Willem van Otterloo

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure
Aquest article o secció necessita millorar una traducció deficient. referències
Podeu col·laborar-hi si coneixeu prou la llengua d'origen. Comproveu en la pàgina de discussió si ja s'ha comentat aquest problema. En cas contrari podeu iniciar un fil de discussió per consultar com es pot millorar. Elimineu aquest avís si creieu que està solucionat sense objeccions en la discussió.
Infotaula de personaWillem van Otterloo

Modifica el valor a Wikidata
Biografia
Naixement27 desembre 1907 Modifica el valor a Wikidata
Winterswijk (Països Baixos) Modifica el valor a Wikidata
Mort27 juliol 1978 Modifica el valor a Wikidata (70 anys)
Melbourne (Austràlia) Modifica el valor a Wikidata
Causa de mortAccident de trànsit Modifica el valor a Wikidata
Dades personals
FormacióConservatori d'Amsterdam Modifica el valor a Wikidata
Activitat
Ocupaciódirector d'orquestra, compositor, violoncel·lista Modifica el valor a Wikidata
GènereMúsica clàssica Modifica el valor a Wikidata
ProfessorsMax Oróbio de Castro Modifica el valor a Wikidata
InstrumentVioloncel Modifica el valor a Wikidata
IMDB: nm1820946 Musicbrainz: ab1d642f-f956-49d4-ae9c-156a3ea7e9e3 Discogs: 448008 Allmusic: mn0002210792 Modifica el valor a Wikidata

Jan William van Otterloo (Winterswijk, prov de Gelderland (Països Baixos), 27 de desembre, 1907 – Melbourne (Austràlia), 27 de juliol, 1978), va ser un director i compositor neerlandès. Va ser el pare del director i compositor Rogier van Otterloo[1] i l'avi del saxofonista de jazz Thijs van Otterloo i del baixista Bas van Otterloo.

Joventut[modifica]

El seu pare William Frederik van Otterloo era inspector a l'"Hollandsche IJzeren Spoorweg-Maatschappij". Més tard va ser traslladat a Utrecht com a director de departament dels Ferrocarrils Holandesos. Van Otterloo va passar la major part de la seva joventut a Utrecht. L'any 1928, després d'acabar els estudis de medicina, va anar a estudiar al Conservatori d'Amsterdam. Va estudiar composició amb Sem Dresden i violoncel amb Max Oróbio de Castro.

USO[modifica]

Després de graduar-se el 1932, Van Otterloo va ser nomenat immediatament violoncel·lista de l'Orquestra Municipal d'Utrecht (USO). A més de la seva pertinença a l'orquestra, aviat se li va donar funcions com a director assistent, que va culminar amb un nomenament com a segon director. El 1937 va succeir a Henri van Goudoever com a primer director, primer al costat de Carl Schuricht, però després de dues temporades com a únic director. El 1943, per recomanació del Departament d'Informació Pública i Arts (RPDC), l'USO va ser transferit al canal de propaganda alemany Europasender (DES), per tal de protegir els membres del concert de l'"Arbeitseinsatz" a Alemanya. El DES va ser designat per l'ocupant alemany com una organització d'importància bèl·lica.[2] Van Otterloo va continuar dirigint l'USO durant aquest període. Durant la purga posterior a la Segona Guerra Mundial, va ser condemnat a mort pel Consell Honorari de la Música,[3] com a conseqüència de la qual va ser exclòs de la direcció com a director fins a l'1 de maig de 1946. Va tornar a l'USO després d'aquest càstig.[4]

Orquestra Residència[modifica]

El 1949 Van Otterloo es va convertir en director en cap de la "Residentie Orchestra" de La Haia. De 1962 a 1972 ho va combinar amb la direcció en cap de l'Orquestra Filharmònica de la Ràdio (compartida amb Jean Fournet). També va ensenyar direcció d'orquestra al Conservatori Reial de l'Haia. A més, va aparèixer cada cop més com a director convidat als Estats Units, Amèrica del Sud, Japó i Austràlia. Els anys 1967-69 també va ser director titular de l'Orquestra Simfònica de Melbourne i de 1971 a 1978 de la Simfònica de Sydney.

Sota el seu lideratge, la Residentie Orchestra va tenir un gran èxit, sobretot als anys cinquanta. Això també es va deure a un lucratiu contracte de gravació amb Philips. Van Otterloo ha realitzat nombrosos enregistraments de gramòfons, principalment amb la Residentie Orchestra, però també amb la Concertgebouw Orchestra, la Berliner Philharmoniker, la Wiener Symphoniker,[5] l'Orchestre des Concerts Lamoureux i la Sydney Symphony. La temporada de concerts 1973-74 va ser l'última de Van Otterloo amb la Residentie Orchestra. Jean Martinon el va succeir. Alguns dels seus enregistraments amb la "Residentie Orchestra" es van reeditar en CD el 2005. El 2011 va aparèixer una segona caixa de CD.

Activitats posteriors i mort[modifica]

Van Otterloo havia arribat a l'edat de jubilació, però va traslladar les seves activitats a Austràlia, on ja era un director popular gràcies al seu treball amb les orquestres simfòniques de Sydney i Melbourne. També va ser director titular del "Düsseldorfer Symphoniker" de 1974 a 1977. El 1977 va ser nomenat novament a l'USO, ara rebatejada com a Orquestra Simfònica d'Utrecht, on havia començat la seva carrera el 1932. No obstant això, gairebé no va ser capaç de dirigir-la més. Va morir als 70 anys com a conseqüència d'un accident de trànsit després d'un concert a Melbourne. Van Otterloo era un entusiasta del Porsche 911, però va morir (com a passatger) en un Volkswagen Beetle.[6]

Vida privada[modifica]

Van Otterloo es va casar quatre vegades. En el seu segon matrimoni va tenir quatre fills, dos nois i dues noies, entre ells el compositor Rogier van Otterloo. Durant el seu tercer matrimoni va tenir una filla. El 1947, una altra filla, Anne van Egmond.,[7] va néixer d'una relació extra matrimonial i donada en adopció.[8]

Valoració[modifica]

Van Otterloo va ser un apassionat pedagog orquestral que va assolir grans èxits amb la "Residentie Orchestra" i va aconseguir fama a casa i a l'estranger. Va posar grans exigències als músics d'orquestra i va destacar l'exactitud i un so orquestral clar. Els nombrosos compromisos amb orquestres estrangeres demostren que aquestes qualitats eren apreciades arreu del món. Sota el seu lideratge, la "Residentie Orchestra" va rivalitzar amb l'Orquestra Concertgebouw als anys 50. Per a la seva decepció, no va ser considerat per al càrrec de director en cap d'aquesta orquestra l'any 1959, després de la mort d'Eduard van Beinum, perquè es va donar preferència a l'encara jove Bernard Haitink.

El seu repertori preferit incloïa les simfonies de Haydn, Beethoven i Bruckner, la Symphonie fantastique de Berlioz i obres de Ravel com Daphnis et Chloé. Més tard en la seva carrera també es va desenvolupar cada cop més com a director de les obres de Mahler. Tenia poca afinitat amb el repertori d'avantguarda, així que Pierre Boulez i Bruno Maderna se'n van ocupar per a la "Residentie Orchestra".

Van Otterloo estava especialment compromès amb compositors holandesos com Diepenbrock, Pijper, Andriessen, Badings, Frid, Orthel, Voormolen i molts altres. Tanmateix, sempre va evitar l'obra de Vermeulen.[9][3] La seva pròpia obra compositiva va ser apreciada, però va romandre limitada, perquè considerava més important la interpretació.[10]

Llista de treballs (completa)[modifica]

  • 1924: Strijkkwartet
  • 1929-30: Drie liederen
  • 1930: Liedje voor Liesje's verjaardag
  • 1930: Strijktrio
  • 1930: Passacaglia per a orquestra de corda
  • 1931: Suite nr. 1 per a orquestra de corda (Five Sketches, revisat el 1941 com a Four Pieces)
  • 1931: Suite nr. 2 per a orquestra simfònica
  • 1931: Suite nr. 3 per a orquestra simfònica
  • 1934-35: Symfonie, dedicat al director Willem Mengelberg
  • 1937: Introductie en Allegro, dedicat a Eduard van Beinum (revisat el 1942)
  • 1940: Orkestratie van de Fantasie in f, op. 103/D. 940 van Franz Schubert (revisat 1952)
  • 1943: Sinfonietta voor blaasinstrumenten
  • 1943: Prelude, dans en epiloog per a clarinet i orquestra de corda
  • 1944: Serenade (també coneguda com Divertimento) per a conjunt de metalls, arpa, celesta i percussió (revisat el 1959 amb afegit de piano)
  • 1945-46: Symfonie nr. 2 (inacabat: estrena de la versió completada, creada per Otto Ketting, el 5 abril 2013 a Utrecht)
  • 1958: Variaties op een Uilenspiegelthema per a orquestra (després Till Eulenspiegels lustige Streiche de Richard Strauss), com a membre d'un col·lectiu de compositors
  • 1958: Intrada per a tretze instruments de metall, contrafagot, timbals i plats (arranjament del Finale de Serenade)
Mitjans de comunicació
  • Concert per a piano de Grieg. Enregistrament en LP sense drets d'autor del concert per a piano de Grieg per Abbey Simon (piano), Willem van Otterloo (director) i Het Residentie Orkest al lloc web de Radio 4. Enregistrament el 1954.

Referències[modifica]

  1. ↑ Volgens een door andere bronnen onbevestigd verhaal van programmamaker en diskjockey Anne van Egmond zou gebleken zijn dat hij ook haar vader was, zie
  2. ↑ Wouters, C.A.T.M. (1999), Ongewenschte muziek: De bestijding van jazz en moderne amusementsmuziek in Duitsland en Nederland, 1920-1945 (pdf), 1e druk. Sdu Uitgevers, Amsterdam, "4. De Duitse muziekpolitiek 1939-1945", Pag.122-123. ISBN 9012088089. Geraadpleegd op 16 augustus 2023.
  3. ↑ 3,0 3,1 Boekrecensie "Niek Nelissen: Willem van Otterloo, een dirigentenloopbaan". Opus Klassiek (1 januari 2010). Geraadpleegd op 16 augustus 2023. "Niet alleen dirigeerde hij karrenvrachten aan (zij het dan wel de meer behoudende, van Matthijs Vermeulen heeft Van Otterloo bijvoorbeeld, althans voor zover bekend, geen noot gedirigeerd) Nederlandse muziek...."
  4. ↑ Overbeeke, Emanuel (2012), Proefschrift "Nederlandse muziek bij Nederlandse symfonieorkesten 1945-2000" (pdf), 1e druk. Van Gruting, "2A - Het artistieke beleid van de orkesten vergeleken 1945-1950", pp. 58. ISBN 9789075879605. Geraadpleegd op 16 augustus 2023 "Op 8 mei 1946, een week nadat Van Otterloo’s uitsluiting was verlopen, stond hij weer voor zijn voormalige orkest het USO."
  5. ↑ Eduard Reeser {1985) 'Otterloo, Jan William van (1907-1978)', in Biografisch Woordenboek van Nederland.
  6. ↑ Muziekencyclopedie. Url bezocht op 23 december 2020
  7. ↑ Anne van Egmond Beeld en Geluid
  8. ↑ Eduard Reeser - Biografie Van Otterloo op KNAW website
  9. ↑ Nelissen 2009.
  10. ↑ CD-recensie - Willem van Otterloo: The original recordings 1951-1966. Opus Klassiek (1 juni 2011). Geraadpleegd op 16 augustus 2023. "Van Otterloo vond componeren ‘een prettige bezigheid’ maar hij vond uitvoeren belangrijker. Zijn compositorisch oeuvre omvat zes orkestwerken, drie stukken voor blazersensemble, twee voor strijkorkest, een strijkkwartet en een strijktrio, enkele liederen en een orkestratie van Schuberts Fantasie in f (voor piano vierhandig)."

Bibliografia[modifica]

  • Nelissen, Niek (2009), Tesi - Willem van Otterloo (1907-1978), una carrera de director, 1a edició. Universitat Radboud, Van Gruting, Westervoort. ISBN 9789075879407.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Willem_van_Otterloo&oldid=33381312»