Visions & Cants
De Viquipèdia
Visions & Cants és un llibre de poesia escrit per Joan Maragall i publicat l'any 1900.
Taula de continguts |
[edita] Estructura
El llibre està dividit en dues parts ben definides.
[edita] Les visions
Les Visions representen el passat històric que Maragall vol tenir present per definir amb plena consciència quina és la personalitat i el tarannà dels catalans i Catalunya, busca les constants racials dels catalans: "materialisme, terrenalitat, individualisme, orgull i vitalitat".
Una visió també significa una imatge, una evocació del passat, de la qual el poeta n'obté la inspiració i n'obté els detalls que més l'interessen; no és, per tant, la mateixa, la visió que pugui tenir del Comte Arnau com a personatge malèfic que com a romàntic condemnat arran de les seves sacrílegues relacions. Per això, Maragall pren del mite només allò, només aquella part que li interessa per descriure un tipus de sentiment humà i a nivell de nació.
[edita] Els Cants
Als cants, Maragall hi incorpora la teoria del Diario de Barcelona. Transmet i esdevé portaveu de la comunitat, del missatge regeneracionista, programàtic i nacional, fomentat en el vitalisme i el catalanisme. Intenta donar un model social i polític vàlid per a Catalunya.
[edita] Significat dels personatges llegendaris
Cercant aquests personatges que necessita per recordar i prendre consciència de pàtria/nació, Maragall en tria uns que podríem definir com a totalment llegendaris (propis de la tradició popular catalana) com ara Fra Joan Garí, el Comte Arnau (tot i que podria tenir fonaments històrics poc clars) i el Mal Caçador. Però també en tria d'històrics com per exemple el rei Jaume I el Conqueridor (L'estimada de don Jaume) o el mític bandoler Joan Sala, àlies "Serrallonga".
Els personatges mítics són la representació de la condemna divina per haver comès un pecat; en el cas del Mal Caçador ens hauríem de remetre a la llegenda que explica que, un caçador que escoltava missa davant una ermita, veié passar de sobte una llebre enorme molt a prop seu, i, per tal de poder-la caçar abans no s'escapés, deixà a mitges el cerimonial sagrat i sortí corrents amb els seus gossos a perseguir la peça. Per això, per haver ofès Déu deixant la missa sense acabar, el Cel el condemnà a perseguir la llebre eternament però sense assolir-la per més que corregués i corregués. És aquesta condemna la que descriu el poema de Maragall; com queda condemnat el pecador per la seva avarícia personal i com passen els anys sense que la condemna acabi. El dia de Corpus Christi és una de les festivitats més assenyalades de l'Església Cristiana Catòlica i representa la veneració i el respecte al cos de Crist (representat per l'hòstia). Aquest personatge representa, doncs, l'avar i el despreocupat impacient, aquell qui de sobte deixa una cosa a mitges perquè li interessa més una altra que li sembla de més profit i que, com a persona que no es compromet a res, es despreocupa totalment de la seva acció abandonada. Violar el sagrat moment de la consagració de l'hòstia és, doncs, el pecat del Mal Caçador.
[edita] Fra Joan Garí a Visions
La llegenda de Fra Joan Garí està ambientada a Montserrat, on és típicament coneguda i forma part de l'abundant i extens llegendari que envolta la simbòlica muntanya.
S'explica que, cap a l'any 859, quan era comte de Barcelona Guifré el Pelós, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Aquest anacoreta tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel (que encara es conserva i pot ser visitada). Fra Garí es va guanyar la fama de sant per la seva vida contemplativa, però el dimoni es proposà arruïnar-li la santedat utilitzant totes les temptacions que fessin falta. Lucifer sortí de les coves del Salnitre, a Collbató, disfressat d'ermità vell amb aspecte venerable, i procurà trobar-se com per casualitat amb Joan Garí. Quan es trobaren, Joan Garí li preguntà qui era i on vivia, i el dimoni respongué que feia trenta anys que s'estava fent penitència a una cova molt petita, i que només sortia una vegada cada deu anys a fora. A poc a poc, el dimoni anà guanyant-se la confiança de l'anacoreta, fins al punt que Joan Garí el considerà el seu mestre. I Fra Garí anava cada tarda a visitar-lo per explicar-li els seus dubtes i tot el que li passava. Encara que el fals ermità intentava crear més dubtes i temptacions en Fra Garí, la seva fe era molt sòlida i costava molt d'anihilar fins i tot per al mateix dimoni. Finalment, Llucifer calculà un nou estratagema: va endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifré el Pelós.
L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà la va guarir Joan Garí resant en silenci, però per por que no tornés a quedar posseïda de camí a Barcelona, el comte li pregà que admetés durant uns quants dies la seva filla a la cova. Garí dubtava, però finalment acceptà la petició. Insegur de si mateix, en veure que la temptació envaïa els seus pensaments, anà a buscar el fals ermità; però el diable, en comptes d'apaivagar els seus pensaments, encara els hi enardia més. Vençut per la temptació, fra Garí forçà la noia i caigué en pecat. Horroritzat per la seva falta, anà a demanar nou consell a l'ermità, i aquest li aconsellà -tot lliurant-li un ganivet- que el millor era desfer-se de la noia.
Morta la donzella, Garí se la va carregar al coll i l'enterrà d'amagat o, segons altres versions, l'estimbà daltabaix d'una penya. Un cop fet això, el fals ermità es mostrà de sobte en el seu autèntic aspecte, i veient que el Diable l'havia enganyat, Fra Joan marxà plorant aquella mateixa nit cap a Roma per demanar el perdó del Papa. Aquest, després d'escoltar-lo, li digué:
- El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai el cel, perquè no n'ets digne.
Fra Garí sortí de Roma tal com li havia indicat el Sant Pare, trigà tres anys per arribar novament a Montserrat, on va viure sol durant set anys més sense ni dir paraula. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de pèls llargs, talment com si fos un ós. Un dia, uns cavallers van anar a caçar, i veient que no semblava pas un animal perillós, el capturaren i el tancaren en una gàbia amb la idea de regalar-lo al comte. Fou dut a Barcelona. En aquells mesos la comtessa havia donat a llum un nen, el príncep Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, amb un gran banquet al qual els cavallers portaren el monstre que havien capturat a Montserrat. Heus ací que la dida es passejava per allí portant el petit [Miró en braços; quan l'infant veié l'animal, davant la sorpresa general, digué:
-Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat!
Aleshores fra Garí s'incorporà deixant tots els presents astorats.
De seguida el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl; tot seguit li demanà que què havia estat de la seva filla, que no havia tornat a veure des del dia que la hi va deixar. Fra Garí li ho explicà tot i demanà un càstig pel seu crim, però el comte, magnànim, perdonà a qui Déu ja havia perdonat. Tot i així, Guifré demanà que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament a Barcelona. El seu seguici, conduït per l'anacoreta, arribà fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva, miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges del qual Riquilda en seria la primera abadessa.
En aquesta Visió, el pecador és un home novament condemnat a causa d'una temptació malèfica; la condemna li costarà anys i esforços, però a diferència del mite anterior, Fra Garí acaba sent perdonat per Déu i tota la història acaba amb un final feliç. De fet, la versió catalana prové d'una llegenda europea i islàmica d'origen siríac difosa vers el segle XIII, encara que documentada des del 1439. Sobre aquest mite s'inspiraren també, a més de Maragall, Cristóbal de Virués (El Montserrate, 1587), Verdaguer (Llegenda de Montserrat, 1880) i, musicalment, Tomás Bretón i Enric Morera, amb peces escèniques. Al Museu d'Història de la Ciutat (Barcelona) hi ha dues talles sobre el mite, possiblement dels segles XVI-XVII.
[edita] L'estimada de don Jaume
L'estimada de Don Jaume és una composició que fa referència al rei Jaume I el Conqueridor i a la conquesta de Mallorca que ell mateix encapçalà l'any 1229. Com a personatge històric, Jaume I ha estat molt mitificat per la Renaixença i el nacionalisme català tot convertint-lo en un símbol patriòtic de les virtuts heroiques i el coratge d'un bon sobirà; prova d'això és que sigui sempre el rei català més famós i recordat. La seva vida, llarga i atzarosa, és cabdal en la història nacional catalana: sota el seu regnat s'inicia l'expansió catalanoaragonesa per la Mediterrània amb les conquestes de Mallorca i de València, territoris que passaran a formar els Països Catalans com a territori cultural propi i definit (llengua, cultura, història comunes).
Concretament, la conquesta de Mallorca ha quedat de cabdal referent històric sobretot perquè fou la primera expedició militar del rei, perquè esdevingué tot un èxit, i perquè la repoblació de l'illa amb gent del Principat agermanà amb forts lligams tots dos territoris (cultura, llengua, costums). Però Maragall tracta aquí l'illa de Mallorca com si talment fos una dama, com si el rei Jaume en fos l'amant i com si l'expedició militar fos una aventura de conquesta amorosa. Les equiparacions de l'amor humà i l'amor per una terra es manifesten en els desitjós del rei d'anar a cercar amb la flota la seva estimada, quan guerreja contra els sarraïns amb valentia, i quan enalteix les dolçors de la terra mallorquina. El poema acaba amb la mort del rei, molts anys més tard, a València. És aleshores quan, camí del seu sepulcre definitiu a Poblet, el sobirà recorda la conquesta de joventut i dirigeix la vista cap a la platja i la mar com tractant de poder veure la seva terra més estimada.
  |
Aquest article és un esborrany sobre literatura. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo. |
