida, relat dedicat al retorn dels veterans de la Segona Guerra Mundial a la vida civil en la que semblaven estar-hi de sobres i en la que havien perdut llurs millors oportunitats, i més tard amb un grapat de títols bàsics i clàssics, no només en llur filmografia sinó en la història del cinema en general: Colorado Territory, Al roig viu, Captain Horatio Hornblower, Along the Great Divide, El falcó i la fletxa, Westboud, The Girl from Jones Beach. En tots ells demostrà que hi havia més talent d’actriu sota el maquillatge del que li’n deixaven lluir els estereotipats personatges femenins que li caigueren en sort, de manera que llurs heroïnes adquirien una vàlua i una especial personalitat capaç de mostrar el caràcter i la independència més pròpies de dècades posteriors, convertint-la en una espècie de pròleg del tipus de personatges femenins que en anys posteriors, quan el Hollywood daurat en el que ella habità ja havia passat a la història, havien d'interpretar companyes d’ofici com Faye Dunaway. En aquest sentit, cal dir que estava a mig camí entre Barbara Stanwyck i Susan Hayward.

El cim de llur carrera[modifica | modifica el codi]

Els anys cinquanta la posaren en el cim de la seva carrera, exemple de clamor hollywoodenc, malgrat el lleuger estrabisme dels seus ulls que obligaren als directors de fotografia a esmerçar-se per prendre-la des del punt de vista més adequat per a dissimular aquesta característica que de tal forma no va poder enfosquir llur trajectòria com a una de les guapes oficials del cinema americà de l’època, on exercí l’estrellat que havia cercat des de la infantesa, i a rebre una floreta pintoresca del sultà del Marroc, el qual afirmà que la bellesa de l’actriu era "prova tangible de l’existència de Déu".

Canvi de productora[modifica | modifica el codi]

Després de canviar de productora i interpretar les que considerava llurs films favorits sota el segell de la Warner Bros. –que anuncià el seu fitxatge amb el següent missatge: "Amb 51'75 kg, és potencialment tan valuosa com un acre de terra en el centre de Los Angeles i almenys diverses vegades més desitjable", traient el màxim partit al color pels seus ulls verds, la pell de porcellana i el cabell ros platejat, Virginia Mayo tingué de refugiar-se cinematogràficament en la sèrie B, en l’últim graó de llur carrera, i inclòs aparegué en alguna o altra producció europea, com Rivolta dei mercenari, de Mario Costa, abans de prendre la decisió d’invertir llur esforç i experiència en els escenaris teatrals realitzant una gira al costat del seu marit. Però, quan aquest morí víctima d’un infart quan es disposava a representar una obra de teatre, ella en resultà molt afectada i amb l’ànim per terra prengué la decisió d’apartar-se per una llarga temporada de la vida pública, retirant-se fins que el cinema la recuperà breument en els anys 90, abans que ella mateixa moris un anys després de sofrir una pneumònia i després d’una llarga malaltia.

Llegat[modifica | modifica el codi]

Abans de morir llegà tota la seva col·lecció de records relacionats amb el cinema a la Thousand Oaks Library, i paradoxalment quan assolí finalment un forat en el passeig de les estrelles famoses de Hollywood ho féu com a figura de la TV i no del cinema. Certament, en aquest mitjà havia desenvolupat una àmplia activitat en els seus últims anys d’actriu, fent participacions en series com Comflicte, Caravana, L’agent Burke, Daktari, Police Story, S’ha escrit un crim i Santa Barbara, sèrie aquest última que l'acollí al llarg de dotze episodis. A més en el passeig de la Fama de Saint Louis li feren lloc també com a una de llurs figures més destacades.

Entre els papers més exòtics de la seva carrera si conta el de Cleòpatra VII en la farsa La història de la humanitat, resta clar que en aquesta mateixa producció Hedy Lamarr interpretà Joana d'Arc, Chico Marx a Torquemada, Peter Lorre a Neró i Dennis Hopper a Napoleó Bonaparte, de manera que la cosa no era per prendre-la massa seriosament. Entre els seus films menys vistes i més recomanables destaca The Iron Mistresss, un western de Gordon Douglas amb Alan Ladd interpretant el paper de Jim Bowie.

Cordes vocals prestades i segona vocació[modifica | modifica el codi]

S’ha de dir, malgrat tot, que a pesar d'haver destacat en tots els generes i molt especialment en el cinema policíac, el western i els films d’aventures, el musical fou un dels feus en els que la seva aparent seguretat davant les càmeres era més fluixa, ja que per les cançons havia de ser doblada per altres actrius i cantants. Louanne Hogan li posà la veu en La princesa i el pirata, que posteriorment faria el mateix amb Jeanne Crain, Joan Leslie i Sofia Loren. Betty Russell la doblà en L'admiració de Brooklyn, i Bonie Lou Williams li'n prestà llurs cordes vocals a The West Point Story, Painting the Clouds With Sunshine, She's Working her Way Through College i She's Back on Broadway. El procediment no era tan inusual com pot semblar si tenim en compte que la producció en cadena era la clau del sistema d’estudis, i els actors eren més que altra qualsevol cosa peces d'una maquinària de producció que, per exemple, portà a Russell a ser també la veu, sense aparèixer en els crèdits, de la Lana Turner, Betsy Drake, June Haver o Joanne Dru.

Cantar no era, òbviament, la segona vocació de l’actriu, que no obstant tenia una passió especial per altra tipus d’activitat creativa, la pintura. A això es dedicà en els seus moments d’oci, iniciant-se en l’oli i els acrílics.

No està gens malament per a una actriu què, com ella mateixa reconeixia el 2001: “En realitat volia ser ballarina, però vaig acabar sent actriu i vaig poder actuar junt als actors més grans del nostre temps”.

Filmografia[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  • Revista de Cinema, ACCIÓN, de l’estiu del 2006

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Virginia Mayo Modifica l'enllaç a Wikidata