Vulnerària

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Viquipèdia:Com entendre les taules taxonòmiquesCom entendre les taules taxonòmiques
Vulneraria
Illustration Anthyllis vulneraria0.jpg

Nuvola apps kuickshow.svg Accediu al Portal:Biologia

Estat de conservació
Classificació científica
Regne: Plantae
Divisió: Magnoliophyta
Classe: Rosopsida
Subclasse: Rosidae
Ordre: Fabales
Família: Fabaceae
Subfamília: Faboideae
Tribu: Loteae
Gènere: 'Anthyllis'
L.
Espècie: ''A. vulneraria''
Nom binomial
Anthyllis vulneraria
L.

La vulnerària (Anthyllis vulneraria) pertany a la família de les fabàcies. És una planta anual a perenne; tija de 5-50 cm, de fulles pinnades.

Flors generalment grogues però (especialment a la costa) poden ser de color crema, roses o taronges. És una espècie molt variable, amb unes 20 subespècies identificades, entre elles: subsp. alpestris, subsp. arundana, subsp. balearica, subsp. gandogeri, subsp. Iberica, subsp. maura, subsp. microcephala, subsp. pseudoarundana, subsp. reuteri, subsp. sampaioana, subsp. vulnerarioides, subsp. pollyphila, subsp. carpatica, subsp. maritima. Aquesta planta floreix a la primavera i a l'estiu i la podem trobar per tota Europa.

Nomenclatura[modifica | modifica el codi]

Sinonímia[modifica | modifica el codi]

  • Anthyllis arenaria (Rupr.) Juz. [= Anthyllis vulneraria "subsp. polyphylla"]
  • Anthyllis carpatica Pant. [≡ Anthyllis vulneraria "subsp. carpatica"]
  • Anthyllis macrocephala Wender. [= Anthyllis vulneraria "subsp. polyphylla"]
  • Anthyllis maritima Schweigg. [≡ Anthyllis vulneraria "subsp. maritima"]
  • Anthyllis polyphylla (DC.) Kit. ex G. Don [≡ Anthyllis vulneraria "subsp. polyphylla"]
  • Anthyllis rubicunda Wender. ex Steud.
  • Anthyllis vulgaris (W. D. J. Koch) A. Kern. [= Anthyllis vulneraria "subsp. carpatica"]
  • Anthyllis vulneraria "var. polyphylla" DC. [≡ Anthyllis vulneraria "subsp. polyphylla"]
  • Anthyllis vulneraria "var. vulgaris" W. D. J. Koch [= Anthyllis vulneraria "subsp. carpatica"]

Etimologia[modifica | modifica el codi]

El nom del gènere Anthyllis deriva del grec Anthos: flors i illos, que vol dir borrissol, per indicar l'aparença de les inflorescències, mentre que el nom específic es deriva del llatí vulneraria "vulnus" = "ferida" degut a les propietats curatives d'aquest gènere.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Hàbitat[modifica | modifica el codi]

Creix en ambients molt diversos com indrets molt oberts, matolls, a les vores dels camins i sembrats, riberes i pastures de muntanya.

També la podem trobar en llocs secs i zones pedregoses o rocoses (generalment sobre roca calcària). Pot localitzar-la fins a 3000 metres d'altitud.

Distribució mundial[modifica | modifica el codi]

Es troba en terrenys calcaris[1] de gran part d'Europa, al nord d'Àfrica (països com Algèria, Egipte, Líbia, Etiòpia o el Marroc), sud-oest asiàtic (Iran, Turquia, Armènia i Geòrgia entre altres) i Amèrica del Nord. A Europa la podem trobar a una gran varietat de països: Dinamarca, Finlàndia, Irlanda, Noruega, Àustria, Bèlgica, Bulgària, Grècia i així podríem enumerar gairebé tots els països d'Europa.

Distribució al principat[modifica | modifica el codi]

La podem trobar per tota la Península Ibèrica. Des del litoral fins als pastissals dels Pirineus i Serra Nevada, a 3000 metres d'altura representada per estirps diverses en diferents localitats.

Descripció[modifica | modifica el codi]

Forma Vital (de Raunkjaer)[modifica | modifica el codi]

Hemicriptòfit (els meristemes es troben just arran de terra en l'estació desfavorable, com per exemple passa amb la ceba o l'all.)

Òrgans vegetatius[modifica | modifica el codi]

Fulles d'Anthyllis vulnerària

Les dimensions de la seva tija són d'aproximadament 5 a 50 cm, encara que la mida és variable segons la subespècie.

Té rel axonomorfa, és a dir, té un eix principal més desenvolupat que els laterals. La tija és de tipus herbàcia, ja que té consistència d'herba. És hirsuta, amb pèls ascendents o patents. Les fulles estan constituïdes per entre un i tretze folíols amples, sempre amb el terminal més gran que els altres i molt semblants entre ells.

Les fulles inferiors són ovades o el·líptiques, amb folíols desiguals i les superiors els tenen lineals i oblongues iguals, semblants o desiguals.

Trobem dues bràctees (fulla situada vora de flors, generalment de forma, mida i coloració diferent a les fulles normals) molt dividides sota les flors normalment aparellades. Totes les fulles són piloses en major o menor proporció.

Òrgans reproductors[modifica | modifica el codi]

Flor

Les seves flors són hermafrodites i zigomorfes. Té inflorescències racemoses en glomèruls llargament pedunculats, de 15 mm de diàmetre i globosos amb 15-25 flors, bracteats, germinats, terminals, a vegades amb alguns glomèruls auxiliars. Bràctea palmatipartida. Les flors tenen entre 8-20 mm i són pedicel·lades o subsèssils.

El periant està format pel calze i els pètals que constitueixen la corol·la. És de color generalment rosa però també el podem trobar de color groc o ataronjat. El calze (5-17) té una mida entre 2,5-6 mm. És tubular en el botó floral, gibós, ovoide i inflat en l'antesi, subbilabiat, amb la boca del tub molt obliqua, concolor o porpra en la part superior i proveït de dents desiguals, les dos superiors triangulars i les tres inferiors més o menys subulades.

La corol·la és dialipètala zigomorfa, és a dir típicament papilionàcia. Consta de cinc pètals, un de més gran que els altres anomenat estendard, dos laterals iguals entre ells (les ales) i dos sota l'estendard que estan lleugerament units, també iguals entre ells, que constitueixen la quilla o carena. És versicolor, ja que pot anar de rosa (més o menys pàl·lid) a intensament porpra o d'un groc pàl·lid a ataronjat. Molt rarament la trobem albina.

L'androceu que constitueix l'aparell sexual masculí de la flor, consta de 10 estams concretament, filaments i anteres. En aquest cas és un androceu monadelf, és a dir, que tots els estams d'una flor estan soldats pels filaments.

D'altra banda, el gineceu que constitueix l'aparell sexual femení és monocarpel·lar amb dos o tres primordis seminals. Aquest únic carpel forma una cavitat tancada que seria l'ovari d'estil arquejat.

El fruit d'aquesta planta és una llegum semicircular, comprimida i glabra, amb un enreixat a la superfície i una única llavor. És una beina, una llegum indehiscent, no septada i espitada. És un fruit simple que procedeix de un gineceu monocarpel·lar i s'obre en dos valves, per la línia de sutura central i també del nervi central.

Farmacologia[modifica | modifica el codi]

Part utilitzada (droga)[modifica | modifica el codi]

Per a fins medicinals interessen les summitats aèries, les inflorescències, i en menor mesura la planta sencera a l'època de floració, seca o fresca. S'ha d'assecar a l'aire lliure sense calor artificial.

Composició química[modifica | modifica el codi]

Quant a la seva composició química, apareixen molts principis actius que poden ser utilitzats després per l'home com a remei contra malalties:

Usos medicinals[modifica | modifica el codi]

Els seus usos tradicionals són per accelerar la curació de ferides, cremades, úlceres tòrpides, nafres, però també actua sobre tallades, contusions i hematomes. Talla una possible hemorràgia i facilita la necessària cicatrització de la ferida. Des d'èpoques antigues s'ha emprat com a remei contra erupcions cutànies, ferides de curació lenta, cremades menors, talls i cops.

Accions farmacològiques / propietats[modifica | modifica el codi]

Hemostàtic local, cicatritzant i antisèptic. Popularment es considera depurativa i antiemètica. També té propietats com a laxant, astringent, desinfectant i vulnerària. L'extracte etanòlic s'ha demostrat actiu enfront poliovirus i herpes virus[3] inhibint la seva activitat.

Toxicitat[modifica | modifica el codi]

No en presenta cap. [cal citació]

Altres[modifica | modifica el codi]

Aplicacions[modifica | modifica el codi]

  • Decocció: 1-1,5 cullerades grans per 500ml d'aigua, bullir durant 1-2 minuts, deixar reposar durant 5-15 minuts i colar. Pot afegir-se l'aigua al bany o bé aplicada com a compresa a les zones afectades (a vegades s'utilitza la planta fresca i picada).
  • Infusió lleugera: 1-2 cullerades de té per vas d'aigua. Es pren 2 o 3 cops al dia contra l'estrenyiment o es beu com a tònic primaveral. Les inflorescències seques també poder servir com a substituent del té.

Història[modifica | modifica el codi]

Amb el nom de Vulnerària, aquesta planta no apareix fins al renaixement, designada als textos de Pinax de Bauhin com Lotto affinis vulneraria pratensis. Si es tracta realment d'alguna de les antílides dels antics, és un assumpte molt difícil de saber. Segons la figura que porta l'edició de Dioscòrides donada per Laguna, en la pàgina 160, es diu que en efecte representa la vulnerària.

Cultiu[modifica | modifica el codi]

Necessita posicions assolellades i amb sòl alcalí. Toleren un pH entre 4'8 i 8. Prospera en sòls pobres i és una font d'aliment per abelles, papallones i erugues.

Aquesta espècie té relació simbiòtica amb diferents bacteris del terra. Aquests bacteris formen nòduls a les arrels i fixen el nitrogen atmosfèric.

Floreix a la primavera en els tempranals del migdia a partir del mes d'Abril i als prats d'alta muntanya de juny cap endavant.

Comerç[modifica | modifica el codi]

Presentacions simples: ARTESANIA AGRÍCOLA, S.A

  • Presentació: Trèvol (trifolium pratense) (summitats florides)
  • Planta trossejada: infusió
  • Posologia: El líquid colat de l' infusió pot ser endolcit amb mel, podent prendre diverses tasses al dia. La proporció pot ser d'una cullerada de planta per tassa d'aigua.

Galeria d'imatges[modifica | modifica el codi]

Anthyllis vulnerària[modifica | modifica el codi]

Detall de flors i fulles[modifica | modifica el codi]

Subespècies[modifica | modifica el codi]

Notes i referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pubmed, Base de dades biomèdica [1]
  2. Saponines[2]
  3. Herpes [3]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Font Quer, Pío. Plantas medicinales: El Dioscórides renovado 2a. edición. Península, 2000. ISBN 84-8307-242-4.
  • Castroviejo et al., Flora iberica (1980-2008). CSIC. Madrid. (També disponible on-line[4])
  • Berdonces, Josep Lluís. Gran enciclopedia de las plantas medicinales: el dioscórides del tercer milenio. Ed. Tikal. Madrid, 1998. ISBN 843058496X. 
  • Bolòs, Oriol; Vigo, Josep. Flora dels Països Catalans. Ed. Barcino. Barcelona, 1984. ISBN 9788472265974. 
  • Vanaclocha, Bernat; Cañigueral, Salvador. Fitoterapia: vademecum de prescripción. 4a Eed. Editorial Masson, Barcelona, 2003. ISBN 9788445812204. 
  • Alonso, J.R. Tratado de Fitofármacos y nutracéuticos. 2a. ed (en castellà). Ed. Corpus. Buenos Aires, 2004. ISBN 9789872029234. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]