Campionat del Món d'enduro

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
(S'ha redirigit des de: WEC)
FIM Enduro World Championship
Parc tancat a Lovere durant la Valli Bergamasche del 2010
AcrònimEnduroGP
CategoriaEnduro
ÀmbitInternacional
Espònsor/EntitatBorilli / FIM
PrecedentsC. d'Europa: 1968 - 89
1a Temporada1990
Campió (2023)GBR Steve Holcombe
Campió júniorGBR Jed Etchells
CampionaGBR Jane Daniels
Web oficialwww.endurogp.com
Darrera revisió: 4/03/2024

El Campionat del Món d'enduro (oficialment: FIM Enduro World Championship i antigament World Enduro Championship, abreujat WEC), regulat per la FIM, és la màxima competició internacional d'enduro al costat dels Sis Dies Internacionals d'Enduro (ISDE). El campionat es divideix actualment en tres categories (E1, E2 i E3), cadascuna amb el seu campió anual. Des del 2016 es concedeix un títol addicional, anomenat EnduroGP, al millor absolut de la temporada considerant els resultats conjunts de totes tres categories. A banda, hi ha tres categories més que, tot i formar part del campionat, funcionen de forma independent (EJ per a pilots júnior, Youth per a pilots juvenils i Women per a dones) i una Copa addicional de suport, l'Open Cup, per a pilots amateurs.

Història[modifica]

El Campionat del Món d'Enduro es disputa des de 1990, com a continuació del Campionat d'Europa que havia organitzat la FIM des de 1968. L'any 1992, quan ja en feia tres de la desaparició de l'antic Campionat d'Europa, la FIM Europe (aleshores anomenada Union Européenne de Motocyclisme, UEM) en va tornar a instaurar un altre que s'ha vingut celebrant fins a l'actualitat, sota la mateixa denominació (Campionat d'Europa d'enduro).

Campionat d'Europa d'enduro (1968-1989)[modifica]

Vegeu també: Llista de campions d'Europa d'enduro FIM

El Campionat d'Europa d'Enduro fou instaurat per la FIM el 1968 amb la intenció d'unificar en una sola competició una sèrie de proves importants que fins aleshores se celebraven per lliure, com ara els Dreitagesfahrt von Isny (Tres Dies d'Isny) o la Valli Bergamasche, tret lògicament dels Sis Dies Internacionals (ISDT, actuals ISDE), que havien de continuar com a prova destacada de l'especialitat.

Després d'un primer assaig el 1967 com a Copa d'Europa, el maig de 1968 començava el I Campionat d'Europa amb el Rund um Zschopau com a prova inaugural. Des de la seva creació fins a la darrera edició el 1989, el campionat anà incorporant i eliminant diverses categories (o cilindrades), en una evolució constant que continuà un cop el campionat esdevingué mundial.

Evolució històrica de les categories del Campionat d'Europa d'Enduro
  Categoria introduïda aquell any
Categoria Períodes
1968 - 1976 1977 - 1978 1979 1980 1981 - 1982 1983 - 1986 1987 - 1989
1 50cc 50cc 50cc 50cc - - -
2 75cc 75cc 75cc 75cc 80cc 80cc 2T 80cc 2T
3 100cc 100cc 100cc 100cc - - -
4 125cc 125cc 125cc 125cc 125cc 125cc 2T 125cc 2T
5 175cc 175cc 175cc 175cc 175cc - -
6 250cc 250cc 250cc 250cc 250cc 250cc 2T 250cc 2T
7 350cc 350cc 350cc 350cc - - 350cc 4T
8 +350cc 500cc 500cc 500cc 500cc 500cc 2T 500cc 2T
9 +500cc 750cc 750cc +500cc 4T +500cc 4T +500cc 4T
10 +750cc 1000cc - - -
11 +1000cc - - -

Campionat del Món d'enduro (1990-Actualitat)[modifica]

Antoine Méo, 5 vegades Campió del Món entre el 2010 i el 2015

A partir de 1990 l'històric Campionat d'Europa fou reanomenat Campionat del Món d'Enduro. Les primeres temporades es mantingueren les mateixes categories que hi havia fins al canvi de denominació, però amb els anys continuà l'evolució ja iniciada durant l'etapa "europea" del campionat.

El 2004 els drets del WEC foren adquirits per una agència de màrqueting que va reformar la competició totalment, reduint-ne les categories fins a deixar-les en les 3 vigents actualment (E1, E2 i E3). L'any següent, 2005, es va incorporar la categoria Júnior (EJ) per a pilots fins a 21 anys, ampliat fins als 23 més tard (aquesta categoria es va subdividir el 2018 en J1 i J2 en funció de la cilindrada de la moto). El 2009 es va instaurar la copa juvenil, anomenada Youth Cup, per a pilots menors de 18 anys i motocicletes de dos temps de fins a 125 cc (aquesta copa va esdevenir campionat del món a partir de la temporada del 2017).[1][2] La temporada de 2010 es va introduir la categoria femenina (Dones) i la del 2019 es va estrenar la nova copa mundial per a pilots amateurs, l'Open Cup.

Evolució històrica de les categories del Campionat del Món d'Enduro
  Categoria introduïda aquell any
Categoria Períodes
1990 - 1993 1994 - 1997 1998 - 2003 2004 - 2016 2017 2018 - Actualitat
1 80cc 2T - 250cc 4T E1 - E1
2 125cc 2T 125cc 2T 125cc 2T
3 250cc 2T 250cc 2T 250cc 2T E2 E2 E2
4 350cc 4T 350cc 4T 400cc 4T
5 500cc 2T - - E3 EnduroGP E3
6 +500cc 4T 500cc 4T 500cc 4T

Nota.- Entre el 1998 i el 2004 hi va haver un campionat absolut que decidia el campió d'entre totes les categories. Aquesta idea es va reprendre el 2016, aquest cop amb el nom d'EnduroGP. A banda, entre el 2004 i el 2006 hi hagué també un campionat per equips.

Fórmules dels motors[modifica]

Fins al 2003, les categories (o "classes") del mundial especificaven clarament quins motors admetien, tant pel que fa al tipus de motor com a la cilindrada, i cada classe es destinava a un únic tipus de motor. Així, hi havia per exemple la categoria 250cc 2T per a motors de dos temps de fins a 250 cc, o la 500cc 4T per a motors de quatre temps de fins a 500 cc. Les motocicletes, a més, duien totes les plaques porta-números iguals (grogues amb números negres), fos quina fos la seva categoria.

A partir del 2004 tot això va canviar. D'una banda, les classes van passar a permetre motors de dos i quatre temps indistintament alhora que rebien un nom ordinal (Enduro 1, 2 i 3) que no reflecteix les característiques dels motors i de l'altra, a cada classe se li va assignar un color específic per a les plaques porta-números.

Del 2004 al 2016[modifica]

Mika Ahola al mundial d'E1 el 2008

Inicialment, per tal d'equilibrar la diferència de potència entre els motors de dos i quatre temps es va aplicar la reducció a la meitat de la cilindrada per als primers respecte dels segons. Tanmateix, amb el desenvolupament tecnològic per part dels fabricants cada cop més orientat als quatre temps, aquest sistema va acabar penalitzant les motocicletes de dos temps, les quals només podien defensar-se a les grans cilindrades.

Classe Motor Cilindrada Color placa
De A
Enduro 1 (E1) 2T 100 cc 125 cc Negre
4T 175 cc 250 cc
Enduro 2 (E2) 2T 175 cc 250 cc Vermell
4T 275 cc 450 cc
Enduro 3 (E3) 2T 290 cc 500 cc Groc
4T 475 cc 650 cc

2017[modifica]

El 2017 el mundial es va reduir a dues úniques classes (E1 va desaparèixer i E3 es va rebatejar com a EnduroGP) i, per primera vegada en la història dels campionats d'enduro, es van incloure motocicletes de 2 i 4 temps de la mateixa cilindrada a la mateixa classe. Tanmateix, la mala acollida per part de pilots i equips d'aquesta nova fórmula va fer que l'experiment no es tornés a repetir.

Classe Motor Cilindrada Color placa
Enduro 2 (E2) 2T Fins a 250 cc Vermell
4T
EnduroGP 2T Més de 250 cc Blanc
4T

Del 2018 en endavant[modifica]

El 2018, amb la tornada a les tres classes habituals, E1 va mantenir la paritat de cilindrada per als motors de 2 i 4 temps, mentre que E2 es va dedicar en exclusiva als 4 temps i E3 es va convertir a la pràctica quasi exclusivament en una classe per a motors de 2 temps, tot i que la normativa segueix preveient-hi l'ús de l'altre tipus de motor.[3]

Classe Motor Cilindrada Color placa
De A
Enduro 1 (E1) 2T Fins a 250 cc Negre
4T
Enduro 2 (E2) 4T 255 cc 450 cc Vermell
Enduro 3 (E3) 2T 256 cc Sense límit Groc
4T 456 cc Sense límit

Estructura del campionat[modifica]

Classes[modifica]

La temporada del 2022, el Campionat del món d'enduro tenia la següent estructura:[4]

Campionat Classe Motors Creada Límit d'edat Color placa
EnduroGP E1 Fins a 250 cc (2T i 4T) 2004[c 1] - Negre (números blancs)
E2 255 - 450 cc 4T Vermell (números blancs)
E3 Més de 255 cc 2T
Més de 455 cc 4T 		Groc (números negres)
Júnior J1 Fins a 250 cc (2T i 4T) 2005[c 2] Menys de 23 anys Verd clar (números negres)
J2 Més de 255 cc (2T i 4T) Verd fosc (números blancs)
Juvenil Youth 100 - 125 cc 2T 2009[c 3] Menys de 21 anys Blau (números blancs)
Femení Women Que acompleixi E1, E2 o E3 2010[c 4] - Violeta (números blancs)
Copa Open 2T Sense límits (2T) 2019 - Carbassa (números negres)
4T Sense límits (4T)
Sènior Sense límits (2T i 4T) 40 anys o més
Notes
  1. ↑ Del 2004 al 2015, el campionat del món d'enduro no comptabilitzava els resultats globals de les tres classes per a decidir el millor de la temporada com fa actualment.
  2. ↑ Del 2005 al 2017, la classe Junior era única i oberta a tots tipus de motors.
  3. ↑ Del 2009 al 2016, la classe Youth tenia rang de Copa del món.
  4. ↑ Del 2010 al 2020, la classe Women tenia rang de Copa del món.

Curses[modifica]

El campionat consta actualment d'entre 6 i 8 proves (o Grans Premis) de dos dies de durada. Tots els Grans Premis consten d'una prova d'enduro, una prova de motocròs i una prova extrema. El Campionat del 2007 incloïa sis proves a Europa, una als EUA i una al Canadà. A la temporada del 2008, totes les rondes es varen celebrar a Europa.

Puntuació[modifica]

Tradicionalment, al WEC rebien punts els 15 millors classificats de cada categoria, atorgant-se'n 20 al guanyador, 17 al segon i 15 al tercer. Des de la temporada 2004, els punts s'atorguen als 20 primers classificats, guanyant-ne 25 el primer de cada categoria i quedant repartits així:

Posició 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20
Punts 25 22 20 18 16 15 14 13 12 11 10 9 8 7 6 5 4 3 2 1

Guanyadors del Campionat d'Europa d'enduro[modifica]

Article principal: Llista de campions d'Europa d'enduro FIM

Guanyadors del Campionat del Món d'enduro[modifica]

Primera etapa (1990-2003)[modifica]

  Campions absoluts (1998-2003)
Any 80 cc 2T 125 cc 2T 250 cc 2T 350 cc 4T 500 cc 2T +500 cc 4T
1990 RDA Thomas Bieberbach
(Simson) 		Regne Unit Paul Edmondson
(KTM) 		Finlàndia Kari Tiainen
(Suzuki) 		República Txeca Otakar Kotrba
(Husqvarna) 		Suècia Peter Hansson
(KTM) 		Suècia Jimmie Eriksson
(Husaberg)
1991 Itàlia Pierfranco Muraglia
(Kawasaki) 		Suècia Jeff Nilsson
(KTM) 		Finlàndia Kari Tiainen
(Husqvarna) 		Suècia Kent Karlsson
(Husaberg) 		Suècia Sven-Erik Jönsson
(Husqvarna) 		Eslovàquia Jaroslav Katriňák
(Husaberg)
1992 Itàlia Gianmarco Rossi
(HRD) 		Suècia Jeff Nilsson
(KTM) 		Itàlia Giorgio Grasso
(Kawasaki) 		Itàlia Mario Rinaldi
(KTM) 		Itàlia Tullio Pellegrinelli
(Honda) 		Finlàndia Kari Tiainen
(Husqvarna)
1993 Itàlia Gianmarco Rossi
(TM) 		Regne Unit Paul Edmondson
(Husqvarna) 		Itàlia Giorgio Grasso
(Kawasaki) 		Suècia Sven-Erik Jönsson
(Husqvarna) 		Itàlia Giovanni Sala
(KTM) 		Itàlia Fabio Farioli
(KTM)
- Cancel·lat - 125 cc 2T 250 cc 2T 350 cc 4T - Cancel·lat - 500 cc 4T
1994 Regne Unit Paul Edmondson
(Gas Gas) 		Itàlia Giovanni Sala
(KTM) 		Itàlia Mario Rinaldi
(KTM) 		Finlàndia Kari Tiainen
(Husqvarna)
1995 Finlàndia Petteri Silván
(Husqvarna) 		Itàlia Giovanni Sala
(KTM) 		Suècia Anders Eriksson
(Husaberg) 		Finlàndia Kari Tiainen
(Husqvarna)
1996 Itàlia Fausto Scovolo
(Honda) 		Regne Unit Paul Edmondson
(Gas Gas) 		Suècia Anders Eriksson
(Husqvarna) 		Suècia Peter Jansson
(Husaberg)
1997 Austràlia Shane Watts
(KTM) 		França Stéphane Peterhansel
(Yamaha) 		Itàlia Mario Rinaldi
(KTM) 		Finlàndia Kari Tiainen
(KTM)
250 cc 4T 125 cc 2T 250 cc 2T 400 cc 4T 500 cc 4T
1998[a 1] Itàlia Gianmarco Rossi
(Honda) 		República Txeca Roman Michalík
(TM) 		Itàlia Giovanni Sala
(KTM) 		Suècia Björne Carlsson
(Husaberg) 		Suècia Anders Eriksson
(Husqvarna)
1999 Finlàndia Vesa Kytönen
(Kawasaki) 		Finlàndia Juha Salminen
(KTM) 		Finlàndia Petteri Silván
(Gas Gas) 		Itàlia Giovanni Sala
(KTM) 		Suècia Anders Eriksson
(Husqvarna)
2000 Itàlia Matteo Rubin
(KTM) 		Finlàndia Juha Salminen
(KTM) 		Austràlia Stefan Merriman
(Husqvarna) 		Itàlia Mario Rinaldi
(KTM) 		Finlàndia Kari Tiainen
(KTM)
2001 França Stéphane Peterhansel
(Yamaha) 		Finlàndia Petteri Silván
(Husqvarna) 		Finlàndia Juha Salminen
(KTM) 		Austràlia Stefan Merriman
(Husqvarna) 		Suècia Anders Eriksson
(Husqvarna)
2002 Suècia Peter Bergvall
(Yamaha) 		Finlàndia Petteri Silván
(Husqvarna) 		Finlàndia Samuli Aro
(Husqvarna) 		Finlàndia Juha Salminen
(KTM) 		Suècia Anders Eriksson
(Husqvarna)
2003 Suècia Peter Bergvall
(Yamaha) 		Finlàndia Petri Pohjamo
(Gas Gas) 		Austràlia Stefan Merriman
(Honda) 		Suècia Anders Eriksson
(Husqvarna) 		Finlàndia Juha Salminen
(KTM)
  1. ↑ Entre el 1998 i el 2004 hi hagué també un campió absolut, el qual es decidia tenint en compte els resultats conjunts de totes les categories.

Campionats discontinuats[modifica]
Campionat Absolut
Any Campió Categoria Motocicleta
1998 Itàlia Giovanni Sala 250 cc 2T KTM EXC 250
1999 Finlàndia Petteri Silván 250 cc 2T Gas Gas EC 250
2000 Finlàndia Juha Salminen 125 cc 2T KTM EXC 125
2001 Finlàndia Juha Salminen 250 cc 2T KTM EXC 250
2002 Finlàndia Juha Salminen 400 cc 4T KTM EXC-F 400
2003 Finlàndia Juha Salminen 500 cc 4T KTM EXC-F 500
2004 Finlàndia Juha Salminen E2 KTM EXC-F 450
Campionat per Equips
Any Equip campió
2004 Àustria KTM Racing
2005 Itàlia KTM Team Farioli
2006 Finlàndia KTM Factory Team Farioli 2

Segona etapa (2004-Actualitat)[modifica]

Eero Remes (E1), 3 vegades campió del món
Juha Salminen (E2), 13 vegades campió del món
David Knight (E3), 3 vegades campió del món
A 6 de desembre de 2023
  Campions absoluts fins al 2004 / EnduroGP des del 2016
Any E1 E2 E3
2004 Austràlia Stefan Merriman
(Yamaha) 		Finlàndia Juha Salminen
(KTM) 		Finlàndia Samuli Aro
(KTM) 		- - -
E1 E2 E3 EJ
2005 Catalunya Ivan Cervantes
(KTM) 		Finlàndia Samuli Aro
(KTM) 		Illa de Man David Knight
(KTM) 		Espanya Cristóbal Guerrero
(Gas Gas) 		- -
2006 Catalunya Ivan Cervantes
(KTM) 		Finlàndia Samuli Aro
(KTM) 		Illa de Man David Knight
(KTM) 		Suècia Joakim Ljunggren
(Husaberg) 		- -
2007 Finlàndia Juha Salminen
(KTM) 		Finlàndia Mika Ahola
(Honda) 		Catalunya Ivan Cervantes
(KTM) 		Suècia Joakim Ljunggren
(Husaberg) 		- -
2008 Finlàndia Mika Ahola
(Honda) 		França Johnny Aubert
(Yamaha) 		Finlàndia Samuli Aro
(KTM) 		Itàlia Thomas Oldrati
(KTM) 		- -
E1 E2 E3 EJ Youth
2009 Finlàndia Mika Ahola
(Honda) 		França Johnny Aubert
(KTM) 		Catalunya Ivan Cervantes
(KTM) 		Catalunya Oriol Mena
(Husaberg) 		França Romain Dumontier
(Husqvarna 		-
E1 E2 E3 EJ Youth Dones
2010 França Antoine Méo
(Husqvarna) 		Finlàndia Mika Ahola
(Honda) 		Illa de Man David Knight
(KTM) 		Espanya Lorenzo Santolino
(KTM) 		Espanya Mario Román
(KTM) 		França Ludivine Puy
(Gas Gas)
2011 Finlàndia Juha Salminen
(Husqvarna) 		França Antoine Méo
(Husqvarna) 		Finlàndia Mika Ahola
(Honda) 		França Jérémy Joly
(Honda) 		Itàlia Jonathan Manzi
(KTM) 		França Ludivine Puy
(Gas Gas)
2012 França Antoine Méo
(KTM) 		França Pierre Renet
(Husaberg) 		França Christophe Nambotin
(KTM) 		FRA Mathias Bellino
(Husaberg) 		Itàlia Giacomo Redondi
(KTM) 		CAT Laia Sanz
(Gas Gas)
2013 França Antoine Méo
(KTM) 		Itàlia Alex Salvini
(Honda) 		França Christophe Nambotin
(KTM) 		Austràlia Matthew Phillips
(Husqvarna) 		Illa de Man Jamie McCanney
(Husaberg) 		CAT Laia Sanz
(Honda)
2014 França Christophe Nambotin
(KTM) 		França Pierre Renet
(Husqvarna) 		Austràlia Matthew Phillips
(KTM) 		Illa de Man Daniel McCanney
(Beta) 		Itàlia Davide Soreca
(Yamaha) 		CAT Laia Sanz
(Honda)
2015 FIN Eero Remes
(TM) 		França Antoine Méo
(KTM) 		FRA Mathias Bellino
(Husqvarna) 		Illa de Man Jamie McCanney
(Husqvarna) 		Suècia Mikael Persson
(Yamaha) 		CAT Laia Sanz
(KTM)
2016[g 1] FIN Eero Remes
(TM) 		AUS Matthew Phillips
(Sherco) 		GBR Steve Holcombe
(Beta) 		ITA Giacomo Redondi
(Honda) 		Regne Unit Jack Edmondson
(KTM) 		CAT Laia Sanz
(KTM)
E2 EnduroGP[g 2] EJ Youth Dones
2017 - CAT Josep Garcia
(KTM) 		GBR Steve Holcombe
(Beta) 		GBR Bradley Freeman
(Beta) 		Itàlia Andrea Verona
(TM) 		DEU Maria Franke
(KTM)
E1 E2 E3 EJ Youth Dones
2018 GBR Bradley Freeman
(Beta) 		FIN Eero Remes
(TM) 		GBR Steve Holcombe
(Beta) 		ITA Matteo Cavallo
(Beta) 		Xile Ruy Barbosa
(Husqvarna) 		FIN Sanna Kärkkäinen
(KTM)
2019 GBR Bradley Freeman
(Beta) 		FRA Loïc Larrieu
(TM) 		GBR Steve Holcombe
(Beta) 		ITA Andrea Verona
(TM) 		Nova Zelanda Hamish MacDonald
(Sherco) 		GBR Jane Daniels
(Husqvarna)
2020 ITA Andrea Verona
(TM) 		GBR Steve Holcombe
(Beta) 		GBR Bradley Freeman
(Beta) 		NZL Hamish McDonald
(Sherco) 		Espanya Sergio Navarro
(Husqvarna) 		GBR Jane Daniels
(Husqvarna)
2021 ITA Andrea Verona
(Gas Gas) 		CAT Josep Garcia
(KTM) 		GBR Bradley Freeman
(Beta) 		ITA Matteo Pavoni
(TM) 		Suècia Albin Norrbin
(Fantic) 		CAT Laia Sanz
(Gas Gas)
2022 ITA Andrea Verona
(Gas Gas) 		AUS Wil Ruprecht
(TM) 		GBR Bradley Freeman
(Beta) 		FRA Zach Pichon
(Sherco) 		GBR Harry Edmondson
(Fantic) 		GBR Jane Daniels
(Fantic)
2023 CAT Josep Garcia
(KTM) 		GBR Steve Holcombe
(Beta) 		GBR Bradley Freeman
(Beta) 		GBR Jed Etchells
(Fantic) 		ITA Kevin Cristino
(Fantic) 		GBR Jane Daniels
(Fantic)
Notes
  1. ↑ D'ençà del 2016 s'atorga també un títol absolut, anomenat EnduroGP, al millor de la temporada tenint en compte els resultats conjunts de totes tres categories.
  2. ↑ El 2017 no hi hagué categoria E1 i la categoria E3 s'anomenà "EnduroGP"

Resum: Campions d'EnduroGP[modifica]

Els guanyadors del títol absolut, EnduroGP, des de la seva instauració el 2016 han estat els següents:

Any Campió Categoria Motocicleta
2016 AUS Matthew Phillips E2 Sherco SEF-R 300
2017 GBR Steve Holcombe EnduroGP (E3) Beta RR 300
2018 GBR Steve Holcombe E3 Beta RR 300
2019 GBR Bradley Freeman E1 Beta RR 250
2020 GBR Steve Holcombe E2 Beta RR 350
2021 GBR Bradley Freeman E3 Beta RR 300
2022 ITA Andrea Verona E1 Gas Gas EC-F250
2023 GBR Steve Holcombe E2 Beta RR 350

Estadístiques[modifica]

S'han considerat tots els resultats compresos entre el 1968 i el 2023.
Vegeu també: Llista de campions del món d'enduro

Campions amb més de 3 títols[modifica]

  Pilots que guanyaren tots els seus títols abans de la creació del Campionat del Món, essent per tant formalment "Campions d'Europa"
  Pilots que guanyaren algun títol abans de la creació del Campionat del Món. En aquests casos, els títols europeus en qüestió s'identifiquen com a "E"
Pilot Títols
Finlàndia Juha Salminen 13 (5 Absolut, 2 x 125cc, 2 x E1, 1 x E2, 1 x 250cc, 1 x 400cc, 1 x 500cc)
RFA Erwin Schmider 11 (6 x 175cc, 2 x 350cc, 2 x 50cc, 1 x 100cc)
TCH Kvetoslav Masita 10 (10 x 350cc)
GBR Steve Holcombe 10 (4 x EnduroGP, 2 x E2, 4 x E3)
GBR Bradley Freeman 9 (2 x EnduroGP, 2 x E1, 4 x E3, 1 x EJ)
RFA Rolf Witthöft 8 (7 x 125cc, 1 x 1000cc)
Finlàndia Kari Tiainen 7 (5 x 500cc, 2 x 250cc)
Suècia Anders Eriksson 7 (4 x 500cc 4T, 2 x 350cc 4T, 1 x 400cc 4T)
CAT Laia Sanz 6 (6 x Dones)
ITA Andrea Verona 6 (1 x EnduroGP, 3 x E1, 1 x EJ, 1 x Youth)
Itàlia Giovanni Sala 6 (1 Absolut, 3 x 250cc, 1 x 500cc, 1 x 400cc 4T)
Suècia Sven-Erik Jönsson 6 (1 x 500cc 2T, 1 x 350cc 4T, 4 x 500cc 2T E)
RFA Josef Wolfgruber 6 (5 x 100cc, 1 x 75cc)
Finlàndia Petteri Silván 5 (1 Absolut, 3 x 125cc, 1 x 250cc)
Finlàndia Samuli Aro 5 (2 x E2, 2 x E3, 1 x 250cc 2T)
Finlàndia Mika Ahola 5 (2 x E1, 2 x E2, 1 x E3)
França Antoine Méo 5 (3 x E1, 2 x E2)
Regne Unit Paul Edmondson 5 (3 x 125cc, 1 x 250cc, 1 x 125cc E)
Itàlia Gianmarco Rossi 5 (3 x 80cc, 2 x 80cc E)
Txecoslovàquia Frantizek Mrázek 5 (5 x 250cc)
Itàlia Gualtiero Brissoni 5 (3 x 125cc, 2 x 250cc)
RFA Andreas Brandl 5 (4 x 75cc, 1 x 50cc)
Catalunya Ivan Cervantes 4 (2 x E1, 2 x E3)
Itàlia Mario Rinaldi 4 (2 x 350cc, 2 x 400cc)
Austràlia Stefan Merriman 4 (2 x 250cc 2T, 1 x 400cc 4T, 1 x E1)
AUS Matthew Phillips 4 (1 x EnduroGP, 1 x E2, 1 x E3, 1 x EJ)
GBR Jane Daniels 4 (4 x Dones)
RDA Jens Scheffler 4 (4 x 500cc)
Itàlia Guglielmo Andreini 4 (3 x 500cc, 1 x +500cc 4T)
RFA Eddy Hau 4 (2 x 500cc, 2 x 100cc)
RDA Harald Sturm 4 (4 x 250cc 2T)
Itàlia Alessandro Gritti 4 (3 x 250cc, 1 x 125cc)
Itàlia Pierfranco Muraglia 4 (1 x 80cc, 3 x 80cc E)
RFA Peter Neumann 4 (4 x 50cc)

Títols per nacionalitat[modifica]

Nacionalitat Títols europeus Títols mundials Total
Alemanya Alemanya[b 1] 79 1 80
Itàlia Itàlia 42 35 77
RFA RFA 60 0 60
Finlàndia Finlàndia 0 41 41
Regne Unit Regne Unit[b 2] 1 35 36
Suècia Suècia 10 22 32
Txecoslovàquia Txecoslovàquia 24 0 24
França França 2 22 24
República Democràtica Alemanya RDA 19 1 20
Catalunya Catalunya 0 14 14
Austràlia Austràlia 0 10 10
Espanya Espanya[b 3] 0 4 4
Txèquia Txèquia 0 2 2
Polònia Polònia 2 0 2
Nova Zelanda Nova Zelanda 0 2 2
Eslovàquia Eslovàquia 0 1 1
Àustria Àustria 1 0 1
Xile Xile 0 1 1
Totals 161 190 351
Notes
  1. ↑ El total de títols imputats a Alemanya correspon a la suma dels aconseguits per pilots dels antics estats de la RFA (60) i la RDA (20).
  2. ↑ S'hi compten els títols aconseguits per pilots de l'Illa de Man
  3. ↑ No s'hi compten els títols aconseguits per pilots catalans

Referències[modifica]

  1. ↑ «Jack Edmondson – 2016 Maxxis FIM World Enduo Championship Youth Cup Champion» (en anglès). acu.org.uk. ACU, 26-07-2016. [Consulta: 2 gener 2022].
  2. ↑ «Andrea Verona – 2020 FIM E1 Enduro World Champion» (en anglès). acu.org.uk. FIM, 28-12-2020. [Consulta: 2 gener 2022].
  3. ↑ Torrecillas, Jorge. «Cambios repentinos en las categorías del Mundial de Enduro 2018» (en castellà). moto1pro.com, 06-03-2018. [Consulta: 7 gener 2022].
  4. ↑ «2022 FIM Enduro World Championship Regulations» (PDF) (en anglès). fim-moto.com. FIM, 20-12-2021. [Consulta: 2 gener 2022].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Campionat del Món d'enduro
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Campionat_del_Món_d%27enduro&oldid=33190413»