Vladimir Jankélévitch

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

Vladimir Jankélévitch (Bourges, 1903 - París, 1985) fou un musicòleg i filòsof francès.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Jankélévitch era fill de pares jueus russos, que havien emigrat a França. El 1922 va començar a estudiar filosofia a l'École normale supérieure de París, amb el professor Bergson. Des de 1927 fins a 1932 va ser professor a l'Institut Francès de Praga, on va escriure el seu doctorat sobre Friedrich Schelling. Va tornar a França el 1933, on va ensenyar al Lycée du Parc, a Lió, i en moltes universitats, incloent la de Tolosa del Llenguadoc i la de Lilla.[2] El 1941 es va unir a la Resistència francesa. Després de la guerra, el 1951, va ser nomenat per la càtedra de Filosofia moral a la Sorbona, on va ensenyar fins a 1978.

L'extrema subtilesa del seu pensament és evident en tota la seva obra, on els matisos més lleu se'ls assigna una gran importància. Jankélévitch, que es va basar en el platonisme, el neoplatonisme i les fonts patrístiques gregues en l'establiment del seu pensament essencialment agnòstic, es va mantenir ferm en la seva oposició a la influència filosòfica germànica.

Obres[modifica | modifica el codi]

  • 1931: Henri Bergson
  • 1933: L'Odyssée de la conscience dans la dernière philosophie de Schelling
  • 1933: Valeur et signification de la mauvaise conscience
  • 1936: La Mauvaise conscience
  • 1936: L'Ironie ou la bonne conscience
  • 1938: L'Alternative
  • 1938: Gabriel Fauré, ses mélodies, son esthétique
  • 1939: Ravel
  • 1942: Du mensonge
  • 1947: Le Mal
  • 1949: Traité des vertus
  • 1950: Debussy et le mystère de l'instant
  • 1954: Philosophie première introduction à une philosophie du Presque
  • 1956: L'Austérité et la Vie morale
  • 1957: Le Je-ne-sais quoi et le presque-rien
  • 1960: Le Pur et l'impur
  • 1961: La Musique et l'Ineffable
  • 1963: L'Aventure, l'Ennui, le Sérieux
  • 1966: La Mort
  • 1967: Le pardon
  • 1968: Le Sérieux de l'intention
  • 1970: Les Vertus et l'Amour
  • 1971: L'Imprescriptible
  • 1972: L'Innocence et la méchanceté
  • 1974: L'Irréversible et la nostalgie
  • 1978: Quelque part dans l'inachevé, en collaboration avec Béatrice Berlowitz
  • 1980: Le Je-ne-sais-quoi et le presque rien
  • 1981: Le Paradoxe de la morale

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Pare, no els perdonis, que saben què fan». Diccitionari.Blogspot.com, 5 de maig 2011. [Consulta: 2-9-11].
  2. «Vladimir Jankélévitch». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]