Werther

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Werther
Werther
Títol original: Werther
Llengua original: francès
Música: Jules Massenet
Llibret: Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann
Font literària: novel·la Els sofriments del jove Werther de Goethe
Actes: 4
Estrena: 16 de febrer de 1892
Teatre: Hofoper de Viena
Estrena al Liceu: 29 d'abril de 1899 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Charlotte, una jove - Mezzosoprano
  • Sophie, la seua germana - Soprano
  • Werther, un jove poeta - Tenor
  • Albert, promès de Charlotte - Baríton
  • Le Bailli, pare de Charlotte - Baix
  • Schmidt, un amic del Bailli - Tenor
  • Johann, un amic del Bailli - Baríton
  • Bruhlmann, el boig del poble, jove poeta - Tenor
  • Katchen, promesa de Bruhlmanns durant set anys - Mezzosoprano

Werther és una òpera en quatre actes de Jules Massenet sobre un llibret en francès d'Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, basat en la novel·la Els sofriments del jove Werther de Johann Wolfgang von Goethe. Va ser estrenada a la Hofoper de Viena el 16 de febrer de 1892.

Tot i que el paper principal va ser escrit per a tenor, també hi ha una adaptació per a baríton, feta pel mateix Massenet l'any 1902 per al cantant Mattia Battistini.

El secret de l'èxit assolit per Massenet en el domini de l'òpera és més raonable atribuir-lo a la facilitat i frescor de la seva vena melòdica que a raons estrictament teatrals. El sentiment purament francès, típicament parisenc de Massenet, el trobem íntegre a tota la seva producció, fins i tot en aquest germànic Werther, derivat de la famosa novel·la de Goethe. Però hi va haver un moment en què no es va creure així. L'obra va ser rebutjada pel teatre de l'Opéra Comique de París i es va haver d'estrenar, traduïda a l'alemany, a Viena, tenint com a tenor escollit per l'autor en Ernest van Dyck.[1] No va tardar, però, en imposar-se la seva versió original a França.

Tot el Wertrer musical és una confessió íntima de sentiments i jusifica que el propi Massenet digués que «en la composició de la partitura havia posat la seva ànima i la seva consciència d'artista». L'obra transcorre en un clima contingut en un seguit d'expressions, de monòlegs i diàlegs atraients, sobretot per la seva delicada línia melòdica i el seu fi i elegant revestiment orquestral.[2]

Sinopsi argumental[modifica | modifica el codi]

Claire Croiza com a Charlotte
Lloc: Els afores de Frankfurt.
Temps: del juliol al desembre de 1780.

Acte I[modifica | modifica el codi]

L'agutzil vidu, ensenyant als seus fills una nadala, sorprèn a dos veïns, Schmidt i Johann, perquè encara és juliol. Charlotte es vesteix per a un ball. Atès que el seu pretendent, Albert, és fora, serà acompanyada pel Werther, a qui tots consideren un melancòlic. Werther arriba i es queda observant com Charlotte prepara el sopar dels seus germans, feina que fa des que sa mare, fa poc, va morir. Werther saluda Charlotte amb un petó; després se'n van al ball. Albert torna inesperadament després d'estar sis mesos de viatge. És mostra insegur sobre les intencions de Charlotte i disgustat per no hi trobar-la, però Sophie li dóna esperances i el consola. Finalment se'n va amb la promesa de tornar l'endemà de matí. Werther i Charlotte tornen molt tard, i ell ja es mostra enamorat d'ella. La seua declaració d'amor és interrompuda per l'anunci del retorn d'Albert. Charlotte evoca que va prometre a sa mare moribunda que es casaria amb Albert. Werther manifesta la seua desesperació.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Han passat tres mesos, i Charlotte i Albert s'han casat. Es dirigeixen feliços a l'església, perseguits pel melancòlic Werther. Sophie intenta animar-lo invitant-lo a un ball. Quan Charlotte ix de l'església, ell li parla del seu primer encontre. Charlotte li suplica que no intente veure-la fins al dia de Nadal, així els dos podran reflexionar sobre la seua situació. Werther pensa a suïcidar-se, però surt immediatament quan Sophie el saluda. Charlotte consola la plorosa Sophie, que no pot comprendre un capteniment tan cruel. Ara Albert s'adona que Werther estima Charlotte.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Charlotte es troba sola a casa la vespra de Nadal. Passa el temps rellegint les cartes de Werther, pensant en ell i imaginant la manera en què podrà demanar-li que s'allunye d'ella per sempre. De sobte apareix Werther, i mentre ell li llegeix els seus poemes Charlotte s'adona que n'està enamorada. S'abracen durant un moment, però ràpidament ella l'acomiada. Werther se'n va amb pensaments de suïcidi. Albert retorna a casa i torna la seua muller trastornada. Werther ha enviat un missatge a Albert demanant-li prestades les seues pistoles, amb l'excusa de necessitar-les per a un llarg viatge. Albert envia un criat amb les pistoles. Charlotte té una terrible premonició i s'afanya a trobar a Werther.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

A l'apartament de Werther, Charlotte ha arribat massa tard. Werther és moribund. Ella el consola declarant-li el seu amor. Li demana perdó. Fora, se senten els infants cantant una nadala.

Àries destacades[modifica | modifica el codi]

  • Acte I - Werther: "O Nature, pleine de grace"
  • Acte II - Sophie: "Du gai soleil, plein de flame"
  • Acte III - Charlotte: "Va, laisse couler mes larmes"
  • Acte III - Charlotte: "Werther! Qui m'aurait dit /Je vous écris de ma petite chambre." (Escena de la carta)
  • Acte III - Werther: "Pourquoi me réveiller?"

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

DVD:

  • TDK: Vienna State Opera 2005: P Jordan (M Alvarez, E Garanca, A Erod)
  • Virgin Classics:Paris-Chatelet 2005: M Plasson (T Hampson, S Graham, S Piau)
  • Image Entertainment 1998 Film: L Pesek (P Dvorsky, B Fassbänder)

CD:

Referències[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Werther