Vitus Bering

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vitus Bering

Vitus Bering [1]
Naixement 12 de juny de 1681
Horsens, Jutlàndia, Dinamarca
Defunció 19 de desembre de 1741 (als 60 anys)
illa de Bering
Nacionalitat Dinamarca Dinamarca
Altres noms Ivan Ivanòvitx
Ocupació mariner i explorador de Sibèria

Vitus Jonassen Bering (Horsens, Jutlàndia, Dinamarca, 12 d'agost del 1681Illa de Bering, Rússia, 19 de desembre del 1741) va ser un navegant i explorador d'origen danès al servei de Rússia. Era conegut entre els mariners russos amb el nom d'Ivan Ivanòvitx. Va dirigir dues importants expedicions russes a Kamtxatka en les que explorà la costa siberiana, aconsegunt navegar per aigües de l'estret de Bering i arribar fins a la costa occidental d'Amèrica del Nord.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Vitus Bering va néixer a Horsens, Dinamarca, i després d'un curt viatge a les Índies, es va allistar a l'Armada russa el 1703, servint a la flota del mar Bàltic durant la Gran Guerra del Nord. Entre 1710 i 1712 va estar destinat a la flota del mar d'Azov, a Taganrog, on va participar en la Guerra russoturca de 1710-1711. Es va casar amb una russa i només va tornar breument al seu país natal el 1715. Una sèrie d'exploracions a la costa nord d'Àsia el va portar al seu primer viatge a la península de Kamtxatka.

Primera expedició a Kamtxatka[modifica | modifica el codi]

El 1725, sota els auspicis del govern rus i Pere el Gran, va viatjar per terra fins al port d'Okhotsk, va creuar el mar d'Okhotsk i va arribar a la península de Kamtxatka. Allà va construir el vaixell Sviatoi Gavriil (Sant Gabriel) i el 1728, a bord d'ell, va emprendre rumb nord. El 10 d'agost de 1728, dia de Sant Llorenç, va descobrir l'illa de Sant Llorenç, el primer lloc conegut d'Alaska en ser visitat per exploradors occidentals. El 16 d'agost va redescobrir les illes Diomedes, a la qual va batejar per ser el dia de Sant Diomedes segons el calendari ortodox rus. Va seguir cap al nord fins que no va veure gens de terra en aquesta direcció, cosa que voldria dir que hauria aconseguit passar l'estret de Bering i demostrant que Rússia i Amèrica estaven separats per aigua. Creient haver complert la seva missió va iniciar el viatge de tornada cap a Kamtxatka per tal de no hivernar en un lloc tant inhòspit. Amb tot, nombroses senyals el van fer creure en l'existència de terra cap a l'est. L'any següent va començar una recerca cap a l'est per trobar el continent americà, però no ho va aconseguir per culpa del mal temps, tot i que va redescobrir l'illa de Ratmanov, la més occidental de les illes Diomedes, ja descoberta per Semyon Dezhnev (c. 1605-1673). L'estiu de 1730 Bering va iniciar el viatge de tornada cap a Sant Petersburg, durant el qual va caure greument malalt i en què varis dels seus fills van morir.

Segona expedició a Kamtxatka (1733-1743)[modifica | modifica el codi]

Article principal: Gran Expedició del Nord-est
Un dels resultats més importants de l'expedició va ser la cartografia de l'extrem nord-est d'Àsia. (Mapa publicat a Londres el 1775).
Descobriment de les illes del Comandant (segell de correus de l'antiga URSS, 1966). Es reprodueix la ruta de Bering en la segona expedició a Kamtxatka i una recreació del seu vaixell, el Sviatoi Piotr

El 1733 Bering va tornar a ser escollit per liderar una segona expedició a Kamtxatka, aquesta vegada per l'emperadriu Anna Ivànovna de Rússia (1693-1740), neboda del tsar Pere, que havia accedit al tron el 1730. Els objectius d'aquesta expedició eren més ambiciosos que en l'anterior, ja que es volia explorar una part de Sibèria, les costes russes del nord i les rutes marítimes entre Okhotsk i Amèrica del Nord i Japó. [2] Bering va tornar a la regió de Kamtxatka el 1735. Amb l'ajuda dels artesans locals Makar Rogachev i Andrei Kozmin va construir dos vaixells: el Sviatoi Piotr (Sant Pere) i el Sviatoi Pavel (Sant Pau), amb els quals va emprendre el viatge el 1740. Va fundar Petropàvlovsk-Kamtxatski a Kamtxatka i des d'allà, va liderar una expedició cap a Amèrica del Nord el 1741. Una tempesta va separar els dos vaixells i Bering va acabar a la costa sud d'Alaska, al mar de Bering, desembarcant prop de l'illa Kayak. El segon vaixell, capitanejat per Aleksei Txírikov, va desembarcar a l'arxipèlag Alexander, a l'Alaska sud-oriental. Aquests viatges de Bering i Txírikov van ocupar un lloc central en els esforços de Rússia per explorar el Pacífic nord i són avui dia coneguts com la «Gran Expedició del Nord-est».

Les dures condicions de la regió van obligar a Bering a tornar. En el camí de tornada, va descobrir alguna de les illes de l'arxipèlag de les illes Aleutianes, a les quals va anomenar illes Shumagin en honor a un mariner del seu vaixell que va morir i va ser enterrat allà. Bering va emmalaltir i en no poder governar el seu vaixell, va haver de refugiar-se a les illes del Comandant, al sud-oest del mar de Bering. El 19 desembre de 1741 Vitus Bering va morir d'escorbut a l'illa que porta el seu nom, una illa on també van morir 28 dels membres de la seva tripulació.

Una tempesta va causar el naufragi del Piotr Sviatoi, però l'únic fuster supervivent, S. Starodubstev, amb l'ajuda de la tripulació va aconseguir construir un petit vaixell a partir de les restes salvades de l'enfonsament. El nou vaixell tenia només 12,2 metres i va ser també anomenat Sviatoi Piotr. Dels 77 homes del Sviatoi Piotr, només 46 van sobreviure a les dificultats de l'expedició. L'última víctima va morir el dia abans de l'arribada. El Sviatoi Piotr continuà en servei durant 12 anys, navegant entre la península de Kamtxatka i Okhotsk fins al 1755.

Entre els resultats tangibles de l'expedició, inclòs el descobriment d'Alaska, les illes Aleutianes, les illes del Comandant i l'illa de Bering, destaquen la precisa cartografia de la costa nord i nord-est de Rússia, la refutació de la llegenda sobre llegendaris habitants del Pacífic nord i la realització d'un estudi etnogràfic, històric i biològic de Sibèria i Kamtxatka. L'expedició també va posar fi al somni de l'existència d'un pas del Nord-est, buscat des de principis de segle XVI, que pogués comunicar Àsia i Amèrica.

La segona expedició de Kamtxatka amb els seus 3.000 participants, directes i indirectes, va ser una de les majors expedicions de la història. El cost total de l'empresa, finançada per l'Estat rus, va tenir un cost d'un milió i mig de rubles, aproximadament una sisena part dels ingressos de Rússia el 1724.

Reconeixement de les seves expedicions[modifica | modifica el codi]

La importància del treball de Bering no va ser reconeguda durant molt temps, fins que el navegant anglès James Cook va provar en el seu tercer viatge per la regió (1776-1779) l'exactitud de les seves observacions. Molts accidents geogràfics de la zona per ell explorada porten ara el seu nom, com l'estret de Bering, l'illa de Bering o el mar de Bering. A més, la regió asiàticoamericana integrada per Alaska, l'extrem est de Sibèria, l'estret de Bering i els mars de Bering i Txuktxis porta el seu nom, Beríngia, així com el pont de gel que antigament comunicaria dos continents, el pont terrestre de Bering.

L'agost de 1991 les restes de Bering, i cinc dels seus tripulants, van ser descobertes per un transport marítim russo-danès. Els cossos van ser transportats a Moscou, on els metges van aconseguir establir la seva aparença. Les seves dents no tenien signes evidents d'escorbut, cosa que duu a la conclusió que va morir d'una altra malaltia. El 1992, els cossos de Bering i els altres mariners van ser novament enterrats a l'illa de Bering.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pintura a l'oli de mitjans del segle XVIII. La imatge va ser durant molt de temps presa com un retrat de Vitus Jonassen Bering. Després de l'exhumació de Bering el 1991 i una posterior investigació forense, ara es creu més probable que es tracti d'un retrat de l'escriptor danès Vitus Bering Pedersen (mort 1675), oncle de l'explorador
  2. Egerton, Frank N.. «A History of the Ecological Sciences, Part 27: Naturalists Explore Russia and the North Pacific During the 1700s». Bulletin of the Ecological Society of America, 89, 1, 2008, pàg. 39–60. DOI: 10.1890/0012-9623(2008)89[39:AHOTES]2.0.CO;2.
  •  Aquest article incorpora text d'una publicació que es troba al domini públic: Chisholm, Hugh. Encyclopædia Britannica (edició de 1911). 11a edició (en anglès). Cambridge University Press, 1911. 
  • Frost, Orcutt. Bering: The Russian Discovery of America. New Haven, CT: Yale University Press, 2003 (hardcover, ISBN 0300100590).
  • Lauridsen, P. Bering og de Russiske Opdagelsesrejser (Copenhagen, 1885)
  • Müller, G.F. Sammlung russischer Geschichten, vol. iii. (St Petersburg, 1758)
  • Oliver, James A. The Bering Strait Crossing. UK: Information Architects, 2006 (tapa dura ISBN 0954699572, tapa tova ISBN 0954699564)
  • Under Vitus Bering's Command: New Perspectives on the Russian Kamchatka Expeditions (Beringiana, 1), edited by Natasha Okhotina Lind and Peter Ulf Møller. Aarhus: Aarhus University Press, 2002 (tapa tova, ISBN 87-7288-932-2).
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vitus Bering