Volterra

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Volterra
Localització
Volterra situat respecte Itàlia
Volterra
Localització de Volterra a Itàlia
Vista aèria de Volterra
Vista aèria de Volterra
Estat
• Regió
• Província
Itàlia Itàlia
Toscana
Pisa
Superfície 252 km²
Altitud 531 msnm
Població (2004)
  • Densitat
11,309 hab.
44,88 hab/km²
Coordenades 43° 24′ 0″ N, 10° 52′ 0″ E / 43.40000°N,10.86667°E / 43.40000; 10.86667Coord.: 43° 24′ 0″ N, 10° 52′ 0″ E / 43.40000°N,10.86667°E / 43.40000; 10.86667
Codi postal 56048
Codi ISTAT 050039
Web

Volterra és una ciutat de Toscana a Itàlia, a la província de Pisa, amb uns 15.000 habitants. Està situada entre les valls del Era i del Cecina. Té jaciments de sal i indústria d'alabastre i és seu episcopal.

Il Duomo[modifica | modifica el codi]

La catedral és del segle XIII (és coneguda per Il Duomo i fou reconstruïda inicialment vers el 1120 sobre una església dedicada a Santa Maria, però la major part de la construcció i adorns són del segle XIII i probablement obra de Nicola Pisano; l'altar és del segle XV. Fou restaurada el 1580-1584, el 1842-1843, i 1934-1936. Té unes 15 capelles, un púlpit, sagristia, oratori, i la tomba de Mario Maffei.

Monuments religiosos[modifica | modifica el codi]

Altres monuments religiosos són l'església romànica de San Michele Arcangelo (Segle XIII) amb l'Oratorio di San Cristoforo (on es troba la "Madonna col Bambino" atribuït al pintor Vincenzo Tamagni); el Palazzo dei Priori del segle XIII, avui pinacoteca i seu del consell i la junta de Volterra; el baptisteri de San Giovanni del segle XIII; i la torre Campanaria (el campanar) aixecat el 1493.

La resta de les esglésies a esmentar són: San Francesco (amb tombes de la família Guidi entre ells monsenyor Jacopo Guidi, de 1588 i l'almirall Camillo di Jacopo Guidi, del 1719) i que té al interior la capella della croce di Giorno, construïda pels Tedecinghi el 1315; San Giusto, construïda el 1627, obra de l'arquitecte florentí Giovanni Coccapani, i continuada pel volterrà Lodovico Incontri, consagrada el 1775, que inclou Lo Gnomone, un rellotge solar fet pel volterrà Giovanni Inghirami el 1801; San Girolamo, disseny de Michelozzo sobre el convent franciscà, el 1445; San Lino, feta edificar pel beat Raffaello Maffei en el suposat lloc de la casa del Papa Sant Lli I, amb la tomba del propi Raffaello Maffei construïda per Silvio Cosini de Fiesole el 1522; Sant'Alessandro, consagrada suposadament pel Papa Calixte II el 1120; i l'abadia Camaldolese amb església annexa, construïda el 1030 i que conserva els cossos dels Sants Just i Climent.

Muralles i Mastio[modifica | modifica el codi]

Les muralles actuals són les medievals que van substituir el segle XIII a les antigues muralles etrusques. És important la fortalesa dels Medici (il Mastio), amb les parts de la Rocca Antica i la Rocca Nuova.

Museus, arxius, biblioteques[modifica | modifica el codi]

Els museus principals són el Guarnacci (antiguitats etrusques), la Civica Pinacoteca (al Palau Minucci Solaini), el Museu Diocesà d'art Sacre (preparat per Corrado Ricci i obert el 20 de desembre de 1932) i l'ecomuseu de l'Alabastre. La ciutat té un arxiu històric comunal i una biblioteca.

Fonts i portes[modifica | modifica el codi]

Entre els monuments cal destacar dues fonts: la Fonte di Docciola, prop de la porta del mateix nom, construïda l'any 1254 pel mestre Stefano; i la font de San Felice, d'estil similar, edificada el 1319. Destaquen també les portes: Porta all'Arco (etrusca), Porta a Selci o di Sole (segle XVI substituint a una anterior), Porta Marcoli (segle XIV) que portava al monestir de S. Andrea (avui seminari), Porta di Docciola (segle XIII), Porta Fiorentina antigament de San Agnolo, Porta San Francesco, Porta San Felice i Porta Diana.

Altres monuments[modifica | modifica el codi]

Altres monuments de la ciutat són: la casa torre Buonparenti amb un arc al carrer Ricciarelli que l'uneix a la fortalesa dell' Angelario; la casa torre Toscano, a la unió dels carrers Matteotti i Pazzetta San Michele (construïda el 1250 per Giovani Toscani, tresorer de Renzo de Sardenya), la casa torre Baldinotti a la via Turazza, i una sèrie de palaus renaixentistes: Palazzo Inghirami construït per l'almirall Jacopo Inghirami el segle XVII sota disseny de Gherardo Silvani; Palazzo Maffei, construït per Monsenyor Mario Maffei bisbe de Cavallion el 1527 (el segle XVIII fou comprat pels Guarnacci, i fou la primera seu del museu i biblioteca local), Palazzo Beltrami; Palazzo Lisci, (avui Palazzo Marchi) que fou antigament un hospital anomenat de Santa Maria de Via Nuova, construït entre el segle XIII i el XVIII; Palazzo Incontri (avui Viti) construït vers el 1500 pel noble local i ministre del gran ducat, Attilio Incontri, sota disseny de Bartolomeo Ammannati, que el 1819 fou en part un teatre dissenyat per l'arquitecte Luigi Campani, que va rebre el nom del poeta local Aulo Persio Flacco, i fou venut el 1850 a Benedetto Giuseppe Viti, viatger i comerciant d'alabastre, i restaurat radicalment el 1861 per la visita del rei Vittorio Emanuele II, i en el qual es va filmar la pel·lícula "Vaghe Stelle dell'Orsa" de Luchino Visconti (1964) premiat al festival de Venècia amb el lleó d'or; i el Palazzo Minucci (avui Solaini) atribuït a Antonio da San Gallo il Vecchio on hi ha la pinacoteca cívica.

Història[modifica | modifica el codi]

Teatre romà de Volterra

Fou l'etrusca Velathri i la romana Volaterrae. Com a ciutat etrusca fou de les principals (una de les dotze ciutats de la Lliga etrusca) i estava emmurallada des del segle IV aC. La seva primera notícia és de quan fou una de les cinc ciutats etrusques que van donar suport als llatins contra Tarquí Prisc de Roma, però després desapareix de les cròniques fins al 298 aC quan el cònsol romà L. Scipio es va enfrontar prop de la ciutat amb les forces combinades dels etruscs. Després de la batalla del llac Vadimone el 283 aC, Volterra va passar aviat a Roma. No se sap exactament quan fou sotmesa, però no seria més enllà del 260 aC; a la segona guerra púnica era ciutat aliada de Roma i va proveir subministraments a la flota d'Escipió el 205 aC.

Els habitants van rebre la ciutadania romana juntament amb altres ciutats etrusques, en virtut de la Julia de civitate italis del 90 aC. Durant les guerres civils entre Mari i Sul·la, fou partidària del primer i el darrer punt fort dels populars a Etrúria i Itàlia; Sul·la la va assetjar quan ja tot Itàlia havia estat sotmesa i la va ocupar després de dos anys de bloqueig (81 aC a 79 aC); el seu territori fou confiscat però el repartiment mai es va arribar a fer. Durant el consolat de Ciceró es va intentar un nou repartiment del seu ager però Ciceró ho va poder impedir, i probablement Cèsar va confirmar als habitants la possessió de les terres i drets municipals. Sota el triumvirat va rebre una colònia però no va tenir aquest títol i Plini l'esmenta com a municipi d'Etrúria.

No s'esmenta durant l'imperi però va continuar existint i a l'alta edat mitjana fou seu d'un bisbe. Una parte de les seves muralles encara es conserven en parts de la muralla medieval, així com dues portes, la principal de les quals es la Porta all'Arco (etrusca), i l'altra és la Porta di Diana o Portone. Les úniques restes són una part de les termes (Termes Guarnacciane), tombes etrusques del segle VII aC (necròpolis etrusques principalment al nord de la ciutat) entre elles les tombes de la família Cecina (forma llatina Caecina), restes de l'acròpoli i el teatre romà, dit avui teatre de Vallebuona. El seu territori era extens i anava fins a la costa (amb la vila de Vada Volterrana que li feia de port o lloc d'embarcament, després anomenada Torre di Vada).

Després de pertànyer als hèruls, gots i llombards (amb els quals fou seu d'un gastald dins els dominis reials), el 774 va passar als francs i fou seu d'un comtat. A finals del segle X fou devastada pels hongaresos. Matilde de Canossa va deixar aquestes terres a l'església el 1015, i la senyoria va passar al bisbe.

A la primera meitat del segle XII es va constituir en comuna independent però va haver de lluitar contra el bisbe durant temps; el moment culminant fou la lluita contra els tres bisbes de la poderosa família dels Pannocchieschi, amb Galgano dei Pannocchieschi (bisbe el 1150), Ildebrando Pannocchieschi (bisbe 1184) i Pagano Pannocchieschi (bisbe el 1212). El primer, governador per compte del emperador Frederic Barba-roja, va morir victima d'un complot i el va succeir Ugo deu Saladini, amb el que la pau va retornar temporalment fins a la seva mort el 1184; Ildebrando ja no va poder conservar tot el poder i el 1193 la comuna va elegir el primer podestà; a la mort d'Ildebrando el 1212 el va succeir el seu nebot Pagano que va escapar miraculosament a un atemptat el 1219; es va crear una milícia i es van crear partits polítics in sindicats (corporacions); el 1239 va morir Pagano i el va succeir Ranieri degli Ubertini que va voler restaurar el domini del bisbe-comte el que el va enfrontar amb Florència que el 1254 va atacar Volterra; això va permetra unir a comuna i bisbe i el 1258 Raineri fou elegit podestà i capità del poble i es va establir una constitució basada amb la florentina.

La comuna va haver de fer una política conciliadora amb els veïns més importants: Pisa, Siena i sobretot Florència. En aquesta època es va construir la nova muralla que va substituir a la vella muralla etrusca del segle IV aC, obra que es va acabar en els primers anys del segle XIII; en aquest segle es va construir el Palazzo del Popolo, després dei Priore i els treballs de conjunt de la Piazza dei Priori, la "platea communis" o Prato on es van construir la torre de Porcelino (que fou seu del podestà de Volterra). El Palazzo dei Priore es va iniciar el 1208 i fou obra del mestre Riccardo, i es va acabar el 1257 essent podestà Bonaccorso Adimari. També es van construir el Duomo i il Battistero de San Giovanni que formaren l'altre nucli principal de la ciutat; la catedral es va engrandir i decorar, treball encarregat a Nicola Pisano el 1254.

La senyoria es va iniciar al començament del segle XIV. El 1319 fou nomenat bisbe i podestà Raineri Belforti, que va establir mesures per fer més popular la comuna i en va excloure del govern als patricis, als gibelins (Florència era güelfa), als militars i al clero; el 1321 Rainieri fou succeït per Ranuccio Allegretti, rival dels Belforti, fins que el 1340 fou enderrocat per la població revoltada sota la direcció d'Ottaviano Belforti i la seva casa saquejada i confiscada; Ottaviano es va proclamar senyor de la ciutat (gonfaloniere della giustizia) i després va rebre altres càrrecs que el van permetre consolidar el seu poder. El govern dels Belforti va durar fins al 1361 quan es va descobrir que el senyor Bocchino Belforti (fill i successor de Ottaviano) havia negociat la venda de la ciutat a Pisa i fou enderrocat amb ajuda florentina i després fou executat a la plaça publica porp de la porta del Arc. Els florentins una vegada van ser a la ciutat van imposar condicions al nou govern imposant l'eleeció del capità del poble i el castellà, i tot i que Volterra va conservar una independència nominal fou dependent de Florència i aliada contra Siena.

El florentins van imposar el cadastre propi en contra del pactat entre Volterra i Florència, i això va provocar forta oposició. El patrici del poble, Giusto Landini, cap de l'oposició a la introducció de la llei del cadastre, va pagar la seva actitud amb la vida. Finalment no es va poder evitar la guerra per les disputes personals i familiars, i les rivalitats i els interessos contraposats, especialment els interessos de Llorenç de Medici; la guerra es va dir "delle Alumieri" i es va acabar amb el saqueig de Volterra el 1472 sota la direcció de milicians sota el comandament del duc de Montefeltro. Volterra fou incorporada a Florència i moltes famílies locals foren expropiades. Entre 1472 i 1475 els florentins van construir el Mastio, la fortalesa que els Medici van planejar per controlar la ciutat i per servir de base contra Siena.

Es van construir alguns palaus d'estil florentí, destacant els de les famílies Pilastri, Ricciarelli, Minucci i Gherardi.

El 1530 Volterra es va revoltar per recuperar la llibertat i es va aliar a Alexandre Medici llavors en guerra contra Florència on s'havia proclamat la república. Però aviat fou recuperada pel capità florentí Ferrucci i saquejada. Els Medici van aconseguir recuperar el poder i Volterra fou una dependència menor del ducat de Toscana, hereditari dins la casa Medici des del 1532, i va començar una perllongada decadència que va durar fins al segle XVIII, seguint en tot moment la sort de la Toscana sota els Medici i sota els Habsburg-Lorena des el 1737.

A finals del segle XVIII i principis del XIX va començar la seva recuperació. Del 1801 al 1807 fou part del Regne d'Etrúria concedit als Borbó-Parma i el 1807 fou annexionada a França fins que el 1814 foren restaurats els Habsburg-Lorena. En aquestos anys l'agricultura va agafar embranzida, el comerç del alabastre es va desenvolupar i es van millorar molts carrers. El Teatre Persio Flacco fou construït el 1819, el passeig del Pont cap a les salines el 1833, i la Piazza dei Priori fou restaurada el 1846. El gran ducat va passar a Itàlia el 1860 i Volterra va votar per 2315 vots a favor i 78 en contra, la seva incorporació al Regne. El 1888 es va fundar l'hospital psiquiàtric.

Després de la segona guerra mundial la població que va arribar a quasi 18.000 habitants el 1951, va disminuir fins a arribar a només 13.800 el 1991. Als darrers anys s'ha recuperat lleugerament.

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Volterra