Werther

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Werther
Werther
Títol original: Werther
Llengua original: francès
Música: Jules Massenet
Llibret: Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann
Font literària: novel·la Els sofriments del jove Werther de Goethe
Actes: 4
Estrena: 16 de febrer de 1892
Teatre: Hofoper de Viena
Estrena al Liceu: 29 d'abril de 1899 (estrena a Espanya)
Personatges:
  • Charlotte, una jove - Mezzosoprano
  • Sophie, la seua germana - Soprano
  • Werther, un jove poeta - Tenor
  • Albert, promès de Charlotte - Baríton
  • Le Bailli, pare de Charlotte - Baix
  • Schmidt, un amic del Bailli - Tenor
  • Johann, un amic del Bailli - Baríton
  • Bruhlmann, el boig del poble, jove poeta - Tenor
  • Katchen, promesa de Bruhlmanns durant set anys - Mezzosoprano

Werther és una òpera en quatre actes de Jules Massenet sobre un llibret en francès d'Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann, basat en la novel·la Els sofriments del jove Werther de Johann Wolfgang von Goethe. Va ser estrenada a la Hofoper de Viena el 16 de febrer de 1892.[1]

A Catalunya, s'estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 29 d'abril de 1899.[2]

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Ernest van Dyck com a Werther

Una de les òperes basades en l'amor impossible, Werther, es basa en una de les obres més influents de la literatura europea. La novel·la de Goethe, Els sofriments del jove Werther, va ser una sensació quan va aparèixer el 1774. Composta com una sèrie de cartes i en part inspirada per les pròpies experiències de l'autor, explica la història d'un poeta melancòlic que l'amor per una dona casada i la desafecció general amb el món el porten al suïcidi. L'arquetip del jove artista, brillant i condemnat que es rebel·la contra el sistema polític i social ha ressonat a través dels segles en la literatura, el teatre, el cinema i la música. La idea de Massenet d'agafar la història de Goethe per a una òpera d'un segle posterior al de l'aparició del llibre va d'haver de colpejar el públic com una curiosa elecció. Werther no era ni incendiària ni polèmica. No obstant això, el compositor hi va veure el seu potencial operístic, sobretot en la psique de l'heroi del títol i els corrents subterranis emocionals tàcits del seu personatge. És un paper tour-de-force, amb singulars desafiaments musicals i dramàtics que l'han convertit en un repte molt apreciat per molts grans tenors de més d'un segle.[3]

Tot i que el paper principal va ser escrit per a tenor, també hi ha una adaptació per a baríton, feta pel mateix Massenet l'any 1902 per al cantant Mattia Battistini.

El secret de l'èxit assolit per Massenet en el domini de l'òpera és més raonable atribuir-lo a la facilitat i frescor de la seva vena melòdica que a raons estrictament teatrals. El sentiment purament francès, típicament parisenc de Massenet, el trobem íntegre a tota la seva producció, fins i tot en aquest germànic Werther, derivat de la famosa novel·la de Goethe, que va obrir les portes d'Europa al nou sentiment romàntic que s'estava incubant a Alemanya.[2] Però hi va haver un moment en què no es va creure així. L'obra va ser rebutjada pel teatre de l'Opéra Comique de París i es va haver d'estrenar, traduïda a l'alemany, a Viena.

Representacions[modifica | modifica el codi]

Massenet va començar a compondre Werther el 1885, la va completar el 1887 i la va presentar a l'empresari i director de l'Opéra-Comique de París Léon Carvalho, que es va negar a acceptar-la amb l'argument que es tractava d'una situació massa greu.[1] Amb la destrucció pel foc de l'Opéra-Comique i l'ocupació de Massenet en altres projectes operístics (especialment Esclarmonde), el projecte es va posposar, fins que l'Òpera de Viena, contents amb l'èxit de Manon, li va demanar al compositor una nova òpera. Werther es va estrenar el 16 de febrer de 1892 en una versió en alemany traduïda per Max Kalbeck al Teatre Hofoper Imperial de Viena,[1] amb el tenor Ernest van Dyck escollit pel compositor.[4]

L'estrena en llengua francesa va ser a Ginebra el 27 desembre 1892.[5] La primera actuació a França va ser donada per l'Opéra-Comique al Théâtre Lyrique a la Place du Châtelet a París el 16 de gener de 1893, amb Marie Delna com a Charlotte i Guillaume Ibos en el paper protagonista, dirigida per Jules Danbé, però no va aconseguir un èxit immediat.[1]

No va tardar, però, en imposar-se la seva versió original a França.

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Werther és una delicada i tardana expressió del romanticisme francès. L'obra forma, juntament amb Manon i Thaïs, l'avançada d'un conjunt de vint-i partitures líriques donades a conèixer pel compositor, que va ser probablement el més fecund entre els francesos en l'art d'escriure per a l'escena.[6]

Tot el Werther musical és una confessió íntima de sentiments i justifica que el propi Massenet digués que «en la composició de la partitura havia posat la seva ànima i la seva consciència d'artista». L'obra transcorre en un clima contingut en un seguit d'expressions, de monòlegs i diàlegs atraients, sobretot per la seva delicada línia melòdica i el seu fi i elegant revestiment orquestral.[6]

No trobem una veritable torsió passional fins als dos quadres de l'últim acte, unànimement considerats com els millors, fins al punt de ser en realitat una recapitulació i síntesi dels actes anteriors, la missió és la de preparar el desenllaç d'un drama viu a la consciència dels protagonistes, Charlotte i Werther, però que no arriba a imposar-se amb vehemència a les inflexions de les veus ni en la palpitació de l'orquestra. Malgrat tot, de la seva vetllada temperatura dramàtica, la música i la veu arriben en els últims episodis de la història amb una innegable temperatura emocional, sobretot en el bell monòleg de Charlotte, quan ella rellegeix les cartes de Werther; en l'aparició de Sophie, germana de Charlotte, que interromp amb la seva juvenil alegria la dolorosa meditació de la turmentada dona d'Albert, en el cèlebre monòleg del protagonista Pourquoi me reveiller ... i el diàleg que el segueix, i, finalment, en l'últim duo.[6]

Argument[modifica | modifica el codi]

Claire Croiza com a Charlotte
Lloc: Els afores de Frankfurt.
Temps: del juliol al desembre de 1780.

Acte I[modifica | modifica el codi]

L'agutzil vidu, ensenyant als seus fills una nadala, sorprèn a dos veïns, Schmidt i Johann, perquè encara és juliol. Charlotte es vesteix per a un ball. Atès que el seu pretendent, Albert, és fora, serà acompanyada pel Werther, a qui tots consideren un melancòlic. Werther arriba i es queda observant com Charlotte prepara el sopar dels seus germans, feina que fa des que sa mare, fa poc, va morir. Werther saluda Charlotte amb un petó; després se'n van al ball. Albert torna inesperadament després d'estar sis mesos de viatge. És mostra insegur sobre les intencions de Charlotte i disgustat per no hi trobar-la, però Sophie li dóna esperances i el consola. Finalment se'n va amb la promesa de tornar l'endemà de matí. Werther i Charlotte tornen molt tard, i ell ja es mostra enamorat d'ella. La seua declaració d'amor és interrompuda per l'anunci del retorn d'Albert. Charlotte evoca que va prometre a sa mare moribunda que es casaria amb Albert. Werther manifesta la seua desesperació.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Han passat tres mesos, i Charlotte i Albert s'han casat. Es dirigeixen feliços a l'església, perseguits pel melancòlic Werther. Sophie intenta animar-lo invitant-lo a un ball. Quan Charlotte ix de l'església, ell li parla del seu primer encontre. Charlotte li suplica que no intente veure-la fins al dia de Nadal, així els dos podran reflexionar sobre la seua situació. Werther pensa a suïcidar-se, però surt immediatament quan Sophie el saluda. Charlotte consola la plorosa Sophie, que no pot comprendre un capteniment tan cruel. Ara Albert s'adona que Werther estima Charlotte.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Charlotte es troba sola a casa la vespra de Nadal. Passa el temps rellegint les cartes de Werther, pensant en ell i imaginant la manera en què podrà demanar-li que s'allunye d'ella per sempre. De sobte apareix Werther, i mentre ell li llegeix els seus poemes Charlotte s'adona que n'està enamorada. S'abracen durant un moment, però ràpidament ella l'acomiada. Werther se'n va amb pensaments de suïcidi. Albert retorna a casa i torna la seua muller trastornada. Werther ha enviat un missatge a Albert manllevant-li les seues pistoles, amb l'excusa de necessitar-les per a un llarg viatge. Albert envia un criat amb les pistoles. Charlotte té una terrible premonició i s'afanya a trobar a Werther.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

A l'apartament de Werther, Charlotte ha arribat massa tard. Werther és moribund. Ella el consola declarant-li el seu amor. Li demana perdó. Fora, se senten els infants cantant una nadala.

Àries destacades[modifica | modifica el codi]

  • Acte I - Werther: "O Nature, pleine de grace"
  • Acte II - Sophie: "Du gai soleil, plein de flame"
  • Acte III - Charlotte: "Va, laisse couler mes larmes"
  • Acte III - Charlotte: "Werther! Qui m'aurait dit /Je vous écris de ma petite chambre." (Escena de la carta)
  • Acte III - Werther: "Pourquoi me réveiller?"

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

DVD:

  • TDK: Vienna State Opera 2005: P Jordan (M Alvarez, E Garanca, A Erod)
  • Virgin Classics:Paris-Chatelet 2005: M Plasson (T Hampson, S Graham, S Piau)
  • Image Entertainment 1998 Film: L Pesek (P Dvorsky, B Fassbänder)

CD:

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 Milnes R. Werther. In: The New Grove Dictionary of Opera. Macmillan, London and New York, 1997.
  2. 2,0 2,1 (castellà) ALIER, Roger. Guia Universal de la ópera. Barcelona, 2007, Ediciones Robinbook. Pàg. 422. ISBN 978-84-96924-03-1
  3. «Ressenya al Met».
  4. Enciclopèdia Espasa Apèndix núm. IV, pàg. 631 (ISBN 84-239-4574-X)
  5. Grove's Dictionary of Music and Musicians, 5th ed., 1954
  6. 6,0 6,1 6,2 Montsalvatge, Xavier. «Crítica». La Vanguardia, 18 de gener de 1963.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Werther