Wilfrid de York

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Sant Wilfrid de York

Vitrall de la catedral de Chichester, amb al sant
Bisbe i confessor
Nom secular Willfrith
Naixement 634
Ripon regne de Northúmbria (actualment Borough of Harrogate, North Yorkshire, Anglaterra)
Defunció 24 d'abril de 709
Oundle (Northamptonshire, Anglaterra)
Enterrament Catedral de Canterbury (fins al 950, a l'abadia de Ripon)
Commemoració en Església Catòlica Romana, Església ortodoxa, anglicanisme
Canonització Antiga
Lloc de pelegrinatge Canterbury, Ripon
Festivitat 24 d'abril i 12 d'octubre
Fets destacables Bisbe de York
Orde Benedictins
Iconografia Com a bisbe, amb una xarxa plena de peixos; amb una foca als peus

Wilfrid de York (Ripon, Northúmbria, Anglaterra, 634 - Oundle, 24 d'abril de 709) fou un monjo i bisbe de York. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes. La seva festa és el 12 d'octubre.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Wilfrid va néixer a Ripon a Northúmbria. El seu pare era membre de la petita noblesa. Als 13 anys, entrà a servir a la casa del rei Oswiu, i va esdevenir el favorit de la reina Eanfleda de Deira que el va enviar a l'abadia de Lindisfarne per a la seva educació, de la qual s'encarrega Cudda, un ancià noble convertit en monjo.

Cap a 653, Eanfleda va autoritzar Wilfrid a anar a Roma en companyia del jove monjo Benet Biscop. A Lió, el caràcter agradable de Wilfrid i la seva viva intel·ligència impressionaren l'arquebisbe Ennemond, qui li oferí d'adoptar-lo i casar-lo amb la seva neboda. Wilfrid decinà aquestes proposicions, va anar a Roma, rebé la benedicció papal, i després, respectant la seva promesa, va tornar a Lió, on restà tres anys, fins a l'homicidi del seu protector.

Tornà a la seva pàtria el 658 i Alhfrith de Deira, fill d'Oswiu, li va donar un monestir a Ripon; poc temps després, Agilbert de París, bisbe dels gewissae (Saxons del Wessex), el va ordenar sacerdot. Wilfrid era considerat com al principal defensor de l'Església catòlica romana i el seu discurs al sínode de Whitby va conduir a la caiguda del partit cèltic ( 664).

El 664, fou nomenat bisbe de York, però es va negar a ésser consagrat a Northúmbria pels bisbes del nord d'Angleterra que havien refusat les decisions de Whitby, als que considerava cismàtics. Com Agilbert havia esdevingut bisbe de París, Wilfrid es va fer consagrar a Compiègne.[2]

En tornar de França, va escapar per poc dels saltejadors pagans del Sussex i quan va arribar al seu propi país, trobà que Chad de Mèrcia (sant Chad) havia estat nomenat bisbe. La resta de la seva vida fou una successió de pèrdues i desgràcies. Durant tres anys ( 665 - 668), va dirigir el seu monestir de Ripon en pau, tot encarregant-se dels episcopats de Mèrcia i de Kent durant les absències d'aquests bisbes. A l'arribada de Teodor de Tars el 669, recentment anomenat arquebisbe de Canterbury, fou restablert al seu bisbat de York, i hi consagra nou anys d'una desbordant activitat, particularment en la construcció d'esglésies.

El rei Egfrid havia succeït Oswiu i Wilfrid se n'havia fet enemic animant la seva dona, Eteldreda d'Ely, a negar al rei els seus drets maritals i a fer-se monja a Coldingham. El 678, a instàncies d'Egfrid, l'arquebisbe Teodor va dividir el bisbat de York en quatre diòcesis malgrat les protestes de Wilfrid, que fou deposat. Wilfrid va anar a Roma per apel·lar aquesta decisió; el papa Agató I va convocar un sínode l'octubre de 679 i en el transcurs d'ell ordenà la seva reintegració al bisbat. Wilfrid va haver d'anar a Austràsia durant aquest temps, ja que segons el seu biògraf Eddius Stephanus, Wilfrid deixa l'Austràsia després de la mort de Dagobert II, amenaçat pels partidaris del majordom de palau Ebroí.

El 680, Wilfrid tornà a Angleterra. El rei Ecgfrith de Northúmbria es va negar a accedir a la petició de reintegració de Wilfrid i el va empresonar durant nou mesos. Alliberat, Wilfrid es va refugiar a Selsey (Sussex). A partir de llavors, va evangelitzar els saxons pagans del sud, convertint la quasi totalitat de la població. Va construir un monestir a Selsey sobre una terra que li havia estat donada pel rei Æthelwalh.

Després de la mort del rei Egfrith el 685, Wilfrid va trobar Teodor, que li va demanar el seu perdó per haver-lo deposat i haver ordenat els quatre bisbes de les noves diòcesis a la catedral de York. El 686, a petició de Teodor, el rei Aldfrid de Northúmbria va cridar Wilfrid i el va restablir a Ripon. Però cinc anys més tard, Aldfrid es va barallar amb Wilfrid i el va exiliar en 691: Wilfrid va anar a Mèrcia, on va administrar el bisbat vacant de Litchfield, a petició del rei Ethelred de Mèrcia.

El 703, sant Berhtwald, el successor de Teodor, va convocar un sínode que, per instigació d'Aldfrid, va ordenar a Wilfrid renunciar a l'episcopat i retirar-se a Ripon. No va acceptar, però, la divisió del seu bisbat, i va anar de nou a Roma, on el papa Joan VI li va donar suport i va ordenar a Berhtwald de convocar un sínode per tal de restaurar Wilfrid. Quan Aldfrid estava a punt de morir, el 705, aquest, penedit de les seves accions contra Wilfrid, acordà que Wilfrid fos anomenat bisbe de Hexham mentre que Jean de Beverley seria bisbe de York.

Wilfrid va morir el 709 al monestir de Saint Andrew d'Oundle, al Northamptonshire, en el transcurs d'una gira dels monestirs que havia fundat en Mèrcia.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Engelbert Omer, La fleur des saints, ed. Albin Michel, París, 1998, ISBN 978-2-226-09542-8
  2. Ferdinand Cabrol. L'Angleterre chrétienne avant les Normands (1909), p. 120.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Wilfrid de York