Cas vocatiu
De Viquipèdia
El vocatiu és el cas usat per als substantius que identifiquen la persona (o animal o cosa) a qui el parlant s'està adreçant i a cops per als determinants de dit substantiu.
Històricament, el vocatiu era un element del sistema de casos indoeuropeu i va existir en llatí, sànscrit i grec clàssic. Encara que ja s'ha perdut en moltes llengües indoeuropees modernes, algunes l'han retingut fins el moment, com ara el grec modern i algunes llengües eslaves (polonès, txec, serbi, croat, bosnià, ucraïnès, macedoni, búlgar) i celtes (gaèlic escocès i irlandès. Entre les llengües romàniques es va conservar en romanès. En català es pot observar quan s'elimina en adreçar-s'hi l'article que precedeix un nom de persona.
Algunes llengües no indoeuropees com ara el georgià, l'àrab, el xinès i el coreà també presenten vocatiu.
Encara que no es conservi el cas, sovint apareix com a funció sintàctica, com a la frase catalana "Maria, deixa això a la cuina" on el nom propi "Maria" actua com a vocatiu perquè és a qui es dirigeix l'ordre. Acostuma a marcar-se el vocatiu amb una coma o un altre signe que el separi de la resta de la frase, indicant així que té com a missió activar el canal de la comunicació (funció fàtica del llenguatge) més que no interactuar amb els altres elements de l'oració.
  |
Aquest article és un esborrany sobre llengua i lingüística. Podeu ajudar la Viquipèdia ampliant-lo. |
