Vàlia

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Walia)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Vàlia
05-WALIA.JPG
Retrat imaginari de Vàlia en un gravat del segle XVIII.
Rei dels visigots
Setembre del 415 – Finals del 418
Dades biogràfiques
Mort Finals del 418
Tolosa, Gàl·lia
Residència Tolosa des del 418
Religió Arrianisme

Vàlia[1] (també Wàlia, nom variant de Wald, paraula polisèmica, usada especialment com «governant»;[2][3] ?,? - Tolosa, 418) va ser rei dels visigots des des de l'estiu del 415 fins al 418. Fou escollit després de la l'assassinat de Sigeric, a la setmana d'haver iniciat el seu regnat. Vàlia regnà només tres anys, i el seu regnat es veié marcat per les relacions i pactes amb els romans.

D'antuvi, com intentà en el seu moment Alaric I, Vàlia va intentar passar a la província d'Àfrica, un dels graners de l'imperi per fer-se amb ella i posar fi a la crisi de subsistència que patien els visigots. És probable, que en un principi no tingués intencions de tenir relacions pacífiques amb els romans, però davant de la incapacitat de passar a Àfrica finalment, per obligació, va haver de pactar un foedus el 416 amb els romans a canvi de subministraments alimentaris pel seu poble. A canvi, Vàlia va haver de corregir les accions del seu predecessor, que humilià a la princesa romana Gal·la Placídia i restituir-la a la cort romana. A més, els romans, representats per Constanci, van demanar-li la intervenció militar a Hispània per posar sota control les províncies més riques en mans d'altres pobles bàrbars.

El 418 va pactar una aliança amb els romans que va permetre l'establiment dels visigots en terres de l'Aquitània, amb capital a Tolosa. Els romans pretenien contenir els visigots a canvi d'oferir-los unes terres on assentar-se, i de les quals en van rebre una part. D'aquesta manera, almenys de forma incipient, s'estableix el regne visigot de Tolosa, si bé es va mantenir com a foederati de l'Imperi, i no els monarques visigots no es declaren independents fins anys més tard.

Regnat[modifica | modifica el codi]

Ascens al tron[modifica | modifica el codi]

Vàlia va ser escollit rei dels visigots el setembre del 415,[4] a la mort de Sigeric, assassinat una setmana després d'haver iniciat el seu regnat, durant el qual havia fet matar als fills del rei Ataülf i humiliat a la seva esposa, la princesa romana Gal·la Placídia, germana de l'emperador Honori, pretenent humiliar també a la cort imperial de Ravenna.[5][6] Les formes de governar de Sigeric no haurien agradat a la resta de la noblesa visigoda i hauria propiciat llur assassinat.[7] Orosi diu: «va ser elegit pel seu poble, per fer la guerra a Roma, però Déu li ordenà fer la pau».[8] Alguns autors afirmen que Vàlia sí cercava, de fet, la pau amb els romans, però altres creuen que era part també del partit antirromà. És probable que Vàlia no tingués unes idees gaire diferents amb el seu predecessor sobre les relacions amb els romans, sinó, ans al contrari, era probablement antirromà. Tanmateix, per causa de la crisi de subsistència del poble visigot al final va haver de canviar de parer i col·laborar amb els romans.

Diversos autors argumenten que l'assassinat i l'elecció de Vàlia haurien sigut una acció ràpida de la noblesa i el grup popular fidel al voltant del llinatge dels Balts, al qual pertanyia Ataülf, fet assassinar molt probablement per Sigeric, descontents, així mateix, per la humiliació de Gal·la Placídia.[6][7][5][9] Això suposaria que Vàlia hauria estat un membre del llinatge dels Balts, però, segons M. Rosario Valverde, no es pot afirmar amb rotunditat, perquè els cronistes i altres fonts de l'època només esmenten que Vàlia fou escollit com a successor de Sigeric, sense concretar-ne res més.[10] De fet, Ana M. Jiménez dubta fins i tot d'un llinatge Balt anterior al successor de Vàlia, Teodoric I, que suposadament era filla d'Alaric I, perquè no hi ha notícies del segle V que sostinguin la possibilitat de l'existència d'aquest llinatge, i és a partir del segle VI quan els autors antics en parlen.[11]

Intent d'invasió d'Àfrica[modifica | modifica el codi]

Díptic consular de Constanci III, situat al centre, personatge influent de la cort, amb qui hagué de tractar principalment Vàlia.

Els visigots havien estat desplaçant-se per la Provença i per les terres de l'actual Catalunya, a Hispània, unes terres llavors devastades, víctimes d'atacs i rapinyes de les campanyes dels pobles germànics, però també escenari de «guerres civils» després de la usurpació de Constantí III el 407, aquestes províncies eren incapaces de proveir al poble visigot de vitualles per alimentar-se. Llavors, Vàlia, per acabar amb la situació de fam del seus, va seguir l'exemple d'Alaric I i rescatà el vell projecte d'establir-se al nord d'Àfrica, teòricament un dels majors graners de l'Imperi Romà. L'atac a la província d'Àfrica, però, va quedar només en un intent fallit en quedar totalment destruïda la flota visigoda en provar de travessar l'estret de Gibraltar, víctima d'una forta tempesta.[10][8][4] Incapaç de creuar l'estret vers Àfrica i amb una Hispània devastada per les incursions militars romanes i bàrbares, Vàlia va canviar de parer en veure's obligat per la necessitat d'aconseguir recursos alimentaris per al seu poble i va pactar amb l'home que llavors dominava el govern imperial, el patrici i general Constanci, que posteriorment regnaria com a coemperador amb Honori el 421.[8][4][7][9]

S'havia atribuït antigament un discurs a Vàlia on es fa una arenga a les tropes visigodes, que hauria pronunciat després del fracàs de la invasió d'Àfrica. Aquest text, però, es considera totalment fals des del segle XIX, segons recull Víctor Gebhardt i Coll en la seva obra, molt probablement un invent d'alguns historiadors i, com diu, en realitat Vàlia buscaria pactar amb els romans.[12] El discurs és el següent:

« (castellà) Invencibles Godos, á todas partes donde habeis querido dirigido vuestros pasos, desde las fronteras del norte á los límites más remotos del sur, habeis sabido abriros camino con las armas en la mano, sin que nada pudiese ser obstáculo á vuestra marcha vencedora. Distancias, diferencia de clima, montañas, ríos, fieras, numerosas y aguerridas naciones, se han puesto en vano delante de vosotros; mas ahora los Vándalos, los Alanos y los Suevos se atreven á atacarnos por la espalda mientras los Romanos nos amenazan por el frente. A vosotros, esforzados guerreros, toca escoger el enemigo á quien hemos de combatir, y sea cual fuere el partido que tomeis, vuestro valor es para mí segura prenda de victoria; en tanto que mande á hombres que no conocen el temor, nada puedo yo temer, y si el partido que ha de abrazarse fuese confiado á mi sola decisión, me acordaria únicamente de que soy vuestro rey, no tomaría consejo sino de mi propio valor, y elegiria al enemigo más digno de vosotros. Los Romanos os son ya bastante conocidos; sus ciudades han experimentado más de una vez el poder de vuestras armas, y hasta las puertas de su capital se han abierto ante vosotros. ¿Por qué perder un tiempo precioso combatiendo con semejantes hombres cuando es más glorioso despreciarlos que vencerlos? (català) Invencibles Gots, a tot arreu on heu volgut dirigir vostres passes, des de les fronteres del nord als límits més remots del sud, heu sabut obrir-vos camí amb les armes a la mà, sense que res pogués ser obstacle a vostra marxa vencedora. Distàncies, diferència de clima, muntanyes, rius, feres, nombroses i aguerrides nacions, s'han posat en va davant de vosaltres; però ara els Vàndals, els Alans i els Sueus s'atreveixen a atacar-nos per l'esquena mentre els Romans ens amenacen pel front. A vosaltres, esforçats guerrers, toca escollir l'enemic a qui hem de combatre, i sigui el que sigui el partit que prengueu, vostre valor es per mi penyora de victòria; en tant que mani a homes que no coneguin el temor, res puc jo temer, i si el partit que ha d'abraçar-se fos confiat a ma sola decisió, me'n recordaria únicament que sóc el vostre rei, no prendria consell sinó del meu propi valor, i elegiria a l'enemic més digne de vosaltres. Els Romans us són ja prou coneguts; les seves ciutats han experimentat més d'una vegada el poder de vostres armes, i fins a les portes de la seva capital s'han obert davant de vosaltres. ¿Per què perdre un temps preciós combatent amb semblants homes quan és més gloriós menysprear-los que vèncer-los? »
— Extret de: Gebhardt i Coll, 1864, p. 13

Foedus del 416[modifica | modifica el codi]

El 416 Vàlia realitzà un pacte de foedus amb l'imperi, poc favorable per als visigots;[10] de fet reassumiria el que havien tingut anteriorment els visigots amb Alaric I, que pactà sobre la base del foedus amb els romans durant el seu regnat.[13] Tanmateix, ni Orosi ni Olimpiòdor esmenten aquest pacte com un foedus: per a Olimpiòdor de Tebes fou un pacte de pau entre romans i visigots, en el qual no s'esmentava l'obligació de Vàlia de servir militarment a l'Imperi; per a Orosi, ben informat i conscient dels estralls que patia Hispània, era una «pau òptima», i que Vàlia, en realitat, intentava assolir la pau.[14]

En aquest pacte, el general Constanci va demanar als visigots la restitució de la princesa Gal·la Placídia a Ravenna, amb qui després Constanci es casaria, retornant-li els honors que li havien estat privats prèviament. En aquest context, aprofitant la pau amb els visigots i la seva situació crítica de subsistència, els encarregà la missió d'acabar amb els grups de bàrbars assentats a Hispània, que estaven establerts a les regions més riques de la península, evitant d'aquesta forma haver de traslladar l'exèrcit romà a lluitar. Els visigots, tot i que era una missió perillosa, van envair Hispània, presumptament per mar, transportats per vaixells proveïts per Constanci fins a arribar a la Bètica, on derrotaren i expulsaren els vàndals silinges, i enviaren al seu rei, Fredibal a l'emperador Honori. Més tard, també, derrotaren en batalla els alans, en la qual morí el rei Addac, si bé no els expulsaren, sí els feren fugir amb el seu nou rei Gunderic i en reduïren considerablement el seu territori a la Gallaecia, que esdevingué una regió marginada dins l'Imperi.[8][14][15]

Considerant que el pacte fou foedus, els visigots quedaven, en condició de federats o foederati com a tropes auxiliars de l'Imperi Romà d'Occident, que podien ser cridades per dur a terme incursions militars o ajudar a l'exèrcit romà, en certa forma els visigots es supeditaven a la voluntat militar de la cort romana, i el rei es supeditava teòricament a l'emperador romà. Tanmateix, la condició de federats, així com l'acceptació d'aquest pacte o l'auxili militars a l'exèrcit romà per part dels successors de Vàlia fou qüestionada o fins i tot violada, enfrontant-se directament amb els romans.[16]

Assentament a la Gàl·lia[modifica | modifica el codi]

Mapa dels regne visigot. La franja de color taronja fosc correspon a l'assentament primigeni amb Vàlia.

Gràcies a les accions visigodes l'Imperi va recuperar zones que havien quedat sense control. En aquest context, es va signar un pacte d'hospitalitas, una mena d'aliança, a finals del 418 entre l'emperador Honori i Vàlia. De fet, dita aliança fou per obra de Constanci, que no volia que els visigots aconseguissin més poder. Amb això, l'Imperi mantenia teòricament sota control aquest poble bàrbar i, a canvi, permetia als visigots ocupar les terres de l'Aquitània Secunda i altres terres que ocupaven parcialment altres províncies com la Novempopulània o la Narbonesa. La fou ubicada a Tolosa, però en aquesta primera etapa van controlar altres ciutats importants com Bordeus, formant una estreta franja entre Tolosa i l'oceà Atlàntic, de fet, una zona bastant conflictiva a l'època, amenaçada pels atacs de pirates saxons i les revoltes dels bagaudes de la regió de l'Armòrica. Així mateix, la zona estava controlada per elits laiques i eclesiàstiques romanes que actuaven de forma autònoma a l'emperador, per tant, la cort imperial esperava controlar aquests grups amb la presència dels visigots, tot i que el resultat fou una aliança entre els visigots i les elits locals. D'altra banda, l'Imperi no van incloure en el tractat ciutats portuàries o importants de la zona mediterrània com Arle o Besiers, prevenint un possible nou atac a la província d'Àfrica.[8][17]

Amb l'hospitalitas no només van rebre el control de les terres, sinó que també en reberen algunes en propietat. Aquestes terres van ser expropiades als romans.[18] No obstant això, no hi ha una idea concreta de com es van repartir les terres, i els autors proposen algunes teories divergents. Els cronistes no concreten les informacions, Filostorgi diu, a través d'Olimpiòdor de Tebes, que els visigots van rebre tant les vitualles que necessitaven com terres per conrear i ser autosuficients. Paulí de Pella explica el seu cas personal: durant el període del 413-414, quan els visigots eren temporalment a Bordeus els va haver de donar «acollida», òbviament a canvi de no perdre res. Sembla que va perdre les seves terres, un latifundi, quan es dugué a terme la repartició de terres entre romans i visigots a partir de l'assentament.[18] Així mateix, actualment la versió més estesa és la que es desprèn del Liber Iudiciorum: es creu que el repartiment va afectar a tota mena de propietats, tant latifundis com minifundis, i d'aquests s'entregà un terç als visigots i els romans conservaren la resta, aquesta divisió era anomenada sortes goticae. Això fa que s'afirmi que el repartiment va afectar més als petits propietaris que als grans, que conservaren la seva posició com a terratinents i els petits, desposseïts en un clima polític, social i econòmic incert, buscaran protecció en els grans terratinents, creant el germen del feudalisme.[19] Tanmateix, també s'afirma que la tendència general és que les petites propietats van quedar fora d'aquest repartiment i també els béns comunals, que van seguir sent públics.[20] D'altra banda, la repartició dels visigots no serà duta a terme per Vàlia sinó que la farà el seu successor, Teodoric.[8]

Abans de produir-se el pacte i l'assentament dels visigots, Vàlia donar una filla seva a un cabdill sueu, del que es desprendria un intent d'aliança amb els sueus abans de ser cridat per Constanci per instal·lar-se a la Gàl·lia. De la unió matrimonial neix el nét de Vàlia, el magister militium i faedor d'emperadors Ricimer que, segons Sidoni Apol·linar, cantarà les gestes del seu avi contra els vàndals i els alans.[21]

Mort[modifica | modifica el codi]

Després d'un regnat de només tres anys, que havia acabat amb l'establiment dels visigots a Tolosa, Vàlia va morir. Es desconeix qualsevol mena de detall relacionat amb aquest fet.[21]

Amb la seva mort, els visigots van triar com a nou rei a Teodoric I, que era un membre de la família d'Ataülf.[8]

Llegat[modifica | modifica el codi]

Alguns autors han relacionat i assimilat la figura històrica de Vàlia com a model de la figura llegendària de Walter d'Aquitània, aparegut en textos medievals.[22]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Vàlia». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. Albaigés, 1993, p. 245.
  3. Albaigés, 1993, p. 251.
  4. 4,0 4,1 4,2 Tuñón de Lara, 1988, p. 249.
  5. 5,0 5,1 Wolfram, 1990, p. 166.
  6. 6,0 6,1 Valverde Castro, 2000, p. 39.
  7. 7,0 7,1 7,2 Arce, 2013, p. 30.
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 8,4 8,5 8,6 Bury, 1911, p. 278.
  9. 9,0 9,1 González Ruiz, 2000, p. 119.
  10. 10,0 10,1 10,2 Valverde Castro, 1994, p. 157.
  11. Jiménez Garnica, 2010, p. 167.
  12. Gebhardt i Coll, 1864, p. 13-14.
  13. Valverde Castro, 1994, p. 155.
  14. 14,0 14,1 Livermore, 1996, p. 496.
  15. Sanz Serrano, 2009, p. 185.
  16. Bury, 1911, p. 279.
  17. Sanz Serrano, 2009, p. 143-144.
  18. 18,0 18,1 Goffart, 1980, p. 104-105.
  19. Camocho Cantudo, Miguel Ángel; Ramos Vázquez, Isabel. Introducción jurídica a la historia de las relaciones de trabajo (en castellà). Madrid: Editorial Dykinson, 2013, p. 48. ISBN 978-84-9031-828-7. 
  20. Churruca, Juan de; Mentxaca, Rosa. Introducción histórica al Derecho Romano (en castellà). Bilbao: Universidad de Deusto, 2007, p. 201. ISBN 978-84-9830-668-2. 
  21. 21,0 21,1 Livermore, 1996, p. 497.
  22. Fradejas, José. «Bahlul y Walter de España, II». Archivo de filología aragonesa, Vol. 32-33, 1983, pàg. 10. ISSN: 0210-5624.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]


Precedit per:
Sigeric
Rei dels visigots
415-418
Succeït per:
Teodoric I
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vàlia Modifica l'enllaç a Wikidata