Visigots

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Visigots
Fíbula aquiliforme (M.A.N. Madrid) 01.jpg
Visigots federats (376-476)
Regne de Tolosa (475-507)
Regne de Toledo (507-725)
Període visigòtic a Catalunya
Reis gots
Migracions visigòtiques

Els visigots són una branca dels pobles germànics. El seu nom significa "gots de l'oest". Els visigots van ser un poble germànic procedent de la divisió que van patir els gots arran de les invasions dels huns, cap al 370. Són els "gots de l'oest", en oposició als de l'est, els ostrogots.

Els gots, aprofitant la passivitat dels emperadors romans pel que fa a la Germània, es van establir allà, fins que a principis del segle III es van instal·lar a la vora del mar Negre, a la zona de Crimea, d'on van ser expulsats pels huns el 376. Però llavors els gots s'havien separat en dos grups: visigots i ostrogots.

Història[modifica | modifica el codi]

Mapa de l'imperi romà a l'any 133 aC (vermell), 44 aC (taronja), 14 dC (groc), i 117 dC (verd)

El poble germànic dels gots va ser anomenat ja per Tàcit, que els esmenta com Gotones. Llavors habitaven el nord de Germania, en terres que abans van poblar els bois, getes i escites. Van ampliar els seus territoris i van incorporar a altres grups veïns (d'origen germànic i sàrmata) i van dominar del Tisza al Don i des de la regió del Pont Polemoniac a la mar Bàltica.

Van integrar la nació dels gots pobles diversos: hèruls, rugis, lemovis, escirs, helvecons, sidenis, turcilinges, gèpids, vàndals i altres, alguns dels quals van acabar desapareixent en el conjunt, mentre altres van formar els seus propis grups.

Els gots pròpiament dits es dividien en theruingi (tervings) i greuthungi (greutungs). Els primers van poblar el territori entre els Carpats i el Dnièper i els segons les estepes ucraïneses a l'oest del Dnièper. Així aquest riu servia de límit entre els dos grups i els theruingi van ser anomentas west goths (visigots) per situar-se a occident (West en germànic), i els greuthungi van ser anomenats ost goths (ostrogots) per situar-se a l'est (Ost en germànic).[1] Una altra versió atribueix la denominació visigots a la paraula germànica wisgoths, traduïda per "homes forts".

Durant el segle III els dos grups van efectuar incursions contra l'Imperi, destacant les del 251 (contra Mèsia i Tràcia), la del 258- 259 (contra la costa de la Mar Negre, Propòntida, les illes de l'Egeu, Efes, Atenes i altres punts) i la del 269 (contra Creta, Xipre, Tessalònica i altres punts). El 270 Aurelià va haver d'abandonar el marge esquerre del Danubi a la Dàcia cessant llavors les seves incursions, ocupant els gots aquesta província.[2]

A la primavera del 291 van formar una aliança especial amb el taifals per combatre els vàndals i gèpides que duraria fins al 376.[1]

« Tervingi, pars alia Gothorum, adiuncta manu Taifalorum, adversum Vandalos Gipedesque concurrunt.[3][4] »

Un segle després, cap al 370, ja havien estat cristianitzats havent optat per l'arrianisme (que a mitjans del segle IV va comptar amb el favor imperial a l'orient), i estaven governats per un rei anomenat Hermanric, el primer rei històric de la dinastia dels amals, qui va haver d'enfrontar-se als huns dirigits per Balamir el 375. Hermanric, ja ancià, va ser greument ferit en un atemptat i es va suïcidar abans d'una imminent derrota, succeint-lo Witimir o Winithar, l'intent del qual de resistir als huns no va tenir èxit i ell mateix va resultar mort.

Els magnats ostrogots van elegir un nou rei per al seu poble (la dinastia legítima ostrogoda dels Amals preconitzava el manteniment de la unitat de tots els grups gots, sota la seva direcció) i es van sotmetre als huns. Però els visigots, que eren uns dos-cents mil, es van reunir a la riba nord del Danubi i van demanar a l'Imperi Romà, contra el que havien combatut uns anys abans, que els acceptessin en els seus territoris i se'ls atorguessin terres on assentar-se. Una part dels ostrogots, al capdavant dels quals figurava el rei nen Videric, de la dinastia legítima dels Amals, va marxar amb els visigots, i un dels seus descendents va enllaçar anys després amb la dinastia ostrogoda (en temps de Teodoric el Gran).[cal citació]

Cristianització[modifica | modifica el codi]

L'any 332 van celebrar un tractat amb els romans que va perdurar uns 35 anys, data en què el bisbe i cap got Úlfila va traduir la Bíblia al gòtic i va promoure la conversió dels gots a l'arrianisme, una confessió oriental del cristianisme que a Occident va ser declarada heretgia l'any 325 (Primer Concili de Nicea).

El visigots com a federats a l'Imperi (376-475)[modifica | modifica el codi]

Alaric I, el primer en governar a tots els visigots, fou un important incursor a l'Imperi Romà
Estàtua d'Ataülf. Va pactar amb Flavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del govern de la Gàl·lia
Article principal: Visigots federats

En grup (essencialment formats per visigots) se'ls va permetre assentar-se en la riba sud del Danubi i els Balcans (Tràcia i Moesia). Molts dels que es van assentar a Mesia es van convertir en camperols i van ser coneguts com a mesogots. Sembla que existia un cap o jutge anomenat Atanaric, però va ser suplantat per Fritigern, que era arrià i comptava amb ajuda de l'emperador Valent (també arrià). Però les explotacions a les quals van ser sotmesos pels funcionaris imperials i per caps militars romans va crear una situació insostenible. Fritigern i els magnats visigots presentarien queixes i el general romà Lucipi va intentar assassinar a Fritigern durant un banquet, l'intent fracassa i Lucipi resulta mort. Fritigern i els visigots es van rebel·lar (377) a Marcianòpolis (Moesia Inferior), vencent a les Forces imperials a Adrianòpolis (9 d'agost de 378) en el combat va morir l'emperador Valent. El seu successor, Teodosi, després de combatre'ls algun temps, ajusta amb ells la pau (381), però va haver d'assentar-se més fermament en l'Imperi i tenir un paper important a l'exèrcit.

Encara que l'arrianisme va ser condemnat per l'Església des del 381, els visigots es van conservar fidels a aquesta doctrina. Els gots van tenir com a primer bisbe a Úlfila, que va traduir la Bíblia al gòtic. Els visigots van obtenir una participació financera destacada en les guerres civils del 388 (contra Magne Clement Màxim) i 394 (contra el pagà Eugeni). Quan va morir Teodosi (17 de gener de 395) els visigots van aparèixer governats per Alaric I, fill de Badengaud, Alaric va ser el primer que governà sobre la totalitat dels visigots, amb el es va restaurar plenament la dinastia dels balts. Alaric atacà Constantinoble i va assolar Grècia (395 i 396). El general Estilicó va expulsar-los de Grècia, però l'emperador, temorós del poder del general, designà Alaric governador d'Il·líria, aconseguint amb això cinc anys de pau (396-401).

Saqueig de Roma[modifica | modifica el codi]

El 401 Alaric marxà contra Itàlia però va ser vençut a prop de Pollentia (6 d'abril de 402) i després a Verona. Probablement Estilicó negocià amb Alaric l'ajuda contra altres bàrbars, i es creu que la confirmació com a Magister Militum i governador d'Il·líria, amb uns límits que entraven en contradiccions amb les reivindicacions territorials d'Orient. El partit nacionalista romà, tal vegada instigat pel govern de Constantinoble, acusà Estilicó de preparar el lliurament de l'Imperi a Alaric i va ordir un complot. Va esclatar una revolta de tropes que obligà a Estilicó a refugiar-se en una església, sent assassinat en el moment de sortir. Alaric retornà a Itàlia i va obtenir noves concessions d'Honori que havia establert a Ravena, però una vegada que es van retirar els visigots, Honori no va mantenir les promeses. Els visigots van marxar cap a Roma i van recolzar la proclamació d'un usurpador anomenat Prisc Àtal (409), que era d'origen jònic i probablement arrià, el qual va concedir a Alaric I el títol de Magister Militum. Però Àtal no va poder complir les seves promeses i el rei visigot va tornar a Roma posant-la setge, per primera vegada en la història des de la invasió dels gals Roma va caure davant un rei estranger, després de ser presa per Alaric, aquest va deposar l'usurpador (24 d'agost de 410) i els seus homes van saquejar la Ciutat Eterna durant tres dies, després d'això la van abandonar emportant-se'n a Àtal i Gal·la Placídia, germana d'Honori. De Roma van passar al sud devastant la Campània, Pulla i Calàbria. Alaric va morir en el lloc de Cosenza (410) i li va succeir Ataülf. Aquest pactà amb Flavi Honori la sortida d'Itàlia a canvi de la concessió del Govern de les Gàl·lies (territoris que escapaven del control de Roma ja que s'havien sotmès a Constantí). La caiguda de Roma va ser un cop molt dur per a tots els romans d'aquesta època, perquè a la Ciutat Eterna se la creia inexpugnable.

Assentament a la Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

Els visigots sota Ataülf van deixar Itàlia (412) i van anar al sud de la Gàl·lia i al nord d'Hispània. Les llargues i complexes lluites d'Ataülf per dominar el sud de les Gàl·lies li van ocupar diversos anys (411-414). En el 414 el rei Ataülf, que després d'una aliança amb Flavi Honori i amb el Magister Militum Constanci, havia tornat a actuar pel seu compte, es va casar amb Gal·la Placídia, germana d'Honori que havia estat raptada per Alaric I. Constanci va ser enviat a la zona i els visigots van ser derrotats a Narbona. Constanci va aconseguir desviar a Ataülf cap a Hispània (el que li permetia conservar el sud de la Gàl·lia), i els visigots van entrar a la Tarraconense el 415.

Aquest mateix any, Ataülf va establir-se a Barcelona, que en aquella època era una ciutat petita però molt ben defensada, amb unes muralles que servirien fins al segle XI. Però les divergències entre els propis visigots, amb una facció favorable a la romanització, liderada per Ataülf, i una altra decidida a conservar els caràcters gots, va acabar amb l'assassinat del rei visigot a Barcelona.[5] Walia, el seu successor, tractà d'establir al seu poble a l'Àfrica, però una tempesta va acabar amb les seves intencions. Els visigots, mancats de queviures, proposaren una aliança amb l'Imperi romà, en nom del qual s'encarregaria de combatre als sueus, alans i vàndals que ocupaven les províncies d'Hispània, excepte la Tarraconense i a lliurar Gal·la Placídia, a canvi Flavi Honori els enviaria subministraments. Així, els visigots acabaren amb els vàndals de la Bètica i els alans de la Lusitània, però Honori canvià de plans i va tornar a instal·lar els visigots a la Gàl·lia l'any 418, i van derrotar als sueus el 456 a la batalla del riu Órbigo.[6]

Regne de Tolosa (476-507)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Regne de Tolosa

La cúspide del poder visigot va ser aconseguida durant el regnat d'Euric (466-484), qui va completar la conquesta d'Hispània en una expedició el 472, en la que només va trobar certa resistència entre els aristòcrates romans de Tarraco i Dertosa i va acabar amb la submissió de les últimes possessions hispanes de l’agonitzant Imperi Romà d'Occident[7] excepte la Gallaecia (en poder dels sueus fins al 586, any que la va conquerir Leovigild).

L'any 507 Alaric II fou derrotat a la batalla de Vouillé[8] pels francs de Clodoveu I, perdent totes les seves possessions al nord dels Pirineus excepte la Septimània o la Gàl·lia Narbonense (de població galoromana). Aquesta província, de vital importància pel comerç de l'època, es va mantenir fins al final en poder del Regne Visigot d'Hispània. Les ciutats de Narbona i Toledo (la capital d'Hispània) van constituir els pols de la política visigoda.

Regne de Toledo (507-725)[modifica | modifica el codi]

Conversió de Recared I de l'arrianisme al catolicisme, pel pintor Muñoz Degrain.
Reis visigots
Article principal: Regne de Toledo

El Regne Visigot va conquerir la península Ibèrica l'any 415 en l'època de transició de l'edat antiga a l'edat mitjana.

Van entrar a la península amb l'encàrrec de sotmetre a altres pobles germànics a canvi de terres. Van arraconar als sueus a la Galleacia, van acabar amb els alans i van obligar als vàndals a traslladar-se a l'Àfrica.

Després d'un període de dominació ostrogoda, Amalric restableix la independència del regne i estableix la capital a Narbona, fins que els francs penetren en la Narbonense i fuig a Barcelona. Com havia fet anteriorment Ataülf, Amalric va pensar que les muralles de Barcelona el protegirien de la pressió franca, però com el seu antecessor no va pensar en que el perill podia venir de dins. Amalric estava casat amb la filla del rei franc Clodoveu I, Clotilde; Clodoveu havia estat el primer rei franc en convertir-se a la fe catòlica, i la seva filla ho era. En canvi, Amalric era arrià. Aquest fet, sumat a la ràbia que sentia Amalric envers als francs per les derrotes infligides, van portar al rei visigot a maltractar a la seva muller. Sembla que, quan Clotilde anava a missa a la catedral catòlica de Barcelona, la noblesa visigoda arriana li llençava excrements i la insultava. Cansada d'aquesta situació, Clotilde va enviar un mocador tacat de sang al seu germà, rei franc, que va enviar un mercenari que assassinà Amalric. Va ser l'últim rei visigot en viure a Barcelona[9] i, posteriorment, Toledo arribaria a constituir-se en la nova capital visigoda d'Hispània.

La presència bizantina a la península comença el 552 quan un exèrcit arriba de Constantinoble donar suport a Atanagild, revoltat al sud contra el rei Àkhila I, en el marc de l'expansió de l'Imperi per la Mediterrània occidental, en el regnat de l'emperador Justinià, amb l'ambiciós objectiu de reconstruir el domini de l'Imperi Romà.[10] En algun moment entre el 552 i el 565 (mort de l'emperador Justinià) Atanagild va signar un tractat delimitant la frontera entre el seu regne i la província bizantina.[10] Després de diferents avenços i retrocessos, els visigots del Regne de Toledo acabarien expulsant els bizantins en temps de Suintila entre el 621[10] i el 625.[11] Durant el regnat de Leovigild es consolida l'estat visigot al que s'incorpora el regne sueu. El seu successor Recared es converteix al catolicisme i sota el seu regnat té lloc el III Concili de Toledo.

El rei Recesvint va imposar (cap al 654) la llei visigoda comuna a ambdós súbdits gots i romans, que fins llavors havien viscut sota diferents codis legals. Els Concilis de Toledo es van convertir en la força principal de l'estat visigot, com a conseqüència del debilitament de la monarquia.

Amb Leovigild es va produir la unificació territorial de la península Ibèrica, permetent els matrimonis amb hispanoromans. Amb Recared es va produir la unificació religiosa. Es va abandonar l'arrianisme i el regne es va convertir oficialment al catolicisme, iniciant-se el distanciament de l'Església de Roma (favorable a Bizanci, en tant que hereva de l'Imperi romà). A partir de llavors, es van dissoldre les diferències etnogràfiques entre gots i hispanoromans, abandonant diverses costums godes. Amb Recesvint, es va produir la unitat legislativa sota un únic Codi de Dret, el Liber Iudiciorum.

Final del Regne Visigot d'Hispània[modifica | modifica el codi]

Wamba renunciant a la corona. Quadre de 1819 per Juan Antonio Ribera.

A finals del segle VII dC, les lluites internes pel poder entre dues grans branques de la noblesa i el clergat són contínues. A més de la crisi social i econòmica, van portar al regne visigot a una situació límit. El rei Wamba, successor de Recesvint, combatia els vascons al nord de la Península quan va sorgir una nova rebel·lió en la Septimània i encara que va aconseguir apaivagar-la, va ser deposat en estranyes circumstàncies. Les conteses es van generalitzar durant els regnats de'Ègica i Witiza. Quan l'últim rei, Rodric, va aconseguir el tron, els seus rivals es van reclamar al líder musulmà nord-africà Tàriq ibn Ziyad, qui, amb la seva victòria (711) en la batalla de Guadalete, a prop de Medina Sidonia, inicia la conquesta del regne. Entre l'any 716 i el 725, els musulmans conquereixen la Septimània, última província visigoda, posant fi al Regne Visigot i inaugurant el període islàmic en la història ibèrica.

Societat[modifica | modifica el codi]

Vas litúrgic d'època visigòtica, al MNAC

Les primeres tribus visigodes seguien els costums generals dels pobles germànics, d'arrel al neolític. Com a poble medieval van distingir-se pel seu poder militar i per la seva tolerància religiosa. Van instaurar un ritus a la missa propi, una escriptura que va competir amb la carolíngia imperant i una tendència artística que barrejava els trets del romànic amb influències àrabs. En el camp del dret, van recopilar les lleis tradicionals hispàniques al famós Liber Iudiciorum.

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Durant molt segles, a la península els gots (i concretament els visigots) eren garantia d'una "sang neta", és a dir, cristiana. Les proves contradiuen aquest prestigi: la barreja ètnica i religiosa va ser una constant a la península Ibèrica i durant molts anys el ritus practicat pels nobles visigots ratllava l'heretgia segons el catolicisme per la seva proximitat a l'arrianisme.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 (anglès) Herwig Wolfram, History of the Goths. Thomas J. Dunlap, trans. Berkeley: University of California Press, 1988.
  2. Grumeza, Ion. Dacia: Land of Transylvania, Cornerstone of Ancient Eastern Europe (en anglès). University Press of America, 2009, p. 216. ISBN 076184466X. 
  3. (anglès) Thompson, E. A. The Visigoths in the Time of Ulfila. Oxford: Oxford University Press, 1966 esmenta un panegíric
  4. Herwig Wolfram esmenta un panegíric de l'1 d'abril de 291 es refereix a teruings i taifals derrotant una coalició Vandal-Gepid.
  5. Història Medieval de Catalunya, Curs 2012 - 2013. Universitat de Barcelona
  6. Thompson, E. A.. The Conversion of the Spanish Suevi to Catholicism (en anglès). Oxford: Oxford University Press, 1980, p. 163. ISBN 0-19-822543-1. 
  7. Riera, Albert V.; Rosselló, Miquel. «la fi del món romà i el període visigot (segles IV-VIII)». A: Romans i visigots a les terres valencianes. Museu de prehistòria de València, 2003, p.106. ISBN 84-7795-340-6. 
  8. Wolfram, Herwig. History of the Goths (en anglès). University of California Press, 1990, p. 243. ISBN 0520069838. 
  9. Història Medieval de Catalunya, curs 2012 - 2013. Universitat de Barcelona
  10. 10,0 10,1 10,2 Thompson, E.A.. Los Godos en España. Madrid: Alianza Editorial, 1971, p. 365-383. ISBN 84-206-1321-5. 
  11. Palao Vicente, Juan José. Militares y civiles en la antigua Roma: dos mundos diferentes, dos mundos unidos (en castellà). Universidad de Salamanca, 2010, p. 247. ISBN 8478001867. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • J. N. Hillgarth, The Visigoths in History and Legend. Turnhout: Brepols Publishers, 2010, ISBN 978-0-88844-166-9
  • Amory, Patrick. People and Identity in Ostrogothic Italy, 489–554. Cambridge: Cambridge University Press, 2003. ISBN 0 52152 635 3.
  • Bachrach, Bernard S. "A Reassessment of Visigothic Jewish Policy, 589-711." American Historical Review 78, no. 1 (1973): 11-34.
  • Collins, Roger. The Arab Conquest of Spain, 710-797. Oxford: Blackwell Publishers, 1989. Reprinted 1998.
  • Collins, Roger. Law, Culture, and Regionalism in Early Medieval Spain. Great Yarmouth: Variorum, 1992. ISBN 0 86078 308 1.
  • Collins, Roger. Visigothic Spain, 409–711. Oxford: Blackwell Publishing, 2004. ISBN 0 631 18185 7.
  • Constable, Olivia Remie. "A Muslim-Christian Treaty: The Treaty of Tudmir (713)." In Medieval Iberia: Readings from Christian, Muslim, and Jewish Sources, ed. Olivia Remie Constable, 37-38. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1997.
  • Constable, Olivia Remie, and Jeremy duQ. Adams. "Visigothic Legislation Concerning the Jews." In Medieval Iberia: Readings from Christian, Muslim, and Jewish Sources, ed. Olivia Remie Constable, 21-23. Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1997.
  • Garcia Moreno, Luis A. "Spanish Gothic consciousness among the Mozarabs in al-Andalus (VIII-Xth centuries." In The Visigoths. Studies in Culture and Society, ed. Alberto Ferreiro, 303-323. Leiden-Boston-Köln: Brill, 1999.
  • Glick, Thomas F. Islamic and Christian Spain in the Early Middle Ages: Comparative Perspectives on Social and Cultural Formation. Princeton: Princeton University Press, 1979.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]