Walter Piston

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
30x-Music.png
Noteicon4.svg
Walter Piston
Il·lustració de cadencial 6/4, modificat seguint l'exemple de Walter Piston mostra dues anàlisis alternatius
Il·lustració de cadencial 6/4, modificat seguint l'exemple de Walter Piston mostra dues anàlisis alternatius
Naixença: 20 de gener de 1894
Rockland (Maine)
Defunció: 12 de novembre de 1976 (als 82 anys)
Massachusetts
Nacionalitat: Estats Units Estats Units
Activitat principal: Compositor
Altres activitats: Director d'orquestra i escriptor

Walter Piston (Rockland, Maine, 20 de gener de 1894 - Massachusetts, 12 de novembre de 1976) fou un compositor i director d'orquestra estatunidenc. Durant diverses temporades dirigí l'orquestra de Pierian Sodality, de la Universitat Harvard, de la que després en fou, des de 1926, professor de música i, més tard, director del Departament de Música (fins al 1960). També ensenyava en la Institució Walter W. Naumburg (1948-60). Era membre de l'Institut Americà d'Arts i Lletres i del d'Arts i Ciències. Aconseguí els premis Guggenheim (1935), del Cercle de Crítics de Nova York (1943) i el Pulitzer, dues vegades (1948 i 1961).

La seva primera vocació fou la pintura i el dibuix, especialitats amb les quals es graduà per l'escola d'Art de Massachusetts (1912]]-16). Després, en la Universitat Harvard, assoliria (1924]]) el títol de batxiller en Arts; el mateix any es traslladà a París, on fou alumne de composició musical de Nadia Boulanger, la qual també va ser mestra dels seus compatriotes Aaron Copland, Roy Harris, Virgil Thomson i Elliot Carter, entre d'altres. A Boston estudià piano amb Martín Shaw i violí amb Fiumara, Theodorowicz i Wintermitz.

Anàlisi tècnica[modifica | modifica el codi]

Estèticament, cal considerar-lo un neoclàssic del segle XX; les seves influències més directes són de la música francesa, més o menys independent, de passat el primer quart de segle XX, a les que s'han d'afegir certs efectes o mescles estilístiques propis del jazz. Fou un compositor fàcil i brillant, amb els defectes implícits a tals condicions, defectes que, això no obstant, sabia superar mitjan una tècnica, la qual, ensems, motiva que, per altra banda se li reprovi el que aquesta tècnica superi, moltes vegades, amb l'ofici, algunes buidedats de fondo. Amb tot, se'l considera, com un dels millors compositors dels seu país, malgrat el resultat necessàriament acadèmic de la seva música.

Les seves obres orquestrals més importants són: Peça simfònica (1927), suite (1929), concert (1933), preludi & fuga (1934), primera simfonia (1937), El flautista increïble (1938, ballet), concert, per a violí i orquestra (1939), segona simfonia (1943), Fugue on a victory tune (1944), tercera simfonia (1947), tres simfonies posteriors (1954, 1955 i 1960), concert, per a viola i orquestra (1957), serenata per a orquestra (1957), Lincoln Center Festival Overture (1962).

Pel que fa la música de cambra compongué: Tres peces, per a flauta, clarinet i fagot (1926), una sonata per a flauta i piano (1930), suite, per a oboè i piano (1931), dos quartets, de corda (1933 i 1935), un trio estrenat pel pianista argentí Orestes Castronuovo (1935), un concertino, per a piano i orquestra de cambra (1937), quintet, per a flauta i quartet de corda (1942), partita, per a violí, viola i orgue (1944), sonatina, per a violí i arpa (1945), divertimento, per a nou instruments (1946), un tercer quartet, de corda (1946), un quintet, per a piano i corda (1949) etc.

Fruit de la seva important tasca pedagògica foren els llibres següents:

  • Principis d'anàlisi harmònica (1933),
  • Els tractats d'Harmonia (1941),
  • Anàlisi harmònic (1947),
  • Contrapunt (1947),
  • Orquestració (1955).

Bibliografia[modifica | modifica el codi]