Vitalisme

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

El vitalisme descriu certs corrents filosòfics i científics nascuts al segle XIX.

El seu vessant filosòfic, que també rep el nom de "filosofia de la vida", es caracteritza per ser un corrent refractari als ideals de l'idealisme i el positivisme arribant fins a posicions irracionalistes. Sorgit als últims anys del segle XIX, alguns dels pensadores més destacats d'aquest corrent són Friedrich Wilhelm Nietzsche, Wilhelm Dilthey i Henri Bergson. Ortega y Gasset també defensava el "raciovitalisme", de connotacions similars.[1]

En ciència, aquesta visió, també anomenada "neovitalisme", va ser un corrent que entén que els processos biològics són irreductibles dels processos fisicoquímics. Va ser representat per Johannes Reinke Jakob von Uexküll, Hans Driesch i pels biòlegs John Burdon Sanderson Haldane, Edward Stuart Russell i Ludwig von Bertalanffy.[2]

Doctrina científica[modifica | modifica el codi]

Louis Pasteur, malgrat demostrar que no existia la generació espontània, era encara un partidari de la "força vital".

La teoria de la força vital o vitalisme biològic és un corrent antic dins la biologia que és fonamentalment dualista, defensa que en l'ésser viu actua alguna mena de força vital, no determinable per paràmetres físics, però dependent de la fisicoquímica, que no presenta necessàriament característiques conscients, però que explica el caràcter finalista dels organismes vius.[cal citació] Dins aquest corrent es pot incloure des d'algunes idees aristotèliques.[3]

El vitalisme ha anat desapareixent, donat que, des del punt de vista de la ciència, no es pot reconèixer en la força vital gaire cosa més que un "paràmetre amagat" que vol explicar la manca de dades. En química la premissa bàsica era que els materials orgànics diferien dels materials inorgànics de forma fonamental; d'acord amb això els químics vitalistes predeien que els materials orgànics no podrien ser sintetitzats dels materials inorgànics.[cal citació]

El vitalisme antic[modifica | modifica el codi]

[cal citació]William Harvey (1578-1657) va ser el creador de la cèlebre frase omne vivo ex ovo però encara creia en la generació espontània per a insectes, cucs etc.[4] tanmateix s'oposa a la divisió aristotèlica entre ous i cucs.

Georg Ernest Stahl (1660-1734) va ser el creador de la teoria química del flogist, examinà els conceptes d'organisme i mecanisme i va dir que el segon està subordinat al primer. S'oposà a les teories mecanicistes del cartesianisme. Stahl donava molta importància a l'ànima, era un animista més que un vitalista.

En la seva obra Histoire Naturelle George Louis Leclerc Buffon va sotmetre a anàlisis els processos de generació i desenvolupament. En part Buffon era un vitalista i en part partidari de la teoria de Darwin de la pangènesi. Buffon va influir en Maupertuis (conegut sobretot pel seu principi de la mínima resistència) i que va intentar establir un paral·lelisme entre la formació orgànica i els fenòmens de la cristal·lització i Turberville Needham amb teories sobre la generació espontània a partir de matèria en descomposició.

Caspar Friedrich Wolff (1733-1794) va protagonitzar la teoria epigenètica vitalista a la força vital l'anomenà vis essentialis (força essencial)

Amb J.F. Blumenbach (1752- 1840) el vell vitalisme arribà al zenit.

La fi del vitalisme[modifica | modifica el codi]

Friedrich Wöhler anorreà la premissa bàsica del vitalisme quan el 1828 va sintetitzar la urea des de components inorgànics[5] i escriví a Berzelius, que la bella hipòtesi del vitalisme havia estat substituïda per un fet lleig (un plat de cristalls d'urea).[6]

Els descobriments posteriors van continuar marginalitzant la necessitat d'una "força vital".[7]

Però fins i tot Louis Pasteur, poc després de la seva refutació de la generació espontània va fer experiments basats en la concepció del vitalisme. Segons Bechtel, Pasteur "preparà la fermentació dins un programa general de descripció de reaccions que només podien fer organismes vius. Aquests són irreductiblement fenòmens vitals".[cal citació] El 1858, Pasteur va dir que la fermentació anaeròbia era ‘vida sense aire’. Rebutjant les queixes de Berzelius, Liebig, Traube i altres que deien que la fermentació resultava d'agents químics o catalitzadors dins les cèl·lules, ell va concloure que la fermentació era una "acció vital".[cal citació]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Vitalisme (1)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. «Vitalisme (2)». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Schummerr J (2003) The notion of nature in chemistry. Stud Hist Phil Sci 34:705-736 for this account within an extensive review on vitalist notions in the foundations of chemistry [1]
  4. [enllaç sense format] http://books.google.cat/books?hl=ca&id=Z0MUU-vNvDEC&pg=PA1
  5. Vitalism and Synthesis of Urea
  6. citat per Schummerr J, op cit
  7. The Real Death of Vitalism: Implications of the Wöhler Myth